«Record d'hivern» Enric Valor Homenatge en Xarxa - Centenari Enric Valor -

Record d'hivern

Sembla per enfora que això de «terreny valencià» s'agermana a la meravella amb la idea de terres càlides, amb plantats de tarongeral, arrossars i moscatell... Tot això de l'horta i les seues papellonenques barraques, les màrgens carregades de canyars, els sequiols, els vilatges amagats davall la verdor..., tot això, dic, és una pinzellada, un traç tan original i vigorós, que sembla devegades arraure's tota l'atenció i fer-nos una mica oblidar que, dins la nostra petita nació valenciana hi ha, per a fer-la encara més agradosa, la varietat que pot brindar la Naturalesa: hortes baixes, comarques isolades essencialment muntanyenques, mar besant la planura i mar besant el peu de la serralada.
     La banda nord i oest d'allò que hui es diu -mal dit- «província» d'Alacant, és tota muntanyenca; presenta vàries foies isolades, com a valls més o menys petites, i allí dins es recolzen més i més pobles molt valencians i amants de lo seu, que ofrenen el doble interés de lo pintoresc i de lo patriòtic.
     Eixes comarques o foies a considerable altura (més de 500 metres sus el nivell mediterrani) gaudixen d'un clima fred i nevador, amb estius curts i fresquíssims i primavera exhuberant en milers d'herbes aromàtiques.
     Conegam-ne una: la foia de Castalla.
     És una matinada. El riverall du aigua abundosa, glaçada per les vores, i canta gai la seua cançó d'hivern: la seua cançó d'hivern és gojosa; contrasta amb la severitat descarnada dels xopars immensos que omplin de gom a gom la fondalada per on serpeja el riu. Els tolls són glaçats del tot, i les segadisses, abans amerades, els festonegen amb brodats de gel capriciosos.
     Al poble, els carrers són torts, i trists a estes hores de l'albada. El campanar és una obra difosa, que senyala el cel encaputxat.
     Colps de portes i veus d'hòmens. Dins l'ombra del carrer es mouen atres ombres: són els empeltadors i espodacadors que marxen al treball.
     Heus ací un contrast: la tristor d'aquella freda matinada i aquell cel endolat per un cell fosc i uns barrons grisos, és senyal de joia al poble. Allò du la vesta pura de la neu que fertilisa els camps. De davall el capot blanc surten com una rialla, com un esclat, les jovades de blat, la flor de l'ametller, el borronet, el pàmpol bledà: tota la riquesa, en fi, de les nostres muntanyes...



     Enmig l'ombra es senten unes veus. El cor batega de goig a l'oir purament, naturalment, remarcant les paraules com si aquells vencedors de la glaça saberen lo que val a estes hores d'ara parlar en valencià:
     -Què fosc es veu el cel!
     -Tindrem nevada -respon atra veu.
     -Potser. Vorem!
     Drinquen les ramaleres dels forcats i els aladres; més colps de portes i xafades de més ombres que omplin el carrer...
     La Naturalesa sembla compadir-se d'estos hòmens que ixen a les jovades en els dies cruns de l'hivern, i llença al través de la boira una claretat grisenca... i prompte es fa de dia.
     Després la neu callada reblix els carrers deserts, pintorescs, valencianíssims. A migjorn tothom és ja al poble. Molts pensem en els llauradors que viuen als masos i queden isolats enllà de les fondalades o dalt la serra.



     Tota la vesprada parle amb la gent en la cuina, davant una bona brasilada de brancatges de pi i olivera.
     Faig una pregunta.
     -¿Valencià? -em diuen-. Naturalment. Això calia! ¿Puix com anàvem a parlar?
     -¿I els xics?
     -A l'escola lligen en castellà -comenten.
     -¿I què? -dic temorenc.
     -Això costa massa -afig un vell.
     -I els xicons no alvancen gens -es queixa un atre.
     -¿I si els ensenyaren en valencià? -apunte.
     Es queden mirant-se uns a atres amb sorpresa.
     És per a ells una toballa.
     -Això estaria bo!
     -¿Però això pot ser? -diuen.
     Els explique un poc i riuen de contents.
     Eixos pobles estan guanyats; millor dit, no s'han perdut. Quan se'ls hi cride, respondran en l'acte. Allí es sent el valencià perquè no es sap atra cosa més que ser valencià, ni es desitja tampoc saber-la.
     Quan vuit o deu dies després el sol havia batut la neu, me'n vaig tornar del poble de la meua infantesa creent que tot està fet. Però ací a la capital atra volta em va ofegar el sentir les fadrines valencianes que parlen en castellà, i eixos intel·lectuals que menyspreuen parlar en valencià per la manca que tenen d'intellectualitat.

Alacant, 28 d'octubre de 1933

Enric Valor
(Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000)
«Record d'hivern»
Article publicat en El Camí 86, València. 28-10-1933.
Recopilat a: Paraula de la terra, Enric Valor. Col·leció Honoris Causa. Universitat de València, 1998. ISBN: 84-370-3336-5

Referència:

Valor i Vives, Enric.
«Record d'hivern».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036

Lo Càntich - Número 11
Paradoxa, 2011