L'infinit (Giacomo Leopardi)

L'infinit

     Sempre he amat aquest solitari turó,
I el setge, que m’impedeix veure
De l’últim horitzó m’exclou.
Assegut i mirant, il·limitat
Espai més enllà, i el sobrehumà
Silenci, i la profunda quietud,
Em trobo amb el meu pensament, on gairebé
El cor no s'espanta. I com el vent
Sento cruixir el arbres, jo sóc
L'infinit silenci la meva veu
Comparant: em subjuga l’etern
I l’estació morta, i la present
I viva, i tots els seus sons. En aquesta
Immensitat s'ofega el pensament meu:
I naufrago dolçament en aquest mar.

Giacomo Leopardi
(Recanati, 1798 - Nàpols, 1837)
L'infinito - XII - Canti

Il·lustració: "L'infinito (Giacomo Leopardi) Manuscrit original"

Traducció: Enrico Meini
L'infinit
del poema original:

L'infinito

     Sempre caro mi fu quest'ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
De l'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminato
Spazio di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo, ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e 'l suon di lei. Così tra questa
Infinità s'annega il pensier mio:
E 'l naufragar m'è dolce in questo mare.

Referència:
Leopardi, Giacomo.
"L'infinit".
Traducció: Meini, Enrico.
Lo Càntich. N.7. Metàfora, 2011. Febrer, 2011.

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/02/lo-cantich-numero-7-metafora-2011.html


Lo Càntich - Número 7
Metàfora, 2011