"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Poesia Transversal:
«Felícia Fuster, Giorgio de Chirico: Art Metafísic»

Empar Sáez
Poesia Transversal (Empar Sáez)


"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai.
No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Felícia Fuster, Giorgio de Chirico: Art Metafísic


Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921)
Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888 – Roma, Itàlia, 1978)

Felícia Fuster - Giorgio de Chirico

“Amb els pinzells emmeno camins antics; amb el trineu irreal de les paraules intento avançar per la blancor ignota del camp de gel”. Felícia Fuster

"Per arribar a ser veritablement immortal una Obra d'Art ha d'excedir tots els límits humans”. Giorgio de Chirico


L'obra del pintor greco-italià, Giorgio de Chirico, és un dels exemples artístics més clars de trobada de contraris en l'expressió de l'art modern: passat i futur, immobilisme i renovació, tradició i avantguardisme. La poètica de De Chirico no s'entén si prescindim de la tensió i els vincles entre classicisme i modernitat. La seva obra no s'assembla a cap altra, beu del llegat dels antics i de les circumstàncies del seu present; fa un pas endavant, gegantí. El període creatiu primerenc, el més brillant de l’autor (1910-1919), el converteix en el creador i màxim representant de la pintura metafísica, el precedent més directe del surrealisme.

L'obra poètica de Felícia Fuster té la riquesa de la tradició poètica universal acoblada a un cabal opulent de paraules, com el de la seva Barceloneta on sentia, de petita, una amalgama de tots els accents imaginables del català. Fuster s'agita entre el lirisme sublim i l'existencialisme nu de la poesia antiga, bastida, tanmateix, d'una modernitat innegable i evident. Escriu des de sempre però no intenta donar a conèixer els seus escrits fins que un gran amic d’infantesa li recomana presentar-se al Premi Carles Riba, i així, als 63 anys, irromp com a finalista del citat premi amb l’obra “Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils”. En el pròleg d'aquest llibre, la Maria Mercè Marçal escriu: “Per sort, la seva poesia —precisament perquè ho és— ens arriba tard, però no pas a deshora”.

La poesia de Fuster és una revolució, és la recerca pura de la paraula, de l'ànima del llenguatge, una nova expressió interioritzada i intensa, no comparable a cap altra, intuïtiva i original, des d'on erigeix un món irrepetible.

L'estàtua silent, 1913 (Giorgio de Chirico)
"L'estàtua silent, 1913"
Giorgio de Chirico


I se'ns fa de nit

I
se'ns fa de nit.
A vegades
obscurs,
desesperadament jaiem. Ja no sentim
el pes ni la foscor del gos que borda.
Amb els cinc dits del cor
mal escapçats
ja no aprenem a dir en veu alta
les pluges, la cremor de l'estiu.
Esquerrans, trontollem.
Dreters,
benignament inscrivim corbes
a la tangent del saber més
del que som,
creixent per terra com fa l'ombra.
Tremolant al pas del camió
que esmicola miralls,
deixant roderes dins dels ossos,
fa mal la nit. Oh, sí. Aquest cridar
dels cossos dins la flama
tan breu d’un sol llumí
i el tornaveu, fan mal.
Hi ha tants difunts de somnis.
Encara són
al llit, amb les escorrialles d'una deshora,
esperant que algú encengui
un mirall nou, un ull, una cuca
de llum,
el blanc i negre de les coses.
I fins encara el sol
lleugerament pansit
i lleugerament
pàl·lid
damunt del llibre obert, a la plaça deserta
d’un De Chirico d’ombres i claror.
Venint,
lladra la nit. De dol,
la tarda no contesta.
Ens hem d’alçar, calçar-nos
encara noves llunes,
descosir-nos les pedres, cosir els peus.
Una estàtua de gel que vol fugir
crida com cega.
No ens aturem. Immòbil, no sent res ni escolta.
Muda, és el fons d’un pou i ens invita
a no moure’ns. Llevem-nos de la nit, abans
que no ens arribi. L'estona
fosforescent no seria prou llarga
per fer-nos arc de foc.

