![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
"Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle"
William Blake
Només sabia que el poema em seria etern
Creuaria límits inversos amb la bellesa per netejar-hi un munt de pous plens de vida, de paraules nues i entenedores. Voldria buidar els teus ulls amb aigua per beure sense fer-hi cabre cap disgust. Per dins he retrobat el gran amor per la paraula, el teu cos, el desig i les emocions... ja res no queda lluny d'aquella realitat platònica. I et tinc prop de la casa perquè sé que sempre hi ets quan em fas falta, quan un bes es desferma en els llavis molsuts i tendres que petoneges suaument damunt de mi: al front, a les galtes, a les orelles, al coll, a la boca que és la font dels teus petons de saliva sense espuma, perquè m'hi fas estendre un llac en calma.
Però la cendra es torna foc quan recordo que tu vas voler matar això nostre a cops de ràbia dolça i endimoniada a la vegada... a cops de presons involuntàries que vas crear per fer-me tot el mal que pateixo encara. Em sentia tan poca cosa amor meu!! Vas trepitjar tots els camins de la llum vestida de fada enamorada i vas convertir-me d'un dia per l'altre en una princesa trencada en quatre o més trossos. Em sentia tan enganyat de tu!! Fins i tot vaig pensar que volies fer un camí llarg i ample amb una altra forma de poema sense escriure'm abans de morir. Estava destrossat, era una princesa trencada fins a les últimes conseqüències, amb tot i per tot el que significava el viure de mi mateix. Almenys sabia tan sols una cosa: que moriria amb la paraula plena de dignitat, llibertat i maduresa... que el poema em seria etern tal i com ho ha estat sempre.
Però la cendra es torna foc quan recordo que tu vas voler matar això nostre a cops de ràbia dolça i endimoniada a la vegada... a cops de presons involuntàries que vas crear per fer-me tot el mal que pateixo encara. Em sentia tan poca cosa amor meu!! Vas trepitjar tots els camins de la llum vestida de fada enamorada i vas convertir-me d'un dia per l'altre en una princesa trencada en quatre o més trossos. Em sentia tan enganyat de tu!! Fins i tot vaig pensar que volies fer un camí llarg i ample amb una altra forma de poema sense escriure'm abans de morir. Estava destrossat, era una princesa trencada fins a les últimes conseqüències, amb tot i per tot el que significava el viure de mi mateix. Almenys sabia tan sols una cosa: que moriria amb la paraula plena de dignitat, llibertat i maduresa... que el poema em seria etern tal i com ho ha estat sempre.
Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
«Només sabia que el poema em seria etern»
"Anteu condueix Dante i Virgili al final del novè cercle"
William Blake
(Londres, 1757 - 1827)
Referència:
Freixas i Morros, Marc.
«Només sabia que el poema em seria etern».
Lo Càntich. N.10. Epítet, 2011.
Juny - Agost de 2011.
ISSN 2014-3036
Freixas i Morros, Marc.
«Només sabia que el poema em seria etern».
Lo Càntich. N.10. Epítet, 2011.
Juny - Agost de 2011.
ISSN 2014-3036
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada