"Riallera"
Santiago Rusiñol
La noia que reia
Son cos era ondulant i vehement.
Tenia un rubor nou cada moment
i era molt prompta a la rialla.
Reia per natural, i també ho deia tot amb la rialla:
ella era plor, burla, rancor
o el surt dels nervis com un cop de tralla;
semblava, segons l'hora, parrupar de colom,
i altres hores semblava
un udol inquiet, panteixant, contingut;
com un desig de crits al coll, que escanya,
com una activa fam de joventut
que es vol abraonar al joc, a la cursa, a la dansa.
Ara vull recordar la figura, i només
veig un cos ondulant, la sento riure en tantes
notes, i veig el seu rubor
de tants traspassos... I ella s'alça
viva com era, enmig d'aquest concert
penós i alegre de rialles.
Josep Lleonart i Maragall
(Barcelona, 1880-1951)
«La noia que reia»
"Riallera"
Santiago Rusiñol
(Barcelona, 1861 — Aranjuez, 1931)
Referència:
Lleonart i Maragall, Josep.
«La noia que reia».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036

Lleonart i Maragall, Josep.
«La noia que reia».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036

Lo Càntich - Número 11
Paradoxa, 2011
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada