![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Quin món, Maria Eugènia!
Imma Fuster i Tubella
Quin món, Maria Eugènia!
Que bé que estic aquí, al sofà, al costat de la meva gata Maria Eugènia, tan agradable amb mi i tan antipàtica amb les visites, la pobra. Ara mateix amb la mitja rialla que fa mentre dorm, esdevé la perfecta imatge de la felicitat... I veure una cara tan desestressada, doncs, no sé com dir-ho, però això s’encomana!
I jo, que m’estic despertant d’una dolça migdiada, miro al meu voltant i penso, encara una mica adormida... Que hi ha una llauna de Coca-Cola a terra, doncs ja l’agafaré quan m’aixequi. Que hi ha alguna revista caiguda a mig llegir, doncs tant se me’n dóna. Que s’esperi! Les coses quan són sempre al seu lloc transformen l’espai en un ambient molt avorrit. Si ve alguna visita, prou que ho endreço tot. I amb ulleres, que consti! Perquè jo només faig la neteja sense ulleres –per anar de pressa- quan estic sola. Bé, sola no ho estic mai. Vull dir quan estic amb la Maria Eugènia.
Això de les visites va bé perquè obliga a tenir tota la casa a la perfecció. A punt de revista, vaja! Roba per planxar, retalls de diaris, rebuts per arxivar, esborranys de poemes... tot desapareix del mig amb una rapidesa exagerada. Perquè, a veure, centrem-nos. A mi m’agrada escriure poesies. M’entusiasma. I molt! I jo em pregunto: És que una poetessa ha d’ésser ordenada i metòdica i ha de menjar enciam, verdura, arròs bullit i peix a la planxa? Doncs, no senyor! La lírica també pot anar unida a una bona cerveseta i a un bon entrepà de truita, de fuet, de pernil o de llom, i també pot lligar amb una actitud una mica, diríem, políticament incorrecta, o un poquet bohèmia –per entendre’ns-.
Tanmateix, jo volia deixar aquesta vida desordenada. I també volia estar acompanyada. Vull dir amb una parella, no només amb un felí. (Pobre Maria Eugènia, ara li dic felí).
Doncs, sí, sí... fins i tot estava decidida a modificar els meus horaris, les farteres de bombons, els meus costums... Tot ho volia caviar! De fet ho vaig intentar en dues ocasions, arran d’una entrevista que li van fer per la televisió a una dona feliçment casada des de feia un munt d’anys amb la mateixa parella. Li van demanar quin era el secret d’aquesta inversemblant felicitat i va respondre amb esguard amorós: “Cada nit, abans d’anar a dormir ens demanem perdó mútuament per tot allò que –sense voler- hàgim pogut fer-nos l’un a l’altre durant tota la jornada”.
–OOOOOOOOOh, que bell!- Vaig pensar. I plena d’enveja vaig decidir que buscaria arreu algú a qui poder demanar perdó cada nit per les foteses que hagués pogut fer-li involuntàriament, i a qui jo, amatent, també perdonaria. Així assoliríem junts una llarga convivència, exempta de problemes.
Amb aquesta empenta vaig conèixer en Rigobert en un supermercat, justament a la cua per pagar. Vam quedar en trobar-nos algun dia i va sorgir l’amor. Es veu que estava traumatitzat perquè la seva anterior parella li havia posat unes banyes que tocaven el cel. Jo el vaig tranquil·litzar, oferint-li una relació diferent, basada en la sinceritat.
Després d’uns quants mesos vam començar a viure junts. Va trobar estrany que jo, dient-me Fifi, tingués una gata amb un nom tan pompós. Això ja era posar-se en les meves coses i no em va fer gràcia, però no li vaig tenir en compte. Quan es van trobar un davant de l’altre, es van mirar fixament. Ella li va mostrar la seva total indiferència (devia interpretar que no la valorava suficientment per això del nom) i... ell no va fer cap comentari. I així de freda va continuar la seva no-convivència.
La primera nit que vaig voler perllongar la nostra relació, em vaig posar una camisa sedosa, i fent-li un petó li vaig demanar a cau d’orella perdó per tot el que li havia fet aquell dia. Sobresaltat i enutjat em va respondre: -Perdó... per què? Què has fet mentre jo no era a casa, que hagis de penedir-te’n? -...Però si jo també et vull perdonar, home de Déu- li vaig dir. –És que a mi no m’has de perdonar per res- em va interrompre ... -No he fet res, jo! No, no m’agrada tot això... Ui, ui, ui com ets. Com ets!
Resumint: va començar la desconfiança per part d’ell. M’espiava quan sortia amb les amigues, quan parlava per telèfon... En fi, un desastre total!
Malgrat tot, no vaig perdre l’esperança. No vaig rendir-me, no! Després d’estar sola un temps i no podent-me treure del cap les paraules d’aquella dona tan amorosa, vaig anar a raure a un curset d’informàtica. Com que el professor havia de dedicar-me més estona a mi que als altres perquè sóc una mica lluç amb això dels ordinadors, vam iniciar una relació. Jo estava novament il·lusionada. Es mormolava que el professor era una mica lligador, però a mi els comentaris de les envejoses ni m’arriben a l’oïda de tan poc que m’interessen. L’Iu s’havia fixat en mi i sols això importava.
Va arribar la nit esperada i ideal per parlar-li fluixet, tot pensant que ell era l’home perfecte, el que havia d’estar amb mi un munt d’anys. I abillada per a l’ocasió, m’hi vaig acostar xiuxiuejant-li a l’orella. –Perdona’m, amor, pel que t’hagi pogut fer en el dia d’avui...- No vaig poder acabar la frase. –I tant que et perdono!- va dir amb veu ardida, -M’agrada que siguis un esperit lliure. I si tu també em perdones, això nostre serà la perfecció que estava buscant. De fet em sentia malament, tenia un pes a la consciència, però ara ja m’has alliberat. Visca la nostra relació oberta!!!-
L’endemà tenia les maletes a la porta. Ah!, perquè el pis i la Maria Eugènia són de la meva propietat. Per tant li vaig dir esgargamellant-me de tan cridar –Fora de casa, desgraciat! Busca-te’n una altra per fer-li el salt!-
Em va ben fúmer la dona que mirava amb ulls dolços i que parlava tendrament per la televisió. I és que vaig quedar ben servida entre el Rigobert i l’Iu!... Apa, macos: Bon vent i barca nova!
De moment vaig quedar corferida i humiliada uns quants dies, només a recer de l’esguard de la Maria Eugènia que, indolent, semblava que em volgués dir: -I doncs, què et pensaves? I, precisament, mirant-la amb atenció, veient la cara de tranquil·litat que feia quan se li aclucaven els ulls a sobre el sofà, vaig descobrir la clau de la meva felicitat. La seva única preocupació era trobar la menjadora plena, l’aigua canviada i poder jeure pels llocs més tous de la casa. Ara, bé, de demanar perdó res de res. Ella era lliure. Ni quan m’aixafava la roba neta i planxada, ni quan deixava pilotetes i ninotets dintre dels gerros o dels objectes ornamentals, ni quan rascava alguna bossa de mà que, per oblit, havia deixat enmig del pas... Res de res! Mai un sol gest ni una mirada de penediment ni un miol esquerdat per l’angoixa. Ella és així, i així l’he d’acceptar.
Doncs, molt bé. Jo sóc aixà . I ja està! De fet, tothom és “així” o “aixà”... I què passa? Ara mateix, romanc asseguda al sofà, amb els peus a sobre la tauleta. I què? És la meva tauleta!... Potser el cap em tornarà a caure i els fulls que tinc a la falda lliscaran i quedaran escampats per terra. I també el bolígraf. Doncs, perfecte, quan m’alci ho recolliré! I de reüll, miraré el diari a mig llegir, els papers plens d’esborranys per passar a l’ordinador, les revistes, la mitja rialla sorneguera de la Maria Eugènia, cada objecte, posat al lloc que a mi em ve de gust, que no sé si és el que li pertoca, però m’és ben bé igual... I pensaré: Aquí hi ha vida! Aquí hi ha llibertat! I sobretot, sobretot no he de demanar a ningú que em perdoni per ser com sóc!
I jo, que m’estic despertant d’una dolça migdiada, miro al meu voltant i penso, encara una mica adormida... Que hi ha una llauna de Coca-Cola a terra, doncs ja l’agafaré quan m’aixequi. Que hi ha alguna revista caiguda a mig llegir, doncs tant se me’n dóna. Que s’esperi! Les coses quan són sempre al seu lloc transformen l’espai en un ambient molt avorrit. Si ve alguna visita, prou que ho endreço tot. I amb ulleres, que consti! Perquè jo només faig la neteja sense ulleres –per anar de pressa- quan estic sola. Bé, sola no ho estic mai. Vull dir quan estic amb la Maria Eugènia.
Això de les visites va bé perquè obliga a tenir tota la casa a la perfecció. A punt de revista, vaja! Roba per planxar, retalls de diaris, rebuts per arxivar, esborranys de poemes... tot desapareix del mig amb una rapidesa exagerada. Perquè, a veure, centrem-nos. A mi m’agrada escriure poesies. M’entusiasma. I molt! I jo em pregunto: És que una poetessa ha d’ésser ordenada i metòdica i ha de menjar enciam, verdura, arròs bullit i peix a la planxa? Doncs, no senyor! La lírica també pot anar unida a una bona cerveseta i a un bon entrepà de truita, de fuet, de pernil o de llom, i també pot lligar amb una actitud una mica, diríem, políticament incorrecta, o un poquet bohèmia –per entendre’ns-.
Tanmateix, jo volia deixar aquesta vida desordenada. I també volia estar acompanyada. Vull dir amb una parella, no només amb un felí. (Pobre Maria Eugènia, ara li dic felí).
Doncs, sí, sí... fins i tot estava decidida a modificar els meus horaris, les farteres de bombons, els meus costums... Tot ho volia caviar! De fet ho vaig intentar en dues ocasions, arran d’una entrevista que li van fer per la televisió a una dona feliçment casada des de feia un munt d’anys amb la mateixa parella. Li van demanar quin era el secret d’aquesta inversemblant felicitat i va respondre amb esguard amorós: “Cada nit, abans d’anar a dormir ens demanem perdó mútuament per tot allò que –sense voler- hàgim pogut fer-nos l’un a l’altre durant tota la jornada”.
–OOOOOOOOOh, que bell!- Vaig pensar. I plena d’enveja vaig decidir que buscaria arreu algú a qui poder demanar perdó cada nit per les foteses que hagués pogut fer-li involuntàriament, i a qui jo, amatent, també perdonaria. Així assoliríem junts una llarga convivència, exempta de problemes.
Amb aquesta empenta vaig conèixer en Rigobert en un supermercat, justament a la cua per pagar. Vam quedar en trobar-nos algun dia i va sorgir l’amor. Es veu que estava traumatitzat perquè la seva anterior parella li havia posat unes banyes que tocaven el cel. Jo el vaig tranquil·litzar, oferint-li una relació diferent, basada en la sinceritat.
Després d’uns quants mesos vam començar a viure junts. Va trobar estrany que jo, dient-me Fifi, tingués una gata amb un nom tan pompós. Això ja era posar-se en les meves coses i no em va fer gràcia, però no li vaig tenir en compte. Quan es van trobar un davant de l’altre, es van mirar fixament. Ella li va mostrar la seva total indiferència (devia interpretar que no la valorava suficientment per això del nom) i... ell no va fer cap comentari. I així de freda va continuar la seva no-convivència.
La primera nit que vaig voler perllongar la nostra relació, em vaig posar una camisa sedosa, i fent-li un petó li vaig demanar a cau d’orella perdó per tot el que li havia fet aquell dia. Sobresaltat i enutjat em va respondre: -Perdó... per què? Què has fet mentre jo no era a casa, que hagis de penedir-te’n? -...Però si jo també et vull perdonar, home de Déu- li vaig dir. –És que a mi no m’has de perdonar per res- em va interrompre ... -No he fet res, jo! No, no m’agrada tot això... Ui, ui, ui com ets. Com ets!
Resumint: va començar la desconfiança per part d’ell. M’espiava quan sortia amb les amigues, quan parlava per telèfon... En fi, un desastre total!
Malgrat tot, no vaig perdre l’esperança. No vaig rendir-me, no! Després d’estar sola un temps i no podent-me treure del cap les paraules d’aquella dona tan amorosa, vaig anar a raure a un curset d’informàtica. Com que el professor havia de dedicar-me més estona a mi que als altres perquè sóc una mica lluç amb això dels ordinadors, vam iniciar una relació. Jo estava novament il·lusionada. Es mormolava que el professor era una mica lligador, però a mi els comentaris de les envejoses ni m’arriben a l’oïda de tan poc que m’interessen. L’Iu s’havia fixat en mi i sols això importava.
Va arribar la nit esperada i ideal per parlar-li fluixet, tot pensant que ell era l’home perfecte, el que havia d’estar amb mi un munt d’anys. I abillada per a l’ocasió, m’hi vaig acostar xiuxiuejant-li a l’orella. –Perdona’m, amor, pel que t’hagi pogut fer en el dia d’avui...- No vaig poder acabar la frase. –I tant que et perdono!- va dir amb veu ardida, -M’agrada que siguis un esperit lliure. I si tu també em perdones, això nostre serà la perfecció que estava buscant. De fet em sentia malament, tenia un pes a la consciència, però ara ja m’has alliberat. Visca la nostra relació oberta!!!-
L’endemà tenia les maletes a la porta. Ah!, perquè el pis i la Maria Eugènia són de la meva propietat. Per tant li vaig dir esgargamellant-me de tan cridar –Fora de casa, desgraciat! Busca-te’n una altra per fer-li el salt!-
Em va ben fúmer la dona que mirava amb ulls dolços i que parlava tendrament per la televisió. I és que vaig quedar ben servida entre el Rigobert i l’Iu!... Apa, macos: Bon vent i barca nova!
De moment vaig quedar corferida i humiliada uns quants dies, només a recer de l’esguard de la Maria Eugènia que, indolent, semblava que em volgués dir: -I doncs, què et pensaves? I, precisament, mirant-la amb atenció, veient la cara de tranquil·litat que feia quan se li aclucaven els ulls a sobre el sofà, vaig descobrir la clau de la meva felicitat. La seva única preocupació era trobar la menjadora plena, l’aigua canviada i poder jeure pels llocs més tous de la casa. Ara, bé, de demanar perdó res de res. Ella era lliure. Ni quan m’aixafava la roba neta i planxada, ni quan deixava pilotetes i ninotets dintre dels gerros o dels objectes ornamentals, ni quan rascava alguna bossa de mà que, per oblit, havia deixat enmig del pas... Res de res! Mai un sol gest ni una mirada de penediment ni un miol esquerdat per l’angoixa. Ella és així, i així l’he d’acceptar.
Doncs, molt bé. Jo sóc aixà . I ja està! De fet, tothom és “així” o “aixà”... I què passa? Ara mateix, romanc asseguda al sofà, amb els peus a sobre la tauleta. I què? És la meva tauleta!... Potser el cap em tornarà a caure i els fulls que tinc a la falda lliscaran i quedaran escampats per terra. I també el bolígraf. Doncs, perfecte, quan m’alci ho recolliré! I de reüll, miraré el diari a mig llegir, els papers plens d’esborranys per passar a l’ordinador, les revistes, la mitja rialla sorneguera de la Maria Eugènia, cada objecte, posat al lloc que a mi em ve de gust, que no sé si és el que li pertoca, però m’és ben bé igual... I pensaré: Aquí hi ha vida! Aquí hi ha llibertat! I sobretot, sobretot no he de demanar a ningú que em perdoni per ser com sóc!
Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Quin món, Maria Eugènia!
I Premi de Prosa - X Concurs Literari "El Pilar de Vuit"
"Jugant amb el gat"
Xavier Gosé i Rovira
(Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915)
Referència:
Fuster i Tubella, Imma.
"Quin món, Maria Eugènia!".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.
Fuster i Tubella, Imma.
"Quin món, Maria Eugènia!".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/04/lo-cantich-numero-8-allegoria-2011.html
Lo Càntich - Número 8
Al·legoria, 2011
1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Perquè s'ordenat en la vida!Els poetes quan escrivim sempre tenim la taula plena de llibres i papers, i ens emprenyem si no trobem el que volem,els emprenyaments
també van bé, ja que dius paraulotes i altera el sistema.
M'agrada el teu escrit Imma, et felicito
per la imaginació ben plantada i per la Maria Eugènia. Jaume
Publica un comentari a l'entrada