"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

«Camins d'exili»

Josep Maria Corretger i Olivart

Camins d'exili (Josep Maria Corretger i Olivart

[ Adquirir / Descarregar ]


Camins d'exili

Josep Maria Corretger i Olivart
Col·lecció Camí del Sorral - Número 2
Lo Càntich
Juny, 2012

Pàgines: 74 - Dimensions: 15x21cm. - Enquadernació: Rústica
ISSN-EAN: 9772014303903 02>


Pròleg

     Haig de reconèixer que, des que sóc conscient que s’origina en mi l’interès per la lectura, i prenent com a mesura el temps en els quals els llibres m’acompanyen, fa relativament poc que el pròleg ha pres rellevància en l’acte d’entendre i assimilar cadascú dels llibres que he fet meus.

     La descoberta del pròleg ha estat com el sabor –si em permeteu la metàfora– d’un vi que ha anat macerant, i un dia te n’adones que forma part d’aquelles petites coses que has après a valorar. Davant d’aquesta escomesa –i abans no descobriu vosaltres mateixos els versos que teniu entre les mans– m’estimo més admetre que aquest és el meu primer pròleg que enaltir l’acte d’escriure’l desmesuradament.

     Aquells que vivim envoltats de poesia hem après a descobrir-la entre les nostres realitats. Sovint no ens adonem que només cal arribar a un paratge nou per veure-hi que hi ha poesia a l’entrada d’un museu, a les postals, als aparadors, a les tanques publicitàries... La poesia s’estén per tot i per arreu.

La lluna s’ha
esvaït
com un dia
sense sol,
i me la miro.

     Josep Maria observa la vida amb els ulls prenyats d’ella i ens mostra el miratge que observa, mentre ens parla de la solitud que s’escola en l’ànima i l’amor pur que l’uneix a la terra i que, a poc a poc, ens manlleven a còpia d’embats.

I fort com les
arrels d’un arbre,
m’aferro a la
meva terra.

     Cada vers seu ens mostra una paraula clara i honesta que ofrena amb les mans, sense cap altra pretensió que allò que el destorba i que precisa dir.

     Molt se n’ha parlat de la dificultat d’entendre la poètica dels autors del segle XXI, i ell n’està absolutament exempt, defugint de formalismes, escriu els versos com qui llença un colom missatger, amb un codi clar i franc, mentre deixa una estela blanca en la lectura.

Ara sentia veus airades,
vents de llibertat
dins la tempesta.

     La tendresa és un fort component d’aquest poemari dels dies: poemes a la mare, a les icones de la nostra cultura, a una dona imaginària a la qual confessa els sentiments. Cada vers des d’una honestedat espontània que observo com qui respon una pregunta infantil, i em pregunto: Qui parla actualment de tendresa en el vers?, o simplement: Quants poemes podríem dir que són plens de sensibilitat? En Josep Maria ens demostra que és possible, sense enfarfegar, escriure versos a mitja veu. Versos que es fonen en ser recitats. Com una aparició d’un feix de llum enmig del bosc.

     Llegint Camins d’exili, me n’adono que la poesia és moltes coses, i una d’elles és la constant cerca de la puresa a l’entorn, mostrant-la des de la realitat que batega. Aquesta realitat, que en aquest mateix instant sosteniu entre les mans, pren un camí que s’origina a peu de boscatge i guia al lector vers a un exili imaginari que rau del fora fins a l’interior. Aquest viatge s’arrela en el desig cap a l’ombra que anhela, o en el paratge que s’estableix i que l’evoca des d’una finestra estant. Un camí invers, com si fos un viarany de passes enrere que, enlloc d’obrir-se, es va reduint íntimament per expressar punts de llum que es desvetllen amb les paraules. Una poesia vera i senzilla, que neix i que t’atansa com un vent fresc, i que compleix l’objectiu establert, arribar a dir, pouant de dins la brevetat que commou al poeta.

     La descoberta és necessària per tal de renovar l’espai de creació que ens identifica. Enhorabona, Josep Maria. Per a tu, la meva llum en aquesta criatura.

Sandra Domínguez Roig


Pels camins d’exili

     Camins d’exili és més un recull de poemes que un poemari, perquè aquí apareixen compilats tot un seguit de versos que he anat escrivint en un període de temps. Sovint, quan viatges, camines, llegeixes, medites, observes, comuniques, et vénen un seguit d’idees que has de posar en solfa, que vols anotar i transmetre-les a algú altri. Això és precisament el que em passa a mi. Sóc una mica com en Quim Monzó, que quan rep una idea al cervell, ràpidament l’anota on sigui, com que sovint esmorza en cafeteries, acostuma a fer-ho en petits tovallonets, per recordar-se’n, per a què aquella idea no quedi en un buit perduda en l’infinit, jo ho anoto on puc, en qualsevol lloc, email, missatge de mòbil, bocinet de paper, fins i tot a la mà i si no tinc res a l’abast, tracto de retenir-lo a la memòria fins que tinc armes per caracteritzar-lo.

