Univers de Poesia: Vint preguntes a Josep Lozano (Maria Rosa G. Zellweger)

Univers de Poesia

Maria Rosa G. Zellweger

"Vint preguntes a:
Josep Lozano"

Vint preguntes a: Josep Lozano

"Josep Lozano"

Has escrit:

   "Ara l’hora és arribada, ja que ahir, entre dues clarors, vaig tenir un somni..."

1. Quan vas començar a escriure
     Als onze anys, uns versets fàcils, candorosos i en castellà, en què parlava sobre aspectes d’Alginet, un poble d’economia agrícola, el meu.

Has escrit:

   “Que silent roman la rosa
ensonyada en son capoll,
anunciant-nos la desclosa
del seu intacte candor.”

2. La teva primera obra publicada va ser un poemari (Poemes home-terra). Conserves el primer poema que vas escriure?
     Si mal no recorde –encara que no sé si va ser el primer escrit en el nostre idioma– era un poemeta dedicat a la rosella, i una mica desangelat que, si fa no fa, deia: «Rosella/ flor roja i sens olor/ trista i sola, / flor del segador.» Tanmateix, les composicions que vaig recollir en Poemes home-terra (1971) ja tenien el corresponent deix compromés o metàfisic d’aleshores, alimentat per les meues preocupacions de jove. Llibre finançat amb uns diners que em va deixar el pintor Manuel Boix, de l’Alcúdia, amb uns guanys que havien, tret ell i els seus amics organitzant un recital de Raimon.

Has escrit:

   “Copa de mistela
i filtres d’amor,
bona nit de vetla
i el meu cos gojós”.

3. Un poeta?
     Vicent Andrés Estellés.

Has escrit:

   “Un dia va deixar el llibre del Càntic dels Càntics –l’únic que posseïa i que s’estimava molt– sota un salze...”.

4. Un poema?

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.

Vicent Andrés Estellés
(Llibres d'exilis. 1971)

Has escrit:

   “Tot açò és doble i fal·laciosa mentida...”.

5. Les teves obres són creació o vivència?
     No crec que hi haja només dues opcions, dues alternatives... n’hi ha moltes més. En les meues obres hi ha vivències, lectures, impressions, pel·lícules, cultura oral, escriptura i reescriptura, etc. crec que l’escriptor o l’escriptora ha de ser com una mena d’esponja receptiva en la recerca de tot aquells mitjans que li poden aprofitar per a enriquir els seus recursos, per a escriure i perfeccionar la seua obra.

Has escrit:

   “Ens heu forçat canviar-nos els nostres noms.”

6. Et consideres un escriptor compromès?
     Al País Valencià, escriure en valencià, que és la nostra manera d’escriure en català, ja comporta, i fins ara indefugiblement, el compromís.

Has escrit:

   “Sol per la platja,
el cor rebel,
l’ànima franca
el pit potent,
arran de l’aigua”

7. Què neix primer el títol o l’obra?
     En el meu cas particular sol nàixer primer l’obra; per a mi el títol solament té una funció complementària.

Has escrit:

   “Aquestes lleis guarden la nostra dignitat com a poble. I ho tornarem a repetir: el rei del qual parlem no respecta la nostra dignitat... Per tant... digueu-me la veritat. Quin respecte ens pot merèixer aquell que ens ofèn?”.

8. Se’t considera l’iniciador de la novel·la històrica en valencià i la lectura de les teves obres ens mostra una exhaustiva recerca d’informació, però, al final... tot queda en una lectura lúdica o el passat ens pot fer entendre el present?
     Hi ha temes universals que sempre han interessat als lectors i a les lectores; com pot ser l’amor, la soledat, la recerca de la llibertat, el respecte, la tolerància, etc. que pots encabir en un escenari històric si saps fer-ho amb una certa habilitat. Tot i que jo no tinc massa receptes ni models. Em base sobre tot en la intuïció.

Has escrit:

   “Ens heu cremat els nostres llibres sagrats, barrejant-los amb immundícies de porc."

9. Com a escriptor... és complicat fer carrera literària escrivint en valencià?
     Sí. Però aqueixa ha estat la meua opció, que he elegit lliurement. La nostra situació, en molts aspectes, massa i tot, és lamentable, però la meua consigna és aquella locució que un dia vaig oir a Vinaròs: «No res i avant». Perquè, a més a més, estic convençut que sobre la base d’un victimisme que es retroalimenta, que es llepa la nafra, no es pot bastir res de profit.

Has escrit:

   “És tanta la dolor que m’aombra en l’oprobi que voldria que els meus ulls no veiessen l’aurora; perquè la trista vida que duc ja no em fa cap de goig.”.

10. Fabulació històrica... Cap a on es dirigeix el valencià com a llengua?
     Això el temps ho dirà; altrament, la llengua de catalans, valencians i balears és una i indestriable, cosa que hom oblida massa sovint. Josep Pla deia que el seu país era on es deia: «Bon dia!»; el meu també. La pregunta la podríem fer amb un abast més ampli. Cap a un va el català com a llengua de cultura, o més encara, com a vehicle de comunicació social? Catalunya, ja ho sé, no té al respecte tants problemes com el País Valencià o les Illes; però també en té i pot quedar-se com un reducte, un reducte a abatre fins fer-lo desaparèixer. Hem de lluitar per salvar-nos tots, o potser caiguem tots, uns més aviat i altres més tard.

Has escrit:

   “Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper...”

11. Agitador cultural molt implicat. Cinc cèntims sobre la Diada d’Estellés.
     Tractaré de ser breu. El dia 14 de juliol de 2010 vaig publicar a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Ernest Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta d’instituir una nova celebració, la primera Festa Vicent Andrés Estellés (1922-1993) autor que nasqué un 4 de setembre a Burjassot. La proposta suggeria fer-la en les primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes del poeta. D’una manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys– cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796). Amb l’objecte de crear una nova celebració amb què cohesionar la nostra gent, enfortir la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular.
El resultat va ser prou engrescador, ja que al setembre, octubre i fins i tot novembre de 2010 van fer la Diada, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics, en unes trenta poblacions: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarlo, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós, Vilamarxant, Vic i Xàtiva, a vegades organitzada per partits i altres per associacions culturals, on participaren poetes, músics i rapsodes. I que enguany tornarem a repetir en molts pobles valencians; a la qual m’agradaria que s’uniren també pobles i ciutats de Catalunya i les Illes.

Has escrit:

   “Fogueret de carn torrada,
allioli de cinc alls,
una ampolla de Torís
i la rosca ben mullada.”

12. Gastronomia o toponímia?
     La gastronomia, la toponimia, la música, la història, etc. tot això ha de conformar la nostra cultura, és on podem veure’ns identificats, i no ho hem de desatendre.

Has escrit:

   “L’èxit de Crim de Germania mai no ha estat un problema per a mi”.

13. La pregunta obligada: Què va representar Crim de Germania en la teva vida?
     Va suposar ser conegut, llegit, en alguns casos admirat, i tindre les portes obertes del món editorial que publicava aleshores en català.

Has escrit:

   “Personalment crec que el principal problema de l’escriptor sempre rau en la seua professionalització, és a dir, com viure decentment de la literatura que escriu, i en el meu cas això no ha estat possible.”

14. Què no et proporciona l’escriptura?
     La escriptura m’ha proporcionat moltes coses bones i satisfaccions, perquè negar-ho. Però no allò que diuen els castellans «un discreto passar», amb el qual jo em conformaria. És a dir, una manera digna de viure guanyant-me la vida amb el que escric.

Has escrit:

   “Sí, ja sé que és una bajanada... però així ha sigut. Potser alguna cosa deu voler significar...”

15. En primera, segona o tercera persona?
     Tinc una certa preferència per la primera persona, sobre tot quan escric narrativa, perquè és una manera de reduir la distància entre l’autor i lector/a, una manera de facilitar la identificació, d’afavorir la versemblança, en aqueix joc de seducció que tu proposes amb el teu text.

Has escrit:

   “Li agradava discursejar i escoltar-se, sentir la facilitat amb què li brollaven les paraules a la boca, constatar el seu poder de seducció o persuasió”

16. Per escriure... teclat o ploma?
     Teclat, sense cap de dubte.

Has escrit:

   “Perquè vingut sóc per il·luminar-vos en aquesta boira maligna que us encega.”

17. Per llegir... pantalla o paper?
     No m’importa massa el suport, importa el text i el missatge.

Has escrit:

   “Quan vaig arribar a la casa, ella estava sola. Jo li vaig deixar la llanda de llepolies damunt la taula”.

18. Ella... et llegeix?
     Pense que sí. De fet, i en general, segons tinc entés, hi ha més lectores que lectors.

Has escrit:

   “Hui tinc els ulls plens d’oliverars, de vinyes, de palmeres i de flors de roig baladre; les meues orelles s’omplen de rialles, de gatzares, de cançons.”

19. Com a escriptor... la pregunta que mai no t’han fet...
     Al llarg de la meua vida m’han fet nombroses preguntes, però no trobe a faltar-ne cap que, amb la seua resposta, poguera ser una clau interpretativa de la meua vida o de la meua obra.

Has escrit:

   “En oir les meues paraules em va soltar, i a l’instant m’oferí, en un gobelet d’estany, on poc de vi de Sant Oneixent.”

20. Un tastet del teu últim poema...
     Un poema inèdit, parteix d’una anècdota real.

Xúquer

Per a Alícia Marqués

Regna la serena en la calma nit,
plàcida polsima el rou sobre els arbres,
àvida la terra el rep amb delit
com dolça carícia que afaiçona l’aire.

Els vells horts floreixen blanca tarongina,
ornant la contrada de bella prestància,
els bancals exhalen un goig fet fragància
que sorprés l’olfacte de sobte endevina.

Discreta discorre la corrent del riu,
àlbers, oms i salzes flaquegen son curs,
escoltant atents els bells mots que els diu,
són paraules d’aigua, remorós discurs.

La Lluna llambreja a l’espill fluvial,
té cara de dona, sembla que somriu,
en aquest paratge d’un Xúquer ben viu
que amansit ens parla dins la nit coral.

Josep Lozano i Lerma
(Alginet, Ribera Alta, 1948).

Escriptor. Llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de París VIII (Vincennes). Llicenciat en Filologia Valenciana per la Universitat de València i doctor el 2008, amb una tesi sobre el dietari de mossén Pere Joan Porcar (1584-1929).

Col·laborador de diverses revistes (L’Espill, El Temps, Caràcters, Saó, Serra d’Or...), és autor de guions de televisió i cinema. Ha estat guionista dels curtmetratges Cascall i Les dents, ha col·laborat en l’elaboració de l’argument de les pel·lícules de Carles Mira Alfandús i Daniya, i ha escrit el guió del capítol Joaquim Sorolla, l’eloqüència de la llum, de la sèrie de Canal 9 “Valencians que han fet història”.

Obra:
Poemes home-terra (1971)
Crim de Germania (1980)
El dia de la sang (1981)
Històries marginals (1982)
El cavallet de cartró (1984)
Laodamia i altres contes (1986)
Ofidi (1991)
Ribera (1991)
Leandre i Hero / Història de Josep (1998)
El Mut de la Campana (2003)

Traduccions:
El viatger en la terra, de Julien Green (1990)
Arria Marcella, de Théophile Gautier (1991)
Vanina Vanini, de Stendhal (1992)
Carmen, de Prosper Merimée (1993)
La simfonia pastoral, d’André Gide (1993)
Herodies, de Gustave Flaubert (1994)

Premis:
Premi Andròmina de Narrativa per “Crim de Germania”.
Premi Crítica Serra d’Or per “Crim de Germania”.
Premi Crítica del País Valencià per “Crim de Germania”.
Premi Tirant lo Blanc de Literatura Infantil per “El cavallet de cartró”.
Premi Xúquer de Narrativa per “Laodamia i altres contes”.
Accèsit Ciutat de Xàtiva per “El dia de la Sang”.
Premi Prudenci Bertrana de Novel·la per “Ofidi”.
Premi Ciutat d’Alzira per “Ribera”.

Referència:

G. Zellweger, Maria Rosa.
"Univers de Poesia: Vint preguntes a Josep Lozano".
Lo Càntich. N.9. Anàfora, 2011.
Juny, 2011.

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/06/lo-cantich-numero-9-anafora-2011.html


Lo Càntich - Número 9
Anàfora, 2011