«Lluny de mi» Mercè Bagaria Il·lustració: Joaquim Sorolla

"Mare i filla"
Joaquim Sorolla

Lluny de mi

Era terra adobada pel desig,
afamada de vida,
cavall sense brida
que galopa cap a l'infinit.

En mi, vas fer niu,
llavor germinada
que creix a l'empara
d’aquest món gasiu.

Quina dolçor sentir-te als braços,
xuclant llet dels pits,
agafant-te dels dits
per fer els primers passos!

Per a tu van ser els meus tresors:
el nom, el pa, els somnis, el temps,
la memòria pròpia i la dels parents,
i tot l'amor que batega en un cor.

I ara ell, l'home estrany,
dius que t’ha fet forta,
de mi, lluny se t’emporta
i no vols cap plany.

Escolta aquesta advertència, filla:
ell t'arrossegarà a la foscor,
com, amb Persèfone, va fer Plutó.
Escolta’m, tu no en saps res de la vida!

Filla, no hi entens de nits infinites,
de les llàgrimes, no en coneixes la salabror,
ni dels hiverns solius, la fredor;
no saps què és el dolor arrapat a les vísceres.

Recorda això, estimada
que marxes lluny de mi,
torna sempre al meu si
quan necessitis l'albada.

Mercè Bagaria
(Barcelona, 1954)
«Lluny de mi»

Il·lustració:
"Mare i filla"
Joaquim Sorolla
(València, 1863 - Cercedilla, 1923)

Referència:

Bagaria Mellado, Mercè.
«Lluny de mi».
Lo Càntich. N.10. Epítet, 2011.
Juny - Agost de 2011.
ISSN 2014-3036