"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Lo Càntich - Número 6 - Odissea, 2010



Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN: 2014-3036

Lo Càntich - Número 6 - Odissea, 2010

Lo Càntich
- Revista Digital de Poesia, Art i Cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036


Número 6
Odissea, 2010
Desembre, 2010



Direcció:
Pere Abad i Sorribes

Edició:
Toni Arencón i Arias

Equip Editorial:
Dolors Garrido Martínez - Maria Rosa G. Zellweger
Toni Arencón i Arias - Laura Boadas i Galí
Paolo Santos - Esther Llobet i Díaz

Articulistes:
Pep Colomer Blanco - Pilar Campmany i Piqué - Núria Niubó i Cabau
Xesc Font i Odrí - Francesc Arnau i Chinchilla - Paolo Santos
Empar Sáez - Toni Arencón i Arias - Sandra Domínguez Roig
Lluís Servé Galan - Vanessa Mies Iborra - Esther Llobet i Díaz
Laura Boadas i Galí - Maria Rosa G. Zellweger

Autors:
Esteve Amigó Palés - Teresa Serramià - Pilar Campmany i Piqué
M. Roser Algué Vendrells - Antoni Fabregat i Guardia - Montserrat Lloret
Daniel Ferré Teruel - Marc Freixas i Morros - Mirian Petit
Empar Sáez - Anna Riera i Puig - Montse Assens - Jaume Badia Pujol
Núria Niubó i Cabau - José Luis García Herrera - David Dot i Cervera
Josep Fàbrega i Selva - Fàtima Anglada - Bruna Generoso
Imma Fuster i Tubella - Antoni Casals i Pascual - Ramon Navarro Bonet
Montserrat Bastons - Ana Moya - Anna Rispau i Falgàs
Gemma Gelabert Gonzalo - Concepción Estruel - Jesús Párraga Serrano
Joan Abellaneda i Fernández - Enriqueta Moix i Maré
Esther Sentís Echevarría - Samuele Arba - Glòria Calafell Martínez
Pere Fornells i Miquel - Maria dels Àngels Farrés - Montse García i Amat
Miquel Sánchez González - Joan Munné Martínez - Francesc Arnau i Chinchilla - Sara Benedito Castillo - Laia Teixidó Casanovas
Núria Viñas Pujolràs - Josep López Badenas - Rossend Sellarés i Obradors
Salvador Renobell Bosch - Joan Carles Gonzàlez Pujalte
Pura Maria García - Carmen Comella - Teresa Bosch i Vilardell
Dolors Cuní Castell - Laia Encinas i Saperas - Maria Teresa Sans
Ramon Cardona Colell - Elm Puig i Mir - Anna Bertran Pascual
Albert Ollé - Maria José Sales i Belmonte - Marta Pérez i Sierra
Miguel Saporta Bon - Olga Farrent - Joaquim Toset Masdeu
Albert Pera i Segura - Albert Agustí - Guiomar Sánchez Pallarés
Maria Pallarés Valero - Maria Isabel Valverde Hernández - Carles Margarit
Lleonard del Rio i Campmajó - Lluís Vicent - Sergi Orea Vilàs
Laura González - Anna Gassull Julià - Glòria Montllor Nogués
Josep Maria Anguera - Xavier Serrahima - Fidel Picó - Laura Jacas Díaz
Valentí Ribes - Manel Maigi Barreda - Pascual R. Huedo i Dordà
Ferran Fontelles i Ramonet - Joan Seus Cartró - Joan Guasch Torné
Marc Vidal Solsona - Anna García Garay - Rosa Badia Rivas - Josep Ferre Calabuig - Adolf Maria Iglesias i Estradé - Martí Badia Arumí
Jordi Sales Casas - Dolça Dolset Cabiscol - Mª Salud Pla Girbés
Antoni Cànovas de la Concepción - Maria do Carme Fernández Pérez
Xavier Iturbe Escobar - Mario Riera Busom - Carme Pratdesaba Orri
Montserrat Urpinell i Saumell - Juan Ruiz Rey - Macià Menyspel
Eva Font García - Manuel Roig Abad - Anabel Raluy i López

Traduccions:
Anna Gassull Julià - Enrico Meini - Ismael Tricio Cea
Claudi Giné - Empar Sáez

Il·lustracions i fotografies:
Oriol Grau - Ramon Navarro Bonet - Pilar Campmany
Montserrat Lloret - Toni Arencón i Arias - Francesc Andreu Garcia “pakiu”
Francesc Arnau i Chinchilla - Sandra Domínguez Roig - Marc Arencón i Llobet

Il·lustració de portada:
Oriol Grau

Edita:
Lo Càntich
- Revista digital de poesia, art i cultura -
(Retalls de poesia d'arreu del món)
ISSN 2014-3036
NR: 1003305878809
Número 6 - Odissea, 2010
Desembre, 2010
CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative


ÍnDeX

I. Editorial
Pere Abad i Sorribes
Odissea, 2010

II. Càntichs clàssics i contemporanis, de casa nostra i d'arreu del món

El cant de la Sibil·la - Cant Popular
Un somni - William Blake - Traducció: Anna Gassull Julià
La fageda d'en Jordà - Joan Maragall
Soldats - Giuseppe Ungaretti - Traducció: Enrico Meini
Tot era blau - Miguel Hernández - Traducció: Ismael Tricio Cea
A l'assalt dels jardins... - Paul Éluard - Traducció: Claudi Giné
Raïm, magranes, dàtils... - Miguel Hernández - Traducció: Empar Sáez
Sonet "Gelós de les paraules i els afanys..." - Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Tot és ara i res - Joan Vinyoli
Nancy... - Louis Calaferte - Traducció: Claudi Giné

III. Càntics d'avui, d'ara, d'ací, d'allà i de més enllà

Serenor - Esteve Amigó Palés
de sorra - Teresa Serramià
Hi ha una finestra al cel - Pilar Campmany i Piqué
La utopia del Nadal - M. Roser Algué Vendrells
Maltractament - Teresa Serramià
Sols cal que tu vulguis - Antoni Fabregat i Guardia
Mai no podré oblidar... - Montserrat Lloret
Sol de tardor - Daniel Ferré Teruel
Lament a lament - Concepción Estruel
Ser feliç! - Maria dels Àngels Farrés
Espanya: has de demanar perdó - Carmen Comella
gelosesca impertorbable - Maria Teresa Sans
entre nosaltres - Albert Ollé
detestació - Albert Agustí
com niu sense ocells - Carles Margarit
Set poemes - Laura González

IV. EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
Vestida de nit - Glòria Cruz - Càstor Pérez Diz

V. TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
La Poesia
Inclou:
"L'ànima de les flors" d'en Joan Maragall
"Fent camí..." de Pilar Campmany.


VI. PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Ciències de la vida

VII. DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
Marieta cistellera

VIII. AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Les coses, certes coses...

IX. RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Aigua

X. POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda
Inclou:
Passeig - Joan Salvat-Papasseit
En el silenci obscur d'unes parpelles closes - Joan Salvat-Papasseit

XI. EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
I de la vida...

XII. AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Premis de Poesia, Novembre-Desembre, 2010

XIII. SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí
Un de Begur   -   Josep Pla

XIV. L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
Bonjour, Breton

XV. SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Càustica
Mediterrània

XVI. EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
A Catalunya, el meu país - Cesk Freixas

XVII. UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Solsticis en minúscula - Laura Dalmau
Cartes d'amor i d'exili (Rosa Leveroni i Ferran Soldevila) - Abraham Mohino i Enric Pujol

XVIII. PRIMER PREMI DE POESIA LO CÀNTICH, 2010

___________________________________PLOMA D'OR
Abraçada a la meva pròpia pell - Mirian Petit

___________________________________PLOMA D'ARGENT
Paraula - Empar Sáez
Els meus dits - Anna Riera i Puig

___________________________________PLOMA DE BRONZE
Sóc cartró - Montse Assens

___________________________________ACCÈSSITS
L’onada del vespre - Jaume Badia Pujol
A la terra vull tornar - Núria Niubó i Cabau
Illa de San Michele - José Luis García Herrera
El pròfug - David Dot i Cervera
Postal de nit - Josep Fàbrega i Selva

___________________________________DIPLOMES D'HONOR
[sic] - Fàtima Anglada
Blau ball - Bruna Generoso
Orgia a l'alba - Imma Fuster i Tubella
No! Res no mor - Pilar Campmany i Piqué
L'últim destí - Antoni Casals i Pascual
Compte amb els poetes - Ramon Navarro Bonet
Pastís de mantega i iogurt - Ana Moya
Que els teus somnis siguin cisells - Anna Rispau i Falgàs
la casa de la llibertat - Marc Freixas i Morros
Farolet blanc - Montserrat Lloret

___________________________________MENCIÓ ESPECIAL
Mirada - Glòria Calafell Martínez

___________________________________FINALISTES

a l’ànima, la lluita - Gemma Gelabert Gonzalo
Cançó per a tornar a casa de l’amic - Jesús Párraga Serrano
Dolces llàgrimes de poeta - Joan Abellaneda i Fernández
Damunt de les ones - Enriqueta Moix i Maré
Si m'has d'estimar - Esther Sentís Echevarría
-amb tu- - Samuele Arba
Envelliment - Pere Fornells i Miquel
TrEs ESTONES - Montse García i Amat
Bocins del passat - Miquel Sánchez González
De viure, l'enyor - Joan Munné Martínez
Les portes de l'Horta - Francesc Arnau i Chinchilla
Òptimes consideracions - Daniel Ferré Teruel
Aigua de riu - Sara Benedito Castillo
Quimera - Laia Teixidó Casanovas
Tarda de juliol a Sète - Núria Viñas Pujolràs
Espart i oliverers - Josep López Badenas
Mercat lliure - Rossend Sellarés i Obradors
Dècima inicial - Salvador Renobell Bosch
Hi ha ràbia a l'escuma - Joan Carles Gonzàlez Pujalte
Sol fugit - Pura Maria García
El silenci - Teresa Bosch i Vilardell
Amor de setí - Dolors Cuní Castell
22. - Laia Encinas i Saperas
Els llops esteparis - Ramon Cardona Colell
Refugi - Elm Puig i Mir
Em ve de gust pintar-te - Anna Bertran Pascual
Fil de seda - Maria José Sales i Belmonte
Dues llunes en el mateix mar - Marta Pérez i Sierra
Llavors - Miguel Saporta Bon
Illa de calma - Olga Farrent
La nit comença - Joaquim Toset Masdeu
Inici de vida - Albert Pera i Segura
Records amb data de caducitat - Guiomar Sánchez Pallarés
Capvespre - Maria Pallarés Valero
Essència de barri - Maria Isabel Valverde Hernández
Crepuscle tardoral - Lleonard del Rio i Campmajó
Desencontre - Lluís Vicent
L’eternitat de l’amor - Sergi Orea Vilàs
IjERP - Anna Gassull Julià
NENS ROBATS - Glòria Montllor Nogués
...La vida, tota - Josep Maria Anguera
Navego pels camins d’atzar - Xavier Serrahima
De conte abandonat - Fidel Picó
El bressol de la meva mare - Laura Jacas Díaz
La culpa, potser, és innocent - Valentí Ribes
Esculls - Manel Maigi Barreda
El teu adéu - Pascual R. Huedo i Dordà
Bloqueig - Ferran Fontelles i Ramonet
Capvespre - Joan Seus Cartró
Passeig - Joan Guasch Torné
Naufragi - Montserrat Bastons
Com pentinar un cavall, al menys, fins la propera albada... - Marc Vidal Solsona
El meu nom de desembre - Anna García Garay
La nena meva - Rosa Badia Rivas
El silenci es pinta de colors - Josep Ferre Calabuig
trepitja la boira baixa - Adolf Maria Iglesias i Estradé
Barrots - Martí Badia Arumí
records - Jordi Sales Casas
Diamants obscurs - Dolça Dolset Cabiscol
Mareny blau - Mª Salud Pla Girbés
Cabdelle fils - Antoni Cànovas de la Concepción
Ens ha florit la pau - Maria do Carme Fernández Pérez
Amants - Xavier Iturbe Escobar
Intangible - David Soler Ortínez
Poema del sol post. - Mario Riera Busom
Viure feliç - Carme Pratdesaba Orri
Pesombra - Montserrat Urpinell i Saumell
Pensaments... - Juan Ruiz Rey
Paradís particular - Macià Menyspel
Amors despentinats - Eva Font García
Mares de hui - Manuel Roig Abad
Brossa entre cards - Anabel Raluy i López


EDITORIAL
Pere Abad i Sorribas
LO CÀNTICH
(Retalls de poesia d'arreu del món)

Número 6
ODISSEA, 2010

Odissea, 2010

Iris (Oriol Grau)

"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa,
¿de què ens serveix?, no té futur."

Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010)
[ Adéu-siau i gràcies! ]

Amb portada del jove artista barceloní Oriol Grau, el vaixell virtual de poesia, Lo Càntich (Revista Digital de Poesia, Art i Cultura), finalitza la seva primera singladura amb l'edició del número 6 de la nostra revista digital (Odissea, 2010).

Ho fem estrenant domini, per compromís i per convicció:


...i mantenint el format bloc de la Separata.

Fa nou mesos, un dia, els vents bufaven a favor i les dificultats inicials s'esvaïen. La travessia s'iniciava. Amb il·lusió. El carregament? Retalls de poesia d'arreu del món. El temps diria si eren retalls d'una llengua moribunda o traspassada, o els noms d'una llengua viva i de cor palpitant. Enrere quedaven les ruïnes de Troia. Després, alegries, sorpreses i dols. Alegries, pels nous tripulants que es van anar incorporant, pel seu entusiasme, per la seva confiança, per les seves paraules, pels seus versos... Dols, per aquells mestres que han anat marxant. Cada dia, som avui, una mica més orfes. Cada dia.

Però les paraules perduren...

Nou mesos... No ha estat fàcil (o almenys no tant com sembla, a temps passat i vista enrere) mantenir el rumb traçat a l'inici. Els imprevistos sorgeixen quan menys t'ho esperes. Calipso sempre et vol retenir, però pitjor són els cicons, els lotòfags i els ciclops. Per molt de temps que duri la ira de Posidó, cal evitar extraviar la borsa de pell que conté tots els vents. I sobre tot, cal evitar embogir amb el cant de les sirenes.

Invocació a la Musa:



Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Homer
Odissea, I, 1-10
(Entre el 750 aC i el 720 aC)

Traducció:
Carles Riba
(Barcelona, 1893 - 1959)

Il·lustració:
"Odisseu es burla de Polifem"
Joseph Mallord William Turner

Avui, tenim el plaer de presentar el número que tancarà aquest any 2010, el nostre primer any, i ho fem incloent versos de William Blake, Joan Maragall, Giuseppe Ungaretti, Miguel Hernández, Paul Éluard, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli, Louis Calaferte, Joan Salvat-Papasseit, Vicent Andrés Estellés i Glòria Cruz.

Rescatadors de mots, de sons i costums, els nostres articulistes de luxe: Pep Colomer Blanco, Pilar Campmany i Piqué, Núria Niubó i Cabau, Xesc Font i Odrí, Francesc Arnau i Chinchilla, Paolo Santos, Empar Sáez, Toni Arencón i Arias, Laura Boadas i Galí, Sandra Domínguez Roig, Lluís Servé Galan, Vanessa Mies Iborra i Maria Rosa G. Zellweger.

I versos d'avui i d'ara, més de cent poemes, UN CENTENAR D'AUTORS. Deixem-nos de romanços i diguem-lo alt i fort: Una VERITABLE antologia de poesia actual. Llengua VIVA. Llengua de COR PