![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Una improvisada carn amb bolets
Me n’he sortit! Costa de creure-ho, però me n’he sortit! A més ja se n’han anat les holandeses i tot. Ara resto sola, abatuda al sofà. La cuina feta un desgavell. El cabell de tres colors. Però el dinar. Oh, el dinar! Amb una presentació exquisida, amb aquells plats quadrats, tan grans... I el gust? És que podia quedar millor, atesa la situació? Marededéu! Que bé que s’ho han passat les holandeses! És clar que poc m’ho pensava, que aniria bé, perquè vaja, tal com s’han presentat els esdeveniments...
Jo havia de fer tantes coses, avui. Al matí, a la tarda. Tot el dia... Però ha sonat el telèfon i, naturalment, he contestat. He sentit una veu en un anglès macarrònic, gairebé tan dolent com el meu. Era la Maureen, l’holandesa del càmping. Em deia que estava aquí amb la seva amiga, que havien deixat els marits a Holanda, i que ja portaven uns quants dies voltant, però que no m’havien trobat. És clar, jo havia arribat d’Andorra la nit abans. Que s’ho passaven molt bé (mira-les, les fresques, sense els marits), i que venien a dinar a casa meva, acceptant el que jo els havia dit l’any passat al càmping, en plena orgia gastronòmica. O sigui, amb la copa plena de cava a la mà, i fent temps entre la paella i la costellada amb allioli.
Quin desastre! Si ni me’n recordava d’aquella conversa! Tanmateix, quan he sentit que venien, perquè m’ho corroboressin, els he preguntat: “To my house?” “Yes, yes, NOW!” I jo, que ja ho tinc això, que sóc una mica acoquinada, i que no sé donar excuses, malgrat que de vegades em senti malament, però malament de veritat, he dit que d’acord, que vinguessin to my house, que els faria una carn amb bolets, tal com els vaig prometre.
Home, sincerament, jo suposo que les vaig convidar perquè em feien pena els holandesos, allà al càmping, veient aquelles paelles, aquells macarrons, aquelles fideuades, aquells suquets que preparàvem abans d’anar a la platja... Sentien aquelles flaires i, apa, pobra gent, ells amorrats a la seva crema de cacauets. Que fort, PER DINAR, menjaven crema de cacauets amb pa torrat. És que a mi, se’m trencava el cor. Jo els deia el nom de cada cosa que menjava, i ells acuradament se l’apuntaven per poder-la demanar al restaurant. I m’agraïen immensament el detall.
Encara recordo l’espifiada que vaig fer quan els vaig dir que demanessin al restaurant bacallà a le “Grandi Maneloni”. Els van dir que aquest plat no el tenien. I és que jo sóc tan crèdula i tan bonifàcia... El senyor Manel, el pare dels nostres amics, de vegades feia el dinar i remenava una gran cassola de fang on hi havia bacallà amb allioli i no sé que més. Feia una olor que captivava. Deia que el nom oficial del plat era aquest perquè ell l’havia creat quan va estar, de jove, a Itàlia, i que també el tenien als bons restaurants de Catalunya. I jo m’ho vaig creure, talment com una incauta que va amb el lliri a la mà. De fet, més tard vaig saber que era una típica broma de les seves. Ai, que n’era de graciós, el senyor Manel!
Doncs, bé. Algunes vegades havíem anat a dinar al restaurant amb els holandesos, i era tot un gust veure’ls com menjaven, els pobres. És més, un dia em va semblar que, assaborint una carn de xai al forn, els queia alguna llàgrima, de tanta felicitat, de tant fruir d’aquella mena de deliri que ens envaeix quan mengem BÉ. I és que nosaltres, com que ja ho tenim a casa, no ens parem mai a pensar en la grandesa, en la riquesa, en la subtilesa, en la joia preuada que és la nostra cuina. Parlo en general, perquè jo sí que hi penso, sobretot quan estic fent algun viatget a l’estranger. Caram, si hi penso!
En fi, el que era cert és que aquell dia al càmping havia xerrat més del compte, els havia fet una promesa, i ara venien amb taxi i amb una targeta meva a la mà a fer-me-la complir. Es veu que els vaig oferir un menjar diferent cada any, potser fins que ens moríssim de velles, atesa la llista que, per telèfon, m’han dit que portaven. I amb tota certesa, m’han assegurat que el primer plat que em tocava cuinar era una carn amb bolets.
He penjat, atordida, el telèfon. M’he mirat al mirall: duia posat als cabells, el tint rojo pasión. He mirat la casa: era un desordre total. I el pitjor de tot, no tenia temps de baixar al carrer a comprar res. No estava en condicions d’anar enlloc, amb allò al cap. He regirat el congelador i hi he trobat algun tall de llom, algun tall de vedella i alguna salsitxa. Molt bé, primer de tot he recorregut al microones. A continuació, les salsitxes s’han convertit en carn picada i després en mandonguilletes. La Maureen i l’Erika no hi entenen en l’elaboració d’unes treballades i suaus mandonguilles, per tant tot ha anat d’una manera molt més ràpida que si ho hagués fet per als experts de casa.
De ceba i de tomàquet, sempre en tinc. Cap problema! De bolets, pel rebost sempre en surt algun pot. No precisament de llaneges, ni tampoc d’altres refinades espècies, però he trobat un potet de xampinyons. Francament, elles què coi en saben de la varietat i de la qualitat dels nostres saborosos bolets! Ah, però i la picada? Jo, a tot arreu hi poso picada! Doncs, ni una miserable ametlla ni una desgraciada avellana... I a mi, pobre de mi, que només em surt bé la carn amb bolets si hi poso picada! Mentre estava del tot desesperada, els meus ulls han vist la llum. Una bosseta de “barreja”: pipes, cigrons secs i torrats, “kikos”, cacauets i no sé que caram era allò altre, se m’oferien, generosos, per al que jo volgués al bell mig d’un prestatge. Estaven a la meva total disposició.
Com una esperitada, ja que el temps s’esmunyia, he agafat el morter i he matxucat aquella barreja amb un all i un punt de pa torrat. Realment, els “kikos” i els cigrons, massa ben picats no hi han quedat. Els de casa m’haguessin dit que estic perdent facultats, però elles què en saben de picades, amb les seves cremes per untar i amb aquelles patates bullides amb no sé què, que escampaven pel càmping aquella pudor tan desagradable. Les finestres de la caravana i tot, havíem de tancar! Ostres, quina pudor!
Tot ha començat a fer xup-xup amb una rigorositat immillorable. Mentrestant, anava encabint a l’armari tot el que trobava pel mig del pas. (Que bé que va un armari encastat ben gran, segons en quines ocasions!) Un cop reposada la meva obra d’art, l’he tastada. Home, no era el mateix que si hagués fet la picada amb ametlles i pinyons o avellanes, naturalment, però per a elles ha estat una cosa mai vista –i mai menjada-. Elles, elles que compten els dies que els falta d’un any a l’altre per fer vacances i venir a Catalunya (les vacances oficials, les fan amb els marits, per cert). Elles i ells que venen a passar-s’ho bé i a gaudir de la nostra gastronomia... I molt i molt bé, que s’ho passen, que jo els he vist menjar!
Enmig dels meus pensaments, mentre feia llits, treia les fundes que tinc per tot arreu pels pèls dels gats i anava d’una banda a l’altra, m’he recordat del rojo pasión que duia al cap, que mira que ho sabia que no em podia passar de la mitja hora, que sinó quedaria un color entre rovellat, vermell i caoba, però és clar, les holandeses m’han atabalat tant... M’he rentat el cabell i ha quedat tal com m’havien pronosticat si no seguia les instruccions: horripilant!
Però, a veure, quina importància té un cabell tricolor davant la magnitud de l’esdeveniment? És que no he triomfat amb el requisit que he fet per a la Maureen i l’Erika? És que no he quedat com una reina?... M’han abraçat, m’han petonejat i amb llàgrimes als ulls, m’han dit que l’any que ve tornaran. Bé, que cada any tornaran! Llavors m’han ensenyat la llista de menges que jo, en plena festa dels sentits i amb una copa de cava a la mà, els vaig dir que els faria a casa meva, tot fanfarronejant de ser una bona amfitriona: Carn amb bolets, costelles amb allioli i escalivada, sarsuela, xai al forn, escudella i carn d’olla, canalons, bacallà amb samfaina i no sé què més, perquè estic tan rebentada que se m’acluquen els ulls. Només recordo que, davant la seva amenaça, sentint-me impotent i desvalguda, amb un fil de veu he gosat dir: ”Aviseu-me amb temps, si us plau.”
Jo havia de fer tantes coses, avui. Al matí, a la tarda. Tot el dia... Però ha sonat el telèfon i, naturalment, he contestat. He sentit una veu en un anglès macarrònic, gairebé tan dolent com el meu. Era la Maureen, l’holandesa del càmping. Em deia que estava aquí amb la seva amiga, que havien deixat els marits a Holanda, i que ja portaven uns quants dies voltant, però que no m’havien trobat. És clar, jo havia arribat d’Andorra la nit abans. Que s’ho passaven molt bé (mira-les, les fresques, sense els marits), i que venien a dinar a casa meva, acceptant el que jo els havia dit l’any passat al càmping, en plena orgia gastronòmica. O sigui, amb la copa plena de cava a la mà, i fent temps entre la paella i la costellada amb allioli.
Quin desastre! Si ni me’n recordava d’aquella conversa! Tanmateix, quan he sentit que venien, perquè m’ho corroboressin, els he preguntat: “To my house?” “Yes, yes, NOW!” I jo, que ja ho tinc això, que sóc una mica acoquinada, i que no sé donar excuses, malgrat que de vegades em senti malament, però malament de veritat, he dit que d’acord, que vinguessin to my house, que els faria una carn amb bolets, tal com els vaig prometre.
Home, sincerament, jo suposo que les vaig convidar perquè em feien pena els holandesos, allà al càmping, veient aquelles paelles, aquells macarrons, aquelles fideuades, aquells suquets que preparàvem abans d’anar a la platja... Sentien aquelles flaires i, apa, pobra gent, ells amorrats a la seva crema de cacauets. Que fort, PER DINAR, menjaven crema de cacauets amb pa torrat. És que a mi, se’m trencava el cor. Jo els deia el nom de cada cosa que menjava, i ells acuradament se l’apuntaven per poder-la demanar al restaurant. I m’agraïen immensament el detall.
Encara recordo l’espifiada que vaig fer quan els vaig dir que demanessin al restaurant bacallà a le “Grandi Maneloni”. Els van dir que aquest plat no el tenien. I és que jo sóc tan crèdula i tan bonifàcia... El senyor Manel, el pare dels nostres amics, de vegades feia el dinar i remenava una gran cassola de fang on hi havia bacallà amb allioli i no sé que més. Feia una olor que captivava. Deia que el nom oficial del plat era aquest perquè ell l’havia creat quan va estar, de jove, a Itàlia, i que també el tenien als bons restaurants de Catalunya. I jo m’ho vaig creure, talment com una incauta que va amb el lliri a la mà. De fet, més tard vaig saber que era una típica broma de les seves. Ai, que n’era de graciós, el senyor Manel!
Doncs, bé. Algunes vegades havíem anat a dinar al restaurant amb els holandesos, i era tot un gust veure’ls com menjaven, els pobres. És més, un dia em va semblar que, assaborint una carn de xai al forn, els queia alguna llàgrima, de tanta felicitat, de tant fruir d’aquella mena de deliri que ens envaeix quan mengem BÉ. I és que nosaltres, com que ja ho tenim a casa, no ens parem mai a pensar en la grandesa, en la riquesa, en la subtilesa, en la joia preuada que és la nostra cuina. Parlo en general, perquè jo sí que hi penso, sobretot quan estic fent algun viatget a l’estranger. Caram, si hi penso!
En fi, el que era cert és que aquell dia al càmping havia xerrat més del compte, els havia fet una promesa, i ara venien amb taxi i amb una targeta meva a la mà a fer-me-la complir. Es veu que els vaig oferir un menjar diferent cada any, potser fins que ens moríssim de velles, atesa la llista que, per telèfon, m’han dit que portaven. I amb tota certesa, m’han assegurat que el primer plat que em tocava cuinar era una carn amb bolets.
He penjat, atordida, el telèfon. M’he mirat al mirall: duia posat als cabells, el tint rojo pasión. He mirat la casa: era un desordre total. I el pitjor de tot, no tenia temps de baixar al carrer a comprar res. No estava en condicions d’anar enlloc, amb allò al cap. He regirat el congelador i hi he trobat algun tall de llom, algun tall de vedella i alguna salsitxa. Molt bé, primer de tot he recorregut al microones. A continuació, les salsitxes s’han convertit en carn picada i després en mandonguilletes. La Maureen i l’Erika no hi entenen en l’elaboració d’unes treballades i suaus mandonguilles, per tant tot ha anat d’una manera molt més ràpida que si ho hagués fet per als experts de casa.
De ceba i de tomàquet, sempre en tinc. Cap problema! De bolets, pel rebost sempre en surt algun pot. No precisament de llaneges, ni tampoc d’altres refinades espècies, però he trobat un potet de xampinyons. Francament, elles què coi en saben de la varietat i de la qualitat dels nostres saborosos bolets! Ah, però i la picada? Jo, a tot arreu hi poso picada! Doncs, ni una miserable ametlla ni una desgraciada avellana... I a mi, pobre de mi, que només em surt bé la carn amb bolets si hi poso picada! Mentre estava del tot desesperada, els meus ulls han vist la llum. Una bosseta de “barreja”: pipes, cigrons secs i torrats, “kikos”, cacauets i no sé que caram era allò altre, se m’oferien, generosos, per al que jo volgués al bell mig d’un prestatge. Estaven a la meva total disposició.
Com una esperitada, ja que el temps s’esmunyia, he agafat el morter i he matxucat aquella barreja amb un all i un punt de pa torrat. Realment, els “kikos” i els cigrons, massa ben picats no hi han quedat. Els de casa m’haguessin dit que estic perdent facultats, però elles què en saben de picades, amb les seves cremes per untar i amb aquelles patates bullides amb no sé què, que escampaven pel càmping aquella pudor tan desagradable. Les finestres de la caravana i tot, havíem de tancar! Ostres, quina pudor!
Tot ha començat a fer xup-xup amb una rigorositat immillorable. Mentrestant, anava encabint a l’armari tot el que trobava pel mig del pas. (Que bé que va un armari encastat ben gran, segons en quines ocasions!) Un cop reposada la meva obra d’art, l’he tastada. Home, no era el mateix que si hagués fet la picada amb ametlles i pinyons o avellanes, naturalment, però per a elles ha estat una cosa mai vista –i mai menjada-. Elles, elles que compten els dies que els falta d’un any a l’altre per fer vacances i venir a Catalunya (les vacances oficials, les fan amb els marits, per cert). Elles i ells que venen a passar-s’ho bé i a gaudir de la nostra gastronomia... I molt i molt bé, que s’ho passen, que jo els he vist menjar!
Enmig dels meus pensaments, mentre feia llits, treia les fundes que tinc per tot arreu pels pèls dels gats i anava d’una banda a l’altra, m’he recordat del rojo pasión que duia al cap, que mira que ho sabia que no em podia passar de la mitja hora, que sinó quedaria un color entre rovellat, vermell i caoba, però és clar, les holandeses m’han atabalat tant... M’he rentat el cabell i ha quedat tal com m’havien pronosticat si no seguia les instruccions: horripilant!
Però, a veure, quina importància té un cabell tricolor davant la magnitud de l’esdeveniment? És que no he triomfat amb el requisit que he fet per a la Maureen i l’Erika? És que no he quedat com una reina?... M’han abraçat, m’han petonejat i amb llàgrimes als ulls, m’han dit que l’any que ve tornaran. Bé, que cada any tornaran! Llavors m’han ensenyat la llista de menges que jo, en plena festa dels sentits i amb una copa de cava a la mà, els vaig dir que els faria a casa meva, tot fanfarronejant de ser una bona amfitriona: Carn amb bolets, costelles amb allioli i escalivada, sarsuela, xai al forn, escudella i carn d’olla, canalons, bacallà amb samfaina i no sé què més, perquè estic tan rebentada que se m’acluquen els ulls. Només recordo que, davant la seva amenaça, sentint-me impotent i desvalguda, amb un fil de veu he gosat dir: ”Aviseu-me amb temps, si us plau.”
Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«Una improvisada carn amb bolets»
Primer premi de Prosa
VI Concurs Literari "El Pilar de Vuit" 2007
Vilafranca del Penedès
"Menú"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)
Referència:
Fuster i Tubella, Imma.
«Una improvisada carn amb bolets».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
Fuster i Tubella, Imma.
«Una improvisada carn amb bolets».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
4 [ Comentar aquesta entrada ]:
Enceto la tanda de comentaris d'aquesta "improvisada carn amb bolets" que l'Imma Fuster ens ha convidat a assaborir enmig d'un bouquet magnífic d'expressions que et fan aflorar la rialla. M'he divertit molt, llegint aquest relat ple a vessar de tots els ingredients d'una bona escriptura
d'humor.Felicitats, Imma!
Ja fa temps que vinc seguint la teva prolífica obra poètica, però quedo especialment satisfet quan ens honores amb un d’aquests relats en prosa que t’enganxen per la fluïdesa de les paraules i sobretot quan van desprenent aquesta vis irònica, que a mi, em dibuixen un somriure a la cara durant tota la lectura, que de vegades penso que la gent que em veu, deu dir: “Mira aquest tòfol quin posat que hi fa, mentre llegeix”.
Jo que també he fet càmping amb rulot i he vist les expressions de molts dels nostres veïns europeus davant del contrast de les cultures gastronòmiques, m’hi he sentit força identificat.
Tot i així, una picada amb kikos, penso que no se li deu haver acudit ni a En Ferran Adrià.
Imma, ens hauries d’oferir mes sovint relats d’aquesta mena, ja que el sol fet de llegir-lo ens alegra la resta de la jornada.
He passat una estona molt agradable. M'he divertit i m'ha agradat la teva espontaneïtat. Molt encertada la manera de plasmar sobre el paper cada situació.
Endavant, Imma!
Imma, el diumenge m'han convidat a dinar i m'han promés una carn amb bolets excel·lent. No me'n puc estar de pensar en el teu relat. Et felicito per aquest do que tens. No és fàcil fer riure. Tot al contrari! Però tu ho has aconseguit amb la teva exquisida naturalitat. Captiven els teus relats, de veritat. Moltes gràcies pels teus mots que fan que la vida tingui estones impagables de relaxació.
Manel
Publica un comentari a l'entrada