"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Una mar de paraules:
«Joan Solà:
El compromís dels ciutadans amb la llengua»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Joan Solà i Cortassa (Fotografia: Albert Domènech
"Joan Solà i Cortassa"
Fotografia: Albert Domènech


Joan Solà: El compromís dels ciutadans amb la llengua


     Joan Solà, un dels nostres millors lingüistes ens va deixar ara fa uns mesos, concretament el 27 d'octubre del 2010, però ell mai va aturar la seva tasca a pesar de la malaltia que se'l va emportar. Per això, m'ha semblat interessant recordar la seva conferència-tertúlia a la qual vaig assistir fa poc més d'un any a Cerdanyola del Vallès i en la qual veureu clarament la plena vigència de les seves idees pel que fa a diversos temes a l'entorn de la llengua i que el lingüista no en té sempre la potestat final, atès que sovint passa per mà dels polítics.

     Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc, 10 de gener del 1940 – Barcelona, 27 d'octubre del 2010), es llicencià el 1965 amb filologia clàssica i es doctorà cinc anys després, el 1970 per la Universitat de Barcelona. Des del 1966 exercí com a professor de Lingüística Catalana a la mateixa universitat que el doctorà. A les acaballes del 1983 obtingué la càtedra de llengua i literatura catalana a la UB. També exercí com a professor de lingüística catalana i general en altres institucions públiques i privades, com per exemple, la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1970), l'Escola de Mestres Rosa Sensat (1965-1970 / 2001-2002), l'Escola de Periodisme de l'Església (1967-1969), la Universitat d'estiu de Prada (1971), la Càtedra Ramon Llull de Mallorca (1977-1990), la Universitat d'estiu de Lleida (1995), la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona, a més d'impartir cursos de màster i de postgrau de Lingüística Aplicada, d'Edició i de Lexicografia.

     Solà ens deixà una obra per a la posteritat, la meravellosa Gramàtica del català contemporani (Empúries 2002), tres volums que impulsà, dirigí i coordinà juntament amb Rosa Maria Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya. Aquests toms repassaven l'evolució de la llengua catalana fins als nostres dies. Però Joan Solà ens va deixar prop d'una cinquantena de llibres que tractaven sobre la sintaxi, història de la llengua, la prosòdia, el lèxic català, tipografia, lingüística i sociolingüística. Un dels reconeixements més agraïts que rebé, fou l'ingrés com a membre a l'Institut d'Estudis Catalans, del qual en fou vicepresident per un període de deu anys. També fou l'encarregat d'editar l'obra de Joan Coromines o de codirigir amb Jordi Mir les Obres Completes de Pompeu Fabra. Solà també escrigué multitud d'articles a la premsa com ara: Diari de Barcelona, El Mundo o a l'Avui, on apareixia de manera setmanal la secció “Parlem-ne”. Fins al moment del seu traspàs treballà en la Nova gramàtica normativa del català de l'IEC. En els darrers anys es deixava veure pel Camp Nou i s'acostava als micròfons de Catalunya Ràdio per fer una mica de tertúlia amb Joaquim Maria Puyal els moments previs als partits. Entre els premis més destacats que rebé hi havia Fundació de l'Enciclopèdia Catalana (1991) per la seva investigació lingüística, Crítica Serra d'Or (1999) per l'obra Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític (1999), el premi Sanchís Guarner de la Fundació Jaume I per la Gramàtica del català contemporani, medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, però sobresurten els tres darrers, Creu de Sant Jordi (2005), Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida (2010), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2009).

     Ara fa poc més d'un any, en una tertúlia esdevinguda a Cerdanyola del Vallès, el març del 2010, el lingüista lleidatà Joan Solà, tot un pou de saber, ens va donar una sèrie de pautes a l’hora d’enfrontar-nos a la llengua catalana. Ho féu des de quatre punts de vista: el del lingüista, el del pedagog, el del polític i el del ciutadà. Fou l'única vegada que vaig poder assistir a una xerrada seva, però no tenia gens de desperdici el seu pensament. La xerrada venia a càrrec de la presentació del seu llibre Plantem cara (2009).

1. Què fa el lingüista?

     -Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern. Una cosa és allò que diu la gramàtica i l’altra l’ús real o no d’aquella estructura o frase.

     -Anar a fons en la integració dels grans dialectes. Tots els dialectes han de ser respectats per la gramàtica i els parlants, ja que formen part dels nostres territoris. Tots són correctes. Tothom parla bé i no ha d’amagar-se perquè usi un dialecte o un altre arreu dels territoris catalans.

     -Revisar amb compte la informació acumulada. Hi ha molts estudis i gramàtiques. Cal seguir les normatives instaurades per l’IEC i si és necessari cercar més d’una gramàtica.

     -Ser realistes. Hi ha hagut molta immigració, repressions al català, males actituds envers la llengua, les quals han portat dificultats però cal que es generi un interès per la llengua. Avui dia ens hem d’adaptar als nous temps.

     -Crear tan poques dificultats com es pugui. Estimular en termes positius i no raonaments únics i obligats. No centrar-se tant en l’aspecte normatiu de les faltes. A causa de les dificultats i tenint en compte que s’ensenya català als centres educatius des de l’any 1976, en l’actualitat encara es tracta d’ensenyar més en l’àmbit normatiu i això “espanta” l’aprenent.

     -No perdre de vista que treballem especialment per a les generacions que pugen. La llengua cal passar-la de generació en generació i de parlants nadius als nouvinguts per a què perduri i no es perdi, forma part de la riquesa cultural d’un país.

     Aquest primer punt fou amenitzat amb exemples gramaticals molt entenedors i actualitzats als nostres temps que foren el deliri i una delicatessen pels oients experts en la matèria.

2. Què fa el pedagog?

És a dir, el professorat i mestres.

     -Prioritzen la norma a l’ús de la llengua.

     -Les discussions fonamentalistes de detalls irrellevants. No centrar l’estudi en aspectes de poca importància, sinó mostrar el marc general.

Així doncs, cal evitar les dues postures anteriors i cal tendir a:

     -Fer participar l’alumnat en activitats vinculades a la llengua.

     -Fomentar l’aspecte lúdic (participació per exemple a concursos com l’Enigmàrius de Catalunya Ràdio, el Bocamoll, el Picalletres, entre d’altres).

     -Explicar la llengua de manera més pragmàtica, agradable, propera i fins i tot, divertida.

     -Evitar l’ús normatiu i correctiu. Treballar lectures agradables i motivar per l´ús i utilitat del català.

3. Què fa el polític?

Ha de defensar la dignitat per la llengua, dels seus parlants i del seu poble. També ha de vetllar per la igualtat del poble, gent i de la llengua. Això és essencial per anar endavant, perquè les lleis es compleixin, sinó no cal fer-les.

Caldria:

     -Canviar la relació Catalunya-Espanya, ja que perjudica la llengua catalana. Independitzar-se de Madrid beneficiarien els drets del català i també una millor protecció.

     -Denunciar les deficiències de la relació anterior per tal que arribin a tothom i puguin reparar-se.

     -Exigir el nivell adequat de competència en català en llocs oficials.

     -No folkloritzar mai. No promocionar o fer una activitat perquè sigui feta en català, sinó per la seva qualitat.

4. Què fa el ciutadà?

Mentre la diversitat no sigui admesa (ideològicament i políticament) a Espanya, és molt recomanable seguir les següents pautes:

     -No-agressivitat: no enfrontar-nos persona a persona si no entén, parla o rebutja el català. No té cap sentit. No servirà per res, només per fer-te malasang.

     -No-renúncia: no renunciar mai al català en espais públic i a més, cal exigir-ho. És la nostra llengua i no podem oblidar que “juguem a casa” tot i que de vegades no ho sembli. Optar sempre pel català com a primera llengua i si no ens entenen, com que som educats, ja utilitzarem el castellà. Aquí hi compta molt l’actitud del parlant com de l’oient.

     -Exigència: exigir allò que diuen les lleis, per exemple, que les cartes dels restaurants estiguin en català i castellà i no només en castellà. O que tota persona que treballa de cara al públic ha de saber atendre en català i entendre’l. Si no és així, actua. Llavors, tu pots exigir-ho i denunciar la situació a Política Lingüística que sancionarà aquestes males actituds. Cal ser valent i fer-ho, sinó perdem el temps i no anirem enlloc. La Constitució Espanyola del 1978 ja deia que l’Estat s’encarregarà de protegir la diversitat lingüística del país, però “no ho acaben de fer del tot”. Cal tenir igualtats de drets amb altres llengües, per exemple, en aspectes com la justícia, el cinema, les universitats, els esports.


