"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Lo Càntich - Número 7 - Metàfora, 2011



Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich - Número 7 - Metàfora, 2011

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036


Número 7
Metàfora, 2011
Febrer, 2011



Fundador:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - M. Roser Algué Vendrells
Núria Niubó i Cabau - Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla
Paolo Santos - Empar Sáez - Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Esther Llobet i Díaz - Daniel Ferré Teruel - Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra - Maria Rosa G. Zellweger

Mestres del temps:
Giacomo Leopardi - Pere Talrich - Charles Baudelaire
Teodor Llorente - Joaquim Maria Bartrina - Francesc Matheu
Apel·les Mestres - Oscar Wilde - Joan Maragall - Rainer Maria Rilke
Fernando Pessoa - Josep Maria de Sagarra - Federico García Lorca
Vicente Aleixandre - Simona Gay - Joan Oliver "Pere Quart"
Rafael Alberti - Josep Palau i Fabre - Joan Triadú
Antònia Abante i Villalta - Miquel Martí i Pol

Autors d'ara i d'avui:
Joana Raspall - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany i Piqué
Teresa Serramià - Pau Mestres i Parés - Laia Camps
Núria Niubó i Cabau - Ramon Pagès i Pla - Glòria Calafell
Josep Lozano - Jaume Climent Oliveras - Antoni Fabregat i Guardia
Francesc Arnau i Chinchilla - Montserrat Lloret
Maria Rosa G. Zellweger - Jesús Girón Araque
José Luis García Herrera - Olga Farrent - Marc Freixas i Morros
Roser Amills Bibiloni - Santi Borrell - Marta Pérez i Sierra

Traduccions:
Carles Carmona i Grau - Ismael Tricio Cea - Paolo Santos
Empar Sáez - Anna Gassull Julià
Enrico Meini - Carles Margarit

Il·lustracions:
Diego Velázquez - Gustave Moreau - Giacomo Leopardi
Paul Cézanne - Modesto Urgell i Inglada - Oscar-Claude Monet
Joaquim Vayreda i Vila - Ignasi Pinazo Camarlench - Vincent Van Gogh
Apel·les Mestres - Ramon Casas i Carbó - Josep Clarà i Ayats
Paul Klee - Pablo Picasso - Salvador Tuset
Karl Schmidt-Rottluff - March Chagall - Joan Miró
György Ruttkay - Salvador Dalí - Jim Dine
Hans Ruedi Giger - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany i Piqué
Francesc Arnau i Chinchilla - Toni Arencón i Arias - Víctor Nuño
Esther Llobet i Díaz - Sergi Comas - Esmeralda Vallverdú

Il·lustració de portada:
"Pianistes"
© Montse Assens

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 7 - Metàfora, 2011
Febrer, 2011
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative


ÍnDeX

I. Editorial
Toni Arencón i Arias
Metàfora, 2011

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

L'infinit - Giacomo Leopardi
   Traducció: Enrico Meini

Al murmuri de tes rieres... - Pere Talrich
Abans que a tu... - Joaquim Maria Bartrina
Si alguna nit... - Francesc Matheu
Cançó de taverna - Apel·les Mestres
En aquest llogaret hi és l'última casa - Rainer Maria Rilke
   Traducció: Carles Margarit

Escrit En Un Llibre Abandonat En Viatge - Fernado Pessoa
   Traducció: Paolo Santos

Cançó de pluja - Josep Maria de Sagarra
L'aurora - Federico García Lorca
   Traducció: Carles Carmona i Grau

Adolescència - Vicente Aleixandre
   Traducció: Anna Gassull Julià

Lluita amb l'àngel - Simona Gay
La coloma - Rafael Alberti
   Traducció: Ismael Tricio Cea

Cant Espiritual - Josep Palau i Fabre
He guardat tants secrets - Joan Triadú
Petons escarlata - Antònia Abante i Vilalta
Sonet - Miquel Martí i Pol
Cançons de Carnestoltes - Cançons Populars
     "Ja ha arribat en Carnestoltes, el rei dels pocasoltes!"
     "El dijous llarder"
     "Nostre pare Carnestoltes"
     "A setze, a setze"

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Podries - Joana Raspall
Mentre als vidres fueteja la pluja - Ramon Navarro Bonet
Flor de neu - Pilar Campmany
A la deriva - Teresa Serramià
A vosaltres - Pau Mestres i Parés
Pels camps blaus de la memòria - Laia Camps
Cor de vidre - Núria Niubó i Cabau
Diuen que sóc poeta - Ramon Pagès i Pla
Sense suborns - Glòria Calafell Martínez
Rosa - Josep Lozano
L'esglai - Jaume Climent Oliveras
Temprant clarors - Antoni Fabregat i Guardia
Oh foll amor! - Francesc Arnau i Chinchilla
Ocàs - Montserrat Lloret
Efeb d'eterna joventut - Maria Rosa G. Zellweger
L'agulla del temps - Jesús Girón Araque
Carrer Tallers - José Luis García Herrera
Un somni com qualsevol altre - Olga Farrent
Parpellejo - Roser Amills Bibiloni
Llarg poema dedicat a Miquel Marti i Pol - Marc Freixas i Morros

IV. EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Des del llagut es veu el poble franc... - Josep Maria de Sagarra

V. TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
Hivern
Inclou:
   Les minves del gener - Joan Maragall

VI. PETITESES
M. Roser Algué Vendrells
Reflexió sobre la Poesia

VII. PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Primer i últim viatge

VIII. DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
Corrandes d'exili - Joan Oliver (Pere Quart)

IX. AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
El silenci romput

X. RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Carnestoltes

XI. POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Palau, Picasso: Mimetisme i Art
Inclou:
   El Danubi blau - Josep Palau i Fabre
   L'étranger - Charles-Pierre Baudelaire
   L'estranger - Josep Palau i Fabre

XII. EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
Sessió introductòria de poesia elemental

XIII. SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Cançoneta amorosa - Teodor Llorente

XIV. AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Morbo a Verdi! - Roser Amills Bibiloni
Recull de Premis: Desembre, 2010 - Febrer, 2011

XV. MISCEL·LÀNIA
Daniel Ferré Teruel
L’Oscar Wilde misogin

XVI. L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Penso en tu

XVII. SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Fondària
Purpúria

XVIII. EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
Boig per tu - SAU

XIX. UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Vint preguntes a: SANTI BORRELL

XX. CULTURÀLIA
La literatura: un punt de trobada - Pilar Campmany i Piqué
No.m fall recort del temps - Glòria Calafell Martínez
Vernissage poètic - Marta Pérez i Sierra
El secret de l'oreneta - Shaudin Melgar-Foraster
Poesia completa (Àngel Guimerà) - A cura de: Blanca Llum Vidal
Barcelona Far West - Jordi Solé

XXI. I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL VILA DEL PRAT


EDITORIAL
Toni Arencón i Arias
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)
Número 7
Metàfora, 2011


     Encapçalats per una magnífica portada de l’artista Montse Assens, obrim les veles de Lo Càntich, iniciant una nova singladura virtual amb l’edició del primer número de l’any: Metàfora, 2011.

Pianistes (Montse Assens)
"Pianistes" - Montse Assens

     Metàfora: relació d’identitat entre dos éssers, reflexions o conceptes.

     Metàfora, 2011. Un número fet de presencies i absències. Metàfora. Figura retòrica, algorisme analògic, comparació incompleta. Els homes, titelles dels déus, van escriure paraules I van crear nous móns. Déus de fang van ser, vàrem ser, som.

     Metàfora editorial: “La teva presència és poesia. La teva absència és poesia.” La vida és trencadissa. L’absència és dolor, però no és oblit.

He guardat tants secrets
que el dolor no té espera:
passa de llarg i mou
un plor sense parada.

Joan Triadú

     Ens fa mal el dolor i el símbol ens converteix en mites.

     Erich Fromm, en “El llenguatge oblidat”, escrivia: “El llenguatge simbòlic és l’únic idioma estranger que tots hauríem d’estudiar. La seva comprensió ens posa en contacte amb una de les fonts més significatives de la saviesa, la dels mites, i amb les capes més profundes de nostra pròpia personalitat. Encara més, ens ajuda a entendre un grau d’experiències que és específicament humà, perquè és comú a tota la humanitat, tant en el seu to com en els seu contingut.”

     Més propera a nosaltres, Sandra Domínguez Roig, concreta els nostres sentiments presents:

     Ho sabiem, ja ho sabem que el camí és inacabable.

     Mai atansaràs l'horitzó per més que la suggestió t'acosti el miratge, mai serà palpable!

     Embriaga, sí, de la felicitat d'haver estat partícip del teu somni.

     Encara afixi de grisa, on incansablement em passen les hores. encara amb aquests mig ulls, xops que no em deixen corregir les faltes. T'envio llum, quina terra més infèrtil deixes.

     T'envio llum, tota.

     Eres l'exemplaritat de la modèstia humana, i tot l'amor , tot l'amor per la lletra.

     Malgrat ningú s'ho cregui que m'arranco amb urpes de sang aquestes paraules.

     Puta addicció d'estimar!

Sandra Domínguez Roig

     Respectem les voluntats, malgrat que voldríem cridar fort. Amb tot el dolor del món, respectem les voluntats. Qui sap llegir entre línies ja ha descifrat el missatge. El nostre dolor interior està pressent, però no cal difondre’l.

     Cal difondre les paraules.

     Fidels a la nostra (paraula), el poemari col·lectiu (recull de les obres que ens van acompanyar el passat any) ja està en impremta!

Abraçada a la meva pròpia pell  [poemari]

Abraçada a la meva pròpia pell
[ poemari ]


PRÒLEG
“aquesta primavera ens
ha florit la pau
desprès d’un llarguíssim hivern
     de tenebres i incerteses”
     ---------     llegireu.

     “Llunyà és el record de la meva ànima” plorarà un vers. “Un crit desesperat / a vora l’estimball” cridarà a un altre. De seguida queda clar. Aquest llibre brolla poesia. Un centenar i un xic de poemes. Un centenar i un xic d’autors. Aquest llibre és, doncs, una antologia de poesia actual. Poesia del segle XXI. Poesia d’ara i d’avui.

“Entren de nou al fons del cau desconegut
     la llum somorta, l’ombra i el palp de l’existència...”
Aquest llibre és un mirall de paraules del segon mil·lenni. Nova Antología Poética. Poesia èpica i lírica. Des del sonet clàssic fins els cal·ligrames. Des dels poemes narratius fins els haikús i les tankes. “Tèrra cremada. La pluèja prega”. Ventall de poetes i poetesses, de diverses generacions, d’arreu de les terres de parla de casa nostra, agermanats amb les paraules... “Sóc entranya de cartró / adormida a la vorera”.

     Un centenar (i un xic) de poetes que ens han atorgat l’honor de compartir els seus versos amb nosaltres, publicant les seves obres a la revista Lo Càntich durant l’any 2010. A elles, a ells, el nostre agraïment en forma d’aquest recull de mots impresos. Aquest llibre és un poemari. Llengua viva. Llengua que palpita, batega, s’emociona i transmès. Aquest llibre és poesia.... “etern en la seva bellesa / amat en el seu si més subtil ...............” Gaudiu d’ell, si més no, com nosaltres.

“No! Res no mor,
giro fulls d’hores perdudes,
i els torno a llegir de nou...”


Pere Abad i Sorribes
Desembre 2010

...el millor homenatge als amics absents...

     ...l’absència convertida en poesia...

     Aquest any (centenari de la mort d’en Joan Maragall, 75è aniversari de l’absència d’Apel·les Mestres, cinquanta anys sense Josep Maria de Sagarra, vint-i-cinc sense Joan Oliver “Pere Quart”...) Lo Càntich recorda els mestres del temps i les paraules.

Joan Maragall       Apel·les Mestres

Josep Maria de Sagarra       Joan Oliver (Pere Quart)

     Memòria. Fa setanta-cinc anys, en la nostra terra estimada es van perpetrar moltes barbaritats. Un amic, un poeta del Raval, supervivent del Front de l’Ebre, de l’exili i del silenci, va saber concretar-m’ho fa pocs mesos (quan jo buscava respostes a allò que no té cap explicació): “A tots dos bàndols es van cometre bestieses...”.

     Es parlarà molt en el propers mesos. Temps al temps. Es parlarà i s’escriurà en tots els mitjans de comunicació, amb coneixement o sense. Però encara mantenim deutes importants. La memòria històrica no pot reduir-se a l’absència. La memòria històrica s’ha de convertir en presència. La justícia del temps deixarà a cadascú al seu lloc corresponent. Estem convençuts. Però ara, avui, és la nostra responsabilitat mantenir el fil de la memòria i el foc de la paraula.

     Quan un fusell sega la vida d’un poeta, no hi ha excusa possible: l’home ha involucionat. Va succeir més al sud. El poeta es deia Federico.

García Lorca

     Federico... Justícia retòrica: hem oblidat el nom dels teus assassins, però no hem oblidat el teu.

     De les absències. Textos magistrals. Mestres dels mots en el número 7 de Lo Càntich, Metàfora, 2011: Giacomo Leopardi, Pere Talrich, Charles Baudelaire, Teodor Llorente, Joaquim Maria Bartrina, Francesc Matheu, Apel·les Mestres, Oscar Wilde, Joan Maragall, Rainer Maria Rilke, Fernando Pessoa, Josep Maria de Sagarra, Federico García Lorca, Vicente Aleixandre, Simona Gay, Joan Oliver “Pere Quart”, Rafael Alberti, Josep Palau i Fabre, Joan Triadú, Antònia Abante i Miquel Martí i Pol.

     De les presències: les veus d’avui, testimonis de la memòria de la lírica. En aquest número gaudim de la presència de trenta-nou autors, articulistes i traductors, dels quals vuit debuten per primera vegada en la nostra revista: Joana Raspall, Josep Lozano, Pau Mestres i Parés, Laia Camps, Ramon Pagès i Pla, Jaume Climent Oliveras, Jesús Girón Araque i Roser Amills Bibiloni són les noves firmes (gràcies per venir); al costat de les firmes ja conegudes en números anteriors: Ramon Navarro Bonet, Pep Colomer Blanco, Pilar Campmany i Piqué, M. Roser Algué Vendrells, Teresa Serramià, Núria Niubó i Cabau, Xesc Font i Odrí, Glòria Calafell, Antoni Fabregat i Guàrdia, Francesc Arnau i Chinchilla, Montserrat Lloret, Paolo Santos, Empar Sáez, Toni Arencón, Laura Boadas i Galí, Esther Llobet i Díaz, Daniel Ferré Teruel, Sandra Domínguez Roig, Maria Rosa G. Zellweger, José Luis García Herrera, Lluís Servé Galan, Vanessa Mies Iborra, Olga Farrent, Marc Freixas i Morros, Santi Borrell, Marta Pérez Sierra, Carles Carmona i Grau, Ismael Tricio Cea, Anna Gassul Julià, Enrico Meini i Carles Margarit (gràcies per estar).

     I en la part plàstica el valor afegit d’autors clàssics i contemporanis (Diego Velàzquez, Gustave Moreau, Giacomo Leopardi, Paul Cézanne, Modesto Urgell i Inglada, Oscar-Claude Monet, Joaquim Vayreda i Vila, Ignasi Pinazo Camarlench, Vincent Van Gogh, Apel·les Mestres, Ramon Casas i Carbó, Josep Clarà i Ayats, Paul Klee, Pablo Picasso, Salvador Tuset, Karl Schmidt-Rottluff, Marc Chagall, Joan Miró, György Ruttkay, Salvador Dalí, Jim Dine, Hans Ruedi Giger) i les magnífiques aportacions en forma de dibuixets, pintures i fotografies de Ramon Navarro Bonet, Pilar Campmany i Piqué, Montse Assens, Francesc Arnau i Chinchilla, Víctor Nuño, Esther Llobet i Díaz, Sergi Comas i Esmeralda Vallverdú. Gràcies per les imatges!

     L’art no entenc de fronteres. L’art és universal, patrimoni de la humanitat. Lo Càntich: poesia i prosa, cultura i tradicions, art i informació. A poc a poc, pas a pas.

     Absències i presències, però el camí és llarg. Teníem mancances i obligacions en consciència. Teníem l’obligació d’obrir la revista a les veus del futur. Nosaltres, els que avui escrivim, no serem pas els poetes del segle XXI. Nosaltres, com a molt, restarem indexats al final d’un capítol escrit amb lletres d’or... però del segle passat. Els poetes del Segle XXI (els poetes del Segon Mil·leni) estan per venir. Que no trobin les pedres que nosaltres vàrem trobar. Per a elles i ells hem fet pública la convocatòria del I Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat. Una convocatòria dirigida a aquells i aquelles que ompliran de paraules els nostres futurs silencis. Per part nostra no quedarà. Ens hem dedicat (i continuarem fent-lo) a fomentar la llengua i la cultura. I podem dir que no estem sols. I ens omple d'orgull. GRÀCIES !!! Gràcies pel suport rebut per part d'institucions, associacions, mitjans de comunicació i col·lectius culturals i educatius !!!

     Quan una petita iniciativa literària traspassa fronteres, es fa realitat la segona part del lema de la nostra revista: "retalls de poesia d’arreu del món". Ja hem començat a rebre els primers poemes que participaran en la convocatòria... i el primer ens ha arribat de l’Argentina! L’art no entenc de fronteres. La poesia no entenc de fronteres.

     Quina llàstima d’aquells que posem barreres. Quina llàstima! Corren temps difícils. Retallades i apagades. Nosaltres no entenem de retallades polítiques-judicials que s’oposen a la voluntat dels pobles. No entenem d’apagades polìtiques-judicials que s’oposen a la llibertat d’expressió (amics i amigues del País Valencià: estem amb vosaltres).

Sense senyal

     Quina serà la propera? Pot ser dintre d'alguns mesos ens aixecarem amb la notícia que els llocs-webs puntcat no es poden llegir al sud del gran riu? Ai! Quina pena! Ens fan mal algunes presències, però sabem que el temps deixa cadascú al seu lloc corresponent. Aquests polítics d'estar per casa seran oblidats. Aquests polítics són ocellets de pas. Pel seus actes seran jutgats. Pel seus actes seran oblidats. Per justícia (retòrica). Ai! Quina pena! Quines misèries humanes! Corren temps difícils, sí. Però les dificultats obliguen a treure el millor de cadascú i a unir les persones. Per supervivència.

Llibertat d'expressió

     Ocellets de pas, què no heu après res de la veu dels poetes?

     ...Algunes de les qüestions fonamentals de la vida, per exemple el lloc de naixement o la llengua materna, ens són donades i ningú no ens pregunta el nostre parer sobre aquests assumptes. Per això no té sentit ni enorgullir-se’n ni blasmar-los. Però un cop la vida es desenvolupa al voltant d’una llengua necessitem veure-la respectada a tot arreu, però d’una manera ineludible en el seu territori. Només així podrà assolir el propi vigor en tots els vessants de la nostra vida, dels quals a mi em toca defensar el de la poesia. Perquè som ben poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra sentimentalitat. Així ho sent aquest poeta català...

Joan Margarit

Ocellets de pas, què no heu après res de la veu del vostre propi poble?

     ...Escriuré en la meua llengua, per més que siga poca la gent que vulga llegir-me, sobre coses meues i sobre la cultura del meu país, i llegiré en la meua llengua. Em susbscriuré a alguna col·lecció literària que ens iguale a uns i altres. Compraré originals de música i vídeo en la meua llengua. Viuré insubornablement com he viscut fins ara tot mostrant que es pot existir perfectament sense la incultura i la banalització uniformadora que els qui ens persegueixen proposen i imposen. No faré res que no haja fet fins ara. Per sort, la meua quotidianitat encara és lliure, o encara s'hi sent lliure. Així és com reivindicaré el nostre dret a existir, vivint intensament...

Sergi Gómez i Soler

     La llengua (malgrat que us pesi) està viva. "Llengua viva. Llengua que palpita, batega, s’emociona i transmès."

     Ens fa mal el dolor i el símbol ens converteix en mites. Ens fan mal les absències, però des del cel, els poetes absents ens fan ésser més forts.

Feliç lectura. Feliç Presència.
Lo Càntich, Metàfora, 2011.

Toni Arencón i Arias
Febrer, 2011

[ Tornar a l'índex ]


CÀNTICHS CLÀSSICS I CONTEMPORANIS
DE CASA NOSTRA I D'ARREU DEL MÓN

L'infinit

Giacomo Leopardi
Traducció: Enrico Meini

L'infinito (Giacomo Leopardi) Manuscrit original

L'infinit


     Sempre he amat aquest solitari turó,
I el setge, que m’impedeix veure
De l’últim horitzó m’exclou.
Assegut i mirant, il·limitat
Espai més enllà, i el sobrehumà
Silenci, i la profunda quietud,
Em trobo amb el meu pensament, on gairebé
El cor no s'espanta. I com el vent
Sento cruixir el arbres, jo sóc
L'infinit silenci la meva veu
Comparant: em subjuga l’etern
I l’estació morta, i la present
I viva, i tots els seus sons. En aquesta
Immensitat s'ofega el pensament meu:
I naufrago dolçament en aquest mar.


Giacomo Leopardi
(Recanati, 1798 - Nàpols, 1837)
L'infinito - XII - Canti

Il·lustració: "L'infinito (Giacomo Leopardi) Manuscrit original"

Traducció: Enrico Meini
L'infinit
del poema original:

L'infinito

     Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
De l'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminato
Spazio di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo, ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e 'l suon di lei. Così tra questa
Infinità s'annega il pensier mio:
E 'l naufragar m'è dolce in questo mare.

[ Tornar a l'índex ]


Al murmuri de tes rieres...

Pere Talrich

Jove camperol (Joaquín Vayreda Vila)

Al murmuri de tes rieres...


Al murmuri de tes rieres
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!
Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, tan amena,
qui no t'ha vist,
per ell só trist!


Pere Talrich
(Serrallonga, 1810 - París, 1888)
Al murmuri de tes rieres...

Il·lustració: "Jove camperol"
Joaquim Vayreda i Vila
(Girona, 1843 - Olot, 1894)

[ Tornar a l'índex ]


Abans que a tu...

Joaquim Maria Bartrina

Els amants de les flors (Marc Chagall)

Abans que a tu...


Abans que a tu, n'he estimat una altra;
amb ella he estat aquí,
i sé tots los camins i les dreceres
que hi ha en aqueix jardí.

Darrera aquelles mates oloroses,
la fita sé que hi ha;
no hi arribem, que aixís un altre dia
encar podrem tornar.

L'amor, quan és amor, és llum de vida;
quan és desig, és foc;
quan és ja goig, és llampa; tot ho fa cendra,
i dura sa llum poc.

D'amor a enuig hi ha tots los set matisos
de l'arc de Sant Martí...
Allí on s'acaba el blau i el verd comença.
qui és l'home que ho pot dir?

Darrera aquelles mates oloroses,
la fita sé que hi ha...
No hi arribem, que aixís un altre dia
encar podrem tornar!


Joaquim Maria Bartrina
(Reus, 1850 - Barcelona, 1880)
Abans que a tu...

Il·lustració: "Els amants de les flors"
Marc Chagall
(Vítebsk, Bielorússia, 1887 – Saint-Paul de Vence, França, 1985)

[ Tornar a l'índex ]


Si alguna nit...

Francesc Matheu

Somni (György Ruttkay)

Si alguna nit...


Si alguna nit a despertar venia
ton dèbil primer son,
palpitant pels cristalls de ta finestra,
misteriosa remor;

si t'arribava una veu trista, trista
com d'un aucell que es mor,
o un sospir apagat, o un batre d'ales,
o un trepig temerós;

no t'espantes: serà que va a trobar-te
mon pensament ditxós...
Si alguna nit lo sents, obre-li, hermosa,
de bat abat ton cor!


Francesc Matheu
(Barcelona, 1851 - Sant Antoni de Vilamajor, 1938)
Si alguna nit...

Il·lustració: "Somni"
György Ruttkay
(Vágsellye, Eslovàquia, 1898 - Miskolc, Hongria, 1975)

[ Tornar a l'índex ]


Cançó de taverna

Apel·les Mestres

Taverna (Salvador Tuset)

Cançó de taverna


A la taverna d’en Mallol,
s’hi riu i plagueja:
a la taverna d’en Mallol,
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna d’en Mallor,
s’hi veu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna d’en Mallol,
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’en Mallol,
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna d’en Mallol,
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol,
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna d’en Mallol,
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.


Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854-1936)
Cançó de taverna

Il·lustració: "Taverna"
Salvador Tuset
(València, 1883 - Benicalap, València, 1951)

[ Tornar a l'índex ]


En aquest llogaret hi és l'última casa

Rainer Maria Rilke
Traducció: Carles Margarit

Al tombant del llogaret (Karl Schmidt-Rottluff)

En aquest llogaret hi és l'última casa


En aquest llogaret hi és l'última casa
només com l'última casa en el món.

El camí, que no té en compte el petit poble
lentament nit endins.

Aquest petit poble és només una transició
entre dues mides, aprensió i por,
el camí a casa en lloc d'un pont.

Aquells que l'abandonen, amb llarga excursió,
molts poden morir en el camí.


Rainer Maria Rilke
(Praga, Bohèmia, 1875 - Valmont, Suïssa, 1926)
In diesem Dorfe steht das letzte Haus

Il·lustració: "Al tombant del llogaret"
Karl Schmidt-Rottluff
(Rottluff, 1884 - Berlín, 1976)

Traducció: Carles Margarit
En aquest llogaret hi és l'última casa
del poema original:


In diesem Dorfe steht das letzte Haus

In diesem Dorfe steht das letzte Haus
so einsam wie das letzte Haus der Welt.

Die Straße, die das kleine Dorf nicht hält,
geht langsam weiter in die Nacht hinaus.

Das kleine Dorf ist nur ein Übergang
zwischen zwei Weiten, ahnungsvoll und bang,
ein Weg an Häusern hin statt eines Stegs.

Und die das Dorf verlassen, wandern lang,
und viele sterben vielleicht unterwegs.

[ Tornar a l'índex ]


Escrit En Un Llibre Abandonat En Viatge

Fernado Pessoa
Traducció: Paolo Santos

Bairro Alto de Lisboa (Víctor Nuño)

Escrit En Un Llibre Abandonat En Viatge


Jo vinc dels costats de Beja.
Vaig al centre de Lisboa.
No porto res i no trobaré res.
Tinc el cansament anticipat del que no trobaré,
I l'enyorança que sento no és en el passat ni en el futur.
Deixo escrita en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herbes, i no em van arrencar.


Fernado Pessoa
(Lisboa, 1888-1935)
Escrito Num Livro Abandonado Em Viagem

Fotografia: "Bairro Alto de Lisboa"
Víctor Nuño
(Madrid, 1972)
www.victornuno.com (obre nova finestra)
www.victornuno.com


Traducció: Paolo Santos
Escrit En Un Llibre Abandonat En Viatge
del poema original:


Escrito Num Livro Abandonado Em Viagem

Venho dos lados de Beja.
Vou para o meio de Lisboa.
Não trago nada e não acharei nada.
Tenho o cansaço antecipado do que não acharei,
E a saudade que sinto não é nem no passado nem no futuro.
Deixo escrita neste livro a imagem do meu desígnio morto:
Fui, como ervas, e não me arrancaram.

[ Tornar a l'índex ]


Cançó de pluja

Josep Maria de Sagarra

Nocturn (Joan Miró)

Cançó de pluja


No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?


Josep Maria de Sagarra a Lo Càntich
Josep Maria de Sagarra

(Barcelona, 1894-1961)
Cançó de pluja

Il·lustració: "Nocturn"
Joan Miró
(Barcelona, 1893 - Palma, 1961)

[ Tornar a l'índex ]


L'aurora

Federico García Lorca
Traducció: Carles Carmona i Grau

Nova York

L'aurora


L'aurora de Nova York té
quatre columnes de llot
i un huracà de negres colomes
que xipollegen en les aigües podrides.

L'aurora de Nova York gemega
per les immenses escales
buscant entre les arestes
nards d'angoixa dibuixada.

L'aurora arriba i ningú no la rep en la seva boca
perquè allà no hi ha demà ni esperança possible.
De vegades les monedes en eixams furiosos
trepen i devoren nens abandonats.

Els primers que surten comprenen amb els seus ossos
que no hi haurà paradisos ni amors desfullats;
saben que van al llot de nombres i lleis,
als jocs sense art, a suors sense fruit.

La llum és sepultada per cadenes i sorolls
en impúdic repte de ciència sense arrels.
Pels barris hi ha gents que vacil·len insomnes
com acabades de sortir d'un naufragi de sang.


Federico García Lorca
(Fuente Vaqueros, Granada, 1898 — Entre Víznar i Alfacar, Granada, 1936)
La aurora

Traducció: Carles Carmona i Grau
L'aurora
del poema original:


La aurora

La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean en las aguas podridas.

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.

Los primeros que salen comprenden con sus huesos
que no habrá paraísos ni amores deshojados;
saben que van al cieno de números y leyes,
a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.

La luz es sepultada por cadenas y ruidos
en impúdico reto de ciencia sin raíces.
Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes
como recién salidas de un naufragio de sangre.

[ Tornar a l'índex ]


Adolescència

Vicente Aleixandre
Traducció: Anna Gassull Julià

Cap d'un xiquet (Pablo Picasso)

Adolescència


     Vingueres i t'anares dolçament,
d'un altre camí
a un altre camí. Veure't,
i ja n'altra vegada no veure't.
Passar per un pont a un altre pont.
—El peu breu,
la llum vençuda alegre—.

     Xic que seria jo mirant
aigües a baix el corrent,
i en l'espill el teu passatge
fluir, esvair-se'n.


Vicente Aleixandre
(Sevilla, 1898 - Madrid 1984)
Adolescencia

Il·lustració: "Cap d'un xiquet"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, França, 1973)

Traducció: Anna Gassull Julià
Adolescència
del poema original:


Adolescencia

     Vinieras y te fueras dulcemente,
de otro camino
a otro camino. Verte,
y ya otra vez no verte.
Pasar por un puente a otro puente.
—El pie breve,
la luz vencida alegre—.

     Muchacho que sería yo mirando
aguas abajo la corriente,
y en el espejo tu pasaje
fluir, desvanecerse.

[ Tornar a l'índex ]


Lluita amb l'àngel

Simona Gay

Les veus (Gustave Moreau)

Lluita amb l'àngel


Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l'Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el véncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d'aquella nit obscura.
Ne perdia l'alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l'embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l'alba puntejava,
l'Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s'entenebria,
contra d'un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m'era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d'alba gemmada.
L'àngel digué: "l'aurora veus lluir,
Déu t'ha provat, ja tens la llum, deixa'm partir"
-"Si em tens de beneir, ¡Àngel!", i el retenia,
llavors em beneí... s'aixecava el nou dia...


Simona Gay
(Simona Pons i Trainier)
(Illa del Riberal, Rosselló, 1898-1969)
Lluita amb l'àngel

Il·lustració: "Les veus"
Gustave Moreau
(París, 1826-1898)

[ Tornar a l'índex ]


La coloma

Rafael Alberti
Traducció: Ismael Tricio Cea

Coloma (Ignasi Pinazo Camarlench)

La coloma


S'equivocà la coloma,
s’equivocava.
Per anar al nord anà al sud,
cregué que el blat era l’aigua.
Cregué que el mar era el cel
que la nit la matinada.
Que les estrelles rosada,
que la calor la nevada.
Que ta faldilla ta brusa,
que ton cor la seva casa.
(Ella s’adormí a la vora,
tu en el cim d’una branca.)


Rafael Alberti
(El Puerto de Santa María, 1902-1999)
La paloma

Il·lustració: "Coloma"
Ignasi Pinazo Camarlench
(València, 1849 - Godella, 1916)

Traducció: Ismael Tricio Cea
La coloma
del poema original:


La paloma

Se equivocó la paloma,
se equivocaba.
Por ir al norte fue al sur,
creyó que el trigo era el agua.
Creyó que el mar era el cielo
que la noche la mañana.
Que las estrellas rocío,
que la calor la nevada.
Que tu falda era tu blusa,
que tu corazón su casa.
(Ella se durmió en la orilla,
tú en la cumbre de una rama.)

[ Tornar a l'índex ]


Cant Espiritual

Josep Palau i Fabre

La tragèdia (Pablo Ruiz Picasso)

Cant Espiritual


     No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

     Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

     Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

     ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

     No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: Crec.

     No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre
(Barcelona, 1917-2008)
Cant espiritual (1950)
'Fragments del laberint'


Il·lustració: "La tragèdia"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


He guardat tants secrets

Joan Triadú

Arquitectura Còsmica (Paul Klee)

He guardat tants secrets


He guardat tants secrets
que el dolor no té espera:
passa de llarg i mou
un plor sense parada.

M'adormo en el dolor
fluent de mar i terra.
De Iluny, el cor refà
l'enduta primavera.

Una vegada més
m'ajup la consciència:
saber el nus, penetrar,
morir amb la vida morta.


Joan Triadú
(Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010)
He guardat tants secrets

Il·lustració: "Arquitectura Còsmica"
Paul Klee
(Münchenbuchsee, Suïssa, 1879 - Muralto, Suïssa, 1940)

[ Tornar a l'índex ]


Petons escarlata

Antònia Abante i Vilalta

Dona nua sobre fons vermell (Pablo Picasso)

Petons escarlata


Besa'm quan en dius adéu
entre gemecs de nostàlgia,
enreda'm l'anhel pel cos
talment amb teixits d'aranya,
consellera dels instints,
pel meu conviure, equipatge;
sirena en mar de delits,
sirena amb la pell de plata,
cortina de set colors
és el teu cos vora l'aigua;
serpentina de coralls,
els rinxos imaginables:
llaminer de tota tu
dormint al llit de l'onada,
les bombolles dels sentits
escalen per la messana.
Tu ets la vela del vaixell,
guia i nord en tot viatge;
besa'm quan em dius adéu
amb els petons escarlata.


Antònia Abante i Vilalta
(Barcelona, 1921-2007)
- Cofundadora del grup Poesia Viva, de Barcelona -
Petons escarlata

Il·lustració: "Dona nua sobre fons vermell"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mougins, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


Sonet

Miquel Martí i Pol

La Deessa (Josep Clarà)

Sonet


A Josep Clarà

Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d'una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,

perquè d'un temps, inesperat i lleu,
n'ha fet un arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,

un tremolar indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s'aferra i creix

i omble l'espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda,
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.


Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 1929-2003)
Sonet

Il·lustració: "La Deessa"
Casa de la Ciutat de Barcelona
Josep Clarà i Ayats
(Olot, 1878 - Barcelona, 1958)

[ Tornar a l'índex ]


Cançons de Carnestoltes


Cartell de Carnaval - Santa Coloma de Gramanet 2009


Ja ha arribat en Carnestoltes, el rei dels pocasoltes!

Carnestoltes
quinze voltes
i Nadal de mes en mes.
Cada dia fossin festes
la Quaresma mai vingués.

Ara arriba el Carnestoltes
tots sortim a passejar
ens posem una disfressa;
per saltar, cantar i ballar.
Tiru-liro, Tiru-liro,
Tiru-liro, Tiru-lira,
Quan arriba el Carnestoltes
tots sortim a passejar.

(Cançó Popular)


Cartell de Carnaval - Roses 2007


El dijous llarder

El dijous llarder
botifarra, botifarra.
El dijous llarder
botifarra menjaré.

I si és dijous gras,
botifarra, botifarra,
i si és dijous gras
botifarra menjaràs.

(Cançó Popular)


Cartell de Carnaval - Terrassa 2011


Nostre pare Carnestoltes

Nostre pare Carnestoltes
sempre ha estat molt divertit;
ens escura les butxaques
i ens fa anar contents al llit.

No ploreu, no,
que ell tornarà
i nosaltres no.

(Cançó Popular)


Cartell de Carnaval - Sentmenat 2008


A setze, a setze

A setze, a setze,
a setze el pa;
el pobre Carnestoltes
acaba d'arribar.

A setze, a setze
a setze el vi;
el pobre Carnestoltes
s'acaba de morir.

(Cançó Popular)


Il·lustracions:
Cartell de Carnaval - Santa Coloma de Gramanet 2009
Cartell de Carnaval - Roses 2007
Cartell de Carnaval - Terrassa 2011
Cartell de Carnaval - Sentmenat 2008

[ Tornar a l'índex ]


CÀNTICS D'AVUI, D'ARA, D'ACÍ, D'ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ

Podries

Joana Raspall

Podries

Podries


Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...

Un altre país
fora casa teva,
I diries "sí"
en un altra llengua.

T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser,
potser més dolenta.

Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'altra mena;

Duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs, de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això pensa,
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.


Joana Raspall
(Barcelona, 1913)
Podries


PAU, SOLIDARITAT...

L'ultim dia de l'any va ser el dia universal de la Pau. Pau, solidaritat, tolerància... crec que tot es resumeix en el respecte als altres, perquè malgrat les diferències, tothom té els mateixos drets i els mateixos deures.

Els infants que aquests dies han tingut de tot i més, i que acaben jugant amb les capses de les joguines, haurien de pensar en els que potser també ho faran, però en aquest cas, perquè no tindran res més... Trobo que el poema Podries, és molt addient per fer-los reflexionar i que s'adonin de la sort que tenen.

M. Roser Algué Vendrells

[ Tornar a l'índex ]


Mentre als vidres fueteja la pluja

Ramon Navarro Bonet

Esculls en Étretat (Oscar-Claude Monet)

Mentre als vidres fueteja la pluja


Els braços de la mar romanen quiets.
Talment via de tren a l'infinit.

Encesa la memòria, un àngel
s'aboca a un llibre
amb amorosa festa
mentre al muscle, una papallona tatuada
somnia remors de qualsevol vesprada.

Un fons d'infància.

Eixugant-se els llavis en l'espera,
una parella. Un cor. Una boca callada.
I rostres. I paraules pensades
de malenconia.

I sirenes a contrallum
-oblids congelats
de la primera albada-.

I una ploma d'àngel escriptor
que esquinça l'aigua
i la transforma en deeses fades silencioses,
ballarines de ballet
amb piano ardent.

La guspira del temps.
Fugida d'aigua.

Ja sonen arpegis
a ran de platja.


Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
Mentre als vidres fueteja la pluja

Il·lustració: "Esculls en Étretat"
Oscar-Claude Monet
(París, 1840 - Giverny, 1926)

[ Tornar a l'índex ]


Flor de neu

Pilar Campmany

Neu (Pilar Campmany)

Flor de neu


Suportant el gebre i el glaç,
dins espessor de tarda blanca,
abraça el poeta pensaments
que anhelosos caminen;
inventa mots que fonguin el gel,
s’impregna de tinta els dits
per desvetllar riu de sentits;
arrecera sota el braç somnis
que són espurnes d’emoció,
sentiments de molt endins
que defugen la gelor.

Quan el fred és ferida a la pell,
escriu esperançades paraules
que atorguen tebi caliu
a les gèlides volves blanques.
Quan la neu clivella l’ànima,
la poesia es desperta,
esclata la flor de neu...


Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Flor de neu

Il·lustració: "Neu"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


A la deriva

Teresa Serramià

Imatge de ciutat amb detalls en verd i vermell (Paul Klee)

A la deriva


En ple carrer d’Urgell
l’onada dels teus ulls em pren i em rebolca i de cop s’esvaneixen
perforadores, grues, clàxons
gent.
No sé qui sóc. Què faig. On sóc. On vaig.
Solament sé que el teu somrís esquinça velams i màstils
i que els llavis em deixes emmelats de sal, quan golut, llepes de mi la por
i em beses.

Entre els teus braços presa
m’estremeixo intensament en pressentir l’imminent naufragi quan amb dits d’aigua
remous a pleret el sorral del meu cos vençut
a la deriva.

Fins que de sobte, emergeixo del teu mar embravit i el temps
paralitzat
del meu rellotge lleva l’àncora i atzarosament salpo de bell nou
escala avall
del
metro.


Teresa Serramià
(Barcelona, 1940)
A la deriva
(1er Premi de Poesia de Parets del vallès, 2003)

Il·lustració: "Imatge de ciutat amb detalls en verd i vermell"
Paul Klee
(Münchenbuchsee, Suïssa, 1879 - Muralto, Suïssa, 1940)

[ Tornar a l'índex ]


A vosaltres

Pau Mestres i Parés

Mare i nen (Pablo Picasso)

A vosaltres


A vosaltres que en nasquéreu
o el destí us hi va menar
A vosaltres que heu estat
i sou feliços a la vostra manera
A vosaltres que esteu un xic lluny
de la realitat quotidiana
A vosaltres que aquesta societat imperfecta
us està aviciant
A vosaltres que no en sabreu mai
de les lluites per sobreviure
A vosaltres que sempre heu de tenir
algú al vostre costat
A vosaltres que dels vostres pares i germans
mai en sabreu angoixa

A vosaltres i per vosaltres els pares i familiars
fem coses que no faríem
A vosaltres i per vosaltres el destí de la vida
ens fa ésser més solidaris
A vosaltres i per vosaltres us hem de dedicar
hores i hores
A vosaltres i per vosaltres hem passat
molts ensurts
A vosaltres i per vosaltres hem sabut i après
el que és estimar
A vosaltres i per vosaltres hem sabut també
el que és patir
A vosaltres i per vosaltres no podrem fer en el futur
una vida contemplativa.

A vosaltres i per vosaltres


Pau Mestres i Parés
(Sant Boi de Llobregat, 1943)
A vosaltres

Il·lustració: "Mare i nen"
Pablo Picasso
(Màlaga, 1881 - Mogins, França, 1973)

[ Tornar a l'índex ]


Pels camps blaus de la memòria

Laia Camps

Cementiri (Modesto Urgell i Inglada)

Pels camps blaus de la memòria


Neu gris en el vessant
de gener
clamant en silenci
on brollen, entre la runa,
cementiris que s’emporta el vent.

Tenca d'hora... L'hora eterna...

Allà va quedar. Sol davant el mirall.
Amb un poema a la mà
girat en el temps.

Em fa mal el teu amor
de bogeria i tristesa.
S’han anat els ocells de la por
pels camps blaus de la memòria
a l’ombra dels xiprers vells.


Laia Camps
(Barcelona, 1944)
Pels camps blaus de la memòria

Il·lustració: "Cementiri"
Modesto Urgell i Inglada
(Barcelona, 1839-1919)

[ Tornar a l'índex ]


Cor de vidre

Núria Niubó i Cabau

Cor (Jim Dine)

Cor de vidre


És mon cos, nau
en mar esquerpa.

En vela de seda fina,
l'aire difús d'onades dolces,
enlaire miratges de sospirs.

Lleuger i fràgil cor de vidre
s'enduu la mar.

Emmudint el crit
en sa bravura,
aquest cor meu
que en dolor esclata,
s'abandona a l'oreig
de sa mar blava.

Trencant l'escull,
virant a nord.
Cercant destí
en horitzons insòlits
de mars serenes,
en dolls de blaus
i verds maragdes.

Lleuger i fràgil cor de vidre
s'enduu la mar.

I en vela de seda fina,
s'enlairen sospirs d'onades dolces.

Que és mon cos, nau
en mar esquerpa.


Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Cor de vidre

Il·lustració: "Cor"
Jim Dine
(Cincinnati, 1935)

[ Tornar a l'índex ]


Diuen que sóc poeta

Ramon Pagès i Pla

Parella al parc d'Arles: El jardí del poeta III (Vincent Van Gogh)

Diuen que sóc poeta


Diuen que sóc poeta, i jo no ho sé ben bé...
Em passo mitja vida fent escórrer la clepsa
per veure si, alguna hora, organitzo els meus mots
i faig un vers i un altre i després, un poema
que deixi les empremtes del meu viure silent.

Diuen que sóc poeta, i jo no ho sé ben bé.
Mes, sovint, de vegades, m'acaronen les muses
amb llargues mans de seda, i m'envien mil flors
i mantenen oberta la porta enamorada
que guarda, amb les paraules, la veu del "més enllà".

Diuen, que sóc poeta, i jo no ho sé ben bé...
Inconscient, deturo la cançó de la senda
i, sense cap remei, paralitzo les passes
i navego amb la nau dels meus íntims treballs.

Diuen que sóc poeta, i jo no ho sé ben bé.
Em captiva l'essència que perfuma el miratge.
Cremo el cor dels meus dies, i complac el meu goig
i accepto aquest treball, amb tota complaença,
perquè esfullo els meus somnis i els escampo pel món.

I, en el bosc dels poetes, cremo el foc del meu temps.


Ramon Pagès i Pla
(Viladrau, 1947)
Diuen que sóc poeta
- Tercer Premi al XV Certamen Poètic de Palafrugell -

Il·lustració: "Parella al parc d'Arles: El jardí del poeta III"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

[ Tornar a l'índex ]


Sense suborns

Glòria Calafell Martínez

La cadira de Van Gogh (Vincent Van Gogh)

Sense suborns


Que la pedra parli per mi.          
Jaume Cabré: "Les veus del Pamano"

Quan s’esquerda la claror, el temps no et fa nosa
i la pensa et retorna el coratge a la pell.
No et consumeix el perfum de la flor,
marcida dins el cristall d’un pitxer,
ni els oblits dins la soledat més fonda
on es reclou la nit de tot.

Esperes vèncer l’angoixa, mare de totes les pors,
entre la transparència del vidre
i l’ull del pany per on guaites el món.
No és per venjança.
És per acarar-te a la mort sense suborns.
de retorns caducs o d’eternitats promeses.

Seduïda per la lluïssor
del gaudi més gris,
per tu parlarà la pedra polida,
amb un guió curt i profund,
com la línia que et solcava la mà,
del que, potser, haurà estat la teva felicitat.


Glòria Calafell Martínez
(Barcelona, 1947)
Sense suborns

Il·lustració: "La cadira de Van Gogh"
Vincent Van Gogh
(Zundert, 1853 – Auvers-sur-Oise, 1890)

[ Tornar a l'índex ]


Rosa

Josep Lozano

Rosa (Pilar Campmany i Piqué)

Rosa


Que silent roman la rosa
ensonyada en son capoll,
anunciant-nos la desclosa
del seu intacte candor.


Josep Lozano
(Alginet -País Valencià-, 1948)
Rosa

Il·lustració: "rosa"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


L'esglai

Jaume Climent Oliveras

Nu (Ignasi Pinazo Camarlench)

L'esglai


Desitjava com mai
tenir aquesta nova trobada
que em farà suara,
reviure el millor record
de la nostra millor jornada.

Vull recordar-te de bell nou
la nit més dolça i galana
que vam poder viure tots dos
en una tendra i fresca albada,
car, cada cop que ho faig,
visc igualment el record
de l´inici d’un ardorós amor
que més tard, dissortadament,
esdevingué a desgrat de tu i jo
un gran i vivaç foc latent
però de flama apaivagada.

Fou una nit de maig
en un moment
on tan sols oirem sentir parlar
el silenci.
Oi que te’n recordes?

La llum de lluna en forma de raig
lliscava damunt del teu cos
i ens albirà viure a tots dos
una nit d'encanteri.
Oh! Com me l’evoques!

Tot ens fou tan propici,
que vam poder viure tu i jo
un idíl·lic ambient d'amor
dels més inèdits.
Què agosarat fui aleshores!

Jo et vaig abraçar,
no vas dir res.
Coincidíem: "Deixem que sigui el temps
qui xerri".
Vaig notar la teva pell
tan fina i suau
qual tacte de porcellana o talc.
I jo, intrèpid,
com volent anar a per totes,
vaig voler recórrer el teu cos
de manera tal,
que em sentí premiat amb el més gran
dels estipendis.

Jo vora teu, somiant ja,
i tu al meu costat.
Vingué el teu primer esglai, i més tard,
altre cop un silenci.

Mutisme que va durar poc
i que sols es trencà,
pels nous esglais sorgits d'aquell cos
tan esplèndid.

No vull ni voldré oblidar mai,
aquella diàfana nit de maig.
No ho podria ni amb esforç, per molt
que m'hi empenyi.

L'amor fou massa important
per creure'l fruit d'un sol instant.
Vull estimar-te, ser al teu costat i què
sempre t'anheli.

Amar-nos, fou un mutu obsequi
que ens lliuràrem tots dos.
El nostre amor esdevingué ja des de llavors,
el millor dels premis.

Recordo doncs aquella nit,
en què revifares el meu foc,
i que et va faltar poc per dir-me: sí
i que em tinguessis.

D'ençà, que revisc aquell fet,
el veig com l'objecte de més apreci.
Me l'afermo ben fort al cos, no fos cas
me'l prenguessin.

Vull però, d’ara endavant ser més audaç,
i que quan de bell nou t’ho recordi,
esdevingui en cada cas, el millor acte d’amor,
que, memorablement, ambdós visquéssim.


Jaume Climent Oliveras
(Lleida, 1948)
L'esglai

Batecs: Amors, Desamor, Eros
"Batecs: Amors, Desamor, Eros"
Hontanar (2005)

Il·lustració: "Nu"
Ignasi Pinazo Camarlench
(València, 1849 - Godella, 1916)

[ Tornar a l'índex ]


Temprant clarors

Antoni Fabregat i Guardia

Impressió - sortida del sol (Claude Oscar Monet)

Temprant clarors


Estels matiners
llàgrimes de lluna
que des de l’alçària
ens tempres clarors
bàlsams de l’esperit
bufaner de ventijols
i amoïnador de foscors.

Obrat a sentiments
diàfans i sedatius
escoltant el brunzir
de les ones colpejant
els amerats roquissars
sortosament verges
de fragàncies i olors.

I endinsat en els cors
de qui contemplant-te
absort a tanta bellesa
et recelen tremolencs
molt porucs hi ploraners
de que tanta grandesa.

S’esmunyi fredament
entre les teves clarors
redossades de feblesa
per seguir camins ignots
nodrits de malenconia
hi refets per l’acubilla-me’n
l’ostracisme i la por.


Antoni Fabregat i Guardia
(Penelles, Lleida, 1952)
Temprant clarors

Il·lustració: "Impressió - sortida del sol"
Oscar-Claude Monet
(París, 1840 - Giverny, 1926)

[ Tornar a l'índex ]


Oh foll amor!

Francesc Arnau i Chinchilla

Llauradora (Ignasi Pinazo Camarlench)

Oh foll amor!


“Oh foll Amor! Sols vostre nom m’espanta...”
“Cants d’amor” -AUSIÀS MARCH-

Ara a la tardor he trobat de nou la il·lusió per l’amor, com quan era un adolescent i m’enamorava de totes les xicones que em miraven. Fa uns anys em va clucar l’ull, jo tenia més de quaranta anys, i ella era una joveneta que acabava de complir-ne disset. Va ser tota una aventura, i a tothora escoltava el murmuri dels veïns: “Si pot ser la teua filla! On vas, verderol?” Jo feia veure, doncs així ho sentia, que el meu amor era un amor platònic, ja sabeu! l’amor per la bellesa, i no li tocava ni un pèl. Aleshores, van passar els anys i, a poc a poc, sense que me n’adonés, ella va anar creixent, i a cada vegada feia més goig veure-la. Ja no me la mirava com abans, i vaig tornar a sentir punxes al cor i bategades al cap; la sang em bullia dins de les venes, i ara comprenc que la meua dona de vegades es senta gelosa d’ella, que és tan bonica, que tot ho enlluerna amb la seua presència, que deixa bocabadats a tothom que la mira; dones i homes, joves i vells, fins i tot els orbs i els muts s’enamoren de la seua flaire, de la seua veu, del seu relleu suau com el fil d’aranya, el seu esguard tan pur com l’aigua de les glaceres que l’home mai no ha trepitjat... Per això comprenc a Isabel, car no pot lluitar contra la meua passió per...
LA POESIA!!!