     Aquest recull de poemes parla de sentiments, sensacions, emocions, inspiracions, pensaments... i a partir d’aquí, frueixen cap a un tema més concret o altre. És per aquest motiu, que els meus poemes i si més no, la meva escriptura en vers, és en termes generals molt entenedora, atès que un dels meus mestres ha estat de sempre Miquel Martí i Pol, que amb la senzillesa i la quotidianitat sabia arribar a colpir els lectors, el seu poble, el català, fins a esdevenir un dels poetes més universals que tenim a Catalunya i que mai quedarà en l’oblit.

     De vegades, un poema curt és més entenedor que un poema llarg, pots transmetre millor amb tres o quatre versos i arribar a més gent, realitzar un poema més clarivident, amb millor sonoritat i emocionalment enorme que fer-ne un amb molts versos. Això ho vaig aprendre de Maria Mercè Marçal, els seus poemes curts, em fascinen, m’arriben, em tornen boig, això ho vaig adquirir d’ella, per tant, gràcies Maria Mercè!

     El vers lliure transpira al llarg de tots els poemes ja que un poema no té perquè rimar, de fet, no serà un impediment per l’escriptura. Miquel Martí i Pol tenia molts pocs poemes amb rima, ni tan sols la cercava, sí que es basava més amb el ritme del poema, amb la força de les paraules, en oferir sentiments i que poguessin ésser compartits pel públic. Pensar i entendre la poesia en vers lliure és més natural, li dóna més calidesa, no forces el vers, i el missatge arriba on vol arribar si el llenguatge és proper. I un dels objectius d’escriure poesia ha de ser saber gestionar el missatge, vist que és un gènere que està força oblidat pel públic lector, perquè molts no volen perdre el temps esprement-se el cervell meditant, o gastar diners en un llibre amb poques lletres i que està llegit en poques hores. L’abstracció també entra en aquest joc, algun poema pot interpretar-se de dues maneres, però aquí ja entra en acció l’estimat lector, ell/a té la solució del sudoku, i la llibertat d’interpretació, el convido a fer-ho.

     Tornant pels Camins d’exili, a dins hi podeu trobar poemes que remeten als paisatges, als objectes, a la nostra terra –com no–, al tempus fugit –tema molt recurrent en poesia–, als somnis perquè és fàcil somiar allò que no ets i vols ser i meravellós poder-ho posar en pràctica, al destí, a la mort, a l’amor, a l’escriptura, a la injustícia o a la mare, entre d’altres, no ho oblidem, ella ens va donar la vida que tenim i que hem d’aprofitar, deixar petjada si podem abans d’emprendre el camí. Alguns d’ells estan inspirats en passatges religiosos de l’Evangeli, perquè conté sentències emblemàtiques que em condueixen a la reflexió a pensar en coses, fets, en poemes.

     Aquest recull finalitza amb Temps de revoltes, tres poemes que semblen dispersos amb la resta de poemes però que els hi donen coherència. Mentre Camins d’exili contenia poemes escrits al meu poble, Alcarràs i d’altres viatjant, o en d’altres poblacions o ciutats catalanes en les quals he viscut, Temps de revoltes enllaça amb el si es vol dir poemari, el meu primer fill, perquè té tres poemes llargs que reivindiquen coses, un parla sobre l’objecció de consciència, uns temps complicats per a tots els que ens afectava, que havíem de fer o decidir-nos per anar al servei militar, la por de tot jove, bé, batalletes passades, el segon explica com és el meu poble, amb una mica de realitat-ficció, per tal que els Mossos d’Esquadra no s’acostin per la meva casa pairal i el tercer parla d’una figura emblemàtica del nostre país, Don Joan de Serrallonga, un lladregot, el Robin Hood català que tant va lluitar per ajudar els pobres, els més desvalguts i que fou maltractat com una bèstia fins a posar fi als seus dies. Bé, per finalitzar, ara ja només us queda endinsar-vos en aquestes pàgines, ja que en sou els protagonistes, descobrir els poemes, decidir-vos pels que més us han fascinat i els que menys, tants caps tants barrets! i tenir una bona lectura, que us sigui de molt profit, saludable. Gràcies per encetar-lo. Que el gaudiu força!

     M’agradaria finalitzar expressant el meu agraïment a la Sandra Domínguez pel seu gran pròleg, que me l’he fet ben meu, i a tot l’equip de Lo Càntich pel seu interès i per fer-ho possible.

Josep Maria Corretger i Olivart


'Camins d'exili (Josep Maria Corretger i Olivart)'
Camins d'exili
Josep Maria Corretger i Olivart
Col·lecció Camí del Sorral - Número 2
Lo Càntich

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]