![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
"Jardí"
Santiago Rusiñol
Ma cambra blanca
Jo tinch una bella cambra blanca...
He dit bella y lo cert es que no té altra bellesa positiva que sa blancor, una blancor grata de roba nèta, una blancor serena de nevada, una blancor difusa que sembla fúger de les parets y sostre per ficarse als ulls de qui la mira y refrescàrloshi de totes les rohentors del color entràrsenhi a les casetes del cervell y omplirles de lluhissors d'albada, baxarli a les presons del esperit y aconhortarli dolsament ab prometenses de lliberació...
La meva cambra té un balcó que dona a mitx-dia, sobre un jardí hont les plantes crexen a son lliure albir, ufanosament, primitivament, sens passar la crudel tortura de les mans del jardiner; un jardí plè d'esquisides roses, blanques, grogues, carmesines; y d'uns estranys llirs de color de foch, que baden ab voluptat l'explendor de son càlzer a totes les papallones embellutades qu'aletejen vora d'ells.
Engarlanden los montants del balcó, talment com si volguessen ferli un march de poesía, els grans llimoners, vells de brancada y joves de fullàm, gronxolant sos fruyts d'or pesadament, ab pesantor de cosa rica y plena; y devant d'ells, lo tou embullat del roser de mil flors enlayra ardidament les vergelles tendres, carminoses d'ufania, hont, sobre la més alta, refila de nits un rossinyol immòvil y, entremitx de les baxes, xerrotejen esbojarradament los pardalets al axecarse'l día y quan se pon lo sol. Y pel cim del roser s'exten la blavor immaculada del cel, del cel puríssim del Empordà, més bell que'l cel d'Italia, més bells que tots els altres trossos del cel que plana sobre la terra. Quan jo bado'l balcó, la cambra's posa a riure ab uns grans alegroys de donzella casadora; es que pel trau franquejat se'n hi entren a dins totes les maravelles del món forà: la resplandor blava del cel, la resplandor verda de les plantes, la resplandor daurada del sol... les flayres embriagadores de les flores, la xiscladissa dels aucells, les cantories de les noyes que remenden la xarxa en l'estenedor, lo res suau del brollador invisible, lo frisament amorós de la marinada que passa en mitx de les fulles, la remor lleugera y malincònica de les onades que peten mansament demunt la sorra tebia de la platja...
Ma cambra dexa d'esser, aleshores, ma modesta y tranquila cambra blanca y's torna un nial de somnis, una demora de conte oriental, un enginy de fades.
Les fades de ma cambra son les clarors del jardí, unes fades gayes y fantasioses, unes gentils diableses artistes que fan diabledures mirífiques, d'una riquesa original y inacabable. Entren totes alhora turbulents, enjogassades, y axí que s'han escampat per tots els indrets de ma caxeta blanca, lo primer que fan, es contorbarlí alegrement sa serena blancor ab policromíes suaus ò atrevides, ab irrisats reflexes, ab arcades de llum, ab degotalls de perles, ab faxes d'or ò porpra, ab blavors misterrioses d'estada sotsmarina, ab fosquetats incertes de grota verge, ab vermellors d'iglesia aclarida per finestrals envidrats...
Corrent erràtiques d'una banda a l'altra, ara cobren la casta nuesa de les parets ab tapits de seda brodats ab pedreríes, ara esmalten lo sotre ab garlandes de girassols de cadmi, ara extenen pel sol catifes sembrades d'arabeschs y llagardaxos de color de lluna...
En lo cayre viu d'un espill hi penjen un fil de diamants quins esclats multicolors espeterneguen silenciosament en la buydor, com un reguer d'estels; en la bombeta elèctrica que cau del sostre com una gota d'aygua cristallisada, hi pinten un paysatge maravellosament precís, de cambra obscura; en els poms de llautó hi encenen miroteigs de guspires enlluhernadores; en tal recó isolat hi caragolen una pilastra entorxada de jaspis vert y rosa ò hi dibuxen un aucellot heràldich que bat fantàsticament les alases de contorns imprecisos cada vegada qu'una ratxa de vent remou les branques del llimoner de fòra...