***

3/SETEMBRE/2010


Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Oh foll amor!

Il·lustració: "Llauradora"
- Casa-Museu de Godella -
Ignasi Pinazo Camarlench
(València, 1849 - Godella, 1916)

[ Tornar a l'índex ]


Ocàs

Montserrat Lloret

Escultura de Hans Ruedi Giger


Ocàs


Restes rovellades
marcides entre deixalles
esquincen el calze
que emparava el gineceu.
Receptacle sagrat
engendrador de vida
ara a la sort dels elements.
Altra hora fèrtil paradís
d’on rajaven rius escarlata.
Racó amagat entre les heures
on sadollaren plaers i desitjos
dipòsit de la llavor de l’avui.


Montserrat Lloret
(Barcelona, 1954)
Ocàs

Inspirat per l'escultura de:
Hans Ruedi Giger (Chur, Suïssa, 1940)
ubicada a l'entrada del
Museu H.R. Giger
- Museu H.R. Giger -

Château St. Germain, Gruyères, Cantó de Friburg, Suïssa

[ Tornar a l'índex ]


Efeb d'eterna joventut

Maria Rosa G. Zellweger

Efebus (Ramon Navarro Bonet)

Efeb d'eterna joventut

A Ramon Navarro Bonet

Amigues, heu vist el poeta en la seva esplendor?
L’heu sentit galopar sobre la carn
amb els músculs tensats?
Heu somiat amb el seu cos,
emergint de la mar, daurat pel sol, tal qual una
escultura de déu grecoromà?
L’heu sentit riure
i trencar amb la seva rialla les tenebres?
Us heu acollit darrera
de la seva ampla esquena?

Jo l'he vist així, però també
en la seva forma més humana: cansat,
amb els ulls ullerosos, despentinat,
la mà suportant el pes del front
(potser somiant nous versos).
Per això, encara més l'estimo.


Maria Rosa G. Zellweger
(Caracas, Veneçuela, 1956)
Efeb d'eterna joventut

Il·lustració: "Efebus"
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)

[ Tornar a l'índex ]


L'agulla del temps

Jesús Girón Araque

Rellotges tous en el moment de la seva primera explosió (Salvador Dalí)

L'agulla del temps


I l'arena
              queia precipitadament
                                                    entre els dits.

El rellotge, trencat, jeia sobre l'estora dels dies.
La mirada, perduda entre ventalls de fosca,
com un cisell que colpeja la pedra dels sentits.
La nafra, brollador d'instins que es perden en la memòria,
oberta amb sangosa desfeta, tenyia melangia.

I l'arena
              queia precipitadament
                                                    i jo intentava

aprehendre-la curosament al cristall de les meues pupil·les.


Jesús Girón Araque
(Calles, València, 1956)
L'agulla del temps

Jesús Girón viu a La pobla de Vallbona (País Valencià)
i publica habitualment al bloc:


El cau de Calpurni


Il·lustració: "Rellotges tous en el moment de la seva primera explosió"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]


Carrer Tallers

José Luis García Herrera

Nocturn - Carrer Tallers - Barcelona (Esmeralda Vallverdú)

Carrer Tallers


Plou i algú m’espera al final del carrer.
A cops d’aigua vaig obrint camí,
amb la lentitud de qui no té pressa
i sap que la millor companyia, de vegades,
és la veu interior que viu en el silenci.
A la penombra, entre les parets grises
i la fredor antiga de les pedres,
recorro la distancia de la memòria,
pujant-me el coll de la gavardina, protegint-me
de la pluja i del capvespre.
Alguns vianants segueixen les meves petjades
i jo segueixo la música del meu cor
que batega com una ona perduda
sobre l'horitzó de la melangia.
Plou i tocant La Rambla un home m'espera.
Jo voldria acomiadar-lo amb un gest,
retardar l'hora de la trobada. Però
tot està escrit sobre la pell de la pedra.
Quan arribi a la fi sé que el temps
serà com la pluja, com l'aigua
que passa i no deixa records del seu rastre.
I jo voldria que el carrer no acabés mai,
que sempre hi trobés camí per davant,
que aquell que m’espera marxés i ja sempre
la pluja no fos la cançó d'un adéu.


José Luis García Herrera
(Esplugues de Llobregat, 1964)
Carrer Tallers

Il·lustració: "Nocturn - Carrer Tallers - Barcelona"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)

[ Tornar a l'índex ]


Un somni com qualsevol altre

Olga Farrent

Ermita de la Santa Cova (Sergi Comas)

Un somni com qualsevol altre


Alba i negra, mare i fill, amb el món a la mà i feta de pollancre.
A la Moreneta i a mi, avui ens cauen les llàgrimes.
Sense fervor religiós de cap mena, ni vocació de santa,
jo a ella; la sento més meva, més propera, més humana.
Potser, perquè tallada a fusta, va néixer d’un arbre.
Els deus de la terra m’inspiren més confiança.
Reconec el meu ancestral en la seva mirada,
aquell que és Mare originaria,
de tots i totes nosaltres.

Avui he somiat que pujava a Montserrat
I des del cim més alt, a tocar el cel,
Més amunt, més amunt de l’Abadia,
Invocàvem plegades i en femení:

Deesses de l’Amor
Acolliu-nos a tots i totes
al caliu de l’abraçada
i canteu dolça cançó.
No tenim set de venjança
Tot aquest dolor, no és més
que fam de llet de pit
i escalfor de bressolada.


Olga Farrent
(Barcelona, 1970)
Un somni com qualsevol altre

Fotografia:
"Ermita de la Santa Cova"
(6 de juny del 2010)
Sergi Comas
(Terrassa, 1979)

[ Tornar a l'índex ]


Parpellejo

Roser Amills Bibiloni

Parpellejo

Parpellejo


Amb els ulls tancats em gaudeixo.
amb els ulls oberts m'aprecies
qualsevol dels orificis.

Per això és que parpellejo,
Per tenir-ho tot.


Roser Amills Bibiloni
(Algaida, Mallorca, 1974)
Parpellejo
(MORBO)
March Editor


Llarg poema dedicat a Miquel Marti i Pol

Marc Freixas i Morros

Miquel Martí i Pol

Llarg poema dedicat a Miquel Marti i Pol


Posat dempeus amb els colzes damunt la taula, penso;
crido com en un buit de precipici infinit,
impotent i dolgut per la teva sobtada desaparició.

Et recordo paraules teves;
paraules al vent que també són del poble,
com si la distància fos tocada per un vers teu,
que viu dins del meu cor prop de la gent,
vora la terra de casa nostra.

Perdura el poema ben tendre com a tu t'agrada;
un poema que canta molt sovint,
i acaba essent cançó.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor,
és el record que sosté la teva absència d'enyor;
et llegeixo i t'he llegit,
i et rellegiré cadascun dels teus poemes,
per seguir el rastre que deixes amb el teu llegat.

Altre cop ets tu,
i tant hi fa mentre siguis tu;
doncs ets el prodigi,
que m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

La quietud perduda del teu rostre en el meu cor;
la quietud perduda de tots els poemes que has deixat escrits,
en aquest llibre que ara puc tocar amb les meves mans.

Altre cop ets tu,
qui m'ha fet sentir la genialitat de les paraules.

Aquest espai,
és la llum que viu dins del meu cor;
la flama encesa per sempre en la dolça tendresa,
la vida mateixa que m'ensenya els teus poemes:
un per un,
lletra per lletra,
vers per vers...

Aquest espai,
s'omple de tu en tota la seva esplendor,
sense negar-me cap dels teus desitjos i delits,
per satisfer els meus ulls, embadalits,
amb les teves creacions poètiques.

Sóc ullprès dels teus poemes;
m'inscric com a lector del teu talent,
i em refaig a cada instant,
mentre reservo el dret a llegir-te, lliurement.

Fas el moment tendre,
les paraules fàcils i els dies agradables;
et cobreixo de tot jo per guardar un trosset de tu,
i acomplir una mica del meu somni.

Quedarà el record perdurable en ment;
restarem pendents de tu,
i pendents de retornar-te el silenci que escoltaves,
quan sol a la teva cambra
escrivies els poemes que ara i avui i sempre formaran
                                                 part de la nostra història.


Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
Llarg poema dedicat a Miquel Marti i Pol
3er Premi Comarca de l’Anoia
IX Certamen de Poesia de Sta. Margarida de Montbui

Fotografia: "Miquel Martí i Pol"

[ Tornar a l'índex ]


EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."

Joan Vinyoli (El cremat)


Des del llagut es veu el poble franc...

Josep Maria de Sagarra

Des del llagut es veu el poble franc,
ara que el sol hi bat de cara;
es veu el poble tot pintat de blanc,
ara que sol no el desempara.

I darrera el pujol fet de graons,
vestit de vinya retallada i neta;
el poble ran deblau, la vinya al fons
i al cel un xiscle d'oreneta.

Des del llagut es veu tot petitet;
els mariners són com un cap d'agulla,
la campana sospira molt baixet
i cada cep sembla una fulla.

Poble estirat a vora de la mar,
o delicada ratlla fina,
que te la menges amb un sol esguard
i et cap sencer dintre la nina!

Blanc fistonet damunt el blau marí
esmortuint la greca i la baralla,
et sento més del cor, vist des d'ací,
des del llagut que balla.

Et veig a tu, i penso amb tu només,
el blau i el blanc m'han esborrat les penes,
des del llagut encar t'estimo més,
i em lligues més les venes.

Des del llagut que té un si és d'atzar,
un si és de recança...
Totes les vistes des del mar,
quina mena de mel i d'enyorança!

Lletra: Josep Maria de Sagarra
Música: Francesc Salse
Des del llagut es veu el poble franc...

Selecció de: Pep Colomer Blanco
EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES


TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué (Teixits de mots
"Nascuda a Barcelona,
pintora i relataire."


Hivern

Pilar Campmany i Piqué

Arbres adormits (Pilar Campmany)

Hivern

Ha arribat l’hivern! Temps de vidres entelats, de matinades blanques i de vesprades grises... Hem hagut d’ajornar moltes de les activitats que fèiem durant el bon temps: banys de mar, passejos per la sorra descalços... La nit ha pres temporalment la llum al dia, fins que, de sobte, un matí ens torni a sorprendre una poncella agosarada a la branca d’un arbre, o el vol d’una mosca primerenca...

La poesia, però, continua viva encara que faci fred; dóna caliu constant a la cruesa de l’hivern; li escalfa la neu, li escalfa l’ànima...

Els grans poetes sempre han dedicat bells poemes a l’hivern. Recordem-ne un de Joan Maragall:

Les minves del gener

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Joan Maragall
Les minves del gener


Mots teixits per: Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Hivern

Il·lustració:
"Arbres adormits"
Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


PETITESES
M. Roser Algué Vendrells
M. Roser Algué Vendrells"Les coses que de veritat ens fan vibrar, per bé o per mal, les que ens ajuden a fer via, solen ser les coses petites. De vegades fem un pas enrera, però sovint, després, en fem dos o tres endavant. És una mica anar per la vida a cop de sensacions, a les que jo he anat donant forma de prosa o de poema, segons el que em demanava el cor en cada moment, i les coses del cor sempre són prioritàries. Ja sabem que és el pensament el que regeix els nostres actes, però sovint ens cal posar un xic de fantasia i d’il.lusió a les nostres vides."

Reflexió sobre la Poesia

M. Roser Algué Vendrells

Reflexió sobre la Poesia

Reflexió sobre la Poesia


     Què és la poesia? Si ho preguntéssim a un infant, segurament influenciat pels adults, és possible que contestés: -És fer versos.

     Amb el pas del temps descobriran que la poesia és molt més que això; que és una forma d’expressar els nostres sentiments i les nostres vivències, una manera diferent de comunicar-nos amb els altres, poder sintetitzar una idea que en prosa, potser necessitaríem moltes pàgines per explicar-la, però podem plasmar-la amb un petit poema... I de vegades no és precisament l’expressió de la bellesa ja que, fins i tot, sovint destil·la una certa amargor. I que no necessàriament el poeta és qui escriu poemes, i a l’inrevés, hi ha qui escriu poesia i té molt poc de poeta...

     Jo penso que per fer poesia calen dues coses importants: Tenir alguna cosa per compartir (sentiments) i saber-la transmetre (tècnica). Hi ha qui té molt per dir i no sap explicar-se i qui s’explica molt bé, però no té gran cosa a dir... Com deia en Miquel Martí i Pol:

”El millor poeta és el que sap trobar l’equilibri entre la tècnica i el sentiment”.

     Jo sempre he estimat la poesia i si he de triar, prefereixo que predomini el sentiment (segurament perquè de tècnica no en sé gaire). Ara bé, tinc molt clar que sentir-se poeta no és només fer versos... és, sobretot, una actitud davant la vida. És un fer camí, observant i captant els missatges de tot allò que ens envolta, sense perdre’ns cap detall de la vida que passa a prop nostre i que, d’alguna manera ens va enriquint, per després poder transmetre als altres un borrall de sensibilitat. Faig meva l’expressió amb que algú, potser sense ser-ne conscient, va plasmar aquesta filosofia: “Aprendre a mirar, és aprendre a estimar”.

     La meva conclusió seria, doncs, que la poesia és tot allò que ens fa sentir alguna cosa especial, que d’alguna manera ens fa vibrar i que, en definitiva, és el que pretén transmetre qui l’escriu i penso que hauríem de saber buscar allò que de poètic té la vida. I torno a citar Martí i Pol, quan diu:

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que, l’escriptor sol, no és capaç de donar-li”.

     De totes maneres avui em fa il·lusió quedar-me amb la descripció, innocent, que en va fer a la meva classe, un nen de sis anys:

“La poesia és explicar les coses amb paraules boniques”.


M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
Reflexió sobre la Poesia
[ Petiteses ]



M. Roser Algué Vendrells,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:
Petiteses
Petiteses


[ Tornar a l'índex ]


PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Paraula de Núria"Paraules que regalen els sentits,
teràpia per a cors malmesos.
Paraules.
Provocadores de somnis,
renovadores d’il·lusions, silencioses,
canviants, de colors i formes,
amb vida pròpia, amb força."


Primer i últim viatge

Núria Niubó i Cabau

Dues figures religioses (Salvador Dalí)

Primer i últim viatge

     És el primer viatge llarg que fa l’Anna des de que té carnet de conduir.
     Els pares, molt a contra cor, han acceptat la seva ferma decisió d’anar-se’n sola, i tot que confien en la seva prudència, li han fet moltes recomanacions, la més important...
     —Nena, truca’ns aviat per dir-nos quan podrem venir a visitar-te.

     Duu només lo més imprescindible, sap que les monges clarisses han fet vots de pobresa, però sí que porta un petit paquet per regalar a una persona molt especial.

     El viatge el farà sense perdre massa temps, a mig camí un entrepà, trucarà als pares i continuarà, vol arribar-hi a primera hora de la tarda.

     Com més s’apropa al Convent, més intranquil·la es troba. Després de haver concretat dia i hora amb la “Madre Superiora”, sabent que són molt estrictes, vol ser puntual.

     Són les quatre de la tarda, ha deixat el cotxe en la petita plaça del Convent, el cor li batega de pressa, les cames li tremolen. Tants anys esperant!

     Des de que té us de raó que ho ha desitjat. Els pares sempre li han fet raonaments per convèncer-la que encara no era el moment. Ara, ja no li han pogut privar.
     Ha estat ella que ha fet tots els passos per ingressar en la “Orden de las Clarisas” d’aquest antic convent. Als pares resignats, només els queda pregar perquè la seva filla sigui feliç.
     I ho serà! L’Anna n’està convençuda, sap que hi trobarà la llum.

     El cor torna al seu ritme compassat de noia assenyada, i amb pas decidit s’atansa a la gran portalada, el so esquerdat del timbre li fa preveure l’austeritat. Des de darrere una petita reixa, una veu suau, després d’un Ave Maria, li pregunta el nom.
     El gemec de la porta en obrir-se, queda ofegat pel dolç somriure de la germana, que l’acompanya, amb pas tranquil i en silenci, fins al despatx de la “Madre Superiora”.

     L’entrevista ha estat agradable, l’Anna ja estava assabentada de la vida al convent.
     Li assignen la cel·la i els hàbits, ella però, demana un únic desig, conèixer a la “Hermana Concepción”.

     En trobar-se, els seus cors bateguen a l’uníson. Totes dues esperaven aquest moment amb un estrany temor. Mare i filla es fonen en una llarga abraçada. L’Anna dóna a la seva mare, una petita capsa, que els seus pares adoptius tenien guardada, amb una cadena i una medalla de Santa Clara, que porta una inscripció: “Hermana Concepción”

Des d’ara ja no les separarà ningú.


Primer i últim viatge
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)

Il·lustració: "Dues figures religioses"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]


DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar (Xesc Font i Odrí)

"Corrandes, Cançonetes, Bogetes,
Correntes, Tonades, Cançons,
Follies, Gloses, Cobles i Albades."


Corrandes d'exili

Joan Oliver (Pere Quart)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.


Joan Oliver (Pere Quart)
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986)
Corrandes d'exili

--o0o--

Glosades per en: Xesc Font i Odrí

[ Tornar a l'índex ]


AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...)

"Cròniques culturals del País Valencià"

El silenci romput

El silenci romput

Francesc Arnau i Chinchilla

Cròniques culturals del País Valencià - El silenci romput

El silenci romput

Jo vinc d’un silenci que no és resignat,

jo vinc d’un silenci que la gent romprà...”

RAIMON

          El passat dissabte, 15 de Gener, a les 20 hores va tenir lloc a l’Auditori Municipal de l’Eliana (Camp de Túria)... “on comença l’horta i acaba el secà”, un recital de Raimon, el mític cantant de Xàtiva, pioner de la “nova cançó”, en el que va presentar algunes de les cançons del nou disc, que veurà la llum el proper mes de Febrer. El concert va estar la cloenda de tota una setmana dedicada al cantautor, amb l’exposició “Raimon torna a la Universitat”, acompanyada de xerrades, col·loquis, conferències, lectures de texts, etc., tots ells esdeveniments organitzats pel CEL (Centre d’Estudis Locals), Universitat Politècnica de València, Universitat de València, i la Regiduria de Cultura de l’Ajuntament de l’Eliana, dins del cicle “Cinc Segles de Música”. Ha estat sobretot el món universitari el principal motor d’aquest retrobament de Raimon amb els valencians, doncs les autoritats autonòmiques ignoren el cantant de Xàtiva, així com a tots els que canten amb la nostra llengua. Per a Canal 9 i per a tots els mitjans oficials, tots aquests artistes no existeixen...

PITJOR PER A ELLS!!!

          Abans de començar amb la crònica del recital, vull dir que vaig poder assistir-hi gràcies al meu oncle Ricardo Arnau, distingit membre del CEL, que ens va proporcionar les entrades, ja que aquestes s’esgotaren a les poques hores d’ésser posades a la venda. Vaig anar a L’Eliana acompanyat del meu amic Joan Manuel Bonora, i de la meua germana Mª Àngels, i encara que procuràrem estar a l’Auditori amb temps de sobra, perquè les entrades no eren numerades, quan vam arribar, estava pràcticament de gom a gom, i gràcies a que uns companys de la Ford que viuen a l’Eliana, havien reservat dos llocs a les primeres files (davant mateix de la reservada a les autoritats), poguérem gaudir d’un lloc de privilegi.

L'escenari (Francesc Arnau i Chinchilla)
L’escenari (foto de l’autor)

          Després de les paraules de presentació, va aparèixer Raimon acompanyat dels músics: Miquel Blasco i Joan Urpinell (guitarres), Pau Domènech (clarinet i clarinet baix) i Fernando Serena (contrabaix), tots ells molt joves. A l’escoltar la gran ovació amb la que el públic els va rebre, el cantant va comentar que després d’allò intentaria estar a l’alçada. I vaja que ho va aconseguir!

          Va mamprendre el concert amb la cançó “Entre la nota i el so”, i sense pràcticament cap descans, ens va anar interpretant gairebé una trentena de temes en prop de dues hores d’actuació, barrejant les seues composicions més populars (“Com un puny”, “T’he conegut sempre igual com ara”, “Oh, desig de cançons”, “La mar respira calma”, “Soliloqui solipsista”, etc., els poemes dels clàssics (“Balada de la garsa i l’esmerla” de Roís de Corella, “Só qui só” de Joan Timoneda, “L’hostalera de París”, el truculent fragment farcit d’humor negre de noranta-set versos de “L’Espill” de Jaume Roig, i alguns dels poemes del gran Ausiàs March, com ara, “Si com lo taur”, “On és lo lloch on ma pensa repose”, o el magnífic “Veles e vents”, que va ésser el primer poema que va musicar del gran poeta valencià, i també va cantar alguns dels temes del seu nou disc, que duu per títol “Rellotge d’emocions”, del que cal destacar la cançó “Punxa de temps”, on el cantant rememora quan, amb sa mare, cantava en veu baixa unes estrofes populars adaptades a la música de “La Internacional”: “Arriba los de la cuchara/ abajo los del tenedor/ que mueran todos los fascistas/ Visca el braç treballador!”

Raimon amb els músics (foto de l’autor)
Raimon amb els músics (foto de l’autor)

          També em va agradar del nou disc, la cançó “He passejat sol per València”, on el cantautor ens diu amb ironia, referint-se a la ciutat, que és “on hi ha gent que m’estima molt, on hi ha gent que m’estima poc, i on hi ha gent que no m’estima gens...”, així com les que duen per títol “Quan s’acosta la nit”, “A l’estiu quan són les nou”, i “Bagdad”, una reflexió sobre la Guerra del Golf a la que ens va abocar el Bush pare... El públic va demostrar que era dels que “l’estimen molt”, i van demanar que sortís de nou a l’escenari quan ja havia anunciat la darrera cançó. Aleshores ens va oferir els temes més emblemàtics, per a que tothom poguérem tararejar-los: ”Jo vinc d’un silenci”, “Diguem no!”, “La nit”, etc., per acabar amb l’apoteosi de “Al vent”, que va interpretar amb la seua guitarra tan sols i les aclamacions de la gent, a alguns dels quals els brollaven les llàgrimes de l’emoció (jo entre ells), i vaig escoltar comentaris que deien que donaven ganes d’anar a manifestar-se. Motius hi ha de sobra!

          I res més, això és tot. A les deu de la nit se n’anàrem cadascú a casa seua, malgrat la “fesolà” popular que feien amb motiu de la festa de Sant Antoni.

Imatge del recital de Raimon (foto © TV3)
Imatge del recital de Raimon (foto © TV3)

          Ja per finalitzar, algunes reflexions. En principi, i com a part positiva, amb aquest recital i també amb la gravació del nou disc, Raimon ha aconseguit rompre el silenci al que ha estat abocat per l’actitud de les autoritats del nostre país al llarg de molts anys. D’altra banda, vull dir que vaig restar una mica decebut per la poca assistència de la gent jove al concert. Ja sé que són uns altres temps i que als que ja tenim una certa edat, ens motivava la nostàlgia pel damunt de moltes altres qüestions, però cal revifar de nou les consciències, perquè la lluita és sorda i constant, i sense els joves no hi ha continuïtat.

Ací teniu el reportatge que va fer l’Empar Marco per a la TV3:

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3316370


Al Sud del Gran Riu:
El silenci romput
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)


Francesc Arnau i Chinchilla,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
escriu habitualment al bloc:


L'espill de l'orb


De l'autor:

L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes

[ Tornar a l'índex ]


RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular)

"On hi ha barretines, no hi campen mantellines"

Rodolins de la saviesa popular
Carnestoltes

Paolo Santos

Dimarts de Carnestoltes (Paul Cézanne)

Carnestoltes


De Nadal a Carnaval, set setmanes per igual.

Si la Candelera plora, l'hivern és fora.
Si la Candelera riu, l'hivern és viu.

Del Carnaval no facis cabal.

Després de Sant Anton, Carnestoltes són.

El Dijous Gras, botifarra menjaràs.

El Dijous Llarder, botifarra menjaré.

Més tard o més matiner, Carnaval dins del febrer.

Pel Dijous Gras, carn fins al nas.

Qui per Carnestoltes es soleia, per Pasqua crema la llenya.

Amors de Carnestoltes, amors de revoltes.

Carnestoltes i Dijous Sant, sense lluna no es veuran.

Carnestoltes, quinze voltes; i Nadal de més a més;
Pasqua, de vuit en vuit dies; Quaresma, no tornis més.

Carnestoltes mullades, Pasqües assolellades.

Casament de Carnaval, casament que res no val.

Si plou per la Concepció, plou per Carnestoltes, per Setmana Santa i per Resurrecció.

Després de la Candelera, Carnestoltes ve al darrera.

La neu de Sant Andreu, fins a Carnestoltes la veureu.

Carnaval se'n va, sembra ton all.


--o0o--

Recollits per: Paolo Santos

Il·lustració: "Dimarts de Carnestoltes"
Paul Cézanne
(Ais de Provença -Aix-en-Provence-, França, 1839-1906)

[ Tornar a l'índex ]


POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Poesia Transversal (Empar Sáez)
"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Palau, Picasso: Mimetisme i Art

Empar Sáez

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008)
Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973)

Retrat de Josep Palau i Fabre, Picasso, 1968
Retrat de Josep Palau i Fabre, Picasso, 1968.

En Josep Palau i Fabre fou un dels pioners en estudiar l'obra de Picasso. Als anys quaranta el pintor estava prohibit a Catalunya per la seva condició manifestament antifranquista i per la incomprensió del seu art per part del noucentisme conservador. Internacionalment Picasso també restava per descobrir; eren pocs els que havien analitzat en profunditat la seva obra.

Palau i Fabre arriba a Paris el desembre de 1945. Sent la gran fal·lera, l'impuls cec, segons ell mateix descriu a “Estimat Picasso”, de conèixer al gran artista. El seu exili a França durarà fins al 1961. Durant aquest període i en anys successius coneixerà, visitarà assíduament, i n'escriurà una de les obres més extenses i acreditades a nivell mundial sobre la figura i l'obra d'en Picasso.

Abans de la coneixença personal, i fruit de la contemplació d’algun dels quadres del pintor i llibres que havia adquirit sobre l'artista, escriu set texts en prosa poètica: “Teoria dels colors” (desembre, 1946). Són la interacció palpable entre pintura i paraula, entre el so més acolorit i el traç més viu i poètic.

La golosa, Picasso (Època blava)
La golosa, Picasso (Època blava)


Teoria dels colors

Al boig dels colors, Picasso

El Danubi blau

     El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pensament. Les tovalles es tornaren blaves abans del dinar, i no podem tocar cap fruit que no sigui blau ni podem menjar sinó claror blava...

     Els ulls blaus, ho veuen tot blau? I els ulls verds, tot verd? I els negres, tot negre? Però els nostres ulls canvien de color a cada instant i arribem a fer-nos la il·lusió que les coses són canviants. Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència. Res no altera la visió blava de les coses. I la barca del pensament, igual que la de rems, navega sobre el blau.

     El blau tenyeix, destenyeix. Sincronitza amb el temps. Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves. El blau és sempre musical, des de l’ultramarí fins a l’atzur transparent. La flauta del pastor és blava. Hi ha amors blaus també. Són els que es mantenen purs, quan els amants naveguen l’un dins l’altre ulls endins. Si el silenci els acompanya, el blau es manté intacte, i poden arribar al bes blau, a l’abraçada blava... El blau és més pur que el blanc, que és incitant, excitant, nerviós, metàl·lic. La Puríssima Concepció vesteix de blau o porta, almenys, una franja blava.

     La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.

Josep Palau i Fabre, 1946


El mateix any Palau i Fabre escriu “Vides de Picasso” (1946, publicat al 1961). En aquest llibre, narrat en prosa poètica, s’aproxima a la figura de Picasso a través d’una sèrie de conceptes: el mimetisme, l’alienació, és a dir, la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. Es refereix a l’art com la capacitat d’abastar àrees desconegudes de la consciència, de visitar, de viure en el fet artístic; parla de les “vides” de Picasso, però parla d’ell mateix, de la seva concepció de l’art i el procés poètic.

Palau defineix Picasso com el més polifacètic dels creadors del segle XX, el més gran mimetitzador de tots els temps. El mimetisme, en mots de l’autor, és “l’afany de comprendre, (que) dot al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa.” Tot i la gran diversitat de l’obra de Palau i Fabre (poesia, teatre, assaig, traduccions i historiografia artística), que es desenvolupa en cicles, l’eix vertebrador és la creació a través del mimetisme, de la investigació de la seva identitat creativa a través de l’obra d’altres artistes.

Les creacions de Palau a partir de poemes dels seus autors emblemàtics són una font de gaudi i sorpresa per al lector. Fa una “versió” d’un poema de Rosselló-Porcel, per exemple, canviant alguns mots i dotant-lo d’un altre sentit, o bé pren un poema de Rimbaud, el tradueix i fa versions diferents que es van allunyant del primigeni, i també, com en el cas de “L’étranger” de Baudelaire en que Palau, fascinat pel poema i no satisfet de les traduccions que en feia al català, fa una traducció “metafísica”, com anomena l’autor, una creació pròpia, traduint l’essència del pensament, el conjunt de mots, i el seu significat global.


LA IDENTITAT

L'étranger

—Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? ton
père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
—Je n'ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère.
—Tes amis?
—Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est
resté jusqu'à ce jour inconnu.
—Ta patrie?
—J'ignore sous quelle latitude elle est située.
—La beauté?
—Ja l'aimerais volontiers, déesse et immortelle.
—L'or?
—Je la hais comme vous haïssez Dieu.
—Eh! qu'aimes-tu donc, estraordinaire étranger?
—J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas...
les merveilleux nuages...

Baudelaire
(Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, 1862)


L'estranger

—¿De quin país és aquest estranger?
—No ho sé.
—Com se diu?
—No ho sé.
—¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
—No ho sé.
—¿Com us dieu, bon home?
—...
—¿De quin país veniu? ¿On aneu?
—Sóc d’aquí. Sóc estranger.

Josep Palau i Fabre
(Fragments del laberint, 1947)


Després de llegir aquest experiment amb les paraules, de copsar l’atreviment creatiu del poeta penso en les nombroses versions que va fer en Picasso d’altres pintors emblemàtics. Retorna al clàssics quan l’avantguarda prenia altres rumbs, torna l’esguard vers la història de la pintura. Ell s’avança a tots fent un pas enrere, reinterpreta el llenguatge pictòric, aquelles obres que perduren en el temps i en la memòria. Què són, sinó, Les Menines d’en Picasso?

Las Meninas, Diego Velázquez, 1656
Las Meninas, Diego Velázquez, 1656.

Las Meninas, Pablo Picasso, 1957
Las Meninas, Pablo Picasso, 1957.


Poesia Transversal:
Palau, Picasso: Mimetisme i Art
Un article de: Empar Sáez


Referències bibliogràfiques:

Josep Palau i Fabre. Estimat Picasso. Barcelona: Edicions Destino,1997.

Josep Palau i Fabre. Poemes de l’Alquimista. Una selecció. (Introducció de Tomàs Nofre). Barcelona: Editorial Proa, 2008.

Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg. Cercle de lectors, 2005.

Tomàs Nofre. Sobre “Vides de Picasso” de Josep Palau i Fabre. En: Els marges, 37. 1987.


Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:

Enllaç a Un capvespre a la Mediterrània (Obre nova finestra)
Un capvespre a la Mediterrània


Enllaç a Enfilant finestres (Obre nova finestra)
Enfilant finestres


[ Tornar a l'índex ]


EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
El mercader de tulipes (Toni Arencón i Arias)"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

Sessió introductòria de poesia elemental

Toni Arencón i Arias

Toni Arencón a Palafrugell

Sessió introductòria de poesia elemental


Ebri de paraules, s’estremeix pel teu record
[ al marge incert dels núvols rondinaires de cotó ]
mentre es dormen a l’albada les costures de sabó
i escriu una sessió introductòria d’un poema d’amor
                           ...alhora vespre.

Bullint la inspiració! Enfilall. Arriba la febrada!
[ mosaic fugitiu que aleteja una eterna cançó ]
La ploma s’escapa i els mots en possessió!
Lamenta la diadema de tenebra i espera la besada
                           ...alhora verge.

Un xic de vent, de sobte, reflectari miratge de claror
[ a cor obert, qui sap, exhalat de terra mullada ]
la nit immensa i eterna com la teva mirada
et pensa en l’absència magnètica del dolor
                           ...alhora ferma.

No té remei, és un poeta, signa amb somriures
[ després de tot, compartim la mateixa llesca ]
En lloc de sang, per les seves venes, tinta fresca.
Amb la ma tremolosa, troba el secret del goig de viure
                           ...alhora tendre.

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Sessió introductòria de poesia elemental
- Segon Premi al XV Certamen Poètic de Palafrugell -
23 de Gener del 2011

[ Tornar a l'índex ]


SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Salvem els mots (Laura Boadas i Galí)

TEODOR LLORENTE
Cançoneta amorosa


SALVEM EL MOTS

ULLS    XIQUETA    CLAUS    ÀNIMA    EMBADALIT    
MIG-RIURE    JOIÓS    CANTERET    TROSSOS
    
ESCLAU    MENTIR    SET    ESPERANCES


Cançoneta amorosa

Per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?
Si em negues del cor les claus,
per què em miren tos ulls blaus?
Ja que en mon amor no et plaus,
deixa'm tu l'ànima quieta;
per què em miren tos ulls blaus,
si no em vols, dolça xiqueta?

Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig-riure?
Per què batega mon pit
quan te mire embadalit?
Si amor per mi no has sentit,
no m'enganyes: deixa'm viure.
Quan te mire embadalit,
què em diu ton joiós mig riure?

Quan de ton amor tinc set,
canteret sens aigua em portes...
Res val eixe canteret,
quan de ton amor tinc set.
Més lo vull a trossos fet,
com mes esperances mortes.
Quan de ton amor tinc set,
canteret sens aigua em portes.

Mes, ai, no; no m'atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.
Ja que he de ser vostre esclau,
llavis i ulls no m'atengau.

Vostre dolç mentir me plau,
si no em doneu altra cosa;
mentiu i no m'atengau,
ulls de cel, llavis de rosa.


Teodor Llorente
(València, 1836-1911)
Cançoneta amorosa

Selecció de: Laura Boadas i Galí

[ Tornar a l'índex ]


AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Esther Llobet i Díaz (amb la nostra presència)

"Lo Càntich, amb presència als esdeveniments poètics, literaris i culturals dels Països Catalans."

Morbo a Verdi!

Esther Llobet i Díaz

Roser Amills Bibiloni
Roser Amills Bibiloni

     L'erotisme s'ha menjat l'espai que tenia destinat... les poetesSeX han absorbit l'oxigen....... les paraules han encès l'ambient...........

     Dissabte 29 de gener. Any 2011. La cita és al carrer Verdi del barri de Gràcia. Presentació de Morbo de la Roser Amills Bibiloni. Organitzada per la web amiga de versos.cat. Els carrers mullats. Recentment mullats per la pluja. Gràcia, en tot el seu esplendor. Sense la humitat vergonyosa de l'estiu, però amb una desfilada de la fauna humana més pintoresca, sensual, emotiva i més real que llepa Barcelona. Només faltaven les paraules... i han arribat...

Roser Amills Bibiloni (1)

"El meu cul quan el toques a la nit
és torna d'un material pesant i raríssim... "


     Gràcia canalla, nocturna. Són els versos del poemari els que ressonen en la veu còmplice de l'autora de Morbo. Però la Roser necessita més espai, necessita veure el públic assistent. Es puja a una taula perquè puguem veure-la millor, perquè puguem escoltar-la millor, perquè puguem sentir-la i tocar-la.

Roser Amill Bibiloni (2)

     Al carrer ressonen els versos............................

"Amb les cames obertes
amb els pits enlaire, mes enlaire que mai... "


     Després, les veus de la Sandra Domínguez Roig i de la Sònia Serrabao s'han unit a la de l'autora. Cadascuna amb el seu estil, amb la seva entonació i el seu morbo... Ai, què múrries les seves mirades i els seus somriures! Què vermells pintaven els seus llavis!

Sandra Domínguez Roig
Sandra Domínguez Roig

"La teva carícia dóna color
a les meves natges engolosides..."


Sònia Serrabao
Sònia Serrabao

"Sé devorar en mi tot allò que represento,
sé fotre un clau i fer l'amor
sé el límit d'una espera..."


     Entre el públic, dempeus com tothom, Víctor Amela no ha parat de somriure. Estava en la seva salsa. Ens ho imaginem comentant l'acte amb el monstre televisiu de l'Alfonso Arús. Pagaríem per estar-hi presents.

El públic...
El públic...

“Passeu, passeu que l’altra banda del mirall
és prou ampla...”


     Ai, què més que hauríem volgut! Érem més les ànimes presents amb mancança de morbo de les que el local podia acollir. Una llàstima. Una estirada d'orelles per a l'organització, perquè la Roser, la Sandra, la Sònia, els assistents, la poesia i l’erotisme es mereixien més. Més espai sinó, no únicament bona voluntat.

“Cal no perdre de vista el morbo...”

[ ... ]

I s’ha acabat...

“I arribats fins aquí una ja només s’encamina
A la fuga encesa que desvetlla el mossec
De tenir dins el cap i entre les cames
Tants models diferents per expressar una mateixa matèria...”


Víctor Amela i amics
Víctor Amela i amics

Toni Arencón i Sandra Domínguez Roig
Toni Arencón i Sandra Domínguez Roig

Al carrer, Gràcia continua. Gràcia viva. Tradició. Gegants i Capgrossos, Trabucaires i Ball de bastons.

Trabucaires a Gràcia
Trabucaires a Gràcia

Ball de bastons a Gràcia
Ball de bastons a Gràcia

M’estimo Gràcia. Amb morbo.


Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència: Morbo a Verdi!


MORBO (Roser Amills Bibiloni)
MORBO
Roser Amills Bibiloni
March Editor, El Vendrell, novembre 2010
Col. Petits Llibres, vol. nº 13, 84 pàgines

Roser Amills Bibiloni (Algaida, Mallorca, 1974), és poeta, escriptora i periodista. Viu i treballa a Barcelona des de 1992.

Roser Amills Bibiloni

A Barcelona, a "vint-i-cinc cèntims de vi", acaba de publicar MORBO, amb pròleg de Luis Racionero (No seré pas jo qui s'esveri davant d'una dona que parla de sexe. Ja no és cap tabú. Com diu l'autora: "Follar no és difícil, ara, el que és complicat és explicar-ho".) i epíleg d'Óscar Aibar (“Sóc una puta, però una molt bona”. Aquesta breu sentència pronunciada per Sam Peckinpah reflecteix el caràcter suggeridor i extrem que té el seu cinema: tot és exagerat, el muntatge, les actuacions, el guió... I tot està al servei d'una fi: retratar, tant externa com internament, l'ésser humà. S'expressa més o menys així també la poeta en els seus poemes i, més concretament, en algun dels seus passatges, com també “no uso condó per a les paraules, les deixo anar a pèl”. Això és exactament el que he sentit al deixar-me dur de la mà de Roser Amills per aquestes pàgines: que amb el lector ha estat especial, que no ha usat preservatiu amb quant expressa, que, sense conèixer-nos, ens hem llençat a la piscina nus, que hem nedat i no hem guardat la roba. “Morbo”, el poemari sencer, és per descomptat una experiència íntima i irrepetible.).

De MORBO, Víctor Amela ha escrit: “Més d’un i d’una envermelliran –pudor mal entés- llegint ‘Morbo’: perque encara és insòlita en una dona eixa valentia amb que Roser Amills Bibiloni despulla els espasmes de l’ànima, el cor i el sexe. Quin prodigi de força, coratje i veritat, quin poemari magistral! ‘Morbo’ és poesia encesa, pura lucidesa. Roser Amills Bibiloni et fa desmaiar amb el parpalleix de cada vers de bellesa crua. Entendreix i erotitza, trasbalsa i emociona: no pots llegir ‘Morbo’ i restar incòlume...”.

Trenta-vuit poemes voltaics - podien haver estat seixanta-nou, llàstima :) -, amb el sexe com a eix, amb títols provocadors ("Avui em fa sol entre les cuixes", "El meu cul, quan el toques a la nit", "El morbo nostre de cada dia", "Nena mal educada", "Entre l’escrot i l’anus"); suggerents ("La teva pell", "La tovallola") i festivalers ("Rondaia mallorquina I", "Rondaia mallorquina II", "Hi ha un tauró sota el llit"). No deixa impertèrrits.

Obra publicada per l'autora:

Mejan, biografia del pintor, Anuart Edicions, Barcelona 1998.
Uno solo, por favor, Calambur Editorial, Madrid, 1998.
Lais per amants distingits i altres paraules.
Vilobí d'Onyar: Abadia Editors, 2004.
Nos casamos, Maeva Editorial, Madrid 2004.
Vivir con serenidad, Océano-Ámbar, Barcelona 2004.
L’arbreda ebrenca, Recull de relats, antologia col·lectiva, prologat per Víctor Amela, March Editor, El Vendrell 2010.

[ Tornar a l'índex ]


Recull de Premis
Desembre, 2010 - Febrer, 2011


X Edició Premis Literaris "La Mar de Lletres"
CALAFELL

Ajuntament de Calafell
12 de desembre de 2010

X Edició Premis Literaris La Mar de Lletres - Calafell

Premi de Poesia "Poemes de Mar"

Primer Premi
Pascual R. Huedo i Dordà
“Deixeu-me morir de mar”

Segon Premi
Albert Pijoan Hereu
“Quasi quatre metres d’eslora”


Premi de Contes de Nadal

Primer Premi
Sergi Gil Sala
“Oriol, Mercior i Ariadna”

Segon Premi
Elies Campmany Pons
“El pessebre vivent”

Menció Especial
David Dot i Cervera
“El tràmit”

Categoria Júnior

Primer Premi
Martí Casal i Pelegrí
“Perspicàcia nadalenca”

Segon Premi
Alexandra Cuesta Ortal
“Els tres Baltasars”


Premi Climent Rollan de Recerca

Primer Premi
Carme Fabregat Aguilà
“Vivències”

Segon Premi
Montserrat Font Gasca
“Las niñas del pinar”


Premis Literaris Ramon Ferrando Adell
JESÚS

Societat Cultural i Ecologista Sant Josep
8 de gener de 2011

Premis Literaris Ramon Ferrando Adell - Jesús

Poesia

CATEGORIA A: Aida Chavarría Solé
CATEGORIA B: Paula Simón Rubio
CATEGORIA C: Montserrat Bastons

Contes Curts

CATEGORIA A: Jeremy Alcoba Ferrer
CATEGORIA B: Vinyet Estrampes Macià
CATEGORIA C: Natalia Ferré Aleixendri
CATEGORIA D: David González Caballero


XV Certamen Poètic de Palafrugell
PALAFRUGELL

Racó Poètic Palafrugell
23 de gener de 2011

XV Certamen Poètic de Palafrugell - Palafrugell

Primer Premi
Montserrat Caussa
"No és senzill ser poeta"

Segon Premi
Toni Arencón i Arias
"Sessió introductòria de poesia elemental"

Tercer Premi
Ramon Pagès i Pla
"Diuen que sóc poeta"


X Concurs Literari "El Pilar de Vuit"
VILAFRANCA DEL PENEDÈS

"El Pilar de Vuit"
14 de febrer de 2011

X Concurs Literari El Pilar de Vuit - Vilafranca del Penedès

Prosa

Primer Premi
Imma Fuster i Tubella
“Quin món Maria Eugènia”

Segon Premi
Albert Pera i Segura
“Dos amics”


Poesia en català

Primer Premi
Ramon Navarro Bonet
“Arran de Lluna”


Poesia en castellà

Primer Premi
Francesc Solé
“Brazos abiertos”

Segon Premi
Joan Seus Cartró
“Aunque”


Premi Accèssit Vitivinícola
Montserrat Casanoves
“Les nostres vinyes”


MISCEL·LÀNIA
Daniel Ferré Teruel
Miscel·lània (Daniel Ferré Teruel)

"Cites, dites, proverbis, refranys, frases fetes, embarbussaments, palíndroms, endevinalles, jocs de paraules, locucions i modismes."

L’Oscar Wilde misogin

Daniel Ferré Teruel

Oscar Wilde

     Qui va dir: “La bellesa és molt superior al geni. No necessita explicació.”?

     Benvolguts lectors de Lo Càntich, en especial, als que llegiu “Miscel·lània”. He decidit parlar-vos de les cites o aforismes d’un autor conegut. Avui us parlo d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), el dramaturg i novel·lista irlandès de tendències homosexuals i reconegut misogin (persona que té aversió a les dones). No ens aturarem en la seva biografia, però el coneixerem des de la seva vessant de citador o creador d’aforismes, en llibres com: “El Camaleó - Frases i filosofies per a l’ús dels joves” i “Frases i usos per als supereducats”.

     Hi trobem frases en segones (indirectes) o molt directes, que ens diuen la seva visió de les dones:

“Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre que no l'estimi.”

“Les dones han estat fetes per a ser estimades, no per a ser compreses.”

“Si vostè vol saber el que una dona diu realment, miri-la, no l'escolti.”

“L'única manera en què un home ha de comportar-se amb una dona és: fent l'amor amb ella, si és bonica, o amb una altra, si és lletja.”

“Les dones lletges són geloses dels seus marits. Les boniques no tenen temps, ¡estan sempre tant ocupades amb estar geloses dels marits dels demés...!”

“Com tenir confiança d'una dona que li diu a un la seva veritable edat. Una dona capaç de dir això és capaç de dir-ho tot.”

“La força de les dones depèn de que la psicologia no pot explicar-la. Els homes poden ser analitzats; les dones només poden ser estimades.”

“Les dones són un sexe decoratiu. Mai tenen, res a dir, però ho diuen deliciosament.”

Oscar Wilde reclinat      Aquí està en contra del matrimoni i de les relacions amb les dones:

“Un hauria d'estar sempre enamorat. Per això mai hauríem de casar-nos.”

“Quan un home es casa per segona vegada, és perquè adorava a la seva primera dona.”

“Els homes casats són horriblement avorrits quan són bons marits, i insuportablement presumits quan no ho són.”

“És curiós aquest joc del matrimoni. La dona té sempre les millors cartes i sempre perd la partida.”

“La millor base per a un matrimoni feliç és la mútua incomprensió.”

“L'encant del matrimoni és que provoca el desencant necessari per les dues parts.”

“Qualsevol home pot arribar a ser feliç amb una dona, amb la condició que no l'estimi.”

“Es diu matrimoni de conveniència a un matrimoni de persones que no es convenen en absolut.”

     A favor de Wilde diré que en aquesta cita deixa les dones més ben parades:

“No hi ha res com l'amor d'una dona casada. És una cosa de la que cap marit té la menor idea.”

Oscar Wilde dempeus      Fruit del matrimoni neixen els fills, Wilde diu:

“Els nens són sempre el símbol de l'etern matrimoni entre l'amor i el desig.”

     Finalment, en la relació entre homes i dones, Wilde llença floretes als dos gèneres:

“M'agrada contemplar els homes genials i escoltar les dones formoses.”


Un article d'en:
Daniel Ferré Teruel
L’Oscar Wilde misogin


Daniel Ferré Teruel,
col·laborador i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al bloc:

Enllaç a Esclau de les meves paraules (Obre nova finestra)
Esclau de les meves paraules


[ Tornar a l'índex ]


L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Sandra Domínguez Roig
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

Penso en tu

Sandra Domínguez Roig

Nu (Ramón Casas i Carbó)

Penso en tu


Albiro la perspectiva dels camins inacabables, el trajecte serà llarg avui. He sortit a observar l’ocre verd-gris d’aquest hivern “engebrat”, per tal de pensar en silenci, sense interferències, i ni el constant brogit dels motors de la carretera aconsegueixen abstreure’m.

Ara, que vagarejo per camins arenosos defugint el trànsit, i que duc posat el dringar de la xavalla a les butxaques, vestida de mandra fins i tot per lluir la feminitat de la que en feia gala. Que s’ha esvanit la flairança a perfum car, i ja no porto la roba interior sublim que em delatava, si tu vols, ara, que observo com s’envolen les bromeres del matí sobre un estol de vidre trencat, és quan mussito, que res fou fútil. Perquè no trobaré uns ulls ambre com els teus.

D’ençà que vas prohibir-me mirar a terra, al·legant que és una estúpida actitud que em fa vulnerable i fràgil als ulls dels altres. Deixa’m dir-te que, no va ser una gran idea l’apunt, perquè cada cop que alço els ulls em sobrevé la fiblada del teu record.

Però així caminaré, en honor teu, amb la barbeta alta, encara que, aquest vent gèlid de les set del matí m’arrenqui les llàgrimes, que no ets tu, no, la causa del plor, és el fred.: —La de coses que et perds si no mires al cel —vas dir-me.

Vam desfer-nos l’un a l’altre, recordes? Vam nuar els cossos per l’ànima, i per la pell. Vaig pensar que de tant barrejar-nos acabaries dient uns versos que t’havia sospirat als llavis, i que jo acabaria... Bé... Tant és.

Emergies i m’esfondraves dins l’aigua, tallant-me la respiració. Se’m ha caigut el tacte fi entre el rostoll que limita els marges dels horts, i no aconsegueixo trobar-lo de cap manera.
D’esquena al sol, l’escalf primigeni del matí em recorre i se’m afiguren els dits teus per l’espina.
S’envolen les bromeres i quan la nit finalment desmereixi del tot, et fondràs com un somni. I Així ho espero, perquè fa dies que el meu nom és una remor vague i acabo afirmant la pregunta més inaudible inconscientment.

És Nadal, i ahir atiava la brasa encesa mentre s’esquitxaven guspires, i així cada cop que entro a casa, m’hi passo les hores mortes i somortes atiant incansable per tal de pensar-te sense interferències reals.

Em passo el temps evadint-me d’allà on sigui, perquè vull aire i pensar-te en absolut silenci.

Escric això allà on no podràs saber que; penso en tu, no sé que fer, ni on anar...

No tornaré a ser jo... almenys per un temps.


Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Penso en tu

Il·lustració: Nu
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)


Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:

Enllaç a Papallones en la llum (Obre nova finestra)
Papallones en la llum



SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Sonetàlia (Lluís Servé Galan)"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement? Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."

Fondària

Lluís Servé Galan

La lluita entre el foc i el buit (Esmeralda Vallverdú)

Fondària


Digues: Per què vols esbrinar la temperatura d'una flama
Atrapant-la amb els dits si t'abrusarà la pell com un adéu,
Si la soledat seguirà intacta malgrat la sofrença del cos?

Per què pateixes el pànic de viure en apnea si el turment
De la melangia s'acaba a la riba d'un nou dia, amb la llum
Primera d'un sol que asseca la fondària de qualsevol flum
Que aparegui en l'existència? Respira mentre l'oxigen encén

Fogueres d'entusiasme al teu voltant; sabràs que l'ofec val
El pes d'una llàgrima d'angoixa, els parracs d'un record.
I has d'oblidar per travessar les aigües d'un pantà mort,
Les arenes movedisses de la derrota, els camps de sal.

Gaudeix la vida -les obagues i els solells- i evita el clos
D'un fracàs, la solitud d'un aïllament voluntari, fes breu
Cada defallença i somriu al corb del temps que et reclama.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Fondària

Il·lustració: "La lluita entre el foc i el buit"
Esmeralda Vallverdú
(Barcelona, 1985)


Purpúria

Lluís Servé Galan

Estudi (Ramon Casas)

Purpúria


Perquè em llegeixis, tenyeixo cada gota de pluja
Amb la pròpia sang i els versos amb carícies
Que han d'escolar-se en degotís fins a l'ànima.

I guaito en silenci la lluïssor de la teva mirada,
I prenc alenades de l'aire que has respirat,
I sóc dòcil àncora que es ferma en la mar
De la badia que somnio retrobar, i espero.

Perquè els teus peus trobin els rius de purpúria
Passió que tracen sendes des del no-res,
Llanço als quatre vents senyals perpètues
De la devoció pels teus llavis, del desig per tu.

I obro les finestres i les portes, i m'instal·lo
Als ampits i als llindars, i desvetllo el plaer
Per la mossegada enyorant les teves dents.


Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Purpúria

Il·lustració: "Estudi"
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)

[ Tornar a l'índex ]


EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
El racó de la poesia musical (Vanessa Mies Iborra)
"La música és sens dubte un poema."

SAU
Boig per tu

Boig per tu

SAU

Sau

Boig per tu


A la terra humida escric
nena estic boig per tu,
em passo els dies
esperant la nit.

Com et puc estimar
si de mi estàs tan lluny;
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.

Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja
que caurà avui.

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat boig per tu.

Boig per tu
"Sau"

Carles Sabater
Carles Sabater




Selecció de: Vanessa Mies Iborra

"La cançó de Sau: "Boig per tu", perquè fa que tothom que l'escolti pensi en la seva mitja taronja. FELIÇ ANY NOU A TOTHOM. Molts petonets."

[ Tornar a l'índex ]


UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger)

"Vint preguntes a:
SANTI BORRELL "


Vint preguntes a:
SANTI BORRELL
Maria Rosa G. Zellweger

Santi Borrell


Escrius:
"L'amor és com el somni d'un nen
que entra dins el bosc i veu el mar."

1. Quan vas començar a escriure poesia?

SB: vaig escriure poesia a partir dels vint, vint-i-dos anys.... de forma intermitent....
inicialment vaig començar a escriure contes i algunes novel·les.... però les vaig deixar perquè no les veia realment reals..... no hi havia vida... bé, hi havia la meva vida.... però en aquella època... a mi, em faltava molta vida i molta experiència ... com per crear una obra d'ingenieria com una novel·la....
aleshores, mentre escrivia contes i novel·les.... algunes vegades em venien impulsos per escriure poesia....
eren poemes inicialment existencials... no guardo gaire cosa..... crec que no eren massa bons i els vaig anar corregint i reescrivint fins a no quedar res....
en aquells inicis, em va impulsar a escriure poesia..... la poesia dels trobadors...... la poesia popular de l'edat mitjana...
i també alguns autors catalans del segle XX...com Maragall i Espriu..... primordialment.....
escrivia poemes en llibretes i quaderns de forma automàtica, sense ordre ni concert..... però després....amb el temps.. em vaig anar centrant.... una mica...


Escrius:
"El meu cos ha anat creant
la meva història
a mesura que s'expandia
per tot el cosmos."

2. Conserves el primer poema que vas escriure?

SB: no el conservo, però el recordo... va ser un dia a la platja amb els amics..... vaig veure la imatge d'uns mariners
ofegats..... que arribaven... invisiblement.... amb les ones del mar... cap a la platja.... vaig veure marines, homes morts de forma invisible..... em sembla que deia una part..... "arriben mariners morts, invisibles, a la sorra de la platja"...


Escrius:
"Tu tens un cor,
un punyal dins del cor.
.
I jo tinc un escut
dins del meu cor."

3. Fins a quin punt les teves obres són vivencials?

SB: tot és vivencial...... i tot també és inventat... la vida és un invent..... a la vegada tot és sentit... tot és viscut.... tot és real.. aleshores si vols escriure coses vivencials..... només les has de viure... tu pots viure una realitat.... convencional... i aleshores tothom s'ho creurà... en canvi... si vius una realitat estranya o personal..... has de tenir el valor per presentar-la d'una forma sincera i honrada...


Escrius:
"I els sentiments?
i la veritat del temps?
i la consciència?
i la responsabilitat ambiental?
i el futur?"

4. Et consideres un escriptor compromès?

SB: compromès amb la vida, amb els arbres, amb els éssers.... compromès realment amb l'ètica.... tot i que algunes vegades m'equivoco... però ara realment.... jo només em comprometo amb el meu cor......
el meu compromís... per tant... només pot existir dins del meu cor....
escriure també és això... donar aquest cor.... dins del poema....
i si es pot... donar aquest cor..... a una altra persona que també tingui un cor...
realment és interessant.... veure com són els cors dels altres.... això m'agrada molt....


Escrius:
"He dibuixat els somnis al mar
i he pintat el mar amb els teus ulls."

5. Amb sinceritat... la lluna o el mar?

SB: m'agrada molt i molt el mar. .. el mar és suprem........... en canvi la lluna......... tots vivim dins de blocs i finestres tancades..... amb persianes i cortines.... i reixes...
no vivim actualment per mirar la lluna..... vivint la nit.... tancats a casa....


Escrius:
"Jo neixo de tots aquests aparadors
que demostren el meu cos, el meu exhibicionisme..."

6. Un poeta...

SB: buf......... molts........... ara m'estic llegint poetes italians del segle XX.... són brutals..... Montale, Quasimodo, Ungaretti.....


Escrius:
"He somiat que anava a la guerra
i assassinava a la mateixa guerra."

7. Un poema...

SB: si en dic un, al cap d'uns minuts estaria pensant en un altre..... i no vull quedar malament davant de cap poema que m'ha agradat..... d'aquests dies... només d'aquests dies... en puc dir un de Quasimodo...."Tothom es troba sol en el cor de la terra / travessat per un raig de sol : / i el vespre ve tot d'una."............ és genialment brutal...


Escrius:
"1 + 3 = CAOS"

8. Vers lliure o estructura formal?

SB: jo crec en la respiració natural del poema..... a més les formes, el tema de les formes.... penso que no existeixen formes iguales en la natura... no hi ha cap arbre igual a cap altre... és impossible... per tant...això de les formes concretes i repetides.... em resulta molt estrany..... al menys.... per mi....ho troba forçat i antinatural....
és ridícul.... escriure amb un escaire i un cartagó...comptant síl·labes.... si ens veiés algú.... no sé que pensaria de nosaltres..... a més s'expressen de forma exacte... quan l'expressió realment mai és exacte...
l'expressió és sempre un intent d'expressió.... una aproximació a la realitat.....


Escrius:
".
.
LA MEMÒRIA DEL SILENCI
."

9. Què neix primer? El títol o l'obra?

SB: tot junt...


Escrius:
"Estic sol i no veig res"

10. Com a poeta... és complicat fer carrera literària escrivint en català?

SB: no ho sé.... jo no vull fer carrera literària..... jo dono la via lliure a tots els que volen guanyar honors i premis
de reputada reputació...... per tant, la carrera... no és córrer.... és dir..... simplement dir...


Escrius:
"Jo he posat l'amor en tots els noms
.
Tu has posat el temps en tots les fonts
.
Ella ha donat el seu cos a l'amor"

11. En primera, segona o tercera persona?

SB: normalment en primera persona..... la tercera persona és més per ficció..... i la segona persona és d'amor-amor..
però molts fan servir la segona com a poesia de ressentiment.... i això tampoc m'agrada...el ressentiment...
s'ha d'escriure sense ressentiment....... en línies generals.....algun poema pot estar bé... però no un llibre sencer
de ressentiment, odi.... i frustració.... no és bo això.


Escrius:
"Saps?, només és foscor"

12. Promotor de festivals de poesia i llibres col·lectius. Per preferència... Difondre poesia o escriure poesia?

SB: una cosa va lligada a l'altra.... jo m'ho passo molt bé... organitzant festivals.... a més, això fa que pugui estar al corrent de moltes coses.... em motiva....i m'agrada escoltar bons poetes... llegint bons poemes... m'agrada i m'estimula...
i també fa...que agradi i estimuli a molta gent que venen als festivals


Escrius:
"Comprendre les coses, ah, quin perill de fatiga."

13. Què no et proporciona la poesia?

SB: no em proporciona una hipoteca, cinc fills, dos cotxes i un apartament....
això no m'ho proporciona.....


Escrius:
"Potser va ser la primera llum
que va il·luminar l'univers."

14. Acabes de publicar el teu primer poemari, "Els dies a les mans". Com estàs vivint aquesta experiència?

SB: realment ha estat una sorpresa..... no esperava.. ni havia pensat quina seria la resposta....
el llibre està anant molt bé...en algunes llibreries.... i especialment en lectures que estem fent...
estem a punt d'exhaurir la primera edició del llibre..... era un tirada de 333 exemplars....
no m'esperava res..... i ha estat una sorpresa..... la repercussió a la xarxa i en alguns diaris i revistes....
durant unes setmanes,, el llibre va ser el més venut... al meu poble.... jo vaig flipar una mica...

si el poema que dius és real... i es relaciona amb el públic.... funciona...
els poemes tenen aquesta funció de relacionar-se amb tot....
aquests dies fem presentacions.... i el 90 % dels assistents que venen... compren un llibre
això és magnífic... ja sabem que la poesia no genera un nombrós públic... però el públic de la poesia..
és un públic especial.. fidel.... que sap el que vol escoltar.... i que per això.... quan va a una presentació de poesia... si li agrada... comprar i llegeix el llibre....
això realment no passa en cap altre gènere......
potser per això... el públic de la poesia és tant concret i tant limitat..... i això és el que importa....
que les coses siguin reals................


Escrius:
"Escolto les ones que arriben a la platja
com si fossin una extensió del meu cos"

15. Per escriure... teclat o ploma?

SB: primer escric en quaderns... i després els passo a l'ordinador... escric a tot arreu... en qualsevol lloc...
però passa que s'escriu massa..... i crec que la gran qualitat d'un poeta és poder saber distingir i valorar tot el que escriu..... el gran llibre d'un escriptor.... està a la paperera.....


Escrius:
"Adéu a tots els adéus que s'han dit per aquesta ciutat
adéu a totes les persones que han dit adéu de veritat...

adéu a tots els comiats que no es diuen mai
adéu a tota la realitat que no es pot viure....."

16. Per llegir... pantalla o paper?

SB: paper... sens dubte... amb això dels blogs.... em passa que llegir massa estona em cansa i em desmotiva...
m'agrada més el paper... però tot és qüestió... de canviar els hàbits.....amb el temps..


Escrius:
"LA POR A SER.......................... RES."

17. Sonets o cal·ligrames?

SB: cal·ligrames....


Escrius:
"Aquest matí t'he estimat
quatre vegades, consecutivament."

18. Ella... et llegeix?

SB: abans sí... em llegia molt i m'agradava molt.... era molt divertit..... ara no...... ara no vol... (no vull continuar...
perquè parlaria de la meva vida nova... i no vull....perquè ella realment no vol.... .. ha quedat clar, no?...)....


Escrius:
"La meva línia és vermella."

19. Com a poeta... la pregunta que mai no t’han fet...

SB: doncs l'altre dia em van preguntar si escrivia per ser feliç........ i jo em vaig posar a riure... i vaig dir que sí.... sí!!!!


20. Un tastet del teu últim poema...

Sota el meu nom
hi ha el meu somni.

Sota el meu nom
hi ha tots els noms.


Santi Borrell Giró (Vilafranca del Penedès, 1972), és promotor de festivals de poesia i llibres col·lectius. Destaca la seva col·laboració amb la “kinzena poètika”, festival de Vilafranca del Penedès, "Poesia i Cava", els cicles anuals que es fan a Sant Sadurní d’Anoia, “Es recita”, i el poemari col·lectiu "Poems&Blogs, poetes a la Xarxa". Al setembre del 2010 va publicar el seu primer poemari:
"Els dies a les mans".

El podeu seguir al seu bloc:

Enllaç a Santi B. (Obre nova finestra)
Santi B.


[ Tornar a l'índex ]


CULTURÀLIA
Culturàlia
Esdeveniments culturals i artístics (poètics, literaris, pictòrics, musicals, teatrals, cinematogràfics, folklórics...) seleccionats per l'Equip Editorial o suggerits pels lectors de Lo Càntich.

La literatura: un punt de trobada

Pilar Campmany i Piqué

Trobada de generacions

La literatura: un punt de trobada


Fa pocs dies, vaig assistir a l'acte de lliurament de premis del Concurs Literari “Crea el teu conte” que l’Obra Social de CatalunyaCaixa havia promogut, amb la col·laboració dels col·legis Immaculada Concepció, de Gavà, i Pare Algué, de Manresa; va tenir lloc a “La Pedrera”. Fou un acte molt gratificant; va palesar la il·lusió de molts autors que hi havíem participat.

No és d’aquest acte, però, del que voldria parlar especialment; el que m’agradaria és saber expressar el gran plaer que vaig sentir durant l’acte previ a aquesta celebració.

CatalunyaCaixa havia demanat als autors premiats que llegíssim els nostres treballs a alumnes del cicle superior de primària i, en acabar la lectura, es va iniciar un torn de preguntes referents al contingut dels contes i a la nostra experiència com a escriptors. Fou una entrevista entranyable; de seguida s’establí una estreta relació entre les persones grans i els nens, un apropament ple de tendresa i de respecte. Es va organitzar, posteriorment, un concurs de dibuix amb la temàtica dels relats, i els dibuixos guanyadors van il·lustrar un recull de contes que es va publicar.

Sempre guardaré en el meu record les preguntes d’aquells alumnes, el seu comportament i el seu interès. Fou una trobada de generacions on les edats es van fondre des del primer moment; es van compartir sentiments... i el punt de trobada fou LA LITERATURA.

Penso que s’haurien d’organitzar moltes més activitats com aquesta. Potser és una assignatura que tots tenim pendent...

Pilar Campmany i Piqué

[ Tornar a l'índex ]


No.m fall recort del temps

Glòria Calafell Martínez

No.m fall recort del temps (Glòria Calafell Martínez)

No.m fall recort del temps

Glòria Calafell Martínez
Premi Poesia Ciutat de Vila-Real 2009

El dimecres, 12 de gener del 2011, a les 19:30h, al Fòrum Bertrand (Rambla Catalunya, 37) va ser presentat el llibre 'No.m fall recort del temps', de Glòria Calafell Martínez, amb la participació de l'autora i de l'escriptora i poetessa Dolors Millat.

Invitació

ooO0Ooo

Recordem que na Glòria Calafell (amiga i autora de Lo Càntich) va obtenir la Menció Especial del I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH, en rebre el major nombre de nominacions del jurat d'autors i autores, pel seu poema: "Mirada", que us tornem a convidar a llegir.

[ Tornar a l'índex ]


Vernissage poètic

Marta Pérez i Sierra

Vernissage poètic

Vernissage poètic


     Exposició col·lectiva “Il·lustra un poema de mps” basada en el llibre de poemes “Sexe Mòbil Singular, SMS” (Ed. Viena) de Marta Pérez i Sierra (mps).

La pell trista de l'amiga
li recordà la sorra
de la platja
sense sol, sense mar.
L'acaronà amb essència
d'ametlles dolces
i la besà
amb cireres
macerades de lluna.

     Vint-i-set obres treballades amb diferents tècniques, i impreses amb paper fotogràfic sobre cartró ploma, il·lustren els poemes del llibre “Sexe Mòbil Singular, SMS”, Ed. Viena, poemes eròtics escrits en mòbil (160 caràcters) per enviar per mòbil.

     Marta Pérez i Sierra, Barcelona 1957, ha estudiat magisteri i filologia catalana. És coautora de llibres de text i guies didàctiques de llengua i literatura d’E.P.; ha treballat en la docència i és autora de “Sexe Mòbil Singular SMS” 50 poemes per enviar per mòbil (Ed. Viena), del llibre de relats “I demà, l’atzar” (Ed. Setzevents) i del poemari guanyador del premi Jordi Pamiàs 2010 “Dones d’heura” (Ed. Pagès).

Cartell de l'exposició

Artistes:

Gemma Casals (Grey Garlanda)
Núria Saladrigas Larroy (Sali)
Pi Piquer
Joan Aregall i Fusté
José Nicolás Sánchez (NicO)
Edgar
Núria Téllez
Pere Cabaret
Sílvia Tenllado
Jose Angel Labari Ilundain (Jali)
Xisco Cabré
Carme Brines
Cristina Girol
Lola Ballbé Urroz
Mireia Rossell
Lusmore Dauda
Lau Santacana
Mª José Valiño

Il·lustracions 1 Il·lustracions 2

[ Tornar a l'índex ]


El secret de l'oreneta

Shaudin Melgar-Foraster

El secret de l'oreneta (Shaudin Melgar-Foraster)

El secret de l'oreneta


El secret de l'oreneta (Capítol 1) "De vegades un succés fortuït engega un seguit d’incidents que van rodolant i rodolant fins que tot plegat esdevé una història esbalaïdora. I a Castellpins tot va començar una nit d’estiu amb un succés fortuït. Si més no, per a la Clara, tot va començar aquella nit d’estiu al poble quan els grans, havent sopat, es trobaven a casa escoltant la ràdio o posant els més petits a dormir. D’altres eren al bar del poble fent petar la xerrada en una taula, jugant al dòmino en una altra o concentrats llegint, com l’home jove estranger en una taula prop de la finestra..."

'El secret de l'oreneta' - Capítol 1
Shaudin Melgar-Foraster

ooO0Ooo

     Cada vegada són més els autors que aprofiten les possibilitats de la xarxa 2.0 per a compartir els seus escrits amb els lectors de tot el món. Però no únicament per a compartir, perquè les noves tecnologies de la informació i el coneixement (TIC) permeten l'ús de totes les eines d’internet, possibilitant la comunicació i la interacció entre autors i lectors. Aquesta generació de coneixements de forma col·lectiva transformarà la nostra manera d'entendre la literatura actual. Els recursos queden relacionats, entrellaçats, en una xarxa virtual de paraules basada en un suport informàtic. L'èxit de la difusió d'aquestes obres dependrà de molts factors, però (i no ho oblidem) el principal factor d'èxit és la qualitat d'allò que s'escriu. Les possibilitats didàctiques creixen a una velocitat de vertigen. La imaginació es dispara. Un exemple és el regal que ens ofereix Shaudin Melgar-Foraster, escriptora catalana que actualment resideix a Toronto, amb la seva novel·la El secret de l'oreneta, publicada íntegrament de forma virtual.

     De fet, l'aventura virtual de Shaudin va començar fa un any, amb una bitàcola (Shaudin Melgar-Foraster) que ha evolucionat a mesura que la pròpia autora ha evolucionat, comprès i après l'ús adequat de les entranyes de les eines pròpies que un bloc ofereix. Un any després, el seu èxit ha sorprès a propis i estranys, tenint en compte el handicap de la distància, o potser gràcies a això. El seu bloc gaudeix d’una bona colla de lectors fidels que amb el seu suport incondicional li van atorgar la distinció de finalista dels Premis Blocs Catalunya 2010 en la categoria de bloc personal.

     Aquest Nadal ha regalat a tots els seus lectors, seguidors i amics, una petita joia virtual: El secret de l'oreneta.

     El secret de l'oreneta és una "una novel·la juvenil d’aquestes que poden agradar a grans i a petits". Una novel·la publicada en un bloc exclusiu per a aquesta obra, d'accés lliure, amb un disseny molt acurat i on l'autora s'ha preocupat especialment de combinar les imatges amb el text creant un clima molt especial. Al menú, igual que en qualsevol llibre en format convencional, ens trobem amb la DEDICATÒRIA i els AGRAÏMENTS, seguits d'un índex de CAPÍTOLS. A més de la informació sobre l'autora, el contacte i un apartat de RESSENYES, la pestanya LECTORS ens permet expressar directament a Shaudin la nostra opinió personal sobre la seva obra. Ho hem dit abans: interacció.

     Anna Maria Villalonga, escriptora i professora de literatura de la Universitat de Barcelona, en el seu bloc A l'ombra del crim, ha escrit una excel·lent ressenya d'El secret de l'oreneta. Us remetem a la font original, però ens quedem amb aquestes frases:

     "El secret de l'oreneta té moments deliciosos, amb un gran encert a l'hora de tractar la psicologia dels personatges. Shaudin se situa amb facilitat en el paper dels protagonistes, encara que siguin nens, de manera que aconsegueix transmetre amb molta versemblança els seus pensaments i sensacions. En aquesta comesa l'ajuda indubtablement el seu ús del llenguatge, prou acurat per resultar literàriament interessant i prou adequat pel que fa al registre.

Evidentment, no puc explicar res de la trama. Però sí que vull remarcar que la novel·la m'ha fet vibrar d'agitació mal continguda. L'he llegit amb el cor bategant, desitjosa d'avançar i de saber què passava. I no perquè es tracti d'un text insòlit. Ja he dit que poua en els llocs comuns del gènere. Sinó per la genialitat de la prosa de l'autora, que sap crear, com ningú, un ambient d'intriga magistral."

ooO0Ooo

Shaudin Melgar-Foraster escriu a:
Shaudin Melgar-Foraster
Shaudin Melgar-Foraster


Anna Maria Villalonga escriu a:
A l'ombra del crim
A l'ombra del crim


[ Tornar a l'índex ]


Poesia completa (Àngel Guimerà)

A cura de: Blanca Llum Vidal

Poesia completa (Àngel Guimerà)

Poesia completa

Àngel Guimerà
Poesia | 448 pàgs. | Edicions de 1984

     «... cap, com ell, ha tingut el verb càlid i grandiloqüent, sense termes mitjos ni pal·liatius, de la revolta, de l’inconformisme, de la intransigència en l’ideal, que pugna i bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlaire, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sang fenícia i alhora l’idealisme afoguerat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos, aquest corrent espiritual doble de positivisme i romanticisme que contrapesa en nosaltres, i els estabilitza fins al màxim equilibri, defectes i qualitats.».

Víctor Català


Fitxa:

Autor: Guimerà, Àngel
Col·lecció: Poesia
ISBN: 978-84-92440-53-5
Pàgines: 448
Preu: 25 Euros
Edicions de 1984

A cura de:
Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

[ Tornar a l'índex ]


Barcelona Far West

Jordi Solé

Barcelona Far West (Jordi Solé)

Barcelona Far West

Jordi Solé
Novel·la | 320 pàgs. | Ediciones Pàmies

Primera part
ULLS CENTENARIS
Barcelona, 1972

Els ulls de l’ancià han vist tantes coses!
     Cent anys donen per a molt. Per a massa, segons com. Perquè els ulls són només dos, no fan mai vacances i al llarg d’una vida les han de veure de tots els colors. I més encara quan el seu propietari els ha acostumat des de jove a estar sempre atents, vigilants. A buscar sense quasi ni voler-ho el detall que als altres se’ls escapa. A trobar l’indici, per minso que sigui, que allà on els demés sols hi veuen rutina, ell hi pot descobrir una història digna de ser publicada.
     Donaria el que fos per treure a la llum una altra història! Una més. La darrera, amb tota seguretat. Una que fa dècades que espera amb obstinació per ser narrada i que ell s’ha vist obligat a callar per ser fidel a la seva paraula. Ningú que no hagi consagrat la seva vida a intentar explicar la realitat als altres no pot saber com de dur resulta el silenci imposat!
     Però ara, quan ja li queda tan poc temps, el pes de la promesa li sembla menys feixuc. Ara se sent d’una vegada en condicions de narrar aquella història. Sens dubte la millor de totes.
     La més llaminera. I ara que el relat li crema al paladar, ara que les paraules gairebé ja no poden mantenir-se ocultes rere els llavis, ara... ara no hi ha ningú que tingui una estona per aturar-se a escoltar-lo. Si pogués, l’escriuria, sí. Confiant que, ben aviat, quan de la seva existència només restin papers vells i fotos esgrogueïdes, algú, tot regirant les seves coses, ensopegués amb aquell tresor inesperat. Seria fantàstic poder tornar a maltractar les tecles rodones de la seva Olivetti prehistòrica i sentir un cop més aquella sensació indescriptible, reservada únicament als narradors de raça. Però l’artritis no perdona. Ja se sap: quan un arriba al segle de vida, el cos les gasta aquestes bromes sense gràcia.

Barcelona Far West - Jordi Solé


William F. Cody - Buffalo Bill

     William Frederick Cody, més conegut pel sobrenom de “Buffalo Bill” va néixer a prop de Le Claire, Iowa, un 26 de febrer de l’any 1846. Soldat, caçador de bisons, correu a cavall, explorador del Gran Duc Alexei Alexandrovich de Rússia, empresari de circ... va obtenir el seu sobrenom després de signar un contracte de subministrament de carn de bisó americà als treballadors de Kansas Pacific Railroad, assolint el registre de matar 4.280 bisons americans en vuit mesos.

     Convertit en una llegenda del Far West, es va fer famós arreu del món amb un espectacle de circ inspirat en les costums dels indis nord-americans i els enfrontaments amb els colons i l’exèrcit. L’any 1883 va fundar "Buffalo Bill's Wild West”, espectacle que després va canviar el nom pel de "Buffalo Bill's Wild West and Congress of Rough Riders of the World". Començava amb una desfilada a cavall, amb la participació de diferents grups que incloïa indis nord-americans, soldats, cowboys i artistes de tot el món. Els assistents l'espectacle podien gaudir d’un mirall dels moments claus de la història de la conquesta del Llunyà Oest, amb 1200 participants, dos centenars de cavalls i un grup de bisons domesticats.

Tatanka Iyotake - Sitting Bull Moltes personalitats van formar part de l'espectacle, com per exemple el mític Tatanka Iyotake “Sitting Bull”, xaman i cap de la tribu dels sioux hunkappa, que va derrotar el Setè de Cavalleria dels Estats Units durant la batalla de Little Big Horn, el 25 de juny de 1876. L’espectacle finalitzava justament amb un melodrama representant aquesta batalla i “Buffalo Bill” interpretava el paper del General Custer.

     El periodista i escriptor Jordi Solé (Sabadell, 1966) acaba de publicar Barcelona Far West (Ediciones Pàmies), una obra ambientada a la Barcelona de 1889 on, al mes de desembre, l’espectacle de Buffalo Bill va debutar a la capital catalana, instal·lant-se en un descampat allunyat del centre de la ciutat (actual carrer Muntaner, entre Rosselló i Provença).

Article a La Vanguardia
LA VANGUARDIA - Edició del diumenge, 15 desembre 1889, pàgina 4

     L’espectacle costava entre 1 i 5,10 pessetes de l’època i va donar origen a moltes llegendes (gairebé totes falses). La Ciutat Comtal havia de ser una radiant etapa de la llarga gira que portaria el show per tot Europa. Malauradament, el mal temps i una triple epidèmia de grip, colera i verola, que va assolar Barcelona, va provocar que l’espectacle no assolís l’èxit previst. A l’arxiu històric de l’Hospital de la Santa Creu es conserven les dades dels ingressos de dos dels indis que participaven a l’espectacle. Ambdós, amb dos setmanes de diferència, van ingressar a la Sala d’Infecciosos, afectats de verola, i van rebre l’alta mèdica el 27 de febrer... I la companyia va continuar la gira a Itàlia.

     A Barcelona Far West, Jordi Solé, recrea la Barcelona de finals del segle XIX, amb un fet anecdòtic i poc conegut de la història de Barcelona, desenvolupant una vertiginosa i fosca trama sota un sòlid teló de fons (en el que es reflecteix fidelment la societat de l’època, desfilant per les seves pàgines personatges de la categoria d’Antoni Gaudí, Isaac Peral, Santiago Russiñol i Lluís Millet, entre d'altres) quan el llegendari "Buffalo Bill" arriba a la ciutat per presentar el seu grandiós espectacle circense després de ser l’atracció principal durant sis mesos de l’Exposició Universal de París. Aviat, l’aparent apatia que s’havia apoderat de la ciutat s’esmicolarà quan una de les dones índies de l’espectacle, la filla secreta del mític cabdill sioux Crazy Horse, és raptada. Pol Vidal, un jove periodista que ha rebut l’encàrrec d’entrevistar Buffalo Bill, haurà de descobrir llavors els escabrosos motius que s’oculten rere la desaparició de la noia… i necessitarà que "Buffalo Bill" esdevingui realment l’heroi que havien imaginat escriptors i periodistes per tal de rescatar-la abans que no sigui massa tard.


Fitxa:

Autor: Solé, Jordi
Col·lecció: Novel·la
ISBN: 978-84-96952-69-0
Pàgines: 320
Preu: 19,95 Euros
Ediciones Pàmies

[ Tornar a l'índex ]


I CERTAMEN
DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat

Cartell Certamen de Poesia Infantil i Juvenil Vila del Prat

I CERTAMEN
DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat


En data 18 de gener del 2011
Lo Càntich
(Revista Digital de Poesia, Art i Cultura),
amb el suport de l’Excel·lentíssim Ajuntament del Prat de Llobregat,
fa pública la convocatòria del

I CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL
Vila del Prat


BASES

I. Podran participar-hi, en aquest certamen poètic d'abast internacional, tots els infants i joves, amb edats compreses entre els 8 i els 16 anys, que durant el curs acadèmic 2010-2011 estiguin inclosos en alguna de les categories establertes, independentment de la seva nacionalitat, procedència o lloc de residència.

II. Es podran presentar poemes escrits en llengua catalana, en qualsevol de les diferents varietats lingüístiques d’arreu dels Països Catalans, a títol individual o a través dels centres educatius on estiguin escolaritzats.

III. Els treballs hauran de ser inèdits i originals. No podran participar-hi obres que hagin estat premiades en altres concursos i premis literaris, o que hagin estat publicades anteriorment en qualsevol tipus de mitjà i format.

IV. El tema serà de lliure elecció, amb la presentació d’un únic treball per autor/a.

V. Els treballs poètics hauran de tenir una extensió màxima de 30 versos.

VI. Les obres hauran d’enviar-se, per correu electrònic, a l’adreça de la revista Lo Càntich: locantichpublica@gmail.com especificant CERTAMEN DE POESIA INFANTIL I JUVENIL, incloent-hi:

Dades personals de l'autor o autora:
Nom i cognoms
Lloc de naixement
Any de naixement
Adreça
Categoria en la qual participa

Dades dels pares, tutors legals o professorat de referència
que acreditin l’autoria i tutoria
dels menors d’edat participants al certamen:

Nom i cognoms
DNI
Adreça electrònica i telèfon de contacte
Centre educatiu (en cas del professorat)

VII. El període de recepció dels treballs romandrà obert des del primer dia de febrer del 2011 fins al 30 de juliol del 2011.

VIII. Els treballs rebuts seran publicats, per ordre de recepció, a la Separata de la revista Lo Càntich (bloc guardonat amb el Premi de Cultura Blocs Catalunya 2010), i als números de la revista corresponents als períodes de les dates de recepció. Les obres premiades seran editades en un volum conjunt amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l’any 2011. Lo Càntich, com a col·lectiu sense ànim de lucre i amb caràcter solidari, donarà els beneficis d’aquest poemari col·lectiu a una Associació de Suport a Nens amb Càncer.

IX. El dictamen es farà públic durant la segona quinzena del mes d’octubre del 2011.

X. Les obres premiades i les finalistes restaran com a propietat de Lo Càntich, amb la transmissió de tots els drets que la propietat intel·lectual i artística impliquen. El fet de participar en el concurs pressuposa l’acceptació íntegra de les bases. L’Equip Editorial de Lo Càntich es reserva el dret a interpretar aquestes bases en cas de dubte o a decidir sobre qualsevol contingència que no hagi estat prevista.

CATEGORIES

Categoria A: De 8 a 10 anys (alumnat de 3r i 4t de Primària).
Categoria B: De 10 a 12 anys (alumnat de 5è i 6è de Primària).
Categoria C: De 12 a 14 anys (alumnat de 1r i 2n d’ESO).
Categoria D: De 14 a 16 anys (alumnat de 3r i 4t d’ESO).

PREMIS PER A CADA CATEGORIA

PRIMER PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.
SEGON PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.
TERCER PREMI: Trofeu, diploma i obsequis.

PREMI LOCAL: Al millor poema, a criteri del jurat, d’aquells autors i autores, nascuts, residents o escolaritzats al Prat de Llobregat, que no hagin rebut alguna de les consideracions anteriors.

PREMI ESPECIAL: Al centre educatiu que hagi presentat un major nombre d’alumnes participants al certamen.

Les obres premiades seran editades per Lo Càntich en un volum conjunt amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l’any 2011.

MANTENIDORS

El jurat de les categories A, B, C i D serà presidit per Ramon Navarro Bonet i integrat per Pilar Campmany, Pep Colomer, Roser Algué, Núria Niubó, Francesc Arnau, Mirian Petit, Montse Assens, Empar Sáez, Daniel Ferré, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé i Anna Riera. El jurat del Premi Local estarà format pels integrants del col·lectiu poètic, cultural i artístic pratenc 'Sopa de Poetes', Mariano Martínez, Òscar Solsona i Pepe Maiques. Exercirà de mantenidor sense dret a vot i de secretari del certamen, l'editor de Lo Càntich, Toni Arencón i Arias.


Il·lustració del cartell del certamen: Pilar Campmany i Piqué


[ Descarregar en PDF ]


Lo Càntich
Lo Càntich
(Revista digital de Poesia, Art i Cultura)
www.locantich.cat

Amb el suport de:

Ajuntament del Prat de Llobregat (obre nova finestra)
Ajuntament del Prat de Llobregat


[ Tornar a l'índex ]


La Redacció solament es fa solidària dels treballs
que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.


LECTURES D'AQUEST NÚMERO
comptador de lectures


Creative Commons License
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

[ Tornar a l'índex ]


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]