![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."
Empar Sáez
"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."
Palau, Picasso: Mimetisme i Art
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008)
Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 - Mougins, 1973)
Retrat de Josep Palau i Fabre, Picasso, 1968.
En Josep Palau i Fabre fou un dels pioners en estudiar l'obra de Picasso. Als anys quaranta el pintor estava prohibit a Catalunya per la seva condició manifestament antifranquista i per la incomprensió del seu art per part del noucentisme conservador. Internacionalment Picasso també restava per descobrir; eren pocs els que havien analitzat en profunditat la seva obra.
Palau i Fabre arriba a Paris el desembre de 1945. Sent la gran fal·lera, l'impuls cec, segons ell mateix descriu a “Estimat Picasso”, de conèixer al gran artista. El seu exili a França durarà fins al 1961. Durant aquest període i en anys successius coneixerà, visitarà assíduament, i n'escriurà una de les obres més extenses i acreditades a nivell mundial sobre la figura i l'obra d'en Picasso.
Abans de la coneixença personal, i fruit de la contemplació d’algun dels quadres del pintor i llibres que havia adquirit sobre l'artista, escriu set texts en prosa poètica: “Teoria dels colors” (desembre, 1946). Són la interacció palpable entre pintura i paraula, entre el so més acolorit i el traç més viu i poètic.
Palau i Fabre arriba a Paris el desembre de 1945. Sent la gran fal·lera, l'impuls cec, segons ell mateix descriu a “Estimat Picasso”, de conèixer al gran artista. El seu exili a França durarà fins al 1961. Durant aquest període i en anys successius coneixerà, visitarà assíduament, i n'escriurà una de les obres més extenses i acreditades a nivell mundial sobre la figura i l'obra d'en Picasso.
Abans de la coneixença personal, i fruit de la contemplació d’algun dels quadres del pintor i llibres que havia adquirit sobre l'artista, escriu set texts en prosa poètica: “Teoria dels colors” (desembre, 1946). Són la interacció palpable entre pintura i paraula, entre el so més acolorit i el traç més viu i poètic.
La golosa, Picasso (Època blava)
Teoria dels colors
Al boig dels colors, Picasso
El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pensament. Les tovalles es tornaren blaves abans del dinar, i no podem tocar cap fruit que no sigui blau ni podem menjar sinó claror blava...
Els ulls blaus, ho veuen tot blau? I els ulls verds, tot verd? I els negres, tot negre? Però els nostres ulls canvien de color a cada instant i arribem a fer-nos la il·lusió que les coses són canviants. Només els ulls blaus tenen aquesta propietat de permanència. Res no altera la visió blava de les coses. I la barca del pensament, igual que la de rems, navega sobre el blau.
El blau tenyeix, destenyeix. Sincronitza amb el temps. Hi ha malalties blaves, hores blaves, músiques blaves. El blau és sempre musical, des de l’ultramarí fins a l’atzur transparent. La flauta del pastor és blava. Hi ha amors blaus també. Són els que es mantenen purs, quan els amants naveguen l’un dins l’altre ulls endins. Si el silenci els acompanya, el blau es manté intacte, i poden arribar al bes blau, a l’abraçada blava... El blau és més pur que el blanc, que és incitant, excitant, nerviós, metàl·lic. La Puríssima Concepció vesteix de blau o porta, almenys, una franja blava.
La cinta blava en el cabell de les noies i ja no goseu tocar-les.
Josep Palau i Fabre, 1946
El mateix any Palau i Fabre escriu “Vides de Picasso” (1946, publicat al 1961). En aquest llibre, narrat en prosa poètica, s’aproxima a la figura de Picasso a través d’una sèrie de conceptes: el mimetisme, l’alienació, és a dir, la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. Es refereix a l’art com la capacitat d’abastar àrees desconegudes de la consciència, de visitar, de viure en el fet artístic; parla de les “vides” de Picasso, però parla d’ell mateix, de la seva concepció de l’art i el procés poètic.
Palau defineix Picasso com el més polifacètic dels creadors del segle XX, el més gran mimetitzador de tots els temps. El mimetisme, en mots de l’autor, és “l’afany de comprendre, (que) dot al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa.” Tot i la gran diversitat de l’obra de Palau i Fabre (poesia, teatre, assaig, traduccions i historiografia artística), que es desenvolupa en cicles, l’eix vertebrador és la creació a través del mimetisme, de la investigació de la seva identitat creativa a través de l’obra d’altres artistes.
Les creacions de Palau a partir de poemes dels seus autors emblemàtics són una font de gaudi i sorpresa per al lector. Fa una “versió” d’un poema de Rosselló-Porcel, per exemple, canviant alguns mots i dotant-lo d’un altre sentit, o bé pren un poema de Rimbaud, el tradueix i fa versions diferents que es van allunyant del primigeni, i també, com en el cas de “L’étranger” de Baudelaire en que Palau, fascinat pel poema i no satisfet de les traduccions que en feia al català, fa una traducció “metafísica”, com anomena l’autor, una creació pròpia, traduint l’essència del pensament, el conjunt de mots, i el seu significat global.
Palau defineix Picasso com el més polifacètic dels creadors del segle XX, el més gran mimetitzador de tots els temps. El mimetisme, en mots de l’autor, és “l’afany de comprendre, (que) dot al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa.” Tot i la gran diversitat de l’obra de Palau i Fabre (poesia, teatre, assaig, traduccions i historiografia artística), que es desenvolupa en cicles, l’eix vertebrador és la creació a través del mimetisme, de la investigació de la seva identitat creativa a través de l’obra d’altres artistes.
Les creacions de Palau a partir de poemes dels seus autors emblemàtics són una font de gaudi i sorpresa per al lector. Fa una “versió” d’un poema de Rosselló-Porcel, per exemple, canviant alguns mots i dotant-lo d’un altre sentit, o bé pren un poema de Rimbaud, el tradueix i fa versions diferents que es van allunyant del primigeni, i també, com en el cas de “L’étranger” de Baudelaire en que Palau, fascinat pel poema i no satisfet de les traduccions que en feia al català, fa una traducció “metafísica”, com anomena l’autor, una creació pròpia, traduint l’essència del pensament, el conjunt de mots, i el seu significat global.
LA IDENTITAT
—Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? ton
père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
—Je n'ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère.
—Tes amis?
—Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est
resté jusqu'à ce jour inconnu.
—Ta patrie?
—J'ignore sous quelle latitude elle est située.
—La beauté?
—Ja l'aimerais volontiers, déesse et immortelle.
—L'or?
—Je la hais comme vous haïssez Dieu.
—Eh! qu'aimes-tu donc, estraordinaire étranger?
—J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas...
les merveilleux nuages...
Baudelaire
(Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, 1862)
—¿De quin país és aquest estranger?
—No ho sé.
—Com se diu?
—No ho sé.
—¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
—No ho sé.
—¿Com us dieu, bon home?
—...
—¿De quin país veniu? ¿On aneu?
—Sóc d’aquí. Sóc estranger.
Josep Palau i Fabre
(Fragments del laberint, 1947)
Després de llegir aquest experiment amb les paraules, de copsar l’atreviment creatiu del poeta penso en les nombroses versions que va fer en Picasso d’altres pintors emblemàtics. Retorna al clàssics quan l’avantguarda prenia altres rumbs, torna l’esguard vers la història de la pintura. Ell s’avança a tots fent un pas enrere, reinterpreta el llenguatge pictòric, aquelles obres que perduren en el temps i en la memòria. Què són, sinó, Les Menines d’en Picasso?
Las Meninas, Diego Velázquez, 1656.
Las Meninas, Pablo Picasso, 1957.
--o0o--
Poesia Transversal:
Palau, Picasso: Mimetisme i Art
Un article de: Empar Sáez
Referències bibliogràfiques:
Josep Palau i Fabre. Estimat Picasso. Barcelona: Edicions Destino,1997.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l’Alquimista. Una selecció. (Introducció de Tomàs Nofre). Barcelona: Editorial Proa, 2008.
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg. Cercle de lectors, 2005.
Tomàs Nofre. Sobre “Vides de Picasso” de Josep Palau i Fabre. En: Els marges, 37. 1987.
Josep Palau i Fabre. Estimat Picasso. Barcelona: Edicions Destino,1997.
Josep Palau i Fabre. Poemes de l’Alquimista. Una selecció. (Introducció de Tomàs Nofre). Barcelona: Editorial Proa, 2008.
Josep Palau i Fabre. Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galàxia Gutenberg. Cercle de lectors, 2005.
Tomàs Nofre. Sobre “Vides de Picasso” de Josep Palau i Fabre. En: Els marges, 37. 1987.
Empar Sáez,
col·laboradora i articulista de Lo Càntich,
publica habitualment als blocs:
Un capvespre a la Mediterrània
Enfilant finestres
Referència:
Sáez, Empar.
"Palau, Picasso: Mimetisme i Art."
Lo Càntich. N.7. Metàfora, 2011. Febrer, 2011.
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2011/02/lo-cantich-numero-7-metafora-2011.html
Lo Càntich - Número 7
Metàfora, 2011
1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Hola Empar. M'agrada molt la teva secció i les comparatives artístiques, literaries i culturals que fas. En especial, aquest article és magnífic. Potser, la meva admiració per Palau i Fabre i per Picasso, han fet que hagui gaudit encara més de la seva lectura.
Salutacions. José A. Aguilera.
Publica un comentari a l'entrada