Oh, les belles diabledures que fan les fades de la claror dins de la meva cambra! No tenen compte ni fi, de cap a cap del jorn...
Son com los temps d'una portentosa sinfonía, tantost vius, tantost lents, tantost planyívols, ò furients, ò magestius ò esbogerrats... succehintse contínuament en devassall d'armoníes supremes, fonentse l'un en l'altre, fugint de si matexos sens parar, y sempre diferents y sempre varavellosos, ab les maravelles incontables del miracle. Y quan lo día s'acaba y la tardor mor, la sinfonía polícroma de ma cambra, a punt d'acabar també, s'enlayra subitament ab un derrr esfors, llampegant rohentors d'incendi y furors de matansa, notes llumíniques d'intensitat violent, que clapejen de sanch y foch los albes murs, lo sòl confós y'ls mobles bruns, ja arredossats en la ombra.
Es la derrera bogería de les fades, es l'espetech final, es la visió feridora que clou y tanca les visions encisades de tot lo día. Perque, axí que'l sol ha tramontat, lliurant la terra al misteri del capvespre, les alegures fades de la claror, com a filles del sol, se'n van a corrua feta en seguiment de llur pare y senyor enduentsen ab elles totes les magníficencies y joyells ab que pararen fins allvors ma bella cambra blanca.
Y aleshores quedem a soles ella y jo: la petxina y el moll, la cambra y ma animeta; totes dues senzilles y primitives, totes dues nues de riqueses emmanllevades, totes dues albes y fresques com les neus eternes —y, mateix qu'elles, santament oblidades dels homes— y totes dues, en fi, ab lo balcó dels somnis obert de bat a bat y de cara a la gran quietut, per que se'ns en entrin a disn los perfums sobrers de la terra, les serenors de les nits calmes y la pau suprema de lo infinit.
He dit bella y lo cert es que no té altra bellesa positiva que sa blancor, una blancor grata de roba nèta, una blancor serena de nevada, una blancor difusa que sembla fúger de les parets y sostre per ficarse als ulls de qui la mira y refrescàrloshi de totes les rohentors del color entràrsenhi a les casetes del cervell y omplirles de lluhissors d'albada, baxarli a les presons del esperit y aconhortarli dolsament ab prometenses de lliberació...
La meva cambra té un balcó que dona a mitx-dia, sobre un jardí hont les plantes crexen a son lliure albir, ufanosament, primitivament, sens passar la crudel tortura de les mans del jardiner; un jardí plè d'esquisides roses, blanques, grogues, carmesines; y d'uns estranys llirs de color de foch, que baden ab voluptat l'explendor de son càlzer a totes les papallones embellutades qu'aletejen vora d'ells.
Engarlanden los montants del balcó, talment com si volguessen ferli un march de poesía, els grans llimoners, vells de brancada y joves de fullàm, gronxolant sos fruyts d'or pesadament, ab pesantor de cosa rica y plena; y devant d'ells, lo tou embullat del roser de mil flors enlayra ardidament les vergelles tendres, carminoses d'ufania, hont, sobre la més alta, refila de nits un rossinyol immòvil y, entremitx de les baxes, xerrotejen esbojarradament los pardalets al axecarse'l día y quan se pon lo sol. Y pel cim del roser s'exten la blavor immaculada del cel, del cel puríssim del Empordà, més bell que'l cel d'Italia, més bells que tots els altres trossos del cel que plana sobre la terra. Quan jo bado'l balcó, la cambra's posa a riure ab uns grans alegroys de donzella casadora; es que pel trau franquejat se'n hi entren a dins totes les maravelles del món forà: la resplandor blava del cel, la resplandor verda de les plantes, la resplandor daurada del sol... les flayres embriagadores de les flores, la xiscladissa dels aucells, les cantories de les noyes que remenden la xarxa en l'estenedor, lo res suau del brollador invisible, lo frisament amorós de la marinada que passa en mitx de les fulles, la remor lleugera y malincònica de les onades que peten mansament demunt la sorra tebia de la platja...
