Geometria (Enric Roca Perich)

Geometria

Enric Roca Perich

Geometria

     si tal com ens ensenya la geometria les línies paral·leles es troben a l'infinit, aquest lloc ideal deu estar ple de ferralla de trens. Tothom sap que les vies convergeixen en l'horitzó i per tant, el destí inexorable de qualsevol tren que arribi a aquest punt imaginari és el descarrilament. Podem imaginar doncs un indret desconegut, només insinuat per escriptors afeccionats al realisme màgic, lluny de tots els sorolls i aïllat de qualsevol neguit, on descansen amuntegats els esquelets de metall d'una munió d'elements ferroviaris... vagons, locomotores, catenàries, pantògrafs, fanalets vermells, restes de carbó mineral, rodes disperses de diferents mides sense guia que les encamini en la bona direcció... Necessàriament tot aquest material ha de formar una muntanya prodigiosa, un embalum considerable, que deu estar escampat en una gran extensió de terreny. De tant en tant, de dalt de tot, desequilibrat pel xoc produït per l'arribada sobtada d'una màquina o un comboi sencer, cau alguna caldera rovellada, amb cent anys d'extinció a les seves entranyes, provocant un estrèpit colossal, sosmoguent els elements que va trobant al seu pas i descansant finalment en una part del sòl encara no ocupada. En aquest lloc desconegut es poden trobar des de les primeres locomotores de vapor fins als A.V.E.s més moderns. En un racó de la falda de la gran muntanya podem veure l'Orient Express i si parem l'orella encara sentirem la remor de les enraonades deduccions d'Hèrcules Poirot, pròleg de l'inevitable descobriment dels autors de l'assassinat. Veurem el Shanghai i sabrem per que li donaven aquest nom al tren que recorre una i altra vegada la via tova de les circumvolucions de la nostra memòria. Sentirem el xiulet agut i penetrant d'una Mikado, el xerric de les rodes i l'esbufec cansat de tantes arrossegades.

     Abans d'arribar a aquest lloc singular, els trens paren a l'última estació coneguda. Quan el comboi s'atura queden ja molt pocs passatgers. La majoria d'ells van lleugers d'equipatge. Tothom ha anat baixant a les ciutats més importants, a les cruïlles de camins i carreteres que els han portat als seus destins. Aquí només arriben uns quants desvagats, gent amnèsica, que han perdut la memòria en algun encreuament del gran viatge. L'estació queda al mig del camp, en un racó intranscendent del paisatge. Suaus turons, arrodonits, l'envolten. És un lloc que podria passar totalment desapercebut, si no fos perquè la mateixa limitació que li imposa el terreny excita la imaginació de nous horitzons. La calma que es respira és d'una placidesa beatífica, d'una mandra pastosa. El rellotge de l'estació, mig trencat, assenyala una hora eternitzada. La vegetació, exuberant, ha colonitzat tot l'entorn. De les esquerdes de les parets de l'edifici pengen les heures que serpentegen en totes les direccions. No fa mai ni fred ni calor, només una bonança d'entretemps, intemporal i estovada.

     Tot i no haver de fer cap més parada el comboi reprèn la marxa, buit, només conduït per dos maquinistes experimentats. Ningú vol anar sol a l'últim destí, al punt de no retorn. El tren passa, tot just sortir de l'estació sobre el pont de les oportunitats perdudes. És un viaducte llarg que salva el desnivell de les escarpades parets del torrent de la memòria, que només acull els records impetuosos quan algun fet atzarós els fa revenir. Després del túnel de les desesperances, la via travessa l'ampla plana dels somnis no complerts. La vall està fistonejada de flors marcides, de plantes sense llavor, d'arbres nus sense fulles ni escorça al bell mig d'un terra erma i esquarterada. Després el trajecte es fa més sinuós: és el congost dels paranys. La visibilitat és reduïda. Les corbes impedeixen albirar que hi ha després del roquissar. És el darrer tram conegut. Ningú ha passat d'aquí doncs els maquinistes aprofiten el replà de l'atzar, un espai reduït però espaiós, per saltar del tren amb la marxa alentida. Després el comboi, sense ningú que el governi, continua el seu camí vorejant el congost i es perd a les corbes. El que segueix desprès és un misteri, un enigma, un espai mitificat, tema recurrent i envoltat de tota mena d'especulacions. Ningú ha arribat al país del més enllà, on els carrils convergeixen, on els trens que saben de geometria troben el seu final.

Enric Roca Perich
(Portbou, 1958)
Geometria

Il·lustracions:

"Geometria i Astronomia"
Raffaello Sanzio d'Urbino
(Urbino, 1483 - Roma, 1520)

"Tren en la nit"
Aureliano de Beruete y Moret
(Madrid, 1845-1912)

"Pluja, vapor i velocitat"
Joseph Mallord William Turner
(Covent Garden, Londres, 1775 - Chelsea, 1851)

Referència:

Roca Perich, Enric.
"Geometria".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/04/lo-cantich-numero-8-allegoria-2011.html


Lo Càntich - Número 8
Al·legoria, 2011