Penso en tu (Sandra Domínguez Roig)

L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig

"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

"Nu"
Ramon Casas i Carbó

Penso en tu

Albiro la perspectiva dels camins inacabables, el trajecte serà llarg avui. He sortit a observar l’ocre verd-gris d’aquest hivern “engebrat”, per tal de pensar en silenci, sense interferències, i ni el constant brogit dels motors de la carretera aconsegueixen abstreure’m.

Ara, que vagarejo per camins arenosos defugint el trànsit, i que duc posat el dringar de la xavalla a les butxaques, vestida de mandra fins i tot per lluir la feminitat de la que en feia gala. Que s’ha esvanit la flairança a perfum car, i ja no porto la roba interior sublim que em delatava, si tu vols, ara, que observo com s’envolen les bromeres del matí sobre un estol de vidre trencat, és quan mussito, que res fou fútil. Perquè no trobaré uns ulls ambre com els teus.

D’ençà que vas prohibir-me mirar a terra, al·legant que és una estúpida actitud que em fa vulnerable i fràgil als ulls dels altres. Deixa’m dir-te que, no va ser una gran idea l’apunt, perquè cada cop que alço els ulls em sobrevé la fiblada del teu record.

Però així caminaré, en honor teu, amb la barbeta alta, encara que, aquest vent gèlid de les set del matí m’arrenqui les llàgrimes, que no ets tu, no, la causa del plor, és el fred.: —La de coses que et perds si no mires al cel —vas dir-me.

Vam desfer-nos l’un a l’altre, recordes? Vam nuar els cossos per l’ànima, i per la pell. Vaig pensar que de tant barrejar-nos acabaries dient uns versos que t’havia sospirat als llavis, i que jo acabaria... Bé... Tant és.

Emergies i m’esfondraves dins l’aigua, tallant-me la respiració. Se’m ha caigut el tacte fi entre el rostoll que limita els marges dels horts, i no aconsegueixo trobar-lo de cap manera.
D’esquena al sol, l’escalf primigeni del matí em recorre i se’m afiguren els dits teus per l’espina.
S’envolen les bromeres i quan la nit finalment desmereixi del tot, et fondràs com un somni. I Així ho espero, perquè fa dies que el meu nom és una remor vague i acabo afirmant la pregunta més inaudible inconscientment.

És Nadal, i ahir atiava la brasa encesa mentre s’esquitxaven guspires, i així cada cop que entro a casa, m’hi passo les hores mortes i somortes atiant incansable per tal de pensar-te sense interferències reals.

Em passo el temps evadint-me d’allà on sigui, perquè vull aire i pensar-te en absolut silenci.

Escric això allà on no podràs saber que; penso en tu, no sé que fer, ni on anar...

No tornaré a ser jo... almenys per un temps.

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Penso en tu

Il·lustració: Nu
Ramon Casas i Carbó
(Barcelona, 1866-1932)

Sandra Domínguez Roig,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment al seu bloc:


Papallones en la llum

Referència:
Domínguez Roig, Sandra.
"Penso en tu".
Lo Càntich. N.7. Metàfora, 2011.
Febrer, 2011.

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/02/lo-cantich-numero-7-metafora-2011.html


Lo Càntich - Número 7
Metàfora, 2011