"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Jacint Verdaguer
(M. Roser Algué Vendrells)

Notes biogràfiques: Jacint Verdaguer

M. Roser Algué Vendrells
NOTES BIOGRÀFIQUES

JACINT VERDAGUER
(Folgueroles, 1845 - Vilajoana, Vallvidrera, 1902)

Jacint Verdaguer


Jacint Verdaguer

     Aquests dies es parla de Verdaguer perquè crec que és algun aniversari de la primera edició de “Canigó”. I com que és un poeta que em cau especialment bé, ho aprofito per dir-ne la meva visió personal... I en podria escriure pàgines i més pàgines, però intentaré fer-ne una síntesi.

     Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, a la Plana de Vic, l'any 1845 i va morir a Vilajoana (Vallvidrera) el 1902. Era fill de pagesos, la qual cosa es fa palesa en la seva obra. És el poeta més destacat de la Renaixença i jo diria que és un clàssic de la nostra poesia.

     Als 10 anys va entrar al seminari de Vic (on hi estudia durant quinze anys), segurament influenciat per la seva mare, tot i que en el poema “A la Verge”, escrit quan tenia 50 anys, ens parla de records d’infantesa on ja s’intuïa un sentiment religiós.


A la Verge
(Fragment)

Escola en català

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d'aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor font,
i quan tornava a casa: "¿De tan savi,
deia a la mare, n' hi ha cap més al món?"

En sa grossa cadira de vaqueta
encara em sembla veure' l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellissíma, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans;
-Ameu-la, és mare nostra- apar que ens deia:
-los nois que l'aimen bé són mos germans.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dar-vos flors.
¿Com no havia de dur-hi jo la mia
a l'astre matinal dels meus amors?

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d'or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d'argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira al cel;
lo trèvol del color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel...

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d'estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre;
de tots los rams fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enramar la imatge vostra,
reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels qui passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida;
no em podia la mare aconhortar;
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors;
deixau-les arribar a vostra planta
enc que sien més pobres que allavors.

Aquelles eren flors primaverenques
i aqueixes, ai de mi!, són flors d'hivern;
mes són per Vos, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

Flors

Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
A la Verge


     Penso que tenia una personalitat molt complexa. D’una banda, era capaç d’escriure grans epopeies com l’Atlàntida o Canigó, però al mateix temps se’ns mostrava una vessant mística, bucòlica i romàntica, amb un to senzill, popular i festiu...

     Qui no s’ha emocionat alguna vegada escoltant l’Emigrant o el Virolai?

     Crec que és el poeta que més ha connectat amb el poble, amb la gent senzilla, que se l’estimava i en tot moment li va donar suport (De fet, El 21 de març del 1886, als 41 anys, va ser proclamat pel bisbe Morgades com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll). Això es va demostrar amb la munió de gent que el va acompanyar quan es va alliberar dels lligams que l’aferraven a un món que sovint l’oprimia...

     Va participar en diverses edicions dels Jocs Florals. Encara estudiant, el 1865, li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. En anar a recollir els premis s’hi va presentar amb el vestit típic de la pagesia, una manera d’incorporar la Catalunya rural al món de la poesia. En l’edició de 1880, quan tenia 35 anys, va ser proclamat Mestre en Gai Saber per haver aconseguit els tres premis emblemàtics de l’esdeveniment:

La flor natural (Poesia amorosa)
L’englantina (Poesia patriòtica)
La viola d’or (Poesia religiosa)


     Durant una època de la seva vida va tenir molts problemes amb els poders eclesiàstics i polítics pel fet de rodejar-se de persones que s’aprofitaren de la seva bona fe. Es va sentir traït i rebutjat per alguns dels seus antics protectors. Tot això el va turmentar i li va ocasionar una sèrie de malts físics, però jo diria que, en realitat, la seva malaltia era de l’ànima... Dolgut per les crítiques rebudes i per defensar-se’n, va escriure uns articles al Noticiero Universal i a la Publicitat amb el títol: “En defensa Pròpia”.

     Després de la seva mort es van publicar, entre d’altres obres, les Rondalles, cosa que ens demostra que estimava molt el seu país, ja que a més d’un gran domini de la llengua, en coneixia molt bé la literatura popular.

     Avui us deixo aquesta quarteta que més o menys diu així, ja que n’he trobat varies versions (fangador enlloc de llaurador) i no sé quina és l’original:


El llaurador

Poeta i llaurador sóc
i en tot faig feina tan neta,
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.



     I finalment, penso que Verdaguer, no sé per què, ha estat un dels grans oblidats de la nostra poesia, ja que només se’n parla quan hi ha algun aniversari més o menys important, però de seguida torna a romandre rere una boira (en aquest cas metafòrica) comparable a la de la seva Plana. Jo espero que algun dia s’esvaeixi, i l’obra de mossèn Cinto brilli amb tot el seu resplendor.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)


Biografia

Jacint Verdaguer i Santaló neix a Folgueroles (Osona) el 1845.

El 1855 comença els estudis al Seminari de Vic, on hi estudia durant quinze anys.

1864: Participa per primera vegada en els Jocs Florals.

El 1865 li són premiades dues poesies als Jocs Florals de Barcelona: Els minyons d'En Veciana i A la mort d'En Rafel de Casanova. Publica al periòdic Eco de la Montaña el poema de dos cants Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.

El 1870 és ordenat sacerdot pel bisbe Lluís Jordà i és destinat a una petita parròquia a Vinyoles d'Orís. L'octubre d'aquell any canta la seva primera Missa a l'ermita de Sant Jordi.

L'any 1873 publica la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Deixa Vinyoles d'Orís per qüestions de salut i se'n va a Vic. Fa una excursió al Rosselló i contempla el Canigó, sembla que per primera vegada.

El 1874, per recuperar-se d'una malaltia, marxa a Barcelona. Aquest mateix any entra de capellà a la Companyia Transatlàntica el mes de desembre. Al vaixell "Ciudad Condal", de retorn de Cuba, acaba el poema de L'Atlàntida.

A partir de finals del 1876 resideix al palau dels marquesos de Comillas contractat com a capellà de la família.

El jurat del Jocs Florals de 1877 li concedeix el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida.

L'any 1880, per haver guanyat els tres premis exigits pel Consistori dels Jocs Florals, és proclamat Mestre en Gai Saber. Aquest mateix any publica el llibre Montserrat.

L'any 1883 publica Oda a Barcelona, obra de la que es fa un tiratge de cent mil exemplars.

El 21 de març de l'any 1886, el bisbe Morgades el corona com a Poeta de Catalunya, al Monestir de Ripoll. Es publica el gran poema Canigó. Realitza un viatge de peregrinació a Terra Santa.

L'any 1893 deixa el càrrec d'almoiner del palau del marquès de Comillas. S'acaba la publicació de la trilogia Jesús Infant. S'instal·la al santuari de la Gleva. El 1894 s'editen els llibres Roser de tot l'any i Veus del bon pastor.

En els darrers quatre anys de vida, dirigeix revistes literàries de tema religiós: "Lo Pensament català", "L'Atlàntida" i "La Creu del Montseny"; prepara nous llibres i participa en actes públics. Els últims llibres publicats en vida van ser: Santa Eulària. Poemet (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria, aquest darrer uns mesos després de la mort del poeta.

El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es trasllada a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on espera fer una convalescència de tuberculosi. El 10 de juny mor a la Vil·la Joana. Actualment, la finca, convertida en Museu, es pot visitar.

Va ser enterrat a Montjuïc enmig d'una manifestació espectacular de dol popular que va acompanyar el poeta per la Rambla de Barcelona.



Premis

Premi especial als Jocs Florals i Accèssit a l'Englantina (1865): "Els minyons d'En Veciana" i "A la mort d'En Rafel de Casanova".

Quatre accèssits als Jocs Florals (1866).

Jocs Florals (1873): "Plor de la tórtora" i "La batalla de Lepant".

Jocs Florals (1874): "Sant Francesc s'hi moria".

Premi extraordinari de la Diputació de Barcelona als Jocs Florals (1877): L'Atlàntida.

Nomenament de Mestre en Gai Saber (1880): "La barretina".

Jocs Florals (1883): Oda "A Barcelona".


Obra

Portada de Cántichs (Mossen Jacinto Verdaguer)

Segons les obres completes de Verdaguer, la seva poesia està agrupada per temes. Els títols dels temes generals són:

- L'Atlàntida
- Idil·lis i cants místics
- Montserrat (Llegendes, cançons i obres)
- Càntics
- Sant Francesc
- Lo somni de Sant Joan (Celistia, albada i sol-ixent)
- Caritat
- Canigó
- Pàtria
- Jesus infant (Betlem, la fugida a egipte i nazaret)
- Veus del bon pastor
- Roser de tot l'any
- Flors del calvari
- Santa Eulàlia
- Aires del Montseny
- Flors de Maria (Flors, càntics i idil·lis)
- Al cel
- Eucarístiques
- Barcelonines
- Jovenívoles
- Disperses
- La mellor corona (Vidalbes, englantines i satalies)
- Els pobres, els sants (Els pobres i sants)
- Perles del llibre d'amic i d'amat
- Addenda
- Apèndix (Altres obres no classificades)

Publicacions en vida:

Poesia

Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Llucià i Marcià.
Vic: Eco de la Montaña, 1865.
Qui com Déu?
Vic: Impremta Anglada, 1869.
Novas cansons de Nadal.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1871.
Cansonetas del mes de Maria.
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1872.
Passió de Nostre Senyor Jesucrist
Barcelona: Tipogràfica Catòlica, 1873.
L'Atlàntida. Poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg.
Edició dins el volum dels Jocs Florals corresponent a 1877.
Idil·lis i cants místics.
Barcelona: Llibreria d'Eusebi Riera, 1879.
Cançons de Montserrat ara novament dictadas y en celebració del milenar publicadas
Vic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Llegenda de Montserrat V
ic: Biblioteca dels Escons de Catalunya-Estampa de Ramon Anglada, 1880.
Salteri franciscà. Romancets sobre la prodigiosa vida del patriarca Sant Francesch
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1882.
A Barcelona
Ajuntament de Barcelona-Estampa La Española, 1883.
Caritat. Poesies estampades a favor de les víctimes dels terratrèmols d'Andalusia
Barcelona: Fidel Giró. Llibreria d'Àlvar Verdaguer, 1885.
Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista.
Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886.
Lo somni de Sant Joan. Llegenda del Sagrat Cor de Jesús
Barcelona: Llibreria i Tipografia Catòlica, 1887.
Pàtria
Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888.
Col·lecció de Càntics religiosos per al poble
Tipogràfica Catòlica, 1889.
Jesús infant: Natzaret
Barcelona: Llibreira de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1890.
Jesús infant: Betlem
Barcelona: Llibreria de Bastinos-Estampa de Fidel Giró, 1891.
Jesús infant: La fugida a Egipte
Barcelona: Llibreria de Bastinos. Estampa de Fidel Giró, 1893.
Veus del Bon Pastor
Vic: Estampa de Ramon Anglada, 1894.
Sant Francesc
Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895.
Flors del Calvari. Llibre de consols.
Barcelona: Impremta de Henrich i Companyia, 1895.
Jesús infant. Tres parts.
Llibreria Bastinos-Impremta de Henrich i Companyia, 1896.
Montserrat. Llegendari, cançons, odes
Barcelona-Sarrià: Estampa de Francisco X. Altés, 1898.
Santa Eulària
Barcelona: Estampa de Francisco X. Altés, 1899.
Aires del Montseny
Barcelona: Publicació Joventut, 1901.
Flors de Maria.
Barcelona: Estampa de la Casa Provincial de Caritat, 1902.

Prosa

Excursions i viatges de Mossèn Jacinto Verdaguer
Barcelona: La Il·lustració Catalana-Estampa de Fidel Giró, 1887.
Dietari d'un pelegrí a Terra Santa
[a "La Veu de Montserrat" i "La Il·lustració Catalana", 1877 i 1888]. La Il·lustració Catalana, 1888.
Roser de tot l'any. Dietari de pensaments religiosos.
"La Veu de Catalunya", 1893; "La Catalana", estampa de Jaume Puigventós, 1894.
En defensa pròpia.
Articles vindicatius publicats a la premsa de 1895.

Teatre

L'adoració dels pastors.
"Lo Pensament Català", 1901.


Obres completes

Mossén Jacinto Verdaguer. Obres Complertes ab gran cura ordenades y anotades.
Toledano, López i Cia i Josep Agustí, 1905-1908.
"Edició popular" d'Obres Completes de Mossèn Jacinto Verdaguer.
"Ilustració Catalana". Trenta volums, entre 1913 i 1925.
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Llibreria Catalònia: Deu volums, entre 1928 i 1936.
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Barcelona: Selecta [Biblioteca Perenne], 1943 [5a ed. el 1974].
Obres Completes de Jacint Verdaguer.
Vic: Eumo - Societat Verdaguer, 1995.
Prosa. Obres completes, 1
[A cura d'Isidor Cònsul]. Barcelona, Proa, 2002.



Referència:
Algué Vendrells, M. Roser.
"Notes biogràfiques: Jacint Verdaguer".
Lo Càntich. N.8. Al·legoria, 2011.
Abril, 2011.


Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/04/lo-cantich-numero-8-allegoria-2011.html

Lo Càntich - Número 8 - Al·legoria, 2011
Lo Càntich - Número 8
Al·legoria, 2011


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]