Ma cambra dexa d'esser, aleshores, ma modesta y tranquila cambra blanca y's torna un nial de somnis, una demora de conte oriental, un enginy de fades.
Les fades de ma cambra son les clarors del jardí, unes fades gayes y fantasioses, unes gentils diableses artistes que fan diabledures mirífiques, d'una riquesa original y inacabable. Entren totes alhora turbulents, enjogassades, y axí que s'han escampat per tots els indrets de ma caxeta blanca, lo primer que fan, es contorbarlí alegrement sa serena blancor ab policromíes suaus ò atrevides, ab irrisats reflexes, ab arcades de llum, ab degotalls de perles, ab faxes d'or ò porpra, ab blavors misterrioses d'estada sotsmarina, ab fosquetats incertes de grota verge, ab vermellors d'iglesia aclarida per finestrals envidrats...
Corrent erràtiques d'una banda a l'altra, ara cobren la casta nuesa de les parets ab tapits de seda brodats ab pedreríes, ara esmalten lo sotre ab garlandes de girassols de cadmi, ara extenen pel sol catifes sembrades d'arabeschs y llagardaxos de color de lluna...
En lo cayre viu d'un espill hi penjen un fil de diamants quins esclats multicolors espeterneguen silenciosament en la buydor, com un reguer d'estels; en la bombeta elèctrica que cau del sostre com una gota d'aygua cristallisada, hi pinten un paysatge maravellosament precís, de cambra obscura; en els poms de llautó hi encenen miroteigs de guspires enlluhernadores; en tal recó isolat hi caragolen una pilastra entorxada de jaspis vert y rosa ò hi dibuxen un aucellot heràldich que bat fantàsticament les alases de contorns imprecisos cada vegada qu'una ratxa de vent remou les branques del llimoner de fòra...
Oh, les belles diabledures que fan les fades de la claror dins de la meva cambra! No tenen compte ni fi, de cap a cap del jorn...
Son com los temps d'una portentosa sinfonía, tantost vius, tantost lents, tantost planyívols, ò furients, ò magestius ò esbogerrats... succehintse contínuament en devassall d'armoníes supremes, fonentse l'un en l'altre, fugint de si matexos sens parar, y sempre diferents y sempre varavellosos, ab les maravelles incontables del miracle. Y quan lo día s'acaba y la tardor mor, la sinfonía polícroma de ma cambra, a punt d'acabar també, s'enlayra subitament ab un derrr esfors, llampegant rohentors d'incendi y furors de matansa, notes llumíniques d'intensitat violent, que clapejen de sanch y foch los albes murs, lo sòl confós y'ls mobles bruns, ja arredossats en la ombra.
Es la derrera bogería de les fades, es l'espetech final, es la visió feridora que clou y tanca les visions encisades de tot lo día. Perque, axí que'l sol ha tramontat, lliurant la terra al misteri del capvespre, les alegures fades de la claror, com a filles del sol, se'n van a corrua feta en seguiment de llur pare y senyor enduentsen ab elles totes les magníficencies y joyells ab que pararen fins allvors ma bella cambra blanca.
Y aleshores quedem a soles ella y jo: la petxina y el moll, la cambra y ma animeta; totes dues senzilles y primitives, totes dues nues de riqueses emmanllevades, totes dues albes y fresques com les neus eternes —y, mateix qu'elles, santament oblidades dels homes— y totes dues, en fi, ab lo balcó dels somnis obert de bat a bat y de cara a la gran quietut, per que se'ns en entrin a disn los perfums sobrers de la terra, les serenors de les nits calmes y la pau suprema de lo infinit.
Víctor Català
Pseudònim de Caterina Albert i Paradís
(L'Escala, 1869-1966)
«Ma cambra blanca»
"Jardí"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 — Aranjuez, 1931)
Referència:
Català, Víctor.
«Ma cambra blanca».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
Català, Víctor.
«Ma cambra blanca».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
Lo Càntich - Número 11
Paradoxa, 2011
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada