"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora, 2016
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole, 2016
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui, 2016
Març de 2016
Lo Càntich - Número 29 - Al·literació, 2015
Número 29 - Al·literació, 2015
Desembre de 2015
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Univers de Poesia

Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger)

Vint preguntes a:

Francesc Arnau i Chinchilla

Vint preguntes a:
Francesc Arnau i Chinchilla


Francesc Arnau i Chinchilla (Fotografia: Luis Montesinos)
"Francesc Arnau i Chinchilla"
Fotografia: Luis Montesinos



Escrius:
   “La Poesia potser tot això i molt més,
és com un ésser viu que té coneixement,
quan arriba el moment, malgrat tot... ella neix!”


1. Quan vas començar a escriure?
     Vaig començar a escriure Poesia de manera assídua a les acaballes de l’any 1.999. El nou mil·lenni va ser per mi com encetar una nova vida. Abans ja havia fet algunes provatures esporàdiques, però, arran de la pèrdua fatal d’alguns dels éssers que més estimava, em vaig abocar a una activitat, que de ben segur portava a dintre meu des de molts anys enrere.


Escrius:
   “Molts poemes se’n van pel forat de l’oblit,
com els fills clandestins pels desguassos obscurs...”


2. Conserves el primer poema que vas escriure?
     Efectivament, així és. En el meu cas no és estrany perquè he mamprès a fer poemes, com aquell que diu, des de fa quatre dies... I conserve el poema tal com el vaig escriure, amb el paper original escrit amb el “rotring”. Era el mes d’agost de l’any 1.984, i érem a Xàbia de vacances amb els amics. Isabel, la meua dona, estava embarassada (el nostre fill Guillem va néixer a principis de l’Octubre d’aquell any), i a ella li vaig dedicar aquell poema, que era molt estellesià per cert...


Escrius:
   “Ara a la tardor he trobat de nou la il·lusió per l’amor, com quan era un adolescent i m’enamorava de totes les xicones que em miraven...”

3. Prosa o poesia, què et resulta més fàcil escriure?
     La veritat és que em resulta molt més fàcil la Poesia, a la que pràcticament no li faig correccions, malgrat que gairebé sempre l’escric a rajaploma. En quant a la prosa, cal distingir entre la crònica i la ficció, i és aquesta darrera la que trobe més difícil. Cal un continu aprenentatge i molta dedicació per a poder fer una bona novel·la, i això és el que de veritat m’agradaria ser capaç de realitzar algun dia. La Poesia és una altra cosa; va rajant com l’aigua a la font. De vegades hi ha més i de vegades menys, però fins ara mai no ha deixat de brollar.


Escrius:
   “He mudat de pell com fan les serps...”

4. Els escriptors muden de pell?
     Crec que els escriptors i també els artistes en general hem d’estar contínuament mudant de pell. És allò de renovar-se o morir. Aquell que roman quiet es mor per inanició.


Escrius:
   “Aguaita el mar, escolta el seu lament
pel cel de plom, pels còdols de l’escull...”


5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?
     Sincerament, a mi m’agrada més la mar (en femení), per això de que és el bressol de la vida, font de la nostra cultura, etc., però parlant com a poeta, per què no?: “La mar de nit, amb la lluna plena reflectint-se al llençol de les seues aigües en calma...” És una imatge tan lírica!!!


Escrius:
   “Recorde aquells perfums
atàvics dels diumenges,
el dring de les campanes,
el fum de les paelles,
betum a les sabates,
sabó a les orelles...”


6. Un poeta/poetessa?
     M’agraden molts i moltes, però sens dubte elegiria el Vicent Andrés Estellés. Com vaig escriure a l’epíleg del meu llibre “L’espill de l’orb”, sense haver llegit el seu “Llibre de meravelles” possiblement mai no hagués escrit ni un sol vers. I a més a més, el note tan proper... Era del poble del costat del meu!


Escrius:
   “Encara que no veges més imatges
que un camp erm desert de novetats...”


7. Un poema?
     Hi ha molts poemes del poeta de Burjassot, com ara el “Coral romput”, que m’emocionen, i que més d’una vegada, fins i tot m’han fet plorar. Tanmateix, a l’hora de triar potser ho faria pel poema “Els amants”, que pertany al seu esplèndid i genial “Llibre de meravelles”, que quan el vaig llegir, tant em va copsar. És dels pocs poemes que em sé de memòria, i escoltar-lo amb la veu de l’Ovidi Montllor i l’acompanyament a la guitarra del Toti Soler, encara avui en dia em posa la pell de gallina...

Els amants

“La carn vol carn”
AUSIÀS MARCH

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés
Els amants

     Ací el podeu escoltar:




Escrius:
   “Grinyolen cigonyes per viaranys d’asfalt
on trontollaven carros pels camins polsosos d’abans...”


8. Que va representar per a tu publicar “L’espill de l’orb”?
     Per a mi va ser molt important. Portava tota una dècada fent poemes, i l’atzar va fer que tingués la possibilitat de publicar una antologia de tots ells. Vull agrair als familiars i els amics, que sempre m’han recolzat des del primer moment, però tampoc no voldria oblidar-me del meu paisà Josep Aparicio “Apa” (“una veu prodigiosa en un País on abunda la sordesa”), que em va reivindicar davant de tot el poble (a les “albaes” de les Festes Patronals) quan poques persones coneixien la meua faceta de poeta, ni de Miguel Gago (anterior regidor de Cultura del meu poble), que va agafar el repte, i va fer possible la publicació de “L’espill de l’orb”.


Escrius:
   “Has d’ésser un pont, camí de llum,
i mai un mur de formigó
amb fils d’aram i reflectors...”


9. Què neix primer el títol o l’obra?
     En el meu cas, sempre és primer l’obra i després el títol. Fins i tot han hagut ocasions en les que he canviat aquest varies vegades fins a trobar el definitiu. Tanmateix, hi ha una excepció, el títol del meu llibre “L’espill de l’orb” ja l’havia triat molt abans de que estigués acabat, però també és veritat que gairebé tots els poemes ja estaven fets.


Escrius:
   “El vent dibuixa rostres
de meduses i monstres
al cel blavós de l’Horta”


10. Poeta de l’Horta. Les teves obres són creació o vivència?
     Ja sé que aquest debat és un dels clàssics al món de la Poesia, i crec que és degut a la dèria dels crítics per posar etiquetes a tot. Jo he reflexionat sobre aquesta qüestió, i he arribat a la conclusió de que, encara que en alguns poemes predominen les vivències i en altres un univers més oníric i imaginatiu, tot és experiència i creació alhora, doncs, el que no has viscut ho has llegit, ho has vist en una imatge, o fins i tot ho has somniat (tot són experiències), i al mateix temps, amb les vivències més reals, quan les poetitzes, estàs creant una nova realitat.


Escrius:
   “Quan somnies que somnies
és quelcom al·lucinant...”


11. Creus que és fàcil conviure amb un poeta?
     Pense que això hauries de preguntar-li-ho a la meua dona, els meus fills i els meus amics, però crec que en el meu cas no ha de ser difícil conviure amb mi, perquè no vaig de poeta a tothora. Això m’ho guarde pel meu món interior. Jo m’he fabricat una mena de doble personalitat, i faig de poeta tan sols quan cal. Estàs una mica frissant el món de la bogeria, però en el fons, tots els poetes estem una mica bojos.


Escrius:
   “La Llengua és més que sang,
és més que ossos i pell,
la Llengua és més que carn,
la Llengua és sentiment...”


12. Què significa per a tu la Llengua?
     La Llengua, a més d’ésser una eina per entendre’ns, també és moltes més coses. Pense que és el llegat cultural més important que ens han deixat els nostres avantpassats, i cal mantenir-la i trametre-la als nostres fills. Dit açò, en el nostre cas, la Llengua també és un malviure, sempre reivindicant-la davant dels altres, com si no fos el més natural del món parlar la llengua dels teus pares. La veritat és que ja cansa, tenir que enfrontar-se amb altres llengües, i fins i tot que et miren com a un gos blau al teu propi país, per voler viure amb normalitat parlant la teua pròpia llengua... No sé què dir més, però en aquesta qüestió, se me’n duen els dimonis...


Escrius:
   “Encara mor la gent del Sud
volent creuar a l’altra part
per a guanyar la Llibertat!”


13.Et consideres un escriptor compromès?
     Per a mi escriure Poesia és com despullar-se. Vull dir amb això que el poeta i l’escriptor en general s’ha de comprometre en primer lloc amb ell mateix, i no trair mai les seues idees. Això és el veritable compromís.


Escrius:
   “No tot és jo... i jo... i només jo!
també hi ha nosaltres i vosaltres,
i fins i tot, els altres que ignoràvem...”


14. En primera, segona o tercera persona?
     Tinc una certa preferència per la 1ª persona del singular. Pense que, en general, sempre és la Poesia més “compromesa” del poeta. Tanmateix, hi ha poemes que s’han de fer en 3ª persona, sobretot els més descriptius, i algunes vegades també m’agrada utilitzar la 1ª persona del plural, com ara quan el poema pren una dimensió col·lectiva, i fins i tot, la 2ª persona del singular, quan aquest es converteix en un diàleg amb mi mateix. Resumint, que encara que m’agrade molt el jo poètic de la 1ª persona del singular, reconec que cada poema demana la seua conjugació particular més adient.


Escrius:
   “Un poema potser unes hores en vetlla,
una idea brillant que tenim a l’instant...”


15. Què no et proporciona la poesia?
     La Poesia potser és una bona eina per comprendre el món, i també per conèixer el món interior que tothom portem endins. Ara bé, la Poesia crec que mai no ha de substituir el fet de viure. Viure i gaudir la vida amb tots els sentits és el més important, i la Poesia ens pot ajudar, però mai no deuria d’ocupar el seu lloc. Estaríem parlant aleshores d’una dependència malaltissa.


Escrius:
   “Genet intrèpid,
cavalcant a llom dels núvols
de les crineres roges...”


16. Per escriure... teclat o ploma?
     De ben segur que us semblaré un exemplar estrambòtic i rar (en vies d’extinció), però la veritat és que escric amb estilogràfica. Trobe un gran plaer fent-ho, però també haig de dir que això és exclusivament quan sóc a casa meua, assegut tranquil·lament al meu escriptori. A la feina escric amb bolígraf, i utilitze qualsevol paper que em trobe per la fàbrica (així els recicle), i també de vegades escric al teclat, sempre que siguen entrades del blog o correus electrònics, comentaris de pàgines web, etc... La Poesia mai no l’he escrita directament al teclat. Ni tinc intenció de fer-ho mai.


Escrius:
   “Escolte els crits del silenci en la boira
com els renills dels cavalls en la nit
gravats amb foc a la nostra memòria,
són crits potents, rituals, clandestins”


17. Per llegir... pantalla o paper?
     Sóc un lector empedreït... de llibres. Tinc una especial debilitat pels llibres, i crec que em costarà molt acostumar-me al format digital, perquè m’agrada el tacte del paper, la flaire de les fulles... Tanmateix, com he dit en una pregunta de les d’abans, cal renovar-se o morir, i crec que en un futur no massa llunyà, tothom llegirà els llibres digitals, si és que encara resta algun lector, perquè és una llàstima, però veig que cada vegada la gent jove llegeix menys, i al remat els lectors serem una mena de secta. De totes les maneres estic acostumat a ser dels rars. Per posar-vos un exemple, no tinc mòbil...


Escrius:
   “Una maduixa
dins de la teua boca
em dóna enveja”


18. Ella... et llegeix?
     Ja m’agradaria... Que llegís els meus poemes sense que li ho demanés...


Escrius:
   “El silenci parla amb veu baixa,
xiuxiueja els mots dels absents,
i a mitjanit, a la cambra,
els proclama als quatre vents”


19. Com a poeta... la pregunta que mai no t’han fet...
     Quan vaig publicar el llibre, em van fer algunes entrevistes, fins i tot a la ràdio. Doncs bé, ningú no em va preguntar mai què significava el títol del poemari, i pense que hagués estat una pregunta interessant, perquè els poetes som una mica recargolats, i malgrat les elucubracions que va fer al pròleg el meu il·lustre paisà Vicent Alonso, crec que el misteri del títol no ha estat encara desvetllat... Per això, ací ho conteste:
L’espill de l’orb és, ni més ni menys que la imaginació (com si no podrien fer servir els cecs un mirall?), i per a mi, la imaginació és un dels més importants components de la Poesia. Per això, l’espill de l’orb tan sols és això: Una metàfora de la Poesia.


Escrius:
   “Faig profilaxi, m’invente noves llunes,
altres estels, planetes, noves vides,
tot és inútil i torne al mateix lloc...”


20. Un tastet del teu últim poema...
     El meu darrer poema va néixer fa uns dies, fruit de la contemplació de les fotografies que em va fer arribar el meu amic Francesc Andreu Garcia “pakiu” de “L’àngel exterminador”, una escultura del Josep Llimona i Bruguera, que es pot veure al cementeri de Comillas (Cantàbria).

     Ací el teníu:

L'àngel de la mort

Al meu amic pakiu

L’àngel exterminador (Josep Llimona i Bruguera)
"L’àngel exterminador"
Escultura de Josep Llimona i Bruguera (anys 1894-95


L'àngel de la mort

L’àngel de la mort
Etern i carismàtic
Vigila el cementeri.

Saluda els familiars,
Conhorta els nouvinguts
I xerra amb els antics...

No és un tros de marbre,
És tot un personatge!


***

15 de setembre 2011

Francesc Arnau i Chinchilla


Francesc Arnau i Chinchilla (Fotografia: Rafael Herguido)
"Francesc Arnau i Chinchilla"
Fotografia: Rafael Herguido


Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l’Horta Nord –País Valencià– 1953).

Obra publicada:
L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes
Edició: Ajuntament de Godella, 2010

Participacions en llibres col·lectius:
“Erotisme som tu i jo” – Relats en Català (2007)
“Contes de fantasmes” – Relats en Català (2009)
“Relats per a llegir amb una sola mà” – Relats en Català (2009)
“Abraçada a la meva pròpia pell” – Lo Càntich (2011)

Articles:
Secció “Al Sud del Gran Riu”, a Lo Càntich.

Premis:
Premi de Poesia “Ciutat de Castelló” (Flor natural) – 2003

Bloc personal:
Enllaç a L'espill de l'orb (Obre nova finestra)
L'espill de l'orb



Referència:
G. Zellweger, Maria Rosa.
"Univers de Poesia: Vint preguntes a Francesc Arnau i Chinchilla".
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.11

1 [ Comentar aquesta entrada ]:

Empar ha dit...

Felicitats, Francesc, per l’entrevista, per la teva trajectòria, pel compromís amb la terra, la llengua, i sobretot pel compromís amb tu mateix.

Una abraçada.

Empar

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]