"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol
(Joan Abellaneda i Fernández)

Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol

Joan Abellaneda i Fernández
Notes biogràfiques

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)

Miquel Martí i Pol


Miquel Martí i Pol

     Em dic Miquel Martí i Pol vaig néixer a Roda de Ter, a la comarca d'Osona, el dia 19 de març de l'any 1929 i sóc el segon de tres germans, tots nois. El meu pare era manyà d'ofici i treballava de torner en un taller que, segons el que feia constar a la propaganda dels seus productes, era la "primera fábrica nacional de telares automáticos en serie". La meva mare treballava als dobladors d'una fàbrica tèxtil de filatura de cotó i fibres artificials. Els Martí som una família amb força implantació, al meu poble, i d'adolescent i de jove em vaig adonar que els Martí-Pol érem allò que se'n sol dir els parents pobres, uns parents respectats si venia el cas en què calia demostrar-ho, però al capdavall pobres. Ara, quaranta-cinc o cinquanta anys més tard, les coses s'han anivellat força, no perquè els Martí-Pol ens hàgim enriquit, sinó perquè una bona part dels altres Martí han anat més aviat de mal borràs.

     Vaig començar a anar a estudi als quatre o cinc anys -no ho recordo bé-, al col·legi parroquial, regit per capellans. Jo no sabia aleshores, és clar, però la decisió dels meus pares de fer-me anar precisament a aquell col·legi, tenia una significació especial. De fet, els nens de les famílies diguem-ne d'esquerres, però d'una certa posició, anaven a l'escola del senyor Sebastianet, i els de les famílies de dretes, amb posició o, almenys, amb un cert "prestigi" social, anàvem a la dels capellans. Els altres nens, és a dir, els que no tenien posició ni això que n'he dit prestigi, solien anar a Les Escoles, o sigui, a l'escola pública, que em sembla que aleshores depenia exclusivament de l'Ajuntament. Les nenes, si no recordo malament, es repartien entre les monges, que practicaven subtilíssimes distincions entre nenes riques, no tan riques i pobres, i Les Escoles, que era un col·legi mixt. No m'atreviria a assegurar-ho, però em sembla que al col·legi del senyor Sebastianet només admetien nois; al de capellans sí que ho puc assegurar: nens i prou, només hauria faltat!

     L'any 1936, en esclatar la guerra civil, tot aquest plantejament se'n va anar en orris, perquè els "rojos" van fer tancar els col·legis dels capellans i de les monges. La major part dels qui hi anàvem vam passar a Les Escoles i, entre la relativa massificació i el desgavell d'aquells anys, sobretot al principi i quan la guerra ja s'anava acabant, no vam aprendre pas gaire. Pel febrer del 1939 els "nacionals" van alliberar (és un dir) el meu poble i es van reobrir els col·legis tancats. Jo tenia deu anys i vaig tornar al col·legi dels capellans. Aleshores, però, ens educaven en castellà i, tant al matí com a la tarda, abans de començar les classes, a més de resar cantàvem el Himno Nacional, tots drets fent la salutació feixista davant d'un alumne que servava una gran bandera espanyola enlairada. Aquest període per a mi no va durar gaire perquè, en complir catorze anys, com que a casa els diners escassejaven i, a més, hi havia malalts, em vaig posar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil en què treballava la meva mare. Un tímid intent de fer-me estudiar -per advocat, segurament-, atès que jo ja mostrava una notable inclinació pels llibres i era força despert, es va frustrar sobretot per la intransigència d'un mossèn, amb molta influència sobre els meus pares, que va considerar que no em convenia gens d'anar, tan jove, a viure a Barcelona.

     A dinou anys, quan ja en feia cinc que treballava i fins i tot tenia xicota (nòvia, que diuen ara) formal, vaig agafar una tuberculosi pulmonar, una malaltia força comuna entre el jovent de l'època, per la gana que es va passar durant la guerra i la postguerra, i segurament herència familiar de la branca pobra dels Martí, atès que tant el meu pare com el meu germà gran van patir-la i dues meves ties paternes en van morir.

