"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Lo Càntich - Número 10 - Epítet, 2011



Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich - Número 10 - Epítet, 2011

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
ISSN 2014-3036


Número 10
Epítet, 2011
Juny - Agost de 2011



Fundador:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Josep Maria Fuster - Pep Colomer Blanco - M. Roser Algué Vendrells
Núria Niubó i Cabau - Xesc Font i Odrí - Maria Rosa G. Zellweger
Paolo Santos - Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Daniel Ferré Teruel - Josep Maria Corretger i Olivart
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra

Mestres del temps:
Anicet de Pagès de Puig - Gerard Manley Hopkins - Apel·les Mestres
Oscar Wilde - Ramon-Enric Bassegoda i Amigó - Jean Moréas
Joan Maragall - Henri de Régnier - Ramón María del Valle-Inclán
Gabriel Alomar i Villalonga - Joan Maria Guasch i Miró
Blaise Cendrars - Josep Maria de Sagarra - Federico García Lorca
José Pedroni - Salvador Espriu - Concepció G. Maluquer
Pere Guisset - Gabriel Ferrater i Soler

Autors d'ara i d'avui:
Joan Asensi i Barberà - Montserrat Comas Torrents - Carme Hostaled Grau
Juan Ruiz Rey - Imma Fuster i Tubella - Rafael Soteras i Roca
Francesc Arnau i Chinchilla - Mercè Bagaria - Joan Feliu i Blanes
Joan Abellaneda i Fernández - Marc Freixas i Morros - Roser Piñol
Josep Maria Corretger i Olivart - Arnau Vea - Francesc Cardona Martínez
Carles García - Marcel Pascual - Elena Palma
Albert Satorra Viader - Valèria Sorolla Puig - Alba Julian i Solera
Sandra Caminal i Vilagut - Pau Siurana i Casasaya - Zoe García Casat
Montse Font i Roig - Júlia Segarra Jordà - Cristina Pou
Mar Izquierdo - Estel·la Micó Frau - Roger d'Armengol i Sáez
Oscar Martínez - Mario Giraldo - Gemma Lladó Díaz
Núria Martínez Codina - Mireia Martín Ramos
Miquel Adella i Santolaria - Ainhoa Campoy Garcia-Campmany

Traduccions:
Juan Ruiz Rey - Carles Carmona i Grau - Alain Cadou
Robert Cortell i Giner - Enric Fortuny - Paco Abad Canedo
Anna Gassull Julià - Claudi Giné - Carles Margarit

Il·lustracions i fotografies:
William Blake - Joseph Mallord William Turner - Sir Lawrence Alma-Tadema
Pierre Auguste Renoir - Mary Stevenson Cassatt - Vincent van Gogh
Antonio de La Gandara - José Salís Camino - Edvard Munch
Ramon Casas i Carbó - Pierre Bonnard - František Kupka
Julio Romero de Torres - Paul Klee - Pablo Picasso
Raoul Serres - Amedeo Modigliani - Marcel Duchamp
Le Petit Journal - Chaim Soutine - Josep de Togores i Llach
Salvador Dalí - Salvador Soria Zapater - Juan Soriano
Albert Ràfols-Casamada - Joaquim Sorolla - Pilar Campmany i Piqué
Toni Arencón i Arias - Núria Arnau - Isabel “inuk”
Daniel Ferré Teruel - Esperanza Casal - D-Phhertmant
Museu Arqueològic de Barcelona

Il·lustració de portada:
"Mediterrània"
© D-Phhertmant

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 10 - Epítet, 2011
Juny - Agost de 2011
ISSN 2014-3036-N.10
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative


ÍnDeX

- I -
Editorial

Epítet, 2011

Epítet, 2011

Editorial
Toni Arencón i Arias

Il·lustració de portada:
"Mediterrània"
     D-Phhertmant

- II -
Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món

La casa nova - Anicet de Pagès de Puig
     Il·lustració: "Casa en un camp de blat"
          Pablo Picasso

L’honor és el fulgor de la proesa - Gerard Manley Hopkins
     Traducció: Robert Cortell i Giner
     Il·lustració: "St. Alphonsus Rodríguez"
          Autor desconegut

L'artista - Oscar Wilde
     Traducció: Enric Fortuny
     Il·lustració: "L'escultor i la seva estàtua"
          Pablo Picasso

Sol ponent - Ramon-Enric Bassegoda i Amigó
     Il·lustració: "Cabanya de palla al capvespre"
          Vincent Van Gogh

Les roses que jo vaig amar... - Jean Moréas
     Traducció: Claudi Giné
     Il·lustració: "Retrat de Jean Moréas"
          Antonio de La Gandara

Paternal - Joan Maragall
     Il·lustració: "La bomba del Liceu"
          Le Petit Journal

L'urna - Henri de Régnier
     Traducció: Carles Margarit
     Il·lustració: "Tristesa"
          Raoul Serres

Rosa de malenconia - Ramón María del Valle-Inclán
     Traducció: Paco Abad Canedo
     Il·lustració: "Malenconia"
          Edvard Munch

La Quadriga - Gabriel Alomar i Villalonga
     Il·lustració: "Quadriga - Mosaic"
          Museu Arqueològic de Barcelona

Elogi a una cullidora de taronges - Joan Maria Guasch i Miró
     Il·lustració: "Taronges i llimones"
          Julio Romero de Torres

Paisatge - Blaise Cendrars
     Traducció: Alain Cadou
     Il·lustració: "Retrat de Blaise Cendrars"
          Amedeo Modigliani

Cançó de la setmana - Josep Maria de Sagarra
     Il·lustració: "Cap de dona"
          Juan Soriano

Aigua, on vas? - Federico García Lorca
     Traducció: Carles Carmona i Grau
     Il·lustració: "Pollancre solitari"
          Toni Arencón i Arias

Poeta - José Pedroni
     Traducció: Anna Gassull Julià
     Il·lustració: "Devots de l'amor"
          Sir Lawrence Alma-Tadema

La creu dels vents - Concepció G. Maluquer
     Il·lustració: "Remor de vent"
          Albert Ràfols-Casamada

Escolteu el Vallespir - Pere Guisset
     Il·lustració: "Paisatge de Ceret"
          Chaim Soutine

Josep Carner - Gabriel Ferrater i Soler
     Il·lustració: "Josep Carner - versió en diagonal"
          D-Phhertmant

- III -
Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

El roure del vell mas - Montserrat Comas Torrents
     Il·lustració: "El jardí"
          Pierre Bonnard

Recordar - Carme Hostaled Grau
     Il·lustració: "Les tecles del piano"
          František Kupka

La blanca neu... - Juan Ruiz Rey
     Il·lustració: "Tempesta de neu"
          Joseph Mallord William Turner

Deixa'm entrar a la teva ànima - Imma Fuster i Tubella
     Il·lustració: "Amants"
          Juan Soriano

Pardines - Serra Cavallera - Taga - Rafael Soteras i Roca
     Il·lustració: "Pardines - Serra Cavallera - Taga"
          Isabel “inuk”

El castell - Francesc Arnau i Chinchilla
     Il·lustració: "Focs artificials"
          Daniel Ferré Teruel
     Vídeo: "Castell de focs artificials (Godella)"
          Núria Arnau

Lluny de mi - Mercè Bagaria
     Il·lustració: "Mare i filla"
          Joaquim Sorolla

Poeta de la dacsa - Francesc Arnau i Chinchilla
     Il·lustració: "El gra de la dacsa"
          Esperanza Casal

Confessions - III - Joan Feliu i Blanes
     Il·lustració: "Confessió"
          Salvador Soria Zapater

El final no té relat - Joan Abellaneda i Fernández
     Il·lustració: "Affinités"
          Josep de Togores i Llach

Només sabia que el poema em seria etern - Marc Freixas i Morros
     Il·lustració: "Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle"
          William Blake

La senyera de Catalunya - Josep Maria Corretger i Olivart
     Il·lustració: "Senyera"
          D-Phhertmant

Poema de ràbia acumulada - Marc Freixas i Morros
     Il·lustració: "La ràbia"
          Albert Ràfols-Casamada

Oh, mare! - Josep Maria Corretger i Olivart
     Il·lustració: "Recollida de fruites"
          Mary Stevenson Cassatt

Piu, piu, piu... - Roser Piñol
     Il·lustració: "Gat i ocell"
          Paul Klee

Alba - Arnau Vea
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

I escric - Francesc Cardona Martínez
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Sofreixo d'amor per la meva terra - Carles García Simón
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

No tornaré a jugar amb les paraules - Marcel Pascual
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

A la Sagrada Família de Gaudí - Elena Palma
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

En el País de l'Amor - Albert Satorra Viader
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Va haver-hi un temps... - Valèria Sorolla Puig
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Quan te'n vas - Alba Julian i Solera
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

M'atrau el mar - Sandra Caminal i Vilagut
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El camí abandonat - Pau Siurana i Casasaya
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Caragol - Zoe García Casat
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Només per tu i per a tu - Montse Font i Roig
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Silenci Sensacional - Júlia Segarra Jordà
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Realitat o malson? - Cristina Pou
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Per mi - Mar Izquierdo
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Dies de Primavera - Estel·la Micó Frau
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Mirades penetrants - Roger d'Armengol i Sáez
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

desconnexió - Oscar Martínez
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El paradís - Mario Giraldo
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Cançó per jugar a parar - Gemma Lladó Díaz
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Si em regales una rosa - Núria Martínez Codina
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El cavallet de mar - Mireia Martín Ramos
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

Abecedari - Miquel Adella i Santolaria
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

El cervatell - Ainhoa Campoy Garcia-Campmany
     Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

- IV -
Amb nom propi

Notes biogràfiques: Apel·les Mestres i Oñós
     Josep Maria Fuster
     Inclou els poemes:
     Inter nos
     Eren savis tots ells
     Hi ha dies en la vida llargs i tristos...
     Il·lustració: "Retrat d'Apel·les Mestres"
          Ramon Casas i Carbó

El cremat que flameja entre havaneres - Pep Colomer Blanco
     Fidelitat
     Lletra: M. Roser Algué Vendrells
     Música: Tito Corona

Petiteses - M. Roser Algué Vendrells
     El far (Les dones del mar)
     Silenci a muntanya?

Paraula de Núria - Núria Niubó i Cabau
     Visió daliniana d'un somni impossible
     Il·lustració: "Amants pacients"
          Salvador Dalí

De corrandes i cançons, per cantar i dansar - Xesc Font i Odrí
     El mariner
          Cançó Popular

Rodolins de la saviesa popular - Paolo Santos
     De la mar
     Il·lustració: "Vaixell en alta mar"
          José Salís Camino

El mercader de tulipes - Toni Arencón i Arias
     responc a la crida

Salvem els mots - Laura Boadas i Galí
     El país moribund
          Salvador Espriu

Miscel·lània - Daniel Ferré Teruel
     El gra de cafè
     Il·lustracions:
     "Gerra, molinet de cafè i estoig de pipa"
          Vincent van Gogh
     "Molinet de cafè"
          Marcel Duchamp

Una mar de paraules - Josep Maria Corretger i Olivart
     El Retrum de Francesc Miralles

Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica) - Lluís Servé Galan
     Agrícola
     Il·lustració: "Nu reclinat"
          Pierre Auguste Renoir

El racó de la poesia musical - Vanessa Mies Iborra
     En tres minuts
          Manu Guix

Univers de poesia - Maria Rosa G. Zellweger
     Vint preguntes a: Imma Fuster i Tubella

- V -
Biblioteca

Revolt al camí del bosc (Paul Cezanne)
Camins d'exili
-Poemari-

Josep Maria Corretger i Olivart


Il·lustració de portada: Confessió (Salvador Soria)
Confessions
-Poemari-

Joan Feliu i Blanes

- VI -
Culturàlia

XX Certamen de Poesia 'Semillero Azul'
Sant Joan Despí - 2011

Chicha Montenegro Gallery
Josep Maria Corretger i Olivart

Festival Castell de Peralada 2011
- 25 Aniversari -

Concerts a la Ruta del Cister 2011
Bellpuig - Poblet - Santes Creus - Vallbona

Coneixeu l'Eric Castel?
Josep Maria Corretger i Olivart

6a Trobada d'autors al Matarranya
Torre del Compte

El retaule de Sant Ermengol
Claustre romànic de la catedral de Santa Maria
La Seu d’Urgell

Gran Teatre del Liceu - Temporada 2011-2012 - Òpera
Faust
Jo, Dalí
Le Grand Macabre

Presentació de: 'Simfonia de lletres'
Joan Massoni Lloveras
Racó Poètic Palafrugell

Culturàlia

[ Tornar a l'índex ]


- I -
Editorial

Toni Arencón i Arias
Lo Càntich
Número 10
Epítet, 2011


Mediterrània (D-Phhertmant)
"Mediterrània"
D-Phhertmant


     Cada vegada que arriba el moment màgic d'editar un nou número de Lo Càntich sembla que el temps s'atura un instant. És un instant reflexiu. Un moment d’esperit alquimista. Enrere queden nou setmanes de treball, de consulta, de recerca, de recollida de suggeriments, de correccions, de comunicació... multitud de correus creuats, trucades telefòniques, reunions... contacte i virtualitat... proximitat i distància... moments d'incertesa i moments de gaudi literari.

     Veure com la matèria, el contingut, va articulant el nou projecte, en un procés de fusió i concentració temàtica, és sorprenent. Són els autors de Lo Càntich (els autors, articulistes, traductors i il·lustradors), aquells que conformen cada nou número en un procés de creació col·lectiva, de recerca interior i exterior. Sinergia i desig de compartir. Evidència i digitalitat.

     Epítet, 2011. Número 10. Revista digital. Estem en els inicis d'una nova era de la comunicació i del coneixement. Només en els inicis.

     Lo Càntich. La línia inicial es manté. La poesia és dominant, però la prosa, els articles, la música i les imatges, reclamen el seu espai literari i artístic. Interconnexió. Espai cultural. Evolució natural.

     Epítet, 2011. Mestres del temps: Anicet de Pagès de Puig, Gerard Manley Hopkins, Apel·les Mestres, Oscar Wilde, Ramon-Enric Bassegoda i Amigó, Jean Moréas, Joan Maragall, Henri de Régnier, Ramón María del Valle-Inclán, Gabriel Alomar i Villalonga, Joan Maria Guasch i Miró, Blaise Cendrars, Josep Maria de Sagarra, Federico García Lorca, José Pedroni, Salvador Espriu, Concepció G. Maluquer, Pere Guisset i Gabriel Ferrater i Soler.

     Epítet, 2011. Autors d'avui, d'ara. Els que són. Els que seran. Les paraules que queden: Joan Asensi i Barberà, Montserrat Comas Torrents, Carme Hostaled Grau, Juan Ruiz Rey, Imma Fuster i Tubella, Rafael Soteras i Roca, Francesc Arnau i Chinchilla, Mercè Bagaria, Joan Feliu i Blanes, Joan Abellaneda i Fernández, Marc Freixas i Morros, Josep Maria Corretger i Olivart i Roser Piñol.

     Epítet, 2011. Generació del segon mil·lenni, que respon a la crida literària amb il·lusió, valentia i capacitat creativa. Present i futur: Arnau Vea, Francesc Cardona Martínez, Carles García, Marcel Pascual, Elena Palma, Albert Satorra Viader, Valèria Sorolla Puig, Alba Julian i Solera, Sandra Caminal i Vilagut, Pau Siurana i Casasaya, Zoe García Casat, Montse Font i Roig, Júlia Segarra Jordà, Cristina Pou, Mar Izquierdo, Estel·la Micó Frau, Roger d'Armengol i Sáez, Oscar Martínez, Mario Giraldo, Gemma Lladó Díaz, Núria Martínez Codina, Mireia Martín Ramos, Miquel Adella i Santolaria i Ainhoa Campoy Garcia-Campmany. Ells i elles tanquen la convocatòria del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat. Un total de trenta-quatre obres presentades. Autors i autores que ens han regalat les seves obres, des de diverses parts del món. És el poder de la comunicació. És el poder de l'era digital. Ara arriba el moment de la reflexió per als membres del jurat, que hauran de valorar la seva originalitat, la seva capacitat per emocionar i el seu poder d'expressió. En el proper número, per a finals d'octubre, coneixerem el veredicte. Fins llavors, deixarem treballar els membres del jurat. Tenen una tasca difícil.

     Epítet, 2011. Esforç de traductors: Carles Carmona i Grau, Juan Ruiz Rey, Alain Cadou, Robert Cortell i Giner, Enric Fortuny, Paco Abad Canedo, Anna Gassull Julià, Claudi Giné i Carles Margarit, a la recerca de la paraula exacta i del mot adient.

     Epítet, 2011. Imatges d'ahir i d'avui. Dibuix, pintura i fotografia: William Blake, Joseph Mallord William Turner, Sir Lawrence Alma-Tadema, Pierre Auguste Renoir, Mary Stevenson Cassatt, Vincent van Gogh, Antonio de La Gandara, José Salís Camino, Edvard Munch, Ramon Casas i Carbó, Pierre Bonnard, František Kupka, Julio Romero de Torres, Paul Klee, Pablo Picasso, Raoul Serres, Amedeo Modigliani, Marcel Duchamp, Chaim Soutine, Josep de Togores i Llach, Salvador Dalí, Salvador Soria Zapater, Juan Soriano, Albert Ràfols-Casamada, Joaquim Sorolla, Pilar Campmany i Piqué, Toni Arencón i Arias, Núria Arnau, Isabel “inuk”, Daniel Ferré Teruel, Esperanza Casal i D-Phhertmant, qui a més comparteix amb nosaltres la portada d'aquest número. Una portada refrescant, blava, una portada per a l'estiu del 2011.

     Epítet, 2011. Amb nom propi. Josep Maria Fuster ens ofereix les seves notes biogràfiques sobre Apel·les Mestres; Pep Colomer ens regala l'havanera "Fidelitat" amb la música de Tito Corona i la lletra de M. Roser Algué, que al seu torn ens obsequia petiteses de mar i de muntanya; Núria Niubó somia somnis surrealistes de la mà de Salvador Dalí; Xesc Font canta una cançó marinera; Laura Boadas salva els mots del país moribund de Salvador Espriu; Daniel Ferré reflexiona sobre el gra de cafè, Lluís Servé desgrana un sonet de terra i reflexió, un sonet agrícola; Vanessa Mies ens ofereix tres minuts de Manu Guix; Maria Rosa G. Zellweger obre els secrets de l'univers de l'autora Imma Fuster i Tubella, i benvinguda especial per a Josep Maria Corretger i Olivart, que estrena secció, una mar de paraules que s'integra en el nostre cant col·lectiu, comentant El Retrum, de Francesc Miralles...

     Epítet, 2011. Debut d'un nou espai: Biblioteca. La nostra pròpia biblioteca. Un espai virtual molt especial, una proposta bibliogràfica que s'obre a aquells autors que desitgen compartir les seves obres en format complet. Un projecte que ja feia temps que ens estava reclamant el seu propi espai. En aquest número tenim el plaer de presentar els poemaris inèdits Camins d'exili de Josep Maria Corretger i Olivart, i Confessions, de Joan Feliu i Blanes. I esperem que aquest projecte de biblioteca digital continuï creixent. Autors i autores, us hi esperem.

     Epítet, 2011. Al nostre voltant: crisi d'incerteses, crisis financeres, crisis ideològiques i crisis socials. Busquem identitat, refugi i consol. Nosaltres, vosaltres, ells... Busquem en la paraula. Combinem la paraula. Creem poesia. La poesia és també denúncia i protesta. És la necessitat. És la força.
     Epítet, 2011. Poesia poètica. I si la poesia és, en veritat, la que mou el món? No deixem, doncs, que s'aturi.

Feliç lectura
Lo Càntich, Epítet 2011

Toni Arencón i Arias
Agost, 2011

[ Tornar a l'índex ]


II

Càntichs clàssics i contemporanis,
de casa nostra i d'arreu del món


«La casa nova»

Anicet de Pagès de Puig

Casa en un camp de blat (Pablo Picasso)
"Casa en un camp de blat"
Pablo Picasso


«La casa nova»


Noves son les parets y nous los sostres
y els fonaments son nous:
la casa, tota nova y tota blanca,
sembla una tassa d'or.

Desde'l terrat a quatre vents, s'oviren
los pobles del entorn:
ja l'han vist de ben lluny les orenetes
y ja hi fan niu y tot.

A les cambres, de nit ben abrigades,
de dia hi toca'l sol,
y en los balcons y finestrals de pedra
que n'hi ha d'aucells y flors!

La porta relluenta es sempre oberta
y fa goig a tothom,
y cofoys los criats entren y surten
vestits de gays colors.

Y té tot aquell ayre d'alegria
qu'ix sempre d'un bressol.
La casa, tota nova y tota blanca,
sembla una tassa d'or.

A poch a poch la vasa va entristintse;
ja no fa pas tan goig,
y en los balcons y finestrals de pedra
ja no hi ha aucells ni flors.

Un dia'l metge hi entra a correcuyta;
després, un sacerdot;
y més tart, rodejat de llumenetes,
hi va Nostre Senyor.

Al endemà la porta es mitx tancada
y els criats porten dol.
La casa ja es tan vella com les altres...
diuen que ja hi hà un mort!


Anicet de Pagès de Puig
(Figueres, 1843 – Madrid, 1902)
«La casa nova»

Il·lustració:
"Casa en un camp de blat"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


«L’honor és el fulgor de la proesa»

Gerard Manley Hopkins

Traducció:
Robert Cortell i Giner

St. Alphonsus Rodríguez (Autor desconegut)
"St. Alphonsus Rodríguez"
Autor desconegut


«L’honor és el fulgor de la proesa»


En honor de
Sant Alfons Rodríguez
Germà de la Companyia de Jesús


L’honor és el fulgor de la proesa, diem;
i cada colp que va esquinçar la carn o escantellar l’escut
hauria d’evocar el moment, proclamar l’àmbit
on el guerrer va forjar el seu dia de glòria,

i així ascendir fins a arribar a Crist i als màrtirs.
Però pot restar la lluita a dintre, invisible
l’espasa que empunyem, enfonsat el pit heroic,
que ningú no senta el brogit del combat més fer;

perquè Déu (que va esculpir muntanyes, continents,
la Terra, tot; que, amb un perseverant afany,
fa germinar les violetes i créixer els arbres)

sobra per omplir de conquestes una vida,
com va passar a Mallorca tot aquell temps
en què, sense sorpreses, Alfons vigilava la porta.


Gerard Manley Hopkins
(Stratford, Essex, Anglaterra, 1844 - Dublín, Irlanda, 1889)
«Honour Is Flashed Off Exploit»

Il·lustració:
"St. Alphonsus Rodríguez"
Autor desconegut

Traducció:
Robert Cortell i Giner
amb la col·laboració de la seua filla Natàlia.
(Carcaixent -Ribera Alta-, 1958)
«L’honor és el fulgor de la proesa»
del poema original:

«Honour Is Flashed Off Exploit»

Gerard Manley Hopkins

In honour of
St. Alphonsus Rodríguez
Laybrother of the Society of Jesus


Honour is flashed off exploit, so we say;
And those strokes once that gashed flesh or galled shield
Should tongue that time now, trumpet now that field,
And, on the fighter, forge his glorious day.

On Christ they do and on the martyr may;
But be the war within, the brand we wield
Unseen, the heroic breast not outward-steeled,
Earth hears no hurtle then from fiercest fray.

Yet God (that hews mountain and continent,
Earth, all, out; who, with trickling increment,
Veins violets and tall trees makes more and more)

Could crowd career with conquest while there went
Those years and years by of world without event
That in Majorca Alfonso watched the door.

ooO0Ooo

Nota de la Redacció: El dia 31 d'octubre el santoral recorda la memoria del germà laic de la Companyia de Jesús Alfons Rodríguez (Alonso Rodríguez Gómez; -Segòvia, 25 de juliol de 1532 - Mallorca, 31 d'octubre de 1617-). El poema d'en Gerard Manley Hopkins canta l'excel·lència de qui és capaç de donar la vida per Déu sense ser un màrtir. El germà Alfons Rodríguez va exercir de porter del Col·legi de Montsió, de Palma de Mallorca, durant trenta dos anys. Conegut per la seva austeritat i lliurament a la pregària, els estudiants buscaven els seus consells i assessorament, inclòs Sant Pere Claver, a qui va aconsellar la tasca en les missions. Va deixar un nombre considerable de manuscrits, que no van ser publicats fins al 1885 com a "Obras espirituales del B. Alonso Rodriguez".

[ Tornar a l'índex ]


«L'artista»

Oscar Wilde

Traducció:
Enric Fortuny

L'escultor i la seva estàtua (Pablo Picasso)
"L'escultor i la seva estàtua"
Pablo Picasso


«L'artista»


     Un vespre sorgí en la seva ànima el desig d’esculpir una imatge d'El Plaer que roman per un instant. I sortí al món per buscar bronze. Perquè ell només podia esculpir en bronze.
     Però tot el bronze del món havia desaparegut, i en cap part del món es podia trobar bronze, com no fos el bronze de la imatge d'El Dolor que perdura eternament.
     Ara bé, aquesta imatge d’ell mateix, esculpida amb les seves pròpies mans, l’havia posat sobre la tomba de l’única persona que havia estimat en la vida. A la tomba de qui més havia estimat, situà aquesta imatge, que era la seva obra, perquè servís com a senyal de l’amor de l’home, que mai no mor, i el símbol del dolor de l’home, que roman per sempre. I en tot el món no hi havia més bronze, llevat del bronze d’aquesta imatge.
     I prengué la imatge que havia esculpit i la introduí en un gran forn, lliurant-la al foc.
     I del bronze de la imatge d'El Dolor que perdura eternament creà la imatge d'El Plaer que roman per un instant.


Oscar Wilde
(Dublín, 1854 - París, 1900)
«The artist»

Il·lustració:
"L'escultor i la seva estàtua"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)

Traducció:
Enric Fortuny
(Girona, 1961)
«L'artista»
de l'obra original:

«The artist»

Oscar Wilde

     One evening there came into his soul the desire to fashion an image of The Pleasure that abideth for a Moment. And he went forth into the world to look for bronze. For he could only think in bronze.
     But all the bronze of the whole world had disappeared, nor anywhere in the whole world was there any bronze to be found, save only the bronze of the image of The Sorrow that endureth for Ever.
     Now this image he had himself, and with his own hands, fashioned, and had set it on the tomb of the one thing he had loved in life. On the tomb of the dead thing he had most loved had he set this image of his own fashioning, that it might serve as a sign of the love of man that dieth not, and a symbol of the sorrow of man that endureth for ever. And in the wole world there was no other bronze save the bronze of this image.
     And he took the image he had fashioned, an set in a great furnace, and gave it to the fire.
     And out of the bronze of the image of The Sorrow that endureth for Ever he fashioned an image of The Pleasure that abideth for a Moment.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Sol ponent»

Ramon-Enric Bassegoda i Amigó

Cabanya de palla al capvespre (Vincent Van Gogh)
"Cabanya de palla al capvespre"
Vincent Van Gogh


«Sol ponent»


Benhaja qui l'amor a la poesia,
com foch sagrat, en lo meu cor posà:
l'espectacle del món quan mor lo dia
novament aquest dò agrahir me fa.

Oh, quadro hermós, ab cap més comparable;
lo quadro del crepuscle vespertí
l'ànima dexa aquest fanch miserable,
y alsant el vol guanya'l celest confí.

Quin color de sublim els núvols prenen!
Per quín artista foren concebuts
aquella lley de tons que'l cor m'omplenen
de desitjos de goigs desconeguts?

Quin geni entorna al bosch la melodia
qu'al cor m'arriba ab tanta magestat?
Axís pot´se algun dia ploraría
vora'l riu lo profeta desterrat.

Gemega al lluny la mística campana,
la escolta, encara al tros, el bon creyent,
y la tendra pregaria cristiana
regala de sos llavis dolsament.

Tot se rodeja d'ombra y de misteri,
poch a poquet els nius tots van callant,
com les últimes notes d'un psalteri
que dret al cel s'anessin allunyant.

Besos d'amor cambien la viola
y'l romaní, son mistich amador,
y allà al lluny acompanya na bandola
les cansons d'un fadrí festejador.

La font corre ab remor voluptuosa,
engre falgueres y eures degotant;
tot esperant la cita misteriosa
de dos amants, de goig va tremolant.

Cantant cansons, ja de vaylet apreses,
dexa'l conreu content el terrassà;
si no li porta'l seu jornal riqueses,
d'aquells qu'estima be es el mos de pa.

Y contempla de lluny la llar fumosa
hont del fadich son còs podrà refé
y hont la muller l'espera, encara hermosa,
com quan, ja fa vint anys, la conegué.

Hora sublim que fuges encalsada
per la lluna que s'alsa ab magestat,
¡com avuy fas qu'anyori a ma estimada,
pares y amichs de qui'm veig allunyat!

En deliqui inefable dalt la serra
t'he contemplat cent cops ab sant anhel:
tu'm parles dels amors d'aquí la terra,
com també dels amors que tinch al cel.

Quants son els llavis qu'em exa hora preguen,
quants els cors que se senten palpitar,
y quants els ulls qu'ab llàgrimes se neguen!
Hora sublim de creure y estimar!


Ramon-Enric Bassegoda i Amigó
(La Bisbal d'Empordà, 1856 — Barcelona, 1920)
«Sol ponent»

Il·lustració:
"Cabanya de palla al capvespre"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

[ Tornar a l'índex ]


«Les roses que jo vaig amar...»

Jean Moréas

Traducció:
Claudi Giné

Retrat de Jean Moréas (Antonio de La Gandara)
"Retrat de Jean Moréas"
Antonio de La Gandara


«Les roses que jo vaig amar...»


Les roses que jo vaig amar es desfullen cada dia;
Cap estació no ofereix nous brots daurats;
La brisa ha bufat massa temps; és el torn
Del cruel vent del nord que gela els rius.

Cal, alegria, forçar tant la veu,
I no saps potser que és una gran bogeria,
Quan véns sense causa a destorbar sota els meus dits
Una corda consagrada a la malenconia?


Jean Moréas
"Ioánnis A. Papadiamantópoulos"
(Atenes, 1856 - Saint-Mandé, França, 1910)
«Les roses que j'aimais...»
- Les Stances -


Il·lustració:
"Retrat de Jean Moréas"
Antonio de La Gandara
(París, 1861-1917)

Traducció:
Claudi Giné
(Nimes, Pays catalans, 1977)
«Les roses que jo vaig amar...»
de l'obra original:

«Les roses que j'aimais...»
- Les Stances -

Jean Moréas

Les roses que j'aimais s'effeuillent chaque jour;
Toute saison n'est pas aux blondes pousses neuves;
Le zéphyr a soufflé trop longtemps; c'est le tour
Du cruel aquilon qui condense les fleuves.

Vous faut-il, allégresse, enfler ainsi la voix,
Et ne savez-vous point que c'est grande folie,
Quand vous venez sans cause agacer sous mes doigts
Une corde vouée à la mélancolie?

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Paternal»

Joan Maragall

La bomba del Liceu (Le Petit Journal, 1893)
"La bomba del Liceu"
Le Petit Journal, 1893


«Paternal»


Tornant del Liceu en la nit
del 7 de novembre de 1893.

     Furient va esclatant l'odi per la terra,
     regalen sang les colltorçades testes,
               i cal anâ a les festes
     amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal -la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, -la por que s'enretira,
               se van partint el món...
Mirant el fill que mama, -la mare que sospira,
               el pare arruga el front.

               Pro l'infant innocent,
     que deixa, satisfet, la buidada mamella,
          se mira en ell, -se mira en ella,
               i riu bàrbarament.


Joan Maragall a Lo Càntich
Joan Maragall

(Barcelona, 1860-1911)
«Paternal»

Il·lustració:
"La bomba del Liceu"
Le Petit Journal - Número 157
(Dissabte, 25 de Novembre, 1893)

     N. de la R.: El 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona -amb la representació de "Guillaume Tell" de Rossini-, es produí l'episodi conegut popularment com la Bomba del Liceu.
     L'anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts.

[ Tornar a l'índex ]


«L'urna»

Henri de Régnier

Traducció:
Carles Margarit

Tristesa (Raoul Serres)
"Tristesa"
- Aquarel·la per il·lustrar 'La Pecheresse' d'en Henri de Régnier -
Raoul Serres


«L'urna»


Sepulcre de silenci i tomba de bellesa,
La tristesa conserva les cendres en l'urna,
Els penjolls de la tardor i els fruits de l'estiu,
I aquesta càrrega costosa la fa taciturna,

Doncs la seva memòria encara hi retroba la vida
I les hores perdudes amb l’estació somorta
I tot el que abans, embriagat i florit,
Feia olor fecund, sa i intens;

I és per això que, en la teva amarga jovenesa,
Portes en l’urna d’or les cendres de l’estiu
I jo et saludo, oh Tristessa que passes,
Sepulcre de silenci i tomba de bellesa!


Henri de Régnier
(Honfleur, França, 1864 - París, 1936)
«L'Urne»

Il·lustració:
"Tristesa"
- Aquarel·la per il·lustrar 'La Pecheresse' d'en Henri de Régnier -
Raoul Serres
(Casèras, França, 1881-1971)

Traducció:
Carles Margarit
(Tarragona, 1985)
«L'urna»
de l'obra original:

«L'Urne»

Henri de Régnier

Sépulcre de silence et tombeau de beauté,
La Tristesse conserve en cendres dans son urne
Les grappes de l'automne et les fruits de l'été,
Et c'est ce cher fardeau qui la rend taciturne,

Car sa mémoire encore y retrouve sa vie
Et l'heure disparue avec la saison morte
Et tout ce dont jadis, enivrée et fleurie,
Elle a senti l'odeur féconde, saine et forte;

Et c'est pourquoi tu vas, en ta sombre jeunesse,
Portant en l'urne d'or les cendres de l'été
Et que je te salue, ô passante, Tristesse,
Sépulcre de silence et tombeau de beauté!

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Rosa de malenconia»

Ramón María del Valle-Inclán

Traducció:
Paco Abad Canedo

Malenconia (Edvard Munch)
"Malenconia"
Edvard Munch


«Rosa de malenconia»


Era jo un altre temps un pastor d'estrelles,
i la vida, com a lluminós cant.
Un símbol eren les coses més belles
per a mi: la rosa, la nena, l'acant.

I era l'harmoniosa veu del món, una
ona blava que trenca a la platja d'or,
cantant l'ocult poder de la lluna
sobre els destins de l'humà cor.

Em donava Epicur les àmfores plenes,
un faune em donava l'agresta alegria,
un pastor d'Arcàdía, mel dels bucs d'abelles.

