Al Sud del Gran Riu: València en flames (Francesc Arnau i Chinchilla)

AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla

"Cròniques culturals del País Valencià"

València en flames

València en flames

“Tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre fèiem l’amor en aquella terrassa...”

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

          Ja s’ha acabat la Setmana Fallera i per tant ha tornat la tranquil·litat per aquestes terres al Sud del Gran Riu, almenys per alguns dies. La veritat és que ja dúiem algunes setmanes amb les desfilades, cercaviles, tallades de carrer, i d'altres manifestacions característiques de la festa de les Falles.

"Cremà" de la Falla de l'Alameda
Fotografia: Núria Arnau

          Aquesta festa, va néixer segons pareix, al si del Gremi de Fusters de la ciutat de València, encara que l’origen siga semblant al de les fogueres de Sant Joan, en el sentit que prové del costum llatí d’encendre fogueres per a donar la benvinguda a la primavera. Tanmateix, al cap i casal, aquesta tradició mil·lenària va derivar en cremar els trastos vells al finalitzar l’hivern. Aleshores, el Gremi dels Fusters van traslladar aquesta data al dia del seu patró, Sant Josep, cremant tot el que tenien pel taller que ja no els aprofitava, així al mateix temps també feien neteja. El cas és que el tarannà jocós i satíric dels valencians va fer que mamprengueren a fer-se figures (ninots) que representaven personatges o esdeveniments de la temporada que s’acabava, i al cremar-los assolia un gran poder simbòlic, tant per a acarnissar-se amb ells, com per a tenir més sort a la temporada que començava. Amb el temps la festa va evolucionar i aquells grapats de fustes i trastos vells es van anar convertint en “monuments” molt més elaborats, on els ninots anaven fent-se amb antelació, així com el disseny de tot el monument. Des del segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil, les Falles van adquirir un caràcter anticlerical i molt crític amb els governants, tant els locals com els de l’Estat. De fet, es van intentar prohibir les Falles en diverses ocasions, encara que sense èxit.

          Estem parlant de València, el cap i casal, però els pobles sempre han imitat a les grans urbs, i per això, molt prompte començaren a fer també les seues falles. Alguns pobles del País Valencià tenen molta tradició fallera.

La Verge dels Desemparats
Fotografia: Francesc Andreu Garcia “pakiu”

          Als llargs i tristos anys de la dictadura de Franco, tot el món faller va patir la censura, encara que va ser de les poques expressions públiques fetes integrament en valencià. També va rebre l’embranzida centralitzadora de la Junta Central Fallera, que dictava normes sobre la vestimenta, els actes, els premis, etc., i al mateix temps es va encarregar de tallar de soca-rel totes les iniciatives “perilloses”. Fou precisament als anys quaranta quan es va fer per primera vegada l’ofrena a la Verge dels Desemparats, que amb el temps s’ha convertit en un dels actes fonamentals de la festa de les Falles, sobretot perquè aquesta festa té com a fita principal, el lluïment de la dona amb el vestit de llauradora, per això es fan nombroses desfilades, de la que l’ofrena floral a la “Geperudeta” és la més important. Això ha suposat que, per contra, al patró de la festa, Sant Josep, se’l tinga pràcticament a l’oblit. A més a més, amb el “boom” de l’emigració dels anys seixanta, quan molts habitants d’altres territoris de l’Estat espanyol vingueren cercant una vida millor, les Falles van assolir el paper de certificat de “valenciania”, per això molts dels nouvinguts es van fer fallers de manera massiva.

La dona amb el vestit de llauradora, protagonista de l’ofrena
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla

          Ara cal parlar del Casal faller, que ha esdevingut un lloc de cohesió social, malgrat que les activitats que allí es desenvolupen, no siguen de gran relleu cultural (sempre hi ha excepcions). Normalment, al Casal faller es juga la partida de cartes, es va a sopar amb els veïns, s’organitzen balls, “karaokes”, etc., i també s’utilitza el local pels actes socials dels fallers (bateigs, bodes, comunions, etc.).

          I ara passaré a parlar del present de la festa. Aquesta consisteix principalment en la Falla, el monument, que cada vegada ha anat perdent importància (parle en general). Les crítiques s'han globalitzat, ja no es critica allò que ens és més proper i que per tant més ens afecta. Els ninots es fabriquen en sèrie, amb materials de baix cost i moltes vegades amb poca o gens de gràcia.

Falla de la Plaça del Pilar
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla

          Després també està la pirotècnica, com a part important de les Falles, però que també ha perdut empenta pel cost elevat, llevant de les falles de més categoria que s’ho poden permetre. El mateix que el vessant musical, on després d’haver superat l’època paramilitar de les cornetes i tambors, sembla que s’ha tornat a recuperar la tradició de la música de Banda, i del músic que debuta a les Falles. Ho dic pensant amb el meu germà Pep, perquè recorde quan ell va eixir per primera vegada a les Falles, com a músic... A les comissions on ells anaven, els tractaven com a reis, i malgrat no ser un gran defensor de la festa (més o menys com jo), recorde que anava ben a gust a tocar en Falles...

Els músics, una part molt important de la festa de les Falles
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla

          També es fan revetlles i saraus, però com encara no acompanya massa el temps, les comissions falleres han començat a utilitzar les carpes, i per tant cada vegada es fan menys activitats al carrer. No cal dir que això converteix els pobles i la ciutat en un caos on fins i tot, no es pot circular pels carrers ni anant a peu.

          Tanmateix, cal reconèixer que hi ha Falles que fan una gran tasca, sobretot en la qüestió lúdica (jocs pels més menuts, concursos literaris, teatre, etc.), però són l’excepció, i el to general és el que he apuntat abans.

          I tampoc no puc deixar de costat la part política del món faller, sobretot a València i els pobles de l’àrea metropolitana, on s’ha fet una campanya sistemàtica contra la unitat de la llengua, i tot el que això comporta. D’ací han eixit els “blaveros” més recalcitrants i barroers, incentivats per la burrera cavernícola del bunquer-barraqueta (la JCF, que la seua web no es pot llegir en valencià...). Iniciatives que intenten somoure aquest món arcaic, sempre han hagut, però gairebé sempre han estat ofegades pel poder central. Als pobles més llunyans del cap i casal, sembla que és una altra història, i per posar algun exemple, a Sueca, a Alzira, Gandia, Oliva, etc., hi ha fins i tot falles de caire nacionalista, que han aconseguit deixar de costat el tarannà ranci farcit de “coentor” del món faller en general.

          A més a més, està l’altra cara de la festa. Les Falles com a aparador publicitari de cara a l’exterior. Les autoritats s’han adonat del gran ressò mediàtic de la festa, i també de l’espectacularitat dels monuments, les mascletades de la Plaça de l’Ajuntament, la Nit del Foc, la Cremà...

          Fins ací us he deixat una semblança de la festa de les Falles. Cal reconèixer que, en certa manera, ens retrata als valencians i els nostre tòpics. Som un poble al que li agrada el despilfarro, i també una mica fanfarrons, almenys en apariència. Ja sabeu, “això ho pague jo!”, “el més gran del món!”, etc., són expressions quotidianes dels nostres polítics, que així es posen els vots dels ciutadans a la butxaca. Després, a les coses importants no els hi donem la importància que tenen. Som meninfots i ens corca l’auto-odi. Però això és una altra història de la que avui no vull parlar...

          També cal dir amb sinceritat que, per a tots els que no ho han vist mai, la festa de les Falles té els seus encants, i que no seré jo qui diga el contrari. Sense anar més lluny, la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament de València, és un espectacle que pot resultar inesborrable per tothom que el gaudisca per primera vegada, i conec casos de “guiris” que s’han tornat uns autèntics incondicionals d’aquests esdeveniments pirotècnics.

El fum de la “mascletà” del dia de Sant Josep
Fotografia: Francesc Arnau i Chinchilla

          I el futur?

          Això mai no es sap, però les noves generacions són els que tenen la paraula i, malgrat que tot sembla ben lligat, potser ells no tinguen aquesta mala bava dels seus antecessors, i puguen fer una festa popular, on tothom, siga quin siga llur pensament polític, tinga cabuda i puga expressar-se amb llibertat. Cal dir que en algunes falles dels barris més populars i també en molts pobles, ja es va fent notar, encara que siga molt a poc a poc, aquests nous aires de renovació.

Godella (l’Horta), 20 de Març del 2011



--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
València en flames
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustracions i fotografies:
Ramon Navarro Bonet
Núria Arnau
Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Francesc Arnau i Chinchilla

Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:


L'espill de l'orb

De l'autor:


L'espill de l'orb
poemes

Referència:

Arnau i Chinchilla, Francesc.
"Al Sud del Gran Riu: València en flames".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/04/lo-cantich-numero-8-allegoria-2011.html


Lo Càntich - Número 8
Al·legoria, 2011