![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Sandra Domínguez Roig
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."
Una bromera de vers
Sovint, el vers és una bromera densa que va fruint entre els joncs.
Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.
Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria sents un sentiment d’abandó.
T’has desposseït dels mots que formaven la cuirassa que et protegeix, la saviesa que cercaves per tal de ser invencible.
Malgrat tot, erma. T’adones que tens un pou que amaga algunes coses deleroses de la supervivència dels altres, i t’enyores de quan eres tu i el vers només.
T’emparaves a cada instant en el secret enclavatge que et feia única, entre totes les mortals, la porta al somni conscient que t’alena de tot mal.
Sovint sóc un llibre que camina, i vagareja pels carrers polsosos d’aquesta ciutat del silenci.
Un vapor de lletra que et recorre el crani, i no et deixa avançar.
Després, quan finalment s’eleva per esdevenir atmosfera alliberant-te d’aquella abrupta cabòria sents un sentiment d’abandó.
T’has desposseït dels mots que formaven la cuirassa que et protegeix, la saviesa que cercaves per tal de ser invencible.
Malgrat tot, erma. T’adones que tens un pou que amaga algunes coses deleroses de la supervivència dels altres, i t’enyores de quan eres tu i el vers només.
T’emparaves a cada instant en el secret enclavatge que et feia única, entre totes les mortals, la porta al somni conscient que t’alena de tot mal.
Sovint sóc un llibre que camina, i vagareja pels carrers polsosos d’aquesta ciutat del silenci.
Pocs i poques són els que entenen que la meva vida és un passeig constant i funàmbul a mitjanit, sigui a l’hora que sigui.
Que mussito les paraules que escriuré a les nits, com un prec per a que no m’abandonin i que sóc capaç quan connecto amb el poema de parlar tot el que sento vessant-lo pels ulls, i després t’adones de com d’isolada ets.
Perquè cada passa a l’horitzó que t’has establert, malgrat saber del cert que no és només que una fina línia que delimita la fi de la trajectòria, t’allunyes de tota vida humana, per a ser un cop més un ens fantàstic passejant a dos metres del sòl.
Després t’apareixen els instints com a ens de les ombres, profanant les il·lusions, esberlant qualsevol intent de somrís, allò que et sadollava esdevé perill en un esgotament constant.
Desconec perquè m’envaeix aquesta tristesa, somorta si hauria de ser la semi-Poetessa més feliç del mon.
Sempre m’avanço, de sobte, colpida, sento que m’esborro. I se’m dilueixen les conviccions.
Que mussito les paraules que escriuré a les nits, com un prec per a que no m’abandonin i que sóc capaç quan connecto amb el poema de parlar tot el que sento vessant-lo pels ulls, i després t’adones de com d’isolada ets.
Perquè cada passa a l’horitzó que t’has establert, malgrat saber del cert que no és només que una fina línia que delimita la fi de la trajectòria, t’allunyes de tota vida humana, per a ser un cop més un ens fantàstic passejant a dos metres del sòl.
Després t’apareixen els instints com a ens de les ombres, profanant les il·lusions, esberlant qualsevol intent de somrís, allò que et sadollava esdevé perill en un esgotament constant.
Desconec perquè m’envaeix aquesta tristesa, somorta si hauria de ser la semi-Poetessa més feliç del mon.
Sempre m’avanço, de sobte, colpida, sento que m’esborro. I se’m dilueixen les conviccions.
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Una bromera de vers
[ L'art de la nit eterna ]
(1) Bromera de vers
(2) Ciutat en la boira
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:
Papallones en la llum
Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
"Penso en tu".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.
Domínguez Roig, Sandra.
"Penso en tu".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/04/lo-cantich-numero-8-allegoria-2011.html
Lo Càntich - Número 8
Al·legoria, 2011
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada