"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«El caminant»

Joseph Morató i Grau

Rodamón (André Masson)
"Rodamón"
André Masson


El caminant


     El caminant torna a la seva terra. Hi torna vell, haventsent ant jove; hi torna miserable haventsen ant rich d'ilusions.
     Quan la va dexar la seva terra? Prou que ho recorda, tot fent la ruta... Era allà baix, a la ciutat. Cremaven vells edificis, espetegaven els fusells, roncava'l canó. Fum de petroli y fum de pólvora ennegríen l'espay... De sobte, va arribarli com un raig de claror... «¡Estem perduts!...» Y va fugir pel món enllà.
     D'ensà d'aleshores, no sab sinó que ha treballat sempre, que no s'ha plantat may en lloch y que ha voltat la terra en tots sentits, escoltant y aprenent tota mena de parles, fòra la seva, que ab prou feynes recorda. Y per tot arreu ha estat miserable, com allà baix, a n'aquella ciutat d'hont va fugir. Per axò ara, al sentire a la posta de la vida, li han vingut ansies de tornar a la seva terra. Y, ja fa mesos, anys y tot, que va empendre la vía, ab el còs encorvat pels anys y la espatlla segada pel cordill del sarró que hi porta, —senyal de paupertat y patrimoni de miseria.

     El caminant ja es a la seva terra, però no s'hi sent encara. La seva llengua li sona com a un parlar extranger. Feya tants anys... tants anys, que no la sentía!... Travessa ciutats, travessa viles, travessa pobles... La gent s'aparta d'ell ab certa por supersticiosa. Té un ayre tan foraster el mendicant! Parla d'una manera tan extranya y porta en l'accent tantes sentors d'altres accents!... Les paraules que servexen per implorar caritat, ni tan sols les recorda. Y fins que les seves orelles s'han acostumat al «Deu vos ampari» ò al «Deu vos en do», no se li acut invocar l'amor de Deu.
     Y tira avant, cap a la gran urbs que va dexar un dia entre rojors d'incendi y espetechs de fusellería y roncar de canons. A la gran ciutat, no s'hi sentirà tan d'extranger, perque allà sí que hi hà gent de totes bandes de la terra. Y allà potser no li exigiràn el nom de Deu, en qui no creu ni espera.

     El caminant ja es a la ciutat. Y el seu pit blexa ab forsa. Però es aquesta la ciutat qu'ell va dexar? La vida hi bull com abans, el moviment hi axorda, mil crits y traqueteigs ho estremexen tot... Els edificis que va desarhi fumejant, tornen a axecarse y alguns ja porten patine de velluria. Y es hermosa la ciutat. Però'ls vagamons no hi tenen la vida, y el caminant, abans de dexarse pendre la llibertat que algun temps l'havia fet fugir, fuig altra vegada.
     Es extranger... Per tot es extranger...

     Un dia, al travessar per un poble, se sent gayrebé a casa. Ha vist agitarse una munió de palmes y rams sota un cel que resplandía de blavors. Y una alenada de primavera l'ha extremit.
     El caminant va sent petit, petit, y's veu agitant una d'aquelles palmes y enrondat de perfums d'incens y cera fosa...
     —Obriu, que volem entrar! —criden veus infantines.
     Y ell també voldría entrar, però què hi faría la seva miseria entre l'alegría de la diada?... Nó, nó, val més fugir... fugir ben lluny, ca a les terres lliures.
     Mes, pel camí, el caminant somnía. Somnía en aquells diumenges de rams del seu poble, quan encara ell no sabía lo qu'eren odis, perque al seu voltant no més hi veya amors. Y la passió del Crist, tal com la veya d'infant, li reviu tota, misteri per misteri. Ara son els sayons brandant els assots; ara es la Verge ab les set espases clavades al pit; ara es el Cirineu plè de bondat que ajuda a dur la creu al Deu-home.
     Y tot axò ho veu el caminant en professó, a la llum de les atxes que porten llargues corrues de congregants, tots vestits de negre, com abrigats de fosca.

     Què ho fa que'l caminant senti un consol? Ell no s'ho explica, però'l consol hi es.
     Quí sab si hi anés al meu poble? —pensa.
     Non'es molt lluny, ja... Diumenge, dilluns, dimarts... Sí, sí... El dimecre podrà arrribarhi y reveure aquell Nazarè dolorit que de criatura li feya tanta basarda y que ara potser el consolarà... Còm, potser?... Ben segur!... Veurà'l Nazarè, veurà la Verge dolorida, veurà'ls sayons, veurà'l Cirineu... Però, es que n'hi hà de cirineus?... Es que no hi ha sayons arreu de la terra?
     El caminant apreta'l pas de sol a sol y fins entre la nit. Y dorm a la serena hores comptades, sempre ab aquell dalè, sempre ab aquella fam de reveure'l seu poble, hont no's trobarà extranger.
     Y passa un sol y'n passa un altre... El caminant no veu encara'l poble, però ja'l pressent.... Hi arribarà a la posta del dimecres, a n'aquella hora de calma y de misteri en que l'avia l'acompanyava al temple a veure les representacions de la passió del Crist que al endemà recorríen brandant els carrers del poble, entre la multitut admirada y religiosament adolorida.
     Oh còm batega'l cor del caminant!

     El sol del dimecres ja està a punt de colgarse...
     ... «No es aquell el poble?...»
     El caminant el veu, però no'l coneix... Què s'ha fet el campanar de pedres brunes, que ara no'l veu? Y què significa aquell altre campanar que s'axeca atrevit per demunt de les teulades, com si volgués esquinsar els núvols?
     Avant, avant!... Ja entra al primer carrer, ja enfila la pujada que conduía al temple, ja n'engolfa les escales...
     La gent se'l mira ab extranyesa. Ningú'l coneix al caminant. Tampoch allí es a casa!
     Y amunt, amunt, arriba a la porta. Hont es el temple... el seu temple?
     Una vella, a la qu eho pregunta, fa un geste d'extranyesa...
     —No'n fa pochs d'anys que'l varen cremar.
     —Y els misteris?
     —Ja no se'n parla.
     El caminant cau defallit y, quan se desperta, se troba a un recó de grahonada. A seu demunt, vola un gran arch... Es la entrada d'una mena de catedral axecada per la pietat del poble, en substitució del antich temple humil.

     Y el caminant fuig de la seva terra, en la que se sent més extranger que arreu del món.
     Y camina y camina sense pàtria, sense germans. Camina sempre trist, sempre callat. No més, de tant en tant, els seus llavis mormolen confosament:
     —Vès per què havíen de cremarla... aquella!


Joseph Morató i Grau
(Girona, 1875 — Barcelona, 1918)
«El caminant»

Il·lustració:
"Rodamón"
André Masson
(Balagny-sur-Thérain, França,1896 — París,1987)


Referència:
Morató i Grau, Joseph.
«El caminant».
Lo Càntich. N.11. Paradoxa, 2011.
Agost - Octubre de 2011.
ISSN 2014-3036
ISSN 2014-3036-N.11


Lo Càntich - Número 11 - Paradoxa, 2011
Lo Càntich - Número 11
Paradoxa, 2011


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]