Els meus inicis com a poeta

     Els procés tuberculós, que em va enxampar de ple, em va obligar a passar un any llarg al llit, i aquesta circumstància estic segur que va influir en la meva dedicació a la poesia ja que, durant aquell temps, vaig llegir molt, desordenadament, és clar, però amb un gran entusiasme. Jo, aleshores, ja feia anys que escrivia poemes. De fet, els primers tempteigs, en llengua castellana, la meva suposada llengua "de cultura", els havia fet quan encara anava a escola, o poc després de deixar-la. Per sort, alguns amics. molt més grans que jo, em van fer adonar del despropòsit d'escriure en una llengua que no era la meva i ben aviat vaig passar, de forma definitiva, al català. No sabria pas dir d'on va venir-me l'afecció als llibres i la relativa facilitar per confegir versos. A casa no hi havia cap llei de tradició familiar, en aquest sentit. El meu avi patern era afeccionat al teatre i tenia unes quantes obres impreses, i la meva mare llegia novel·les d'en Josep M. Folch i Torres, però això em sembla que no aclareix res. De fet, a mi mai no m'ha preocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet. Llegia perquè m'agradava llegir i feia versos perquè m'agradava escriure. El lligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir una relació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos.les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra. Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim més desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada. A d'altres els agraden altres coses: fer negocis, jugar a futbol, convertir infidels i s'hi dediquen, si poden, amb cos i ànima. Alguns d'aquests, potser de joves havien escrit poemes. Després van descobrir el que de debò els agradava i ja no ho van deixar. Com nosaltres, si fa no fa.

Ben curat de la tuberculosi no ho vaig estar fins als vint-i-cinc anys. Quan en tenia vint-i-set, el 1956, em vaig casar amb la meva xicota de tota la vida, que havia suportat estoicament la meva malaltia. El 1958 vam tenir una filla i el 1965 un fill. Jo vaig continuar treballant al despatx de ca la Tecla Sala, llegint i escrivint versos. A més a més, però, feia altres coses. Els anys de la postguerra van ser molt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. A finals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i els seixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca, maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat que ens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era un moment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat. Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el que sentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensava m'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinó lluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid i grotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passava d'allò més bé.

     L'any 1970 em vaig posar greument malalt altra vegada. Una esclerosi múltiple, aquest cop, que en pocs mesos em va deixar com estic ara, és a dir, quasi paralític. Un altre cop vaig llegir i, sobretot, escriure molt. No han estat fàcils, aquests anys, i segur que tampoc no ho seran els que pugui viure. De fet, no ens enganyem, viure mai no ho és, de fàcil. L'any 1984 va morir la meva dona. L'any 1986 em vaig tornar a casar, pel civil, aquesta vegada. La meva segona dona també em suporta estoicament, a mi i a la meva malaltia.

Miquel Martí i Pol


Annex a l'autobiografia

Obra publicada:

1954: Paraules al vent
1957: Quinze poemes
1966: El Poble
1972: La fàbrica
1972: Vint-i-set poemes en tres temps
1974: La pell del violí
1976: Cinc esgrafiats a la mateixa paret
1975: L'arrel i l'escorça
1976: El llarg viatge
1976: Quadern de vacances
1977: Amb vidres a la sang
1977: Crònica del demà
1978: Contes de la vila de R.
1978: Estimada Marta
1978: L'hoste insòlit
1980: Les clares paraules
1981: L'àmbit de tots els àmbits
1982: Primer llibre de Bloomsbury
1983: L'aniversari
1984: Andorra, postals i altres poemes
1984: Autobiografia
1984: Cinc poemes d'iniciació
1985: Llibre d'absències
1985: Per preservar la veu
1987: Barcelona-Roda de Ter
1987: Els bells camins
1987: En Joan Silencis
1987: Llibre de les solituds
1988: Obertura Catalana
1988: Bon profit!
1989: Defensa siciliana
1990: Temps d'interludi
1991: Suite de Parlavà
1994: Un hivern plàcid
1997: Els infants componen cançons
1998: Cinc poemes de possibles variacions melangioses
2001: ABCEDARI. Una joia solidària
2002: Haikús en temps de guerra
2002: Després de tot

La seva obra ha estat traduïda al castellà, asturià, portuguès, francès, alemany, anglès, italià, neerlandès, hebreu, eslovè, búlgar, rus i japonès.

Premis:

Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:

· 1978 Premi Fastenrath
· 1983 Creu de Sant Jordi
· 1991 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
· 1992 Medalla d'Or al Mèrit en las Belles Arts
· 1998 Premi Nacional de Literatura
· 1999 Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

En Miquel mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

En pau descansi, gran va ser la seva vida.


Els meus poemes preferits de l’autor:

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol
Lletra a Dolors

Calladament

Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol
Calladament

Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.

Miquel Martí i Pol
Nova oració del Parenostre


Fonts bibliogràfiques:

· Pàgina web de la xtec. Apartat de recursos
· Viquipèdia
· Pàgina web wordpress
· mallorcaweb


Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol
Mataró 2011


Joan Abellaneda i Fernández,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a 'Esquitxos d'una vida' -Joan Abellaneda i Fernández- (obre nova finestra)
Esquitxos d'una vida



Referència:
Abellaneda i Fernández, Joan.
"Notes biogràfiques: Miquel Martí i Pol".
Lo Càntich. N.9. Anàfora, 2011.
Juny, 2011.


Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/06/lo-cantich-numero-9-anafora-2011.html

Lo Càntich - Número 9 - Anàfora, 2011
Lo Càntich - Número 9
Anàfora, 2011


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]