     Fou una esplèndida xerrada del catedràtic Joan Solà que va generar un gran interès entre el públic català que l’escoltava i fins i tot, li va quedar temps de deixar anar alguna ironia.

     Val a dir que estic completament d'acord amb les seves idees en aquests quatre punts que va tocar anant directament al grà. Els que més m'afecten són el 2 i 4. És cert que sovint el professorat ensenya massa gramàtica i espanta a l'alumnat, recordo que Solà ens deia que mai corregíssim totes les faltes d'un text, i de tant en tant perdonar els “tenir que / de”, perquè eren canvis ortogràfics esdenvinguts al llarg del temps. Si actuem així crearem més amor per la llengua. També ensenyar d'una manera agradable i crear estimació i motivació per aprendre el català.

     Els polítics decideixen les lleis que s'hauran d'aplicar i sovint de manera desencertada, per exemple, per què no s'aplica completament la llei del cinema en català o el català no té vigència en un jutjat, doncs perquè hem arribat tard a l'estació, i ara costa més portar-ho a terme, si haguéssim començat a fer-ho després d'aplicar-se la democràcia, ara això ja estaria resolt, és lamentable que vagis al cinema i no puguis veure pràcticament un film en català o defensar-te en català, la teva llengua.

     Pel que fa al ciutadà, Solà recomanava fugir de les actituds controvertides relatives a un enfrontament verbal, per exemple, però sempre demanar aplicar les lleis, i estic amb ell, aconsellava exigir els nostres drets lingüístics a ser atesos en català -sense que nosaltres canviem de llengua-, a rebre la carta d'un restaurant en català, a no ser discriminats per motius lingüístics, i si això no era així, anar a denunciar-lo a la secretaria de Política Lingüística més propera perquè actuessin. El futur de la llengua no oblidem que passa per les nostres mans, si la utilitzem perdurarà, si denunciem “les males actituds lingüístiques” també, i no és per odi, sinó el nostre dret.


     Joan Solà ha deixat un enorme buit dins la lingüística catalana, però les seves idees i consells són molt vigents i perduraran al llarg del temps a l'igual que les seves obres, ho dic en present perquè són ben actuals. Ell va formar-se amb altres gramàtics i a poc a poc es va fer un lloc cabdal dins les lletres catalanes. Només cal que apliquem i seguim moltes de les propostes que ens donava, i la llengua catalana tindrà més perdurabilitat, un aspecte que tant l'obsessionava, però les persones hi havien de posar la mà d'obra, sinó pensem quants catalans es passen al castellà tot i ser entesos en català? així com els polítics no espatllar-ho i garantir-ne la protecció i l'aplicació de les lleis. Si fem això el missatge del catedràtic Solà serà sempre en nosaltres, mai parlava envà.


Bibliografia essencial:

-Estudis de sintaxi catalana, Edicions 62, 2 vols., Barcelona, 1972-1973.

-A l'entorn de la llengua, Laia, Barcelona, 1977.

-Sintaxi generativa catalana, amb Sebastià Bonet, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1986.

-L'obra de Pompeu Fabra, Teide, Barcelona,, 1977.

-Qüestions controvertides de sintaxi catalana, Barcelona, Edicions 62, 1987.

-Lingüística i normativa, Empúries, Barcelona, 1990.

-Episodis d'història de la llengua catalana, Empúries, Barcelona, 1991.

-Sintaxi normativa: estat de la qüestió, Empúries, Barcelona, 1994.

-Història de la lingüística catalana: 1775-1900. Repertori Crític, amb Pere Marcet, EUMO, Vic, 1998.

-Parlem-ne. Converses lingüístiques, Proa, Barcelona, 1999.

-Gramàtica del català contemporani, amb Rosa Llobet, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya, Empúries, Barcelona, 2002.

-Ensenyar la llengua, Empúries, Barcelona, 2003.

-Plantem cara, La Magrana, Barcelona, 2009.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«Joan Solà: El compromís dels ciutadans amb la llengua»

Fotografia:
"Joan Solà i Cortassa (1 juliol 2009)"
Albert Domènech
Amb llicència CC BY-NC-SA 3.0


Referència:
Corretger i Olivart, Josep Maria.
«Joan Solà: El compromís dels ciutadans amb la llengua».
A: Una mar de paraules
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.11

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]