Però vers l'ensomni navegant un dia,
escoltí llunyà cant de sirenes
i emmalaltí la meva ànima de Malenconia.


Ramón María del Valle-Inclán
(Vilanova de Arousa, 1866 - Santiago de Compostel·la, 1936)
«Rosa de melancolía»

Il·lustració:
"Malenconia"
Edvard Munch
(Løten, Noruega, 1863 - Ekely, Noruega, 1944))

Traducció:
Paco Abad Canedo
(Toledo, 1961)
«Rosa de malenconia»
de l'obra original:

«Rosa de melancolía»

Ramón María del Valle-Inclán

Era yo otro tiempo un pastor de estrellas,
y la vida, como luminoso canto.
Un símbolo eran las cosas más bellas
para mí: la rosa, la niña, el acanto.

Y era la armoniosa voz del mundo, una
onda azul que rompe en la playa de oro,
cantando el oculto poder de la luna
sobre los destinos del humano coro.

Me daba Epicuro sus ánforas llenas,
un fauno me daba su agreste alegría,
un pastor de Arcadía, miel de sus colmenas.

Pero hacia el ensueño navegando un día,
escuché lejano canto de sirenas
y enfermó mi alma de Melancolía.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«La Quadriga»

Gabriel Alomar i Villalonga

Quadriga - Mosaic (Museu Arqueològic de Barcelona)
"Quadriga - Mosaic"
Museu Arqueològic de Barcelona


«La Quadriga»


Les boques fumejant, cobertes de brumera,
els forts narius oberts a l'ampla aspiració,
les cues fuetejant la ferria davantera,
les gropes relluhint del sol y la suó,

dins núvols fulgurants de blanca polsaguera
avansa a tot galop l'estol del vencedó;
té un revolar triombal la vivida crinera,
té un còs de semi-deu l'intrpètic conductó.

Se torcen com un arch vibrant les cordes dures,
els muscles esculpits, detallen les juntures,
superbs, ardidament, s'empinen els pitralls:

corona els colls nervuts una esplendor divina,
y'l ritme lluminós qui'ls moviments combina
cisella una vivent estrofa de cavalls.


Gabriel Alomar i Villalonga
(Palma, 1873 - El Caire, 1941)
«La Quadriga»

Il·lustració:
"Quadriga - Mosaic"
Museu Arqueològic de Barcelona

[ Tornar a l'índex ]


«Elogi a una cullidora de taronges»

Joan Maria Guasch i Miró

Taronges i llimones (Julio Romero de Torres)
"Taronges i llimones"
Julio Romero de Torres


«Elogi a una cullidora de taronges»


De cara al mar y a l'hora assoleyada.
Soch al país dels tarongers florits.
Soch a la terra d'or; per xò m'agrada
parlà'ab la dòna dels cabells partits.

Ab la que cull la fruyta perfumada
y li queda l'aroma al cap dels dits,
ab la que du faldilla ramejada
y'l mocador brodat a sobre'ls pits.

La dòna d'ulls oberts, la flor de l'Horta,
la que quan riu fa una rialla forta
que raja com una cant de joventut.

La que guarda del sol la gran ofrena:
tresor texit de llum, la pell morena,
símbol ardent de forsa y sanitut.


Joan Maria Guasch i Miró
(Barcelona, 1878–1961)
«Elogi a una cullidora de taronges»

Il·lustració:
"Taronges i llimones"
Julio Romero de Torres
(Còrdova, 1874-1930)

[ Tornar a l'índex ]


«Paisatge»

Blaise Cendrars

Traducció:
Alain Cadou

Retrat de Blaise Cendrars (Amedeo Modigliani)
"Retrat de Blaise Cendrars"
Amedeo Modigliani


«Paisatge»


La terra és vermella
El cel és blau
La vegetació és d'un verd fosc
Aquest paisatge és cruel dur trist malgrat la varietat infinita de formes vegetals
Malgrat la gràcia inclinada de palmeres i els rams lluents dels grans arbres en flors flors de quaresma


Blaise Cendrars
Frédéric-Louis Sauser
(La Chaux-de-Fonds, Suïssa, 1887 - París, 1961)
«Paysage»

Il·lustració:
"Retrat de Blaise Cendrars"
Amedeo Modigliani
(Livorno, 1884 - París, 1920)

Traducció:
Alain Cadou
(Marsella, 1955)
«Paisatge»
del poema original:

«Paysage»

Blaise Cendrars

La terre est rouge
Le ciel est bleu
La végétation est d'un vert foncé
Ce paysage est cruel dur triste malgré la variété infinie des formes végétatives
Malgré la grâce penchée des palmiers et les bouquets éclatants des grands arbres en fleurs fleurs de carême

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Cançó de la setmana»

Josep Maria de Sagarra

Cap de dona (Juan Soriano)
"Cap de dona"
Juan Soriano


«Cançó de la setmana»


     Els dilluns,
     trèmula primala!
Ens veiem, i ens trobem junts
     a l'escala.

     Els dimarts,
les postures, les amigues...
     Espineta d'arç,
     penes i fatigues.

     Els dimecres
     ja no sé
si m'estimes o m'execres,
clavellet del meu carrer.

     Els dijous
enfilem les coses dretes:
     quatre sous
     de rialletes.

     Els divendres
la mirada em fa que sí.
     Llavis tendres,
que sereu o no per mi?

     El dissabte
tot camina arrenglerat...
     Si el cor capta,
va olorant la caritat.

     El diumenge,
violeta, cafè i rom...
Al meu braç ella es repenja
     i... ja hi som!


Josep Maria de Sagarra a Lo Càntich
Josep Maria de Sagarra

(Barcelona, 1894-1961)
«Cançó de la setmana»

Il·lustració:
"Cap de dona"
Juan Soriano
(Guadalajara, Mèxic, 1920 - Ciutat de Mèxic, 2006)

[ Tornar a l'índex ]


«Aigua, on vas?»

Federico García Lorca

Traducció:
Carles Carmona i Grau


Pollancre solitari (Toni Arencón i Arias)
"Pollancre solitari"
Toni Arencón i Arias


«Aigua, on vas?»


Aigua, on vas?
Rient vaig pel riu
a les ribes del mar.

Mar, on vas?

Riu amunt vaig buscant
font on descansar.

Pollancre, i tu què faràs?

No vull dir-te res.
Jo... tremolar!

Què desitjo, què no desitjo,
pel riu i per la mar!

(Quatre ocells sense rumb
en l'alt pollancre estan).


García Lorca a Lo Càntich
Federico García Lorca

(Fuente Vaqueros, Granada, 1898 — Entre Víznar i Alfacar, Granada, 1936)
«Agua, ¿dónde vas?...»

Il·lustració:
"Pollancre solitari"
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)

Traducció:
Carles Carmona i Grau
(Barcelona, 1951)
«Aigua, on vas?»
de l'obra original:

«Agua, ¿dónde vas?...»

Federico García Lorca

Agua, ¿dónde vas?
Riyendo voy por el río
a las orillas del mar.

Mar, ¿adónde vas?

Río arriba voy buscando
fuente donde descansar.

Chopo, y tú ¿qué harás?

No quiero decirte nada.
Yo... ¡temblar!

¡Qué deseo, qué no deseo,
por el río y por la mar!

(Cuatro pájaros sin rumbo
en el alto chopo están).

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Poeta»

José Pedroni

Traducció:
Anna Gassull Julià

Devots de l'amor (Sir Lawrence Alma-Tadema)
"Devots de l'amor"
Sir Lawrence Alma-Tadema


«Poeta»


Jo vaig ser xiquet una vegada, però fa molt.
Em dormia enroscat en la sendera.
Hi ha una veu que encara escolte.
Va haver-hi una papallona. Era de seda.

Va haver de trepitjar-me alguna vegada un home.
Va haver de mirar-me una dona dolguda.
Jo no m'acorde. No tenia nom.
Era, m'acorde, com a llebre ferida.

Enamorada de la meua sang sola
que es dormia al sol en qualsevol blat,
la papallona entrava en la meua corol·la.

Jo no sé el que ella va fer amb mi;
però ella anava darrere de la meua rosella,
ella i la veu que em cridava amic.


José Pedroni
(Gálvez, Argentina, 1899 - Mar del Plata, Argentina, 1968)
«Poeta»

Il·lustració:
"Devots de l'amor"
Sir Lawrence Alma-Tadema
(Dronrijp, Holanda, 1836 – Wiesbaden, Alemanya, 1912)

Traducció:
Anna Gassull Julià
(València, 1975)
«Poeta»
del poema original:

«Poeta»

José Pedroni

Yo fui niño una vez, pero hace mucho.
Me dormía enroscado en la vereda.
Hay una voz que todavía escucho.
Hubo una mariposa. Era de seda.

Debió pisarme alguna vez un hombre.
Debió mirarme una mujer dolida.
Yo no me acuerdo. No tenía nombre.
Era, me acuerdo, como liebre herida.

Enamorada de mi sangre sola
que se dormía al sol en cualquier trigo,
la mariposa entraba en mi corola.

Yo no sé lo que ella hizo conmigo;
pero ella iba detrás de mi amapola,
ella y la voz que me llamaba amigo.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«La creu dels vents»

Concepció G. Maluquer

Remor de vent (Albert Ràfols-Casamada)
"Remor de vent"
Albert Ràfols-Casamada


«La creu dels vents»


Vent:

La tarda se m'ajeu damunt l'espatlla
i l'ombra colga el solc de les riberes.
Jo baixo fins a tu seguint el rastre
de l'aigua freturosa de maresmes.

Hi ha una lluna perfecta i indivisa
que em pinta les passeres del crepuscle.
Els pobles s'han fet íntims com lluernes
i els rius insomnes, vetllen els silencis.

Ja la nit m'esperona els flancs. Em clava
dues rodes d'estels. Damunt la terra
corbada de mil·lennis, deixo un rastre
on vibren els renills i les crineres.

Em dol deixar una gota de basarda
damunt els finestrons pintats de gebre.
Dels gorgs i dels afraus, s'enfila un hàlit
d'invisibles conjurs. Les bruixes xisclen.

Ja ho veus. D'ençà que l'alba hissà les boires
fins ara que les ombres em circumden,
he anat seguint les fites més segures
on vara el teu desig de permanència.

Accepta el meu tribut. Tindràs la força
dels cíclops enfurits. El goig ascètic
dels homes primitius, i la puresa
de totes les congestes impetjades.

Ciutat:

Me'n sento el cor ungit, i et regracio
amb l'or sagrat d'innúmeres banderes.
De tu han après aquest batec d'altura
i aquest enyor d'estels immarcescibles.


Concepció G. Maluquer
(Salàs de Pallars, 1914 - Barcelona, 2004)
«La creu dels vents»

Il·lustració:
"Remor de vent"
Albert Ràfols-Casamada
(Barcelona, 1923-2009)

[ Tornar a l'índex ]


«Escolteu el Vallespir»

Pere Guisset

Paisatge de Ceret (Chaim Soutine)
"Paisatge de Ceret"
Chaim Soutine


«Escolteu el Vallespir»


Passajants descobrint el Vallespir, escolteu!
Escolteu i oireu!
Al vent que passa, pareu l'orella,
Oireu el dring de l'esquella,
D'un ramat en transhumància,
Sobre el sender, corrin amb impaciència,
Per arribar al corral del Canigó,
Per passar-hi l'estiu i fugir la forta calor.

Passajants descobrint el Vallespir, escolteu!
Escolteu i oireu,
Cantar el tec, gran amic del Vallespir,
Escolteu bé, sigueu orella fi,
El tec despreocupat,
Canta el seu riberal encantat,
I fent la mofa al vell flabiol,
Oireu refilar un atrevit rossinyol.

Amics del Vallespir, fent silenci, camineu!
Escolteu i oireu,
Passant l'alegre Tramuntana,
Dins el fullam, cantar la sardana,
Com de la Presta fins Ceret,
Oireu la fada i el seu follet
Sobre un sender de vora del Tec,
Corint, Corint molt apressats, fins algun aplec!


Pere Guisset
"L'escrivallot"
(Ceret, 1920-2000)
«Escolteu el Vallespir»

Il·lustració:
"Paisatge de Ceret"
Chaim Soutine
Khaïm Solomónovitx Sutín
(Śmilavičy (1), Bielorússia, 1893 - París, 1943)
(1) Pertanyent a l'Imperi Rus en 1893

[ Tornar a l'índex ]


«Josep Carner»

Gabriel Ferrater

Josep Carner - versió en diagonal (D-Phhertmant)
"Josep Carner - versió en diagonal"
D-Phhertmant


«Josep Carner»


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.


Gabriel Ferrater i Soler
(Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972)
«Josep Carner»

Il·lustració:
"Josep Carner - versió en diagonal"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)

[ Tornar a l'índex ]


III

Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà


«El roure del vell mas»

Montserrat Comas Torrents

El jardí (Pierre Bonnard)
"El jardí"
Pierre Bonnard


«El roure del vell mas»


Molt lentament ja cau la nit damunt del mas,
mentre un vent fi va sacsejant les altes branques
de l'altiu roure, tremolenc pel pas dels anys,
però es manté fort i orgullós del seu estigma
prop del vell mas;
com un guerrer dalt del cavall i amb l'estendard,
no es rendirà..., està lluitant contra el temps
que vol rendir-lo,
mes no podrà...,
L'altiu roure té l'arrel ben endinsada
dintre la terra del vell mas;
junts han viscut, tants moments bells al llarg dels anys,
que avui ell sent, que són un sol, formant un tot,
en una terra, on va deixant la seva vida.


Montserrat Comas Torrents
(Sant Boi de Llobregat, 1939)
«El roure del vell mas»

Il·lustració:
"El jardí"
Pierre Bonnard
(Fontenay-aux-Roses, França, 1867 - Le Cannet, França, 1947)

[ Tornar a l'índex ]


«Recordar»

Carme Hostaled Grau

Les tecles del piano (František Kupka)
"Les tecles del piano"
František Kupka


«Recordar»


És cap al tard d'una tarda d'estiu,
Em trobo passejant pels afores del poble,
Estic immersa en els meus pensaments,
Tot és quietud, m'assec en un banc
Del curt passeig silenciós, tanco els ulls.
De sobte, d'una finestra mig tancada
Se sent tocar el piano, les notes vibrants
Em fan aixecar el cap, no es veu ningú,
El passeig està desert no es veu ni una ànima,
Sols el so del piano... Reconec aquelles notes,
Para Elisa! Tantes coses em venen a la memòria,
Records de temps passats. Ja no estic sola,
La música m'ha tornat a aquells moments,
A comprendre que no tot està perdut.
Mentre algú toqui un piano, una guitarra,
Qualsevol instrument del que surtin notes
El món estarà viu, mentre hi trobeu
Persones que vibrin al so de la música,
Mentre puguem escoltar la música seguim vius.
Jo segueixo immersa en els meus pensaments,
Dono la volta i retorno al poble
Tararajant les notes de "PARA ELISA"


Carme Hostaled Grau
(Palafrugell, 1940)
«Recordar»

Il·lustració:
"Les tecles del piano"
František Kupka
(Opočno, Txèquia, 1871 - Puteaux, França, 1957)

[ Tornar a l'índex ]


«La blanca neu...»

Juan Ruiz Rey

Tempesta de neu (Joseph Mallord William Turner)
"Tempesta de neu"
Joseph Mallord William Turner


«La blanca neu...»


La blanca neu
desvalisà la tristesa
suportada en camperols
ara el blat va al gra.


Juan Ruiz Rey
(Santa Pau, 1949)
«La blanca neu...»

Il·lustració:
"Tempesta de neu"
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)

«La blanca nieve...»

Juan Ruiz Rey

La blanca nieve
desvalijó la tristeza
soportada en campesinos
ahora el trigo va al grano.

ooO0Ooo

[ Tornar a l'índex ]


«Deixa'm entrar a la teva ànima»

Imma Fuster i Tubella

Amants (Juan Soriano)
"Amants"
Juan Soriano


«Deixa'm entrar a la teva ànima»


Deixa’m navegar pels teus ulls clars.

Deixa’m mirar-te el rostre, les mans, el cos nu.

Deixa’m oir el silenci que t’envolta.

Deixa’m embriagar amb els teus somnis.

Deixa’m que entri, xopa d’amor
          dins la secreta infinitud
                    de la teva ànima!


Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
«Deixa'm entrar a la teva ànima»
Del poemari: "En escena"
Premi de Poesia del XXIIIè Certamen Literari "Nosaltres, les Dones"
Malgrat de Mar, 2011

Il·lustració:
"Amants"
Juan Soriano
(Guadalajara, Mèxic, 1920 - Ciutat de Mèxic, 2006)

[ Tornar a l'índex ]


«Pardines - Serra Cavallera - Taga»

Rafael Soteras i Roca

Pardines des de l'Ermita de Santa Magdalena de Puigsac (Isabel 'inuk')
"Pardines des de l'Ermita de Santa Magdalena de Puigsac"
Isabel “inuk”


«Pardines - Serra Cavallera - Taga»


Pardines és el punt de partida
d'un bell dos mil que s'endinsa
al mig del pas del temps com si fos
un bell record: Sant Joan, Ogassa,
la serra Cavallera i el vent
que tot ho accelera
el mateix que Pardines
que s'esdevé com una ruïna
però que al mateix temps
és una torre de vigia
però que ara mateix
s'ha transformat
en un simple campanar
que sempre, sempre ens clamarà
com un crit al mig de la natura
que mai no s'atura, ni s'aturarà...
per molt que en el rerefons
els morts ens parlin a cau d'orella
Trini potser o bé tal vegada
serà una nova paraula
nascuda a sota d'un bell núvol....
i una bellíssima mirada
pastada a l'eternitat
d'un excels miratge...

Estany Can Roca (Isabel 'inuk')
"Estany Can Roca"
Isabel “inuk”



Rafael Soteras i Roca
(Barcelona -Sants-, 1951)
«Pardines - Serra Cavallera - Taga»

Fotografies:
"Pardines - Serra Cavallera - Taga"
Isabel “inuk”

Excursionisme... Senderisme


[ Tornar a l'índex ]


«El castell»

Francesc Arnau i Chinchilla

Focs artificials (Daniel Ferré Teruel)
"Focs artificials"
Daniel Ferré Teruel


«El castell»


Als pirotècnics del meu poble

Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il·luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel·lícules bèl·liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

***

25 de juny del 2011




Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
«El castell»

Il·lustració:
"Focs artificials"
Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)

Vídeo:
"Castell de focs artificials (Godella)"
Núria Arnau


Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:

Enllaç a L'espill de l'orb (Obre nova finestra)
L'espill de l'orb


De l'autor:

L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes

[ Tornar a l'índex ]


«Lluny de mi»

Mercè Bagaria

Mare i filla (Joaquim Sorolla)
"Mare i filla"
Joaquim Sorolla


«Lluny de mi»


Era terra adobada pel desig,
afamada de vida,
cavall sense brida
que galopa cap a l'infinit.

En mi, vas fer niu,
llavor germinada
que creix a l'empara
d’aquest món gasiu.

Quina dolçor sentir-te als braços,
xuclant llet dels pits,
agafant-te dels dits
per fer els primers passos!

Per a tu van ser els meus tresors:
el nom, el pa, els somnis, el temps,
la memòria pròpia i la dels parents,
i tot l'amor que batega en un cor.

I ara ell, l'home estrany,
dius que t’ha fet forta,
de mi, lluny se t’emporta
i no vols cap plany.

Escolta aquesta advertència, filla:
ell t'arrossegarà a la foscor,
com, amb Persèfone, va fer Plutó.
Escolta’m, tu no en saps res de la vida!

Filla, no hi entens de nits infinites,
de les llàgrimes, no en coneixes la salabror,
ni dels hiverns solius, la fredor;
no saps què és el dolor arrapat a les vísceres.

Recorda això, estimada
que marxes lluny de mi,
torna sempre al meu si
quan necessitis l'albada.


Mercè Bagaria
(Barcelona, 1954)
«Lluny de mi»

Il·lustració:
"Mare i filla"
Joaquim Sorolla
(València, 1863 - Cercedilla, 1923)

[ Tornar a l'índex ]


«Poeta de la dacsa»

Francesc Arnau i Chinchilla

El gra de la dacsa (Esperanza Casal)
"El gra de la dacsa"
Esperanza Casal


«Poeta de la dacsa»


Encara comptes les síl·labes amb els dits de les mans,
com quan érem menuts i no sabíem sumar,
això que ara s’escriu sense metre ni rima,
el vers lliure s’imposa com s’imposa la prosa...
Però a tu t’hi és igual, alfarrasses els versos
com ho feien a casa amb el gra de la dacsa
amb aquell artefacte que muntaven uns homes
per a treure els suros, tanmateix les pellorfes
les llevaven a mà. L’enrenou d’engranatges
i la pols a la gola, i amb aquella romana
rovellada pels segles mesuraven els sacs.
Amb un llapis ben negre anotaven les xifres
al quadern de cuquet de l’escola dels nens...
A mamar tots els versos!
Com va dir l’Estellés...

***

27 de Maig del 2011


Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
«Poeta de la dacsa»

Il·lustració:
"El gra de la dacsa"
Esperanza Casal
(Madrid, 1973)


Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:

Enllaç a L'espill de l'orb (Obre nova finestra)
L'espill de l'orb


De l'autor:

L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes

[ Tornar a l'índex ]


«Confessions - III»

Joan Feliu i Blanes

Confessió (Salvador Soria)
"Confessió"
Salvador Soria


«Confessions - III»


[ Cor ]

Ells

Reconegueu que heu violat
les normes, heu robat
al temple, heu enganyat
dels febles els més febles.

Confesseu-vos-en. Heu pecat.

Naltres

Testifiquem. Hem amagat
la bèstia. Hem ocultat
el monstre, alliberant
les febres..

Confesseu-nos-en. Hem pecat.


Joan Feliu i Blanes
(Lleida, 1957)
«Confessions - III»
Del poemari:
Confessions

Il·lustració:
"Confessió"
Salvador Soria Zapater
(El Grau de València, 1915 - Benissa, 2010)

[ Tornar a l'índex ]


«El final no té relat»

Joan Abellaneda i Fernández

Affinités (Josep de Togores i Llach)
"Affinités"
Josep de Togores i Llach


«El final no té relat»


N.A- Potser no tots els relats han de tenir per força “un final”...

     En Nick es despertà sobtadament, entre llençols rebregats i xops de suor. Feia nits que tenia malsons i durant el dia no se’ls podia treure del cap. El cor li bategava accelerat i gairebé encara podia veure la sang que es vessava en aquell infern de somnis.
     Va mirar el despertador, era aviat per ser dissabte però es va llevar, necessitava una dutxa d’aquelles llargues que li treia les angoixes pell avall, fins el desguàs.
     Tenia un nus a l’estómac que li treia la gana feia dies... Es va fer un cafè ben llarg, després va seure a la taula de la cuina i amb el braç lliure va apartar la brossa que s’hi acumulava fent espai per poder deixar la tassa de cafè, massa calenta encara. Entre un glop i altre el cap no li parava de rumiar, sabia que havia d’acabar amb aquell neguit que sentia des que la Jane li va dir que se n’anava a viure amb en Peter.
     Recordava quan els tres anaven junts a l’institut, amb la resta de la colla. En Peter era el seu millor amic, un estudiant brillant. En Nick en canvi no destacava gaire, com gairebé en tot a la vida; això sí, quan es tractava de lligar amb les noies tenia un punt d’espontaneïtat i de simpatia que les atreia.
     Acabat l’institut cadascú va escollir el seu propi camí en els estudis però van continuar sortint junts els caps de setmana.
     Al cap d’uns anys en Peter s’havia convertit en informàtic i ocupava un lloc important dins l’empresa Google, a Silicon Valley. La Jane, com el seu pare, va acabar la carrera de Medicina i treballava al Medical Center de Mission Bay. Ell, en canvi, necessitava més acció i finalment va estudiar a l’Acadèmia de Policia, especialitzant-se en explosius.
     Una vegada integrats al món professional de manera estable i amb uns bons sous, la Jane i en Nick decidiren anar a viure junts a un apartament situat al barri de Nob Hill. Van conviure durant cinc anys, s’estimaven i intentaven aprofitar al màxim els pocs moments que passaven junts... Els dos s’adonaven que els horaris i les guàrdies que tenien no ajudaven gaire a mantenir una relació gaire “normal” de parella.
     Feia un any que les coses no anaven bé. La Jane estava poc comunicativa, no tenia ganes de sortir, la relació es refredava mica en mica... Fins que arribà aquell maleït dia en què la Jane li digué que es volia separar, que allò no anava enlloc i que se n’anava a casa d’en Peter. Això últim, especialment, va fer que li caigués l’ànima als peus, el cor li va esclatar en mil bocins i va quedar profundament ferit en l’amor propi. Se sentia traït, enganyat i defraudat per dues de les persones més importants de la seva vida.

     Un últim glop de cafè, pres inconscientment, el va retornar al present. Feia dies que li voltava pel cap una idea i va prendre per fi una decisió... Aquella ofensa no quedaria així.
     Es va posar dret, va baixar amb determinació al soterrani, on tenia el seu petit racó de pràctiques, va remenar per totes les capses i calaixos fins a recopilar tot el que necessitava. En poc menys d’una hora havia muntat aquell artefacte explosiu, aniria perfecte.
     Va pujar al menjador i va fer una trucada a l’empresa de paqueteria exprés. Mentre esperava l’arribada del repartidor va posar l’artefacte dins una capsa, la va embalar i precintar amb molta cura i va enganxar unes etiquetes fetes a l’ordinador.
     Van picar al timbre de la porta, en obrir es trobà un noi alt i fornit, vestit amb uniforme i amb cara d’anar molt atrafegat. El Nick li va pagar totes les despeses del servei i a part li va donar una propina de cinquanta dollars mentre li deia que anés amb molta cura amb el paquet perquè a dins hi havia unes peces de ceràmica molt delicades i que era imprescindible que l’entrega es fes aquella mateixa tarda. El noi va assentir, agraït per tan generosa propina i va agafar la capsa com si fos un tresor dels faraons. En Nick va quedar tranquil, sabia que el noi seguiria les instruccions que li havia donat.
     Ara calia passar a la segona part del seu pla, així que va anar al dormitori, es va vestir amb roba elegant, va ficar quatre coses a una maleta de mà i va sortir als carrers de San Francisco. Era un dia gris...

     En Nick es dirigí al banc per retirar els pocs diners que li quedaven. Després, caminant capcot, es va endinsar cap el centre de la ciutat en direcció a l’Hotel Nikko; un dels hotels més luxosos i alts de la ciutat, gairebé gratava el cel.
     En arribar, va anar a Recepció i va demanar l’habitació més alta i més cara que tinguessin. Seguidament pujà amb l’ascensor fins l’última planta. Va entrar a l’habitació, ni tan sols se la va mirar, va anar directe al dormitori, es va despullar i es va cobrir amb una tovallola de bany; amb compte que no el veiés ningú pel passadís, va anar a cercar la porta de serveis que el deixés accedir al terrat de l’edifici.
     Va caminar fins la cornisa, allí va inspirar ben fort, va deixar la tovallola a terra i hi pujà. Ho tenia tot ben calculat. Primer cridaria ben fort: “Sóc lliure!!” i després es deixaria englotir pel buit.
     Però obrí els ulls i veié que el cel, ennuvolat fins aleshores, s’esquerdava deixant passar potents raigs de sol que l’enlluernaren. Baixà de la cornisa un xic desconcertat per aquell inoportú imprevist que li havia desmuntat els càlculs tan fredament estudiats.

     En sentir el timbre, la Jane va mirar per l’espiell i veié un noi de l’empresa FMS amb un paquet a les mans. Obrí la porta i el noi li va entregar el paquet dient-li que anés amb compte perquè el contingut era molt fràgil; després de signar el justificant de recepció, tancà la porta i portà la capsa fins el menjador. En Peter estava a la taula treballant amb l’ordinador.
     –Què és aquest paquet, Jane? –preguntà amb curiositat.
     –És un obsequi del banc, cada any ens envien algun detallet. El pots obrir si us plau, vaig un moment a veure com està el menjar del forn. Vigila, que m’han dit que era molt fràgil!
     En Peter agafà unes tisores i resseguí per sota el contorn de la tapa de la capsa. La Jane tornava de la cuina quan el Peter l’obria... Desconcertat, va sentir un “clic” i va veure un estrany artefacte amb un temporitzador que marcava un compte enrere: ..8,7,6,5... Instintivament, en Peter va cridar “A terra Jane!” i es va llançar a sobre d’ella; van caure els dos darrere el sofà, en Peter la va abraçar fortament per darrere per protegir-la...


     El Nick va repensar-se la situació. Tornaria a pujar al relleix, amb compte, es posaria d’esquena al sol, tornaria a cridar a la llibertat assolida i es deixaria caure.
     Inspirà ben fort i decidit, però en obrir els ulls va veure davant seu l’immens oceà blau, i un parell d’ocells planant amb l’aire, i després batent les ales...Plens de vida i llibertat.
     Novament baixà, però aquest cop es va tornar a tapar amb la tovallola i va tornar a l'habitació. Plorava en entrar-hi, però en un racó dels ulls, una espurna d’esperança s’albirava... Agafà el mòbil i marcà el número de la Kate, una bona companya de feina, separada feia poc, amb la qual tenia molt bona relació... Qui sap, potser aquells ocells...

     Després d’uns minuts d’incertesa, en Peter es va alçar lentament...


Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
«El final no té relat»
Relat finalista del Primer Concurs de relat curt de gènere negre "Negroliva":

Primer Concurs de relat curt de gènere negre 'Negroliva'


Il·lustració:
"Affinités"
Josep de Togores i Llach
(Cerdanyola del Vallès, 1893 - Barcelona, 1970)


Joan Abellaneda i Fernández,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Esquitxos d'una vida' -Joan Abellaneda i Fernández- (obre nova finestra)
Esquitxos d'una vida


[ Tornar a l'índex ]


«Només sabia que el poema em seria etern»

Marc Freixas i Morros

Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle (William Blake)
"Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle"
William Blake


«Només sabia que el poema em seria etern»


     Creuaria límits inversos amb la bellesa per netejar-hi un munt de pous plens de vida, de paraules nues i entenedores. Voldria buidar els teus ulls amb aigua per beure sense fer-hi cabre cap disgust. Per dins he retrobat el gran amor per la paraula, el teu cos, el desig i les emocions... ja res no queda lluny d'aquella realitat platònica. I et tinc prop de la casa perquè sé que sempre hi ets quan em fas falta, quan un bes es desferma en els llavis molsuts i tendres que petoneges suaument damunt de mi: al front, a les galtes, a les orelles, al coll, a la boca que és la font dels teus petons de saliva sense espuma, perquè m'hi fas estendre un llac en calma.

     Però la cendra es torna foc quan recordo que tu vas voler matar això nostre a cops de ràbia dolça i endimoniada a la vegada... a cops de presons involuntàries que vas crear per fer-me tot el mal que pateixo encara. Em sentia tan poca cosa amor meu!! Vas trepitjar tots els camins de la llum vestida de fada enamorada i vas convertir-me d'un dia per l'altre en una princesa trencada en quatre o més trossos. Em sentia tan enganyat de tu!! Fins i tot vaig pensar que volies fer un camí llarg i ample amb una altra forma de poema sense escriure'm abans de morir. Estava destrossat, era una princesa trencada fins a les últimes conseqüències, amb tot i per tot el que significava el viure de mi mateix. Almenys sabia tan sols una cosa: que moriria amb la paraula plena de dignitat, llibertat i maduresa... que el poema em seria etern tal i com ho ha estat sempre.


Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
«Només sabia que el poema em seria etern»

Il·lustració:
"Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle"
William Blake
(Londres, 1757 - 1827)

[ Tornar a l'índex ]


«La senyera de Catalunya»

Josep Maria Corretger i Olivart

Senyera (D-Phhertmant)
"Senyera"
D-Phhertmant


«La senyera de Catalunya»


La senyera
de Catalunya,
amb les quatre
barres,
m’oneja en
esperit i ànima.
Són la seva
història,
la llengua,
la tradició
i la lluita,
el cor,
la meva àncora.

14-2-2010
Cerdanyola del Vallès



Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«La senyera de Catalunya»
Del poemari:
Camins d'exili

Il·lustració:
"Senyera"
D-Phhertmant
(Granada, 1983)

[ Tornar a l'índex ]


«Poema de ràbia acumulada»

Marc Freixas i Morros

La ràbia (Albert Ràfols-Casamada)
"La ràbia"
Albert Ràfols-Casamada


«Poema de ràbia acumulada»


1

He tirat pel dret
per veure si trobava felicitat,
però la raó de la ment
només em porta judicis tristos
de qui no té cap raó de ser pres.
La mala vida
ens porta records passats
que no s'ajusten a la realitat del nostre avui...
potser si la llum
apagués màfies de negre intens, llavors tindríem un color arrodonit en el contorn dissimulat del tancat a dins les reixes.

2

Haurem de construir el futur,
podrem repassar el passat,
cridarem la llibertat pel nou demà...
s'ha posat malalt el teu somriure
perquè no té sostre ni certesa
la paraula que vols dir-me, tot i sabent
que no fas mal amb el fer poètic i lliure i transgressor i ple de pau.
Cantarem a dins de versos
pels més senzills i humils pensaments... aquells que no fan mal
i tampoc tenen intenció de fer-ne.

3

Com un vòmit volgut
et faig partícip
d'un vers fet a consciència
amb instint assassí
damunt la sentència de l'essència
que s'enfila sense aturar-se
per camins improvisats de bellesa i duresa a parts iguals.
Com un vòmit volgut
et vomito promeses incompletes avui
per fer-les créixer en el demà
que aviat i no massa tard serà futur.
Calla!!
No diguis res!!
Llegeix les improvisacions
sorgides des del més endins de mi...
creua l'esfèrica del Sol
i xuta amb amor la Mare-Terra fins a fer-la més digne i lliure.

4

Corda't les sabates
i dóna feina als sabaters...
no fos cas que se t'embrutin els galons
i després et quedessis pobre sense un euro.
Corda't els collons
amb cola de fuster, que d'això en tinc per casa
i no fa falta d'esperar res més
perquè si l'olores una mica
et quedaràs ben col·locat i tot.
Calla pels carrers,
no vull sentir cap més parida...
creu-me, jo de tu
faria castells de sorra
damunt del teu esquelet encara fictici,
i ben aviat en sortirà corcada la presó que se't menjarà la roba i el poder i tot.


Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
«Poema de ràbia acumulada»

Il·lustració:
"La ràbia"
Albert Ràfols-Casamada
(Barcelona, 1923-2009)

[ Tornar a l'índex ]


«Oh, mare!»

Josep Maria Corretger i Olivart

Recollida de fruites (Mary Stevenson Cassatt)
"Recollida de fruites"
Mary Stevenson Cassatt


«Oh, mare!»


Oh, mare!
veure’t de
nou,
sentir-te de
nou,
donar-te
aquella
càlida
abraçada
després
d’uns dies
de distància,
em va omplir
de fermesa,
d’altivesa,
de lloança.

Era com
el renovellar
d’una coneixença,
el retornar a
la vida
després
d’una tardança,
sense
fugir-ne.
Oh, mare!
Gràcies per
regalar-me
el veure’t de
nou,
sentir-te de
nou,
notar les
vivències
i el pensar
en la claror
que m’il·lumina
amb els rajos
d’aquest
nou dia.
No saps com
t’estimo
mare.

9-3-2010
Cerdanyola del Vallès



Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
«Oh, mare!»
Del poemari:
Camins d'exili

Il·lustració:
"Recollida de fruites"
Mary Stevenson Cassatt
(Allegheny City, Pennsilvània, 1844 – Le Mesnil-Théribus, França, 1926)

[ Tornar a l'índex ]


«Piu, piu, piu...»

Roser Piñol

Gat i ocell (Paul Klee)
"Gat i ocell"
Paul Klee


«Piu, piu, piu...»


Amb claredat pastel
el moix, arronsa el nas.
Fa olor d'ocellet. Molt a prop.
Els seus ulls verds i blaus, brillants,
s'engrandeixen. Està estranyat. Miola. Refila.
Aquí hi ha gat amagat.
Pelatge atigrat.
Tres pèls de bigoti a la dreta
i tres més a l'esquerra. Estén les potes.
Felí a l'aguait. La nit precisa
té aroma de llet.
Piu, piu, piu.
L'ocellet sap que més val ser
tatuatge carmesí al front del mixet
que estar a l'abast de les seves urpes.


Roser Piñol
(Barcelona, 1985)
«Piu, piu, piu...»

Il·lustració:
"Gat i ocell"
Paul Klee
(Münchenbuchsee, Suïssa, 1879 - Muralto, Suïssa, 1940)

[ Tornar a l'índex ]


«Alba»

Arnau Vea

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Alba»


T'estimo amb el cel de cada dia
i vius en els meus somnis més ocults.
Em lliures les teves mirades
i el cor em s'encongeix. Petit, petit, petit...
Ets tots els colors de la meva existència
i el sabor de la meva subsistència.
Com en un poema d'amor
t'escric el meu sentiment
amb llàgrimes als ulls
i un profund lament al cor.
I voldria...
poder mirar-te sense patir.


Arnau Vea
«Alba»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«I escric»

Francesc Cardona Martínez

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«I escric»


Era la nit de la revetlla de Sant Joan
i mentre el cel s'omplia de focs artificials
et vas apropar fins a mi.
Jo tremolava. Potser no et vas adonar.
Però vaig acceptar ballar amb tu.
Pensava que em fondria en aquest mateix instant.
L'aroma del teu cabell m'envoltava
mentre abraçava el teu cos.
Van ser tres, potser quatre minuts.
Però vas ser meva. Fugaçment, però meva.
Després ens vam asseure al balancí
i vam parlar molt de temps. De tot plegat.
Jo, que sempre havia somiat amb tu,
ara et descobria per primera vegada.
I descobria que, com jo, també estaves indefensa
dels perills del món.
I que com jo, buscaves algú amb qui compartir
les teves pors.

No t'he tornat a veure, però espero
que tornem a trobar-nos.
Mentrestant, et dibuixo a la llibreta.
I escric.


Francesc Cardona Martínez
«I escric»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Sofreixo d'amor per la meva terra»

Carles García Simón

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Sofreixo d'amor per la meva terra»


Sofreixo d'amor per la meva terra.
Voldria veure el meu poble feliç.
Voldria saber eliminar la pobresa.
Voldria saber ensenyar les persones
a viure i a riure.
Sóc alegre, i vull compartir
la meva alegria.
Però no sé solucionar els problemes.
Només sé dir
que no hem vingut a aquest món
només per patir.


Carles García Simón
«Sofreixo d'amor per la meva terra»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«No tornaré a jugar amb les paraules»

Marcel Pascual

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«No tornaré a jugar amb les paraules»


No tornaré a jugar amb les paraules
ni a ballar amb la lluna sota les estrelles
ni a esmentar el teu nom.
En la meva pregària
només hi ha soledat i record pel teu amor.
No hi ha res dolent en mi.
només
que caic i caic. I només sé caure.
I si comparteixo
volaré fins els teus braços.
I oblidaré l'absència.
I si comparteixo
l'espantós soroll
es convertirà en silenci.
No tornaré a jugar amb les paraules.
Si més no, aquesta nit.


Marcel Pascual
«No tornaré a jugar amb les paraules»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria D

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«A la Sagrada Família de Gaudí»

Elena Palma

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«A la Sagrada Família de Gaudí»


La Sagrada Família
és obra de Gaudí.
És un temple d'amor
i de pregària.
Un temple de fe i de devoció.
Assenyala el cel
amb les seves torres esbeltes
i rep la llum
a través de vidrieres de colors.
La Sagrada Família és el meu temple
de silenci i de respecte,
de pregària, d'amor i devoció.


Elena Palma
«A la Sagrada Família de Gaudí»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«En el País de l'Amor»

Albert Satorra Viader

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«En el País de l'Amor»


En el País de l'Amor
hi ha una porta de vidre
molt estreta.
És molt fàcil passar d'un en un.
Sobre una taula un llibre en blanc
espera que escrivim
els nostres noms.
El temps no existeix.
Només hi viuen els somnis,
els anhels i els sentiments.
L'únic camí
és molt costerut.
Si alguna vegada hi vaig
no estaré sol. Estaré amb tu.
I el meu amor per lliurar-te.
I el meu amor que et pertany.


Albert Satorra Viader
«En el País de l'Amor»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Va haver-hi un temps...»

Valèria Sorolla Puig

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Va haver-hi un temps...»


Va haver-hi un temps...
quan les flors parlaven
i els arbres dansaven al ritme del vent...
Tot era harmonia.

Recordes aquell temps?
Tu no existies?
No, tens raó però si ho penses bé...
t’agradaria?

No congelis el meu món,
ni el cremis amb les teves flames,
potser inclòs algun dia...
parlarem serenament.

Va haver-hi un temps...
quan jo no patia
i vivia feliç dins els meus pensaments...
Tot era harmonia.


Valèria Sorolla Puig
«Va haver-hi un temps...»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Quan te'n vas»

Alba Julian i Solera

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Quan te'n vas»


Tu que vas estar sempre al meu costat,
fas somiar amb futurs màgics,
fas tenir somnis esperançadors.
Enganyes a les pobres criatures indefenses
que creuen en un demà millor.

En el meu món perfecte només hi series tu,
tan bonica i innocent,
tan falsa i mentidera.
Quan te’n vas només fas mal,
marques les nostres vides
i ens fas enyorar
aquella felicitat despreocupada,
aquella joguina estimada
o aquella amiga que va marxar.

Dubto que els meus ulls tornin a brillar de felicitat,
com quan era petita i estaves al meu costat, infància perduda.


Alba Julian i Solera
«Quan te'n vas»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«M'atrau el mar»

Sandra Caminal i Vilagut

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«M'atrau el mar»


M'atrau el mar
blanc d'onades
quan el vent juga.

M'atrau
la soledat de la roca
enmig de la badia.

M'atrauen els pescadors
valerosos,
els vaixells que naveguen
amb rumb que desconec,
els peixos que juguen
entre les meves cames.

M'atrau el mar, la brisa,
la sorra.

M'atrau el mar.
Em crida
amb els seus cants de sirenes.


Sandra Caminal i Vilagut
«M'atrau el mar»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«El camí abandonat»

Pau Siurana i Casasaya

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«El camí abandonat»


Que trist és el camí que ha perdut
tot allò pel qual va ser concebut:
origen - recorregut - destinació.
Camí abandonat,
com els somnis de les persones que ja s'han anat
entre les hores marcides dels camps erms.
Que trist és el camí que transita entre els camps despoblats
i travessa els pobles que han estat oblidats
per la gent que va marxar, per fam, per soledat o per por.
Ni els ocells volen pel cel
en aquestes hores d'estret desconcert.
I a la nit, la lluna reflecteix el seu silenci,
creant ombres espectrals amb les creus de l'antic cementiri.


Pau Siurana i Casasaya
«El camí abandonat»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Caragol»

Zoe García Casat

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Caragol»


La meitat del meu temps
es va quedar dins del rellotge.
L'altra meitat a la muntanya.
I viatjo sense destí.

El petit príncep
no va venir mai a visitar-me.
Li hauria explicat
com em sentia.
Llanço els daus i perdo.
Cada jugada.
No trobo port.
Però he après a caminar.

Encara no he digerit
que sóc covard.


Zoe García Casat
«Caragol»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Només per tu i per a tu»

Montse Font i Roig

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Només per tu i per a tu»


Si véns,
tindràs el cel
d'un matí
d'estiu.
Si véns
correrem en cercles
i ens banyarem
en un mar blau.
Si véns
et miraré als ulls
i besaré els teus llavis.
Si segueixes el camí
i véns
més tard
o més d'hora
ens trobarem.
Si véns
jo et donaré
la meva polsera
de somnis.


Montse Font i Roig
Només per tu i per a tu

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria C

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Silenci Sensacional»

Júlia Segarra Jordà

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Silenci Sensacional»


Silenci, un sentiment,
una paraula,
un crit sense so,
o bé una passió.

Silenci, no només vol dir callar,
és una altra forma d'expressar,
un mut, amb el silenci pot parlar,
amb el silenci es pot comunicar.

Silenci, alguns en senten el plaer,
alguns en senten el neguit,
alguns s'el mengen amb delit,
abans de caure rendit.

Silenci, un sentiment,
una paraula,
un crit sense so,
o bé una passió.

Silenci, un desig,
una pregaria,
una cosa bona.

Silenci, per alguns una contradicció,
per alguns sinònim al no,
una cosa dolenta.

Silenci, en les tombes,
en el bosc,
en la solitud,
en la tranquil·litat.

Silenci, Pot ser un gest.
Una paraula.
Un sentiment.
O simplement, silenci.


Júlia Segarra Jordà
«Silenci Sensacional»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Realitat o malson?»

Cristina Pou

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Realitat o malson?»


Algunes nits em desperto
sense saber on estic,
sense saber on em trobo,
sense saber com em dic,
ni tan sols sense saber
si estic de veritat desperta
o segueix sent un malson.

Tenebra o veritat?
Com si fos un zombi...
Com saber què és realitat
i què és un somni?


Cristina Pou
«Realitat o malson?»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Per mi»

Mar Izquierdo

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Per mi»


Igual que la pluja
que quan cau no sap
si serà menyspreada o anhelada,
quan escric
no sé si les meves frases rebran
elogis, indiferència o crítiques.
Però el meu desig per escriure és més fort,
molt més fort que les meves pors.
Per això escric. Per mi.
Per la meva necessitat d'escriure.
Perquè he de expressar el que sento.
Perquè he de dir el que penso.
Com la pluja, ignoro qui rebrà la meva mel.
Fins i tot amb rimel escric versos!


Mar Izquierdo
«Per mi»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Dies de Primavera»

Estel·la Micó Frau

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Dies de Primavera»


En els dies de primavera
el mal temps s`espera.
Les flors trauen el cap
perquè ens volen alegrar.

La gent contenta està
perquè pot passejar.
El paisatge és molt bonic
i per això jo estic feliç.

Ja es desperta el rossinyol
amb el seu cant ple d'emoció
que ens ompli els nostres cors.

Als carrers molts xiquets hi ha
que després de mesos tancats
volen la llibertat
que tots junts disfrutaran.

L'olor del camp
em porta tranquil·litat
i em fa gaudir cada instant
d'aquest temps tan desitjat.

El color dels arbres en flor
els meus ulls veuen amb claror
i quan passe per davant
amb il·lusió em pose a cantar.

A tu, primavera,
et vull dedicar
aquest poema tan especial.


Estel·la Micó Frau
«Dies de Primavera»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Mirades penetrants»

Roger d'Armengol i Sáez

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Mirades penetrants»


Mirades penetrants,
aquelles que fan mal.
El cor s’encongeix i la por
m’anul·la la respiració.
Mirades que arriben
al fons de la teva ànima
i penses que no hi ha opció de fugida.

Mirades roges d’ira,
blaves d’enveja,
blanques de por.
Són totes aquelles possibles mirades
que t’ericen la pell.

I me n’adono que sempre
podem trobar sortides
en els colors de la natura.
El vermell, en la pluja de pètals
en temps de primavera.
El blau, capbussant-nos
a un mar d'estiu, nedant
ben enllà fins a descobrir
una nova vida.
I el blanc en les innocents llepades
dels gatets acabats de néixer.


Roger d'Armengol i Sáez
«Mirades penetrants»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«desconnexió»

Oscar Martínez

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«desconnexió»


els dies passen
amb la butxaca buida i la memòria perduda
l'ordinador es fon en una confusió
de massapà recremat
es desfan els cables, els xips
i tots els enllaços de la xarxa
es fonen els escrits,
les imatges i el temps
l'endoll es fon
queden, sols,
els dos foradets que van ser connexió
i la llum retarda l'oblit del somicaires
mirant el sol
mirant el sol
mirant el sol
mirant el sol
mirant el sol
mirant el sol
mirant el sol
mirant el


Oscar Martínez
«desconnexió»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«El paradís»

Mario Giraldo

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«El paradís»


La neu que cau. El riu que flueix.
El sol que il.lumina. El vent que arrossega els núvols.
Les flors que neixen. Els fruits. Els arbres.
Les papallones. Els ocells.
Les onades a la platja. Les roques. Els sons.
Allà lluny les muntanyes. Aquí a prop la vall.
Els cavalls trotant.
La nit plena d'estrelles.

Tenim tan proper al paradís
que no el sabem veure.


Mario Giraldo
«El paradís»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria B

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Cançó per jugar a parar»

Gemma Lladó Díaz

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Cançó per jugar a parar»


L'ocellet no sap volar.
Pobre ocellet! Pobre ocellet!
Ai, ai, ai! Qui pararà?
La seva mare li diu:
no tinguis por
o mai aprendràs.
Un, dos, tres...
vola que vola l'ocellet.
Quatre, cinc i sis...
sobre els núvols de cartró
fa tombarelles el rossinyol.
Pobre ocellet! Pobre ocellet!
Ai, ai, ai! Qui pararà?
set, vuit, nou...
sortim corrent que pares tu!


Gemma Lladó Díaz
«Cançó per jugar a parar»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria A

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Si em regales una rosa»

Núria Martínez Codina

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Si em regales una rosa»


Si em regales una rosa et donaré un petó,
si em lliures la lluna et donaré dos,
si em dones un clavell et donaré tres,
i quatre si em regales el sol.
Cinc per una mirada, sis per un somriure,
set per una carícia, vuit per una abraçada,
Nou per les estrelles de la nit.
Si em regales la mar et donaré deu.

I si m'escrius un poema...
          et donaré tot el meu amor.


Núria Martínez Codina
«Si em regales una rosa»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria A

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«El cavallet de mar»

Mireia Martín Ramos

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«El cavallet de mar»


El cavallet de mar
neda i neda
i s'amaga entre els coralls
sense que ningú
el pugui cavalcar.
Que feliç que és
el cavallet de mar
nedant i nedant.


Mireia Martín Ramos
El cavallet de mar

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria A

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«Abecedari»

Miquel Adella i Santolaria

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«Abecedari»


Arriba l'amor
besa la lluna
espanta el dolor
canta l'ocell
evita els mals somnis
dormen els àngels
allisa els llençols
reviu la flor
i dorm a la nit.


Miquel Adella i Santolaria
«Abecedari»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria A

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


«El cervatell»

Ainhoa Campoy Garcia-Campmany

Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué
Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué

«El cervatell»


Va caure un raig de sol en una fulla,
et va picar el nasset,
et vas despertar.
Vas veure una flor que es movia
i amb la teva poteta
la vas agafar.
T´estimo cervatell petitet!


Ainhoa Campoy Garcia-Campmany
«El cervatell»

Il·lustració:
Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)


I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT (Il·lustració: Pilar Campmany i Piqué)

Poema participant al
I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
VILA DEL PRAT

Categoria A

Il·lustració: "Cartell del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


IV

Amb nom propi


Notes biogràfiques:
«Apel·les Mestres i Oñós»

Josep Maria Fuster
Notes biogràfiques


Apel·les Mestres i Oñós

(Barcelona, 1854-1936)


Apel·les Mestres i Oñós


Retrat d'Apel·les Mestres (Ramon Casas i Carbó)
"Retrat d'Apel·les Mestres"
Ramon Casas i Carbó


     Apel·les Mestres i Oñós neix a Barcelona, al carrer de Sant Felip Neri, el 29 d’octubre de l’any 1854. Artista modernista polifacètic (escriptor, dibuixant, músic, traductor, col·leccionista...) escrigué poesia, teatre i prosa, sovint fusionades, assolint reconeixement públic per les seves il·lustracions, tant dels llibres propis com dels fets per encàrrec. Les seves peces líriques i dramàtiques foren musicades per compositors com l’Enric Granados, l’Amadeu Vives, l’Enric Morera o en Josep Rodoreda.

     Des de ben petit visqué en ambients artístics i culturals. El seu pare, Josep Oriol Mestres i Esplugas (Barcelona, 1815-1895), era arquitecte i entre les seves obres cal destacar la construcció del primer edifici de l’Eixample de Barcelona, la casa Gibert, l’any 1861; la direcció de la demolició de les muralles de la ciutat; i fou, conjuntament amb Miquel Garriga i Roca, l’autor del Gran Teatre del Liceu i de la seva reconstrucció després de l’incendi del 1861. L’any 1855 fou nomenat arquitecte de la Catedral de Barcelona.

     Cursà el batxillerat en un col·legi francès i estudià a l’Escola de la Llotja (fundada el 1775 per la Junta de Comerç de Barcelona, per passar a dependre l’any 1850 de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts) on mostrà una gran predisposició per la caricatura, essent deixeble de Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale, Antoni Caba i Ramon Martí i Alsina.

     Artista vital, a cavall entre dues èpoques, quan els valors estètics dominants del Romanticisme i el Positivisme es trobaven en crisi. En constant recerca de noves senderes l’any 1875 publicà el seu primer poemari, titulat ¡Avant!, seguit de Microcosmos (1876), Cansons ilustrades (1879) i Coros (1884), amb una poesia on predominava l’intimisme, el naturalisme, el romanticisme i el realisme. L’any 1877 comença a dibuixar per a la revista La Campana de Gràcia (setmanari satíric, anticlerical, amb ideologia republicana, fundat per Innocenci López i Berganossi l’any 1870) convertint-se ben aviat en un reconegut il·lustrador, amb participacions en llibres, diaris i altres revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa (fundat l’any 1872 per suplir l’absència obligada als quioscs de La Campana, a causa de les suspensions obligades pels seus continguts crítics), El Liberal (fundat l’any 1879 i que fou un dels principals diaris del període conegut com la Restauració) o La Publicitat (diari en català, publicat des de 1922 fins a la seva desaparició, l’any 1939, amb l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes).

     Inicià la seva carrera teatral l’any 1883, amb l’estrena de La nit al bosc, amb música de Josep Rodoreda.

     L’any 1885 es va casar amb la parisenca Laura Radénez; però un any més tard, a causa d’una depressió provocada per una malaltia, va abandonar temporalment l’escriptura. L’any 1897 va continuar la seva carrera teatral amb l’estrena La flor de la vall (1897), amb música de Joan Goula; prosseguint-la amb La Rosons (1901), amb música d’Enric Morera; i Picarol (1915), amb música d’Enric Granados. En total, estrenà una seixantena d’obres.

     Reclòs des de l’any 1898, amb la seva esposa, en una torre del Passatge Permanyer, la dedicació intensa al seu jardí, ple d’hortènsies el van fer rebre el malnom del Rei de les Hortènsies. Les reunions literàries i musicals que celebrava en aquesta residència es convertien en actes d'enorme prestigi cultural.

     L’any 1889 publicà tres llibres composats per aplecs de poemes ja editats en altres seleccions. Cadascú d’aquests llibres ens mostra un gènere diferent, indentificat en el títols: Idilis, Cants Íntims i Balades.

     Concebia els llibres com a objectes d’art global, incorporant il·lustracions en els reculls poètics, musicant-los i mantenint un control de tot el procés de disseny i publicació: la qualitat del paper, el color de coberta, la filigrana de les orles, la tipografia... Destaquen el llibres Vobisqum (1892), prodigi de concepcio estètica amb il·lustracions d’esperit medieval i aspecte d’incunable, i Liliana (1911), amb tècniques realistes al servei de la fantasia. Ambdós llibres son considerats obres mestres del modernisme bibliòfil.

     Una degeneració visual provocà que a partir de l’any 1914 deixés de dibuixar i pràcticament d’escriure; però l’any 1922 publicà diverses cançons amb lletra i música que foren enregistrades i popularitzades, entre d’altres, per Emili Vendrell i Conxita Badia.

     L’any 1916 participà convidat en un gran míting a Perpinyà, on recità La Cançó dels Invadits “No Passareu”, acollida amb gran entusiasme per part dels congregats. L’any 1920, Apel·les Mestres rebé la visita, al seu domicili del carrer Permanyer, del Mariscal Jofre, en representació del President de la República Francesa, per distinguir-lo com a cavaller de la Legió d’Honor. La resistència republicana rescatà el poema, adoptant-lo com a lema i bandera.

     Morí la matinada del 19 de juliol de 1936, quan s’iniciaven els primers frecs a frec pels carrers de Barcelona entre els militars sublevats i les forces lleials a la República. A causa d’aquests fets, la seva mort gairebé no tingué públic.

     Entre d’altres guardons, obtingué el Mestratge en Gai Saber dels Jocs Florals de la Ciutat de Barcelona (1908), la Creu de la Legió d’Honor del govern francès (1920) i la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1935).


Tast de text:

«Inter nos»


"Escolta això que't dich, creume o no'm creguis
mes no'n digas un mot:
–D'homes sabis, al món, n'hi ha una dotzena,
y un'altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons y aquestos sabis
¿Sabs què'n queda del món?
una cova de lladres en quadrilla
y un hopital de boigs."

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
«Inter nos»

«Eren savis tots ells»


Eren savis tots ells -a quin més savi,
més fred i sentenciós-,
i apel.lant convençuts al testimoni
d'Hanemann o Charcot,
m'auscultaven entranya per entranya
i em receptaven molt.

I mai per mai vaig atrevir-me a dir-los:
"No trastoquem autors!
Consulti's Heine, interrogueu Petrarca,
i ells vos diran que el cor
no es cura amb bromhidrats ni amb la morfina,
que es cura amb un petó".

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
«Eren savis tots ells»

«Hi ha dies en la vida llargs i tristos...»


Hi han dies en la vida llargs i tristos,
dies de dol, eterns,
dies que semblen una nit d'insomni:
gris el cor, gris el cel.

Dies en què un se creu sol en la terra,
perdut en un desert,
desert sens aixopluc, sense un oasi
i abandonat de Déu.

Mes tot és fantasia; el temps galopa,
l'una hora a l'altra empeny,
i aquell sol invisible va a la posta,
i negre i sens estels
ve la nit i se'n va. Llavors la fosca
se fa llum esplendent
i Déu -que vetlla sempre- et crida: oh Llàtzer,
aixeca't! Lluita i venç!

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
«Hi ha dies en la vida llargs i tristos...»


Obra publicada:

Poesia
· ¡Avant!: Poesies catalanes. Barcelona: La Renaixensa, 1875.
· Microcosmos. Barcelona: La Renaixensa, 1876.
. Cansons ilustrades. Barcelona, 1879.
. Coros. Barcelona, 1884.
· L'ànima enamorada. Barcelona: La Academia, ca 1884.
· Idil·lis. Barcelona: Llibr. espanyola, 1889.
· Cants íntims. Barcelona: L'Avenç, 1889.
· Margaridó. Barcelona: Espasa y Cía., 1890.
· La garba. Barcelona: Espasa y Cía., 1891.
· Vobiscum: Indiscrecions. Barcelona: Espasa y Cía., 1892. (2a ed.)
· Odes serenes. Barcelona: Espasa, 1893.
· Poemes de mar. Barcelona: Llibr. espanyola, 1900.
· En Misèria. Barcelona: Salvat, 1902.
· Poemes d'amor. Barcelona: Salvat y Cía., 1904.
· Liliana. Vilanova i la Geltrú: Oliva, 1907.
· La perera. Barcelona: A. López, 1908.
· La senyoreta. Barcelona: Oliva, 1909.
· Abril. Poema cíclic. Barcelona: A. López, 1911.
· Poesies. Barcelona: Ilustració Catalana, 1913.
· Àtila: flors de sang. Barcelona: F. Giró, 1917.
· Semprevives. Barcelona: F. Giró, 1920.
· Tardanies. Barcelona: Ilustració Catalana, ca 1922.
· Apeles Mestres: poesies. Barcelona: Assoc. d'autors de la ploma, 1924.
· Poesia xinesa. Batcelona: S. Bonavia, 1925.
· Marines. Barcelona: S. Bonavia, 1927.
· Montserratines. Barcelona: S. Bonavia, 1930.

Narrativa breu
· Tots els contes d'Apel·les Mestres. Barcelona: Selecta, 1948. (2a ed.)
· Tradicions. Barcelona: Espasa y Comp., 1895.
· Contes bosquetans. Barcelona: Vda. de Lluis Tasso, 1908.
· Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona: S. Bonavia, 1933.
· Records de Barcelona, 1870 - 1930. Barcelona: Hmb. cop., 1979. [Antologia col·lectiva]
· Llibre de lectura. Barcelona: Destino, 1984.
· La casa vella. Sabadell: Ausa, 1989.

Dramatúrgia
· La nit al bosc. Barcelona: Tip. Celestí Verdaguer, 1883.
· Gaziel: Els Sense cor. Poema líric-dramàtic. Barcelona: Tip. Espasa, 1891.
· La flor de la vall. Barcelona: S. Bonavia, 1897.
· Monòlegs. Barcelona: A. López, 1901.
· La Rosons. Barcelona: A. López, 1901.
· Enredos de família: Monòleg extravagant. Barcelona: Almanac de L'esquella de la Torratxa, 1902.
· Follet. Barcelona: Tipolitografía de Salvat y Cía., 1903.
· La barca: Idil·li dramàtic. Barcelona: Salvat y Cía., 1903.
· Sirena: Marina en un acte. Barcelona: A. López, 1906.
· Pierrot lo lladre: País de vana, en un acte. Barcelona: A. López, 1906.
· En Joan de l'Ós: conte a la vora del foc. Barcelona: A. López, 1907.
· Un malalt: Monòleg. Barcelona: S. Bonavia, 1908.
· La presentalla: Comèdia en tres actes. Barcelona: S. Bonavia, 1908.
· L'honor; entre cel i terra. Barcelona: B. Baxarias, 1909.
· La senyoreta: Idil·li dramàtic en un acte, en vers. Barcelona: Oliva, 1909.
· La rondalla de l'amor: Trilogia. Barcelona: B. Baxarias, 1910.
· La presó de Xauxa: Fantasia Líric-dramàtica en un acte. Barcelona: I. Porcar, 1910.
· Ceguera: Idil·li dramàtic en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1911.
· Liliana: Episodi líric-dramàtic. Barcelona: [s.n.], 1911.
· L'avi Xena. Barcelona: A. Artís impressor, 1912. (Monòleg)
· L'estiuet de Sant Martí. Barcelona: S. Bonavia, 1912.
· El Pare-nostre: Monòleg. Barcelona: B. Baxarias, 1912.
· Justícia! Tragèdia aristofanesca. Barcelona: A. Artís, 1913.
· La viola d'or: Rondalla bosquetana en tres actes. Barcelona: J. Santpere, 1914.
· Nit de reis: Conte de la vora del foc en dos actes. Barcelona: Impr. d'Art, 1915.
· Picarol: Drama líric en un acte. Barcelona: Bonavia i Duran, 1915.
· La barca dels afligits: Marina en un acte. Barcelona: Impremta d'Art, 1916.
· Mascarada: Poema dramàtic. Barcelona: [s.n.], 1921.
· L'última guerra: Poema heroi-còmic. Barcelona: S. Bonavia, 1922.
· La verge decapitada. Barcelona: Impremta Garrofé, 1924.
· ¡A l'aigua!: Marina en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1924.
· La noia: Marina en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1924.
· Teatre íntim: L'home dels arsos. Blanc sobre blanc. Barcelona: S. Bonavia, 1925.
· La gropada: Marina en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1926.
· Tres i no res: Peça en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1926.
· La barca vella: Marina en un acte. Barcelona: S. Bonavia, 1927.
· Niu d'àligues: Drama en tres actes. Barcelona: F. Giró, 1927.
· Una vegada era un rei. Barcelona: S. Bonavia, 1927.
· Els Faritzeus: Comèdia en dos actes. Barcelona: S. Bonavia, 1928.
· Una vegada era un príncep: Comèdia en dos actes. Barcelona: Millà, 1935.
· Teatre modernista. Barcelona: Edicions 62, 1982.


Premis:

Premi extraordinari dels Jocs Florals de Barcelona (1876): Faules.
Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1883): La cigala i la formiga.
Viola dels Jocs Florals de Barcelona (1884): Los dos Cresos.
Premi dels Jocs Florals dissidents (1888): Margaridó.
Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Barcelona (1908).
Englantina dels Jocs Florals de Barcelona (1915): Àtila: Flors de sang.
Creu de la legió d'Honor del Govern francès (1920).
Medalla d'or de la Ciutat de Barcelona (1935).


Josep Maria Fuster
(Barcelona, 1928)
Notes biogràfiques:
«Apel·les Mestres i Oñós»

Apel·les Mestres a Lo Càntich

Il·lustració:
"Retrat d'Apel·les Mestres"
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)

[ Tornar a l'índex ]


El cremat que flameja entre havaneres:
«Fidelitat»
- M. Roser Algué Vendrells -

Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres (Pep Colomer Blanco)
"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."

Joan Vinyoli
(El cremat)

«Fidelitat»


Quan el fred grogueja
la blavor del cel,
el mar fa una dansa
de color de mel.

Peixos i sirenes
es donen les mans
i enfilen rotllanes...
collarets brillants.

Les barques de vela
tapen l’horitzó;
vora el mar somnia
un vell pescador.

Roseta, la barca,
companya fidel,
de vogar cansada
s’ha tornat estel.

Tota ella tremola
pintada d’enyor
i es mira amb tendresa
el seu vell patró.

Al matí a trenc d’alba,
el baixa a buscar
i amb un rem de lluna...
orsen cel enllà.


Lletra:
M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
«Fidelitat»

Música:
Tito Corona

Escoltar:
Fidelitat
Homenatge a les dones poetes d'Esplugues de Llobregat.
Estrena de l'havanera Fidelitat.

--o0o--

Selecció:
Pep Colomer Blanco
A: "El cremat que flameja entre havaneres"

[ Tornar a l'índex ]


Petiteses:

M. Roser Algué Vendrells
Petiteses (M. Roser Algué Vendrells)
     "Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d’il·lusió a les nostres vides."


     "Avui, 16 de juliol, és la Mare de Deu del Carme, la festa de la gent de la mar...
     A mi em plau fer un petit homenatge a les dones que sovint pateixen en silenci, mentre esperen l'arribada de les barques que intueixen a la llunyania.
     I també a la mare que es deia Carme, tot i que ella era de terra endins..."

M. Roser Algué Vendrells

dones

«El far»
(Les dones del mar)


Dalt unes roques, lluint a ple dia,
tot dominant del mar la immensitat,
s’aixeca acollidora i fent de guia,
una ermita, i un far al seu costat.

Els pescadors, quan surten amb la barca,
no el perden mai de vista, perquè amb sort,
encara que la mar bufi encrespada,
guiats per ell, retornaran a port.

Mentre, les dones, les mares i filles,
resten totes soles ben a prop del mar
i tot feinejant i adobant les xarxes,
callen i preguen, pensen en el far.

I com cada any la diada del Carme
colles de dones i homes de la mar,
des dels més grans a la gent més menuda,
hi van en romeria, cap al tard.

I sola en un racó, mig amagada,
hi podreu veure una pobreta nena,
una nena petita i dissortada
evitant fer notar la seva pena.

Que tot mirant la Verge marinera
amb els ulls plens de llàgrimes de dol,
diu: -Tu no en tens la culpa, Mare meva,
no en tens la culpa del meu desconsol!

És la necessitat de sobreviure
que porta els nostres homes a la mar,
la que m’ha deixada sense pare
i a grans penúries m’hauré d’enfrontar.

I quan jo sigui una dona casada,
també el meu home serà pescador
i pot ben ser que una altra torbonada,
em torni a renovar aquest vell dolor.

I és que les dones, les mares i filles,
de pescadors i de gent de la mar,
patim sovint angoixes i fatigues...
però sempre confiem en el teu far.

Diada del Carme


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
«El far»
(Les dones del mar)

[ Petiteses ]



Muntanya -1-

«Silenci a muntanya?»


     Solem anar a la muntanya a buscar el silenci, però de vegades es fa difícil de trobar, perquè hi ha mil i un brogits que l’alteren encara que, si son propis de la natura, no trenquen l’encís propi de l’entorn. Dins d’aquest sac i podríem encabir-hi el zum-zum de les abelles i dels borinots que festegen les flors, els diferents cants d’ocell que, dins de cada espècie, es fan la competència intentant enamorar l’ocelleta més gentil, algun gos que borda en la llunyania demanant una mica d’atenció del seu amo... També hi podem incloure la remor del vent entre els arbres, minúscules campanetes de plata ”dringadores”. I si és a ple estiu, podrem afegir-hi el cant dels grills que ens fa endormiscar entre els pins.

     Però també hi ha els sorolls de la civilització i aquests sí que desequilibren l’encant de la muntanya. Potser sentireu l’espetec d’algunes motos que, sovint no passen de ser afeccionats amb petits scuters devoradors d’asfalt. De tan en tan ens dona un petit ensurt algun avió que travessa el cel deixant un rastre de núvols artificials. També, d’alguna carretera llunyana, ens arriba el soroll somort de Fitipaldis de diumenge i, fins i tot, es pot escoltar el cloc-cloc de les pilotes de tenis d’algun partit entre “yupis” estressats. I. És clar, no ens hem d’oblidar de la xerradissa i de vegades cridòria de l’element humà. Molts han canviat l’estrident transistor per taps sonors a les orelles, com si necessitessin un amulet que els deslliures de no se sap quins hipotètics perills del silenci.

     Si tot aquest enrenou el fiquéssim en una coctelera musical, en sortiria una melodia tan dissonant que ens faria enyorar la pau d’un sofà còmode i un bon aparell d’alta fidelitat, on sonés alguna simfonia mozartiana o alguna meravellosa ària de Verdi ; encara que haguéssim de canviar la ginesta florida, pels testos de geranis del balcó de casa i els cants dels ocells boscans, per les refilades dels canaris que, engabiats al terrat del veí, somnien volades imaginàries i llibertats impossibles.

Muntanya -2-


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Petiteses:
«Silenci a muntanya?»


M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Petiteses' -M. Roser Algué Vendrells- (obre nova finestra)
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


Paraula de Núria:
«Visió daliniana d'un somni impossible»

Núria Niubó i Cabau
Paraula de Núria (Núria Niubó i Cabau)

"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules. Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."

Amants pacients (Salvador Dalí)
"Amants pacients"
Salvador Dalí


«Visió daliniana d'un somni impossible»


He entrat en el teu somni.
Il.lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
al desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il.lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

.....♥…..


Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Visió daliniana d'un somni impossible»

Il·lustració:
"Amants pacients"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]


De corrandes i cançons, per cantar i dansar

Xesc Font i Odrí
De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar (Xesc Font i Odrí)

"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."


El mariner


A la vora de la mar
n'hi ha una donzella...
n'hi ha una donzella,
que en brodava un mocador
que és per la reina...
que és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda...
li manca seda;
gira els ulls envers la mar;
veu una vela...
veu una vela.

Veu venir un galió
tot vora terra...
tot vora terra,
en veu venir un mariner
que una nau mena...
que una nau mena.

–Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
Que en porteu seda?
–De quin color la voleu,
blanca o vermella?
Blanca o vermella?

–Vermelleta la vull jo,
que és millor seda...
que és millor seda;
vermelleta la vull jo,
que és per la reina...
que és per la reina.

–Pugeu a dalt de la nau
triareu d'ella...
triareu d'ella.
–Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda...
no tinc moneda.

El meu pare té les claus
de l'arquimesa...
de l'arquimesa.
–No quedeu per diners no,
gentil donzella...
gentil donzella.

No quedeu per diners no,
gentil donzella...
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella...
prou fio d'ella.

La donzella entra a la nau,
tria la seda...
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela...
la nau pren vela.

Mar endins amb el botí
prompte navega...
prompte navega.
Mariné es posa a cantar
cançons novelles...
cançons novelles.

Amb el cant del mariner
s'ha dormideta...
s'ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta...
ella es desperta.

Quan ella s'ha despertat
ja no veu terra...
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega...
pel mar navega.

–Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra...
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
me'n donen pena...
me'n donen pena.

–Això si que no ho faré,
que heu de ser meva...
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella...
per vos donzella.

–Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra...
lluny de la terra.
De tres germanes que som,
sóc la més bella...
sóc la més bella.

L'una porta vestit d'or,
l'altre de seda...
l'altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre...
de sargil negre.

L'una es casada amb un Duc,
l'altra és princesa...
l'altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera...
sóc marinera.

–No sou marinera, no,
que en sereu reina...
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l'Anglaterra...
de l'Anglaterra.


Cançó Popular
El mariner

--o0o--

Glosades per:
Xesc Font i Odrí
A:
"De corrandes i cançons, per cantar i dansar"

[ Tornar a l'índex ]


Rodolins de la saviesa popular

Paolo Santos
Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular)


De la mar


Vaixell en alta mar (José Salís Camino)
"Vaixell en alta mar"
José Salís Camino


Rodolins de la saviesa popular:
De la mar


Mar bonaire, no és pescaire.

Alta mar sense vent, no promet segur temps.

A barca vella, tothom hi fa estella.

Amb les dones i amb la mar, cal saber navegar.

A pescador de canya i moliner de vent,
no els cal pas notari per fer testament.

Al matí vent serè, a les deu la tramuntana,
al migdia vent de dalt i a la tarda marinada.

Boirada, ruixada o ventada, mar agitada.

D’aigua que avall vol anar, es fa el mar.

A nau espatllada, la mar plana li és temporal.

Els plets i la mar, de lluny te’ls has de mirar.

A port arribat, vot oblidat.

Abans el mar per veí que senyor mesquí.

A la mar, entre un poc i un massa, sempre hi cap una barcassa.

En lluna creixent a la mar, en lluna plena en el port
i no tinguis por a la mort.

A la mar, per un peix no s’hi coneix.

Maror del dijous tota la mar remou.

Febrer acabat, xarxes a mar.

Maig ventós, pel mar perillós.

L’octubre és arribat, la gavina vora mar.

L'aigua del mar cura tots els mals.


--o0o--

Recollits per:
Paolo Santos
(Torí, 1962)

Il·lustració: "Vaixell en alta mar"
José Salís Camino
(Santoña, 1863 - Irun, 1927)

[ Tornar a l'índex ]


El mercader de tulipes:
«responc a la crida»

Toni Arencón i Arias
El mercader de tulipes (Toni Arencón i Arias)
   "El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

responc a la crida (Toni Arencón i Arias)
"responc a la crida"
Toni Arencón i Arias


«responc a la crida»


Sentint WHAT'S GOING ON, d'en Marvin Gaye,
i en resposta a la crida
de l'amiga i poetessa Helena Arumi (gypsy).


Oh! Què està passant?
Les torres cremen, el núvol de cendra cobreix l'illa.
M’extremeixo, deslligant la tovallola,
i el món s'estremeix, assegut, davant la televisió.
Cada minut, cada segon, moren nens, allà i aquí.
Gran invent: la cèl·lula fotoelèctica!
Els nens moren, amb les costelles marcades
de fam i la pell transparent. Els voltors estan a prop.
Què som? Els "humans" ... Què som?
La tauleta de nit del sol s’ha fos.
Milions de monedes daurades i argentades, les del César,
intercanviades per canons fumejants, definitivament.
Els arbres, castrats (maons i ciment, argamassa inert).
Cridem! Tots, però cridem! Sols, però cridem! Hi ha esperança.
Entre el foc i la ruïna, entre la desigualtat i la misèria.
Precaució: no hi ha vacunes per a tots, estan
amagades en l'estoc de les farmàcies.
(no hi ha vacunes gratuïtes per a tots, ja no).
He tingut un somni (altres ho van somiar abans):
des dels confins de l'univers, algú alça el peu, decidit
a aixafar el nostre miserable formiguer, fet de fang i de sang.
Mare, pare, germans: responc a la crida. Tinc una cita.
Com a poeta viu, i latent, d'avui, d'ara, a prop de la mar,
amb el cor adolorit i les llàgrimes que afloren,
m’empasso l’aiguardent d’un glop,
i responc a la crida: avui escric.


Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
«responc a la crida»
(poema desdoblat)

Il·lustració:
"responc a la crida"
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)

[ Tornar a l'índex ]


Salvem els mots:
«El país moribund»
Salvador Espriu

Laura Boadas i Galí
Salvem els mots (Laura Boadas i Galí)


«El país moribund»
Salvador Espriu


Salvem els mots

ÀNIMA    AUTÈNTIC    CARCASSA    REVIFAT    DESESPER    
SENYERA    NUCLI    BAMBOLINA    RAQUÍTICA
    
GANYOTA    MASCARADA    DANSA    GORJA


«El país moribund»


     El país que habia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. «Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent», es va exclamar. «De cap manera!», li vaig respondre. «Ets un gran, un formidable país.» «En què ho coneixes?», s'escridassà el pobre vell país, una mica revifat, perquè no hi ha ningú més apte que els pobres vells països per a les revifalles efímeres. «En què ho coneixes?», va dir, caigut ualtra vegada en desesper. «Sóc una ombra, una carcassa. Ja ho veus, ell va ser el nucli i el camí de la meva glòria», va dir assenyalant el port. «D'ell sortien les naus cap a les conquestes, les sàvies lleis de tota la mar; la senyera orgullosa. Ara, en canvi, és vell i moribund com jo. I la seva senectut, disfressada, com la meva, amb un maquillatge d'adjectius de bambolina. S'ha perdut la cadència de la meva llengua imperial. Ara la parlen a crits, sense acabar els períodes, afermada a base de blasfèmies i de gestos paleolítics. Se m'ha convertit en un volapuk sense intimitat ni finor, sense matís, empedreït de paraules sibil·lines, fredes, pedants, insuportables. No la llegeix ningú, i la mica de literatura que cultiven, raquítica, amorfa, grisa, sense personalitat ni entusiasme, no té altre propòsit que servir finalitats electorals. Els meus fills no s'interessen per l'esperit i han perdut tota tradicció de cultura i de finesa. Materialistes com són, imiten la tècnica d'altri. Sóc, ja ho veus, un país sense ànima. I ara justament, moribund i cansat, visc a la força una mascarada grotesca, el somni d'una ment ambiciosa, una ganyota mesquina. Sóc tan sols una anacrònica silueta medieval.» «No, ets un gran país, un país d'esdevenidor, diantre!», el vaig interrompre. «Una silueta medieval? I què, saps la importància que et resulta d'això? No llegeixes Spengler, Berdiaev, la premsa, la gent que ha contemplat Déu cara a cara, els descendents universitaris dels profetes? És la teva hora, l'hora de la teva mar, de la teva llengua, del teu imperi, de la teva glòria, del teu seny.» «El millor del món», cridava un cor llunyà i patrioòtic. «Ets ric, ets culte», prosseguia jo. «Què me'n dius de la teva dansa?» «La més bella del món», deia el cor. «I de la teva cançó popular?» «No n'hi ha d'altra, la, la, la», cantà el cor. «I dels teus pròspers hospitals, de la teva pau pública, de la teva polidesa ciutadana, de la bonhomia de la gent del teu camp? No pots escopir més, no pots mobilitzar més captaires, no pots ignorar més del que ignores. Tot té un límit, l'has aconseguit, no ha d'exigir res més al teu esforç. Moribund? Qui tingués la teva salut, la teva empenta! En demanes proves? Quina altra que la de la teva gran ciutat, anàrquica modèlica, pretensiosa, nou rica, sense gens de confort?» «La millor de totes», exultava el cor. «Això sí, no es pot negar que cap altra no té el seu Palau de la Música ni el seu Gran Metro», va convenir el país. «Afegeix-hi també el sentit crític dels qui l'habiten, escolta'ls», li vaig dir. «No es pot viure en aquesta cabila», deia la veu del pedagog Efrem. «Què han de pensar de nosaltres Adler i els hongaresos?» «Hélas, hélas, la bêtise humaine!», recità l'harmoniosa gorja de Pulcre Trompelli. «Som d'un país de cinquena o potser de sisena categoria», afirmà amb una evident satisfacció Ecolampadi Miravitlles. «Els alemanys varen organitzar fa poc un concurs colossal. El tema a desenrotllar era: "Bases africanes de cretinisme en els homes i en els pobles." Nosaltres n'hem resultat guanyadors.» «Campions, nosaltres? L'agradable, l'única nova!», va dir, excitada, Aina Cohen, l'exímia poetessa. «No oïu com el rossinyol refila per la victòria? Allí, a la masia dels vellards, mentre el bon jai:

"Escolta el càntic dolç de l'ocelleta
i pesa figues al regne de la son.
La testa venerable es congestiona
al ritme del xup-xup de l'arrossada."

     No oblideu, germans, que som els predilectes de Nostre Senyor», va afegir la suau recitadora, després de blasfemar i de rebre uns entusiastes aplaudiments. «Queno senties Aina, que no la senties? Te n'has convençut, ara?», vaig preguntar al país. «Sí», va dir ell, entendrit. «Però sóc tan ancià! Quin fred, tot em roda, em moro!», xiscla de sobte. La feridura va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo n'era l'únic testimoni. «Mullar-me per ell?», vaig reflexionar. «Ja en trobarem un altre que ens pugui fer més peça. Vaig a telegrafiar la notícia, és més essencial que intentar salvar-lo. Quin èxit periodístic que serà!», vaig meditar, mentre m'allunyava. «Què diu aquest beneit?», preguntaven l'endemà els conciutadans, en llegir el telegrama. «Què diu? "Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat cadàver." Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns mor. Vejam, en volem detalls.» Aquell dia les redaccions varen treballar d'una manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica editorial: almenys es varen vendre una cinquantena de periòdics en llengua nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor n'han dit després vernacla.

Barcelona, 1934-1935.


Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)
«El país moribund»

--o0o--

Selecció:
Laura Boadas i Galí
A: "Salvem els mots"

[ Tornar a l'índex ]


Miscel·lània:
«El gra de cafè»

Daniel Ferré Teruel
Miscel·lània (Daniel Ferré Teruel)

"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."

Gerra, molinet de cafè i estoig de pipa (Vincent van Gogh)
"Gerra, molinet de cafè i estoig de pipa"
Vincent van Gogh


     Benvolguts seguidors de Miscel·lània, tot seguit us transcriuré un conte que va arribar a les meves mans ja fa uns anys i del qual no sé dir-vos-en l’autor, però tant li fa, perquè el més important és la lliçó que n’extraguem d’ell. Es titula: “El gra de cafè” i diu així:

El gra de cafè


Molinet de cafè (Marcel Duchamp)
"Molinet de cafè"
Marcel Duchamp
     Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

     El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

     El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se què devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

     Mirant a la seva filla, li va dir:

     -Digues, Laura, què veus aquí?

     -Veig pastanagues, ous i cafè.

     -Toca les pastanagues, com estan?

     -Estan toves.

     -Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

     -És un ou dur.

     -Ara tasta el cafè. T’agrada?

     -Mmmm, sí, ha quedat boníssim.

     La noia va demanar:

     -Què em vols dir amb això, pare?

     -Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer. L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

     -I el cafè?

     -Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

     -Què vols dir?

     -Quan els problemes truquen a la porta, com reacciones? Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

     »O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

     »O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.


La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.



     Us sentiu satisfets amb el resultat? Jo crec que és alliçonador. Tant de bo tots tinguéssim un pare com aquest. Bé, això ha estat tot per avui, el pròxim número més...


Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
«El gra de cafè»

Il·lustracions:

"Gerra, molinet de cafè i estoig de pipa"
Vincent van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

"Molinet de cafè"
Marcel Duchamp
(Blainville-Crevon, França, 1887 - Neuilly-sur-Seine, França, 1968)


Daniel Ferré Teruel,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al bloc:

Enllaç a Esclau de les meves paraules (Obre nova finestra)
Esclau de les meves paraules


[ Tornar a l'índex ]


Una mar de paraules:
«El Retrum de Francesc Miralles»

Josep Maria Corretger i Olivart
Una mar de paraules (Josep Maria Corretger i Olivart)


"La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de la realitat".

Montserrat Roig

Francesc Miralles
"Francesc Miralles"

El Retrum de Francesc Miralles


Retrum 2, La neu negra
          El proppassat mes de maig del 2011, Miralles va realitzar una gira per presentar la segona part de Retrum, La neu negra, editat per Estrella Polar, de Francesc Miralles (1968), un escriptor prolífic i en progressió ascendent dins la literatura catalana actual, però també músic, traductor i assagista.

          En aquesta ocasió oferia un llibre adreçat a la gent jove, amb el rerefons del vampirisme, tant de moda en els nostres dies i amb subtemes com el suïcidi dins la gent jove, que fa ballar el cap a un dels principals protagonistes. Christian, el protagonista viu una història d’amor amb Alèxia, que té el seu destí com a principal incògnita, junts exerceixen una sèrie de rituals que seran imitats per una banda rival amb la qual lluitaran.

          Francesc Miralles realitzà una petita xerrada-concert sobre el seu llibre, ben original, atès que estava amenitzada per dos músics, un guitarrista i una cantant i violinista, amb una entonació molt colpidora, fins i tot el mateix Miralles els acompanyava a les cançons, amb un híbrid de flauta i trompeta, la melòdica. Plegats formen el grup Nikòsia, que ha realitzat una banda sonora per al llibre Retrum, The long journey of wolves. La presentació de Retrum 2, juntament amb l’acompanyament musical, feren una perfecta banda sonora per a la vetllada literària. Miralles ens parlà d’alguns ingredients temàtics inclosos dins el llibre i que a nivell personal també el van influir, com el suïcidi d’un ser estimat, els seus viatges a l’estranger, els seus estudis de psicologia, anècdotes durant la realització del llibre, com per exemple, volien que el llibre fos completament negre i un senyor d’avançada edat es va encarregar de pintar els costats de les pàgines del llibre per tal que fos tot negre exteriorment parlant.

          Miralles és un escriptor que ha publicat llibres d’autoajuda i diverses novel·les de ficció, com per exemple, Perdut a Bombai (2001), Una haikú per Alícia (2002), El somni d’Occident (2002), Cafè balcànic (2004), Jet Lag (2006), Barcelona blues (2004), Amor en minúscula (2006), Interrail (2007), El viatge d’Indigo (2007), El quart regne (2008) i entre elles Profecia 2013 (2008), amb ella vaig entrar en contacte amb el seu món, una obra que estava ambientada en el call jueu de Girona, Retrum: quan estàvem morts (2009). D’entre les de no ficció destaquen: Barcelona romàntica (2004), La Barcelona insòlita (2005), L’autoajuda al descobert (2006), Converses sobra la felicitat (2007), El laberint de la felicitat (2007), del qual n’és coautor amb Àlex Rovira, llibre traduït a deu idiomes; L’última resposta (2009) de nou amb Rovira.

          Aquest nou valor de la nostra literatura donarà molt a parlar en els propers anys. Té afany en l’escriptura i dèria de novel·lista. No cal dir-ho, amb Retrum 2 arribarà a l’ànima dels més joves, tal i com va fer amb Retrum 1, captivant novament la joventut, amb la intriga i la trama vampírica. L'èxit està garantit, i segurament marcarà l'aparició de futures seqüeles. Paraula.


Josep Maria Corretger i Olivart
(Alcarràs, 1976)
Una mar de paraules:
«El Retrum de Francesc Miralles»

[ Tornar a l'índex ]


Sonetàlia (Novíssima lírica clàssica)
«Agrícola»

Lluís Servé Galan
Sonetàlia -Novíssima lírica clàssica- (Lluís Servé Galan)
"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement?
Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix...".

Nu reclinat (Pierre Auguste Renoir)
"Nu reclinat"
Pierre Auguste Renoir


Agrícola


Perquè ser agrícola argila
En el camp del teu pit és
Idolatrar la terra i la teva pell.

I el vent bufa a favor, vigila
Cada gest del teu cos només.
I sóc, mentre calles, el teu penell.

Demà reconeixeré el reialme
De les teves pupil·les dins meu,
I seràs el rostre renovat d'un Déu
Que escolta i que parla, la balma

Que alberga els somnis i el futur,
Que he estat buscant en el setge
De la solitud, i deixaré l'heretge
Que habita en mi per cantar-te l'atzur.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Sonetàlia (Novíssima Lírica Clàssica)
«Agrícola»

Il·lustració:
"Nu reclinat"
Pierre Auguste Renoir
(Llemotges, 1841-1919)


Lluís Servé Galan,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Es desclou la tenebra' -Lluís Servé Galan- (obre nova finestra)
Es desclou la tenebra


[ Tornar a l'índex ]


El racó de la poesia musical:
«En tres minuts»
Manu Guix

Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical (Vanessa Mies Iborra)


"La música és sens dubte un poema."

Manu Guix

«En tres minuts»


Trist... Això no ho tenia previst
vull intentar creure en tu
sé que podré estar segur
si et tinc al meu costat.

Em sento perdut i atrapat
el temps per parlar s'ha esgotat
i no puc deixar de pensar...
en tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Coses que mai entendré
tu vas dónar-me la llum
que m'allunyava del fum
dins meu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.

Sé que tot es mentida, ho sé,
que així es la vida i què més...
Final de partida
i el meu cor que crida
per tu.

No sé com ho hauré de fer
dóna'm tres minuts i t'ho diré
sé que havia de lluitar per tu
i no ho vaig saber fer.


«En tres minuts»
Del disc: "Manu Guix, 2005"
Manu Guix
(Barcelona, 1981)

Web oficial:
http://www.manuguix.com/



ooO0Ooo

Selecció de: Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical

[ Tornar a l'índex ]


Univers de Poesia

Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger)

Vint preguntes a:

Imma Fuster i Tubella

Vint preguntes a:
Imma Fuster i Tubella


Imma Fuster i Tubella
"Imma Fuster i Tubella"


Escrius:
   "La inspiració arriba adelerada
a la cambra silent,
talment com una brasa encesa"


1. Quan vas començar a escriure?
     De fet sempre he escrit. De petita ja feia contes, relats i també algunes poesies. Però el primer poema que va travessar el llindar de casa meva el vaig fer l’any 2001. Me’l van penjar a la paret de l’oficina on treballava, i de tant en tant ens el llegíem per relaxar-nos una mi.


Escrius:
   “Al bell mig del camí ens esperen
núvols, sol, boires, vent,
calma i tempesta....”


2. Conserves el primer poema que vas escriure?
     Sí. Tenia onze anys i li vaig dedicar al meu pare. Era un reflex de com era de feliç en la meva infantesa.


Escrius:
   “Fa temps, quan era una nena d’uns cinc o sis anys, vivia en una planta baixa amb un pati. L’eixida, en dèiem a casa d’aquell patí-jardí. Hi havia una pèrgola i moltes, moltes flors que la mare regava i arreglava acuradament. Les meves amigues m’envejaven”.

3. Prosa o poesia, què et resulta més fàcil escriure?
     No es tracta de fàcil o difícil. De sobte tinc una imperiosa necessitat de fer prosa. I m’hi endinso de cap fins que la finalitzo. I si estic molt angoixada, un relat d’humor em treu l’estrès. La poesia és diferent. Sempre la porto a dintre. Sempre és a punt de brollar perquè forma part de mi. La poesia és sublim.


Escrius:
   “Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria”.


4. Sense ser-hi excloents. La poesia aporta felicitat o és de bojos escriure i llegir poesia?
     Penso que una cosa compagina prou bé amb l’altra, fins i tot la complementa. La poesia m’aporta una felicitat infinita i immesurable i, d’altra banda, tinc aquest bocí, aquest pessic que em deies abans i que també detecto en amistats meves que escriuen poemes.


Escrius:
   “La lluna em mira agosarada
com volent palesar
que aquest fred no li amara les entranyes.
Quin mar tan brau!”.


5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?
     Res més bell que una nit a prop del mar amb la lluna reflectint-s’hi amb tot el seu esplendor... Magnífic! Magnífic de veritat!


Escrius:
   “I alcem el cap
immersos en la gran marea
d’olors, de crits i de silencis,
de gestos, de carícies i mirades.”


6. Un poeta/poetessa?
     Ui! Sóc incapaç de dir-te un sol nom. Del tot incapaç... M’agrada tant la poesia que trobo trets sorprenents tant en els poetes i poetesses d’abans com en els actuals, malgrat diferències d’època, d’estil, de personalitat... Et diria tants noms que ompliria un full.


Escrius:
   “Jo, amarada de solitud,
vosaltres, de l’amor més bell”


7. Un poema?
     ”Un cant d’esperança” del poeta de Molins de Rei, Joan Asensi. El següent poema el va fer quan la seva companya de sempre ja havia mort. Tant l’un com l’altre m’entendreixen perquè vessen amor. En reflecteixo la darrera part:

Un cant d’esperança
(fragment)


... No trigarem pas gaire
a embastar projectes com abans.
No sé per què, però tinc la certesa
que tot ho podràs superar.
Si tu ho desitges,
et portaré de nou a Roma, a Viena,
a Florència, a Venècia, a Bruges...
Les aigües manses dels canals
s’alegraran en veure’t novament.
Embriagats de bells records, passejarem
per dintre els ulls dels ponts
que ens miraran amb el marró antic
de tanta història.
Farcells d’interrogants em punxen la memòria!
D’un temps ençà, comprenc la riquesa del viure.
Després de tants ensurts, paranys i batzegades
m’adono que la vida és efímera.
Com una gota d’aigua que es dissipa.

Per sempre més, et vull dintre la llar del cor.
No, no em deixis encara amor meu!

Joan Asensi i Barberà
Un cant d’esperança
(fragment)


Escrius:
   “M’encanta el llenguatge fet d’aigua clara,
que emplena els rius i reverdeix els camps”.


8. Sinceritat o prudència?
     Sinceritat, sempre sinceritat. La prudència, de vegades, et tanca moltes portes i et clou també l’accés a moltes vivències.


Escrius:
   “M’has ofrenat, amb tremolor a les mans,
un poema vibrant i sorprenent".


9. Què neix primer el títol o l’obra?
     L’obra. Però una vegada se’m va posar al cap que havia d’escriure un poema intitulat “Foc i cendres”. I així ho vaig fer. Vaig adaptar el text al títol. I va guanyar un premi a Igualada. Em faria gràcia que em tornés a passar una cosa així, però no m’ha succeït més.


Escrius:
   “Acarona’m, amor, amb gran finesa,
no perdem ni una engruna de l’instant.
Bell preludi que ens mostra la nuesa
d’aquest jorn que ens espera, exuberant”.


10. Mestratge en Gai Saber i una llarga llista de premis. Quin d’ells et porta records més especials?
     En el sentit més íntim n’hi ha uns quants que em porten records especials, però el poema “Perdona’m, pare” me l’estimo molt. He comprovat que molta gent s’hi ha commogut veient-hi el retrat d’algun familiar que va patir la guerra i la postguerra.


Escrius:
   “Aquest costum meu
d’estimar la vida,
d’estar enamorada
de tantes coses petites”.


11. Creus que és fàcil conviure amb una poetessa?
     Penso que quan ens sentim realitzats facilitem la convivència. El meu món interior ara és silent però amable, és més generós, més condescendent... He trobat el que –sense saber-ho- em mancava, i tinc la certesa que es nota en tot allò que puc aportar a la relació de parella.


Escrius:
   “Vencem paranys, deixem lliure l’espai
perquè entri el sol per totes les escletxes.”


12. Com a poetessa... és complicat fer carrera literària escrivint en català?
     Penso que també és complicat fer-la en castellà, una carrera literària.


Escrius:
   “En commoc i tinc ganes d’abraçar-vos
amb vehemència, a frec de sentiment,
però em plau la gran sort de contemplar-vos
amb subtilesa extrema, dolçament”.


13. Quan recites, et lliures al públic, vibrant i pletòrica de forces, com una actriu que regala el seu art escènic. T’hauria agradat trepitjar escenaris?
     No m’agradaria semblar que interpreto una funció. Espero que, malgrat que em lliuri al públic, no doni aquesta impressió. Tanmateix als quinze anys em vaig apuntar a una escola de declamació. I després, durant tres temporades, vam fer funcions en un teatre del mateix centre i en alguna festa major. Però estava molt cansada perquè assajàvem de nit... i tots els somnis es van acabar al barri del Clot. Això sí. Vaig ser feliç, molt feliç!


Escrius:
   “Subtil, les ones
bressen la nostra barca.
I el sol ens besa".


14. En primera, segona o tercera persona?
     Jo, tant si exposo una experiència íntima com si em poso en la pell d’una altra persona o en braços de la imaginació, visc el que escric amb la mateixa intensitat. Tot és, per tant, -d’una manera real o fictícia- en primera persona. No sé si a tothom li passa, això de viure emocions robades.


Escrius:
   “És tan sublim besar cada desig,
cada empremta, cada fragment de vida”.


15. Què no et proporciona la poesia?
     Com que no li he demanat res més que una gran sensibilitat per captar tot el que m’envolta, doncs no m’ha traït, al contrari, m’ho regala i amb escreix. No li recrimino res, no... Em sembla que ens estimem molt la poesia i jo.


Escrius:
   “Els miralls de la seva llibertat
reflecteixen un somni enriolat.
I de cap ideal no és mai esclau!”


16. Per escriure... teclat o ploma?
     El teclat només per passar-ho en net. Conec molta gent que els passa a l’inrevés. Però jo, normalment, a part d’inspiracions que et sobten a qualsevol lloc, escric al jardí de la meva caseta de la Floresta. I quan fa fred m’encanta escriure al costat de la llar de foc. L’espetec de la llenya és una font immesurable d’inspiració.


Escrius:
   “I bevem de les fonts primordials
que ens ofrenen respostes mesurades”.


17. Per llegir... pantalla o paper?
     Les dues opcions. Si volem gaudir de totes les propostes culturals, penso que cal fer-ho així.


Escrius:
   “Tu i jo, amor meu,
descabdellant el temps
amb dits reblerts de llum,
de somnis blaus i d’esperances”.


18. Ell... et llegeix?
     I tant! També, en ocasions, dóna la seva opinió. I jo l’escolto. Penso que he aprés a escoltar.


Escrius:
   “Els dits, abans intrèpids,
van recollint amb calma
els fulls que -ara sí-
centellegen paraules ordenades”.


19. Com a poetessa... la pregunta que mai no t’han fet...
     Mai ningú m’ha preguntat si escriuré algun dia en castellà.


Escrius:
   “Deixa’m que entri, xopa d’amor
   dins la secreta infinitud
         de la teva ànima!”

20. Un tastet del teu últim poema...

Tu i jo som un cant de llibertat
més enllà dels albors i dels capvespres,
una insòlita embriaguesa
que magnifica la intensitat
i la cadència de cada instant.
Vull refugiar-me en els teus braços,
en aquest presoner deliri...
Ara ja em somriuran les hores
delicades i plàcides.
Ara ets tu qui em domines
el cor i el pensament.
Restaré al teu redós fins a l’albada.
Ja sóc ben teva, amiga poesia!


Imma Fuster

Imma Fuster i Tubella
(Nascuda al barri del Clot, Barcelona, 1950).

Professora de català, escriptora i poetessa.

Obra:
Poesies de l’anima (2003).
Poemes de capvespre (2005).
Capricis (2007).
El poder del silenci (2010).

Premis:
Ha estat guardonada, entre d'altres, amb:

Mestratge en Gai Saber per haver-hi obtingut Flor Natural, Englantina d'Or i Viola d'Argent als Jocs Florals de Lliçà de Vall.

Primer premi XXVè Concurs Literari de la Dona al Foment Martinenc (2006), Barcelona.
Finalista VI Certamen de Poesia Breu (2006), Olot.
Segon premi Concurs de Poesia Fundación Espejo (2006), Viladecans.
Accèssit a la Viola d’Argent en els Jocs Florals de Ciutat Vella (2006) Barcelona.
Finalista del Primer Concurs de Relats Breus Sant Joan Despí, (2006).
Tercer premi de Prosa Catalana del 18è Certamen Literari dels Amics de la Poesia del Casc Antic (2006), Barcelona.
Accèssit al XII Concurs de Poesia Mossèn Cinto Verdaguer, Ateneu de Tarragona (2006).
Primer premi de Prosa del Sisè concurs literari El Pilar de Vuit (2007), Vilafranca del Penedès.
Premi “Maria Cardona” als XXV Jocs Florals de Calella (2007).
Finalista al IV Concurs Poètic de Nadales, Igualada (2007).
Accèsit al XI Concurs Nacional de Poesia Grup de Poetes Fina Palma d’Horta, Barcelona (2007).
Segon premi al XXI Certamen Literari del Foment Cultural Martinenc, Barcelona (2007).
Englantina d’Or als XXV Jocs Florals de Lliçà de Vall (2007).
Accèssit a la Flor Natural dels Jocs Florals de Ciutat Vella (2007) Barcelona.
Primer premi Relat Breu d’Humor de Nou Barris (2007), Barcelona.
Primer premi al Certamen de Poesia “Vicente Clavel” de la Casa de València, Barcelona (2008).
Segon premi al XIIIè Concurs de Poesia de la Federació de Colles de Sant Medir, Barcelona (2008).
Primer premi de la Comissió de la Festa Major de Gràcia, Barcelona (2008).
Primer premi al III Certamen Literari “Coral Sol Ixent 1904”, El Pla del Penedès (2008).
Tercer premi al 21è Festival de la Poesia de Parets del Vallès (2008).
Viola d’Argent als XXVI Jocs Florals de Lliçà de Vall (2008).
Primer premi al Concurs Literari CONEX, Barcelona (2008).
Premi d’Honor al VI Certamen de Poesia Catalana del “Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principal de Catalunya” de Viladecans (2008).
Finalista al IX Certamen Literari Joan Arús, Castellar del Vallès (2008).
Segon Premi al 8è Certamen Literari de Poesia i Prosa de l’Associació de Voluntaris i Donants de Sang de l’Hospital de la Santa Creu i Santa Pau, Barcelona (2009).
Primer premi del VI Concurs Poètic de Nadales, organitzat per Poesia Viva d’Igualada (2009).
Segon premi al VI Concurs de Poesia “Fundación Espejo”, Viladecans (2009).
Flor Natural dels V Jocs Florals d'Esplugues de Llobregat (2009).
Premi d’Honor al VII Certamen de Poesia Catalana del “Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principal de Catalunya” de Viladecans (2009).
Englantina d’Or als XXXII Jocs Florals de Torroja del Priorat (2009).
Primer premi al XIVè Concurs de Poesia de la Federació de Colles de Sant Medir, Barcelona (2009).
Segon premi al IV Certamen de Poesia Internacional José Gil Cánovas (2009), Calafell.
Tercer premi Antoni Massanell del 17è Concurs de Poesia de Primavera, Vilafranca del Penedès (2009).
Tercer premi de poesia a la XXVIII edició del Premi de Poesia i Prosa “Rafael Sari” (2010), L’Alguer –Sardenya-.
Englantina d'Or dels II Jocs Florals de Poesia Viva d'Igualada (2010).
Diploma d’Honor al I Premi de Poesia Lo Càntich (2010).
Englantina d'Or dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i La Bordeta (2010).
Englantina d’Or dels Jocs Florals de Calella (2011).
Primer premi en el XII Certamen del Camp d’en Grassot, Gràcia (2010), Barcelona.
Primer premi de Prosa - X Concurs Literari "El Pilar de Vuit" (2011), Vilafranca del Penedès.
Viola d’Or i Argent dels VI Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat (2011).
Premi de Poesia al XIIIè Certamen Literari “Nosaltres les Dones”, Malgrat de Mar (2011).
Accèssit a l’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Ciutat Vella (2011), Barcelona.
Premi d’Honor Especial del IX Certamen de Poesia Catalana del Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge del Principat de Catalunya (2011), Viladecans.

[ Tornar a l'índex ]


La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.


Lectures d'aquest número
comptador de lectures


Creative Commons License
Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
ISSN 2014-3036

està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.


Lo Càntich. N.10. Epítet, 2011.
Juny - Agost de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.10

[ Tornar a l'índex ]

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]