L'art de la nit eterna: «Atansar la lluna» Sandra Domínguez Roig "El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

"Lluna i escala"
Esmeralda Vallverdú

Atansar la lluna

     La lluna és el cúmul de somnis que ens esperen, aquelles fites que ens imposem perquè intuïm que serem més feliços. N’hi ha que carreguen la lluna sobre les espatlles i el pes els condemna a la solitud. D’altres, mesuren el pas del temps en la mesura que es va constituint una nova lluna. N’hi ha que prenen la mida del que la lluna els reportarà per tal de subsistir un temps més, en la matèria de plom que els conforma els dies, àvids per assolir la llum definitiva.

     Hi ha cercadors i cercadores de llunes que l’emmarquen per observar el que han aconseguit, per emmirallar-se en la iridescència, cobejosos de llum. Els que passegen la lluna, com un infant un globus, amb el miracle de la ingravidesa lligat en un cordill.

     N’hi ha que farien qualsevol cosa, per escalar fins a la lluna, perseguint-la, i caçant-la com qui caça una papallona, malgrat morirà sense la pols de les ales. I sí, també pot haver-hi una lluna en un ventre de qui espera florir el miracle entre les cames, o pot haver caigut una lluna dins d’un vol si és un desig inconfessable.
N’hi ha que farien passar la lluna pel cèrcol del circ, o la pintarien de tenebra per fondre’s per sempre en l’obscur.

     Els nens comparteixen les llunes, s’inunden de secrets i d’imaginacions futures que de grans els xoparan els ulls d’enyor.

     N’hi ha que aprofiten la llum daurada per il·luminar-se en la immersió d’un món que descobreixen, d’altres escalen a collibé per tal d’arribar-hi i compartir-la, i n’hi ha que faran un castell humà per atansar la lluna, retallar-la i donar un bocí a cada una.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Atansar la lluna
[ L'art de la nit eterna ]

Il·lustració:
"Lluna i escala"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)

Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:


Papallones en la llum

Referència:

Domínguez Roig, Sandra.
«Atansar la lluna».
A: L'art de la nit eterna
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036