Dormim? Som déus?
Absurds, som lletra morta? Se’ns ha escapat
dels dits una rialla obscura i groga?
Caient,
som la darrera pruna?

I
encara.


«I se'ns fa de nit»
Felícia Fuster
I encara, 1987

Giorgio de Chirico rep formació artística des de ben petit; als dotze anys pinta el seu primer quadre. Llegeix a Nietzsche, a Schopenhauer i Weininger; hi troba en ells molts dels elements constitutius del seu art: el sentit de l’enigma, la sorpresa, el valor de l'originalitat, les formes geomètriques. El terme “metafísica”, que el jove de Chirico atribueix a la seva pintura, prové del filòsof Otto Weininger. De Chirico defineix la pintura metafísica com l’escriptura de somnis, l'espiritualitat silenciosa dels objectes representats que, com a elements compositius, perden el seu significat real i passen a formar part d'un espai espectral. Mitjançant fugues gairebé infinites d'arcades, de façanes emmarcant grans espais buits, de colors senzills, clars i lúgubrement enfosquits, aconsegueix expressar el sentit de vastitud, de solitud i immobilitat. Des d’un angle dramàticament misteriós vol penetrar en el significat profund de les coses.

Així, de la mateixa manera que la pintura metafísica pretén anar més enllà dels objectes representats, mostrar una altra essència del món material i crear amb signes figuratius un món poètic, atemporal, melancòlic i nostàlgic, en la poesia de Felícia Fuster, sobretot en els tres primers llibres (Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, Aquelles cordes del vent i I encara), hi trobem molts components que són presents en l'obra plàstica de De Chirico: la ciutat deserta, elements arquitectònics impossibles, ombres asfixiants, rellotges interdits, trens morts... Tot plegat, en la investigació del do poètic, Fuster crea una forma expressiva pròpia, onírica i serenament estàtica, allunyada del pas del temps, amb una dimensió enigmàtica, de solitud i vulnerabilitat de l'ésser.

L'enigma de l’hora, 1912 (Giorgio de Chirico)
"L'enigma de l’hora, 1912"
Giorgio de Chirico


M'estira el fred

Passejo
per l'oli enterbolit de la ciutat
que vetlla
aparadors d'inconsciència.
És tard. Miro roses de fum.
L'hora fa mal. El fent pessiga
quan a la nit es cusen les finestres.
El plom ofega els peus.
Un cafè obert s’arrapa
a l'ull clar de les copes que els fantasmes
retenen
per la set que se'ls menja.
Se'ls doblega la pell. El cos
intemporal els cau
pel buit esbatanat de les butxaques.
Més que mai,
vent d'eucaliptus em desvetlla,
m'eixuga el pensament.
Mullada de tristesa, veig
cares, esponges, fronts que es buiden.
La llòbrega foscor de les parets
em troba inútil. Ho sóc. Ploro
els cops de colze de les hores,
el xiscle agut, coent, del campanar
que ningú
no vol sentir, ni escolta.
M'estira el fred
a fi que sola em tanqui.
Només em queda una hora al cor.
Obro la mà
i el cor se’m descabdella.
Quanta plena buidor sense camí,
rodant —catúfols— sempre.
El magma espès de l'existència és dur,
i la sínia
del món roda només per sobresalts.
Ens enfonsem
a poc a poc. Potser distrets.
Potser massa de pressa.


«M'estira el fred»
Felícia Fuster
Aquelles cordes del vent, 1987

L'obra de la Felícia Fuster es basa en la llibertat personal, la solitud creadora, la no adscripció a cap moviment, ni a cap grup intel·lectual. Durant la Guerra Civil Espanyola pateix el trauma de no poder ser de cap bàndol; no hi podia estar d’acord ni amb els uns i amb els altres. Amb trenta anys decideix deixar-ho tot i instal·lar-se a París. Comptava amb una formació artística important i durant la seva vida desplegarà l'obra plàstica a la capital francesa (vidre, pintura, gravats...). Per tant, Fuster escriu la seva obra poètica des de fora, al marge de tothom. Una solitud contumaç, cercada per l'artista; per a ella l'important era l’art i la llengua. Aquesta independència creadora ens dóna la magnitud real del seu control, de la seguretat i la força, de la llibertat sense servilismes innecessaris. La seva poesia s'obre també, paral·lelament, a noves vies d'investigació i experimentació; hi descobreix, en l'estudi de la poesia oriental, concretament en la japonesa, la qualitat equilibrada i concentrada que trobarem també en molts dels seus versos.

En el curs de la seva carrera, Giorgio de Chirico no dubta en canviar d'estil, i ho fa en diverses ocasions. Quan les seves obres metafísiques eren aclamades per l’avantguarda artística parisenca, desconcertà als crítics propugnant un retorn a la pintura clàssica i a les tècniques tradicionals. De Chirico continua la seva recerca en la creació artística; desenvolupa una intensa activitat no només en el camp de la pintura, sinó també en l'escenografia, com a pintor gràfic i com a escriptor (col·labora en revistes d’art, escriu un extraordinari exemple de literatura surrealista titulat “Hebdomeros”). La llibertat creadora de De Chirico és inqüestionable; l'admiració que professava pels grans mestres del passat, el retorn de l’artista a l’antiguitat clàssica li va suposar una lacerant ruptura amb el moviment avantguardista de l'època. En el fons, potser no va ser un avantguardista tan pur en la seva època primerenca, ni el seu classicisme posterior va ser tan ortodox. Ell mateix va dir: “En els meus primers quadres intentava expressar idees. Més tard, cercava només la qualitat de la pintura. Sempre he pintat quadres metafísics i físics, és a dir realistes, quan he volgut, això és tot.”

L'arqueòleg, 1927 (Giorgio de Chirico)
"L'arqueòleg, 1927"
Giorgio de Chirico


No em despulleu

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.


«No em despulleu»
Felícia Fuster
Aquelles cordes del vent, 1987

La poesia de Felícia Fuster té un component, com la pintura de De Chirico, de serenitat clàssica i quietud metafísica; és un interrogant en l'espai geomètric despullat d’accidents, proper a allò que és immutable. És aspra solitud existencial, misteri còsmic, espais buits, lleus presències de desassossec que perpetuen la fredor eixuta de l'existència. La inclusió de paraules, d'objectes fora de context, crea un sentiment d’inquietud; a través dels quadres metafísics de De Chirico, també dels mots de Fuster, tenim l’estranya certesa de veure per primer cop allò que la quotidiana visió dels espais i els objectes ens manlleva.

--o0o--

Poesia Transversal:
Felícia Fuster, Giorgio de Chirico: Art Metafísic
Un article de: Empar Sáez


Referències bibliogràfiques:

Felícia Fuster. Obra Poètica. A cura de Lluïsa Julià. Barcelona: Editorial Proa, 2010.

Fundació Felícia Fuster. http://www.fundacioffuster.org

G.de Chirico. Grandes maestros de la pintura. Barcelona: Ediciones Altaya, 2001.

De Chirico. Pockets Electa. Milan: Ed. Electa, 1992.

María Teresa Méndez Baiges. Modernidad y tradición en la obra de Giorgio de Chirico. México DF: Ediciones Sin Nombre, 2001.


Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:

Enllaç a Un capvespre a la Mediterrània (Obre nova finestra)
Un capvespre a la Mediterrània


Enllaç a Enfilant finestres (Obre nova finestra)
Enfilant finestres



Referència:
Sáez, Empar.
«Felícia Fuster, Giorgio de Chirico: Art Metafísic».
A: Poesia Transversal
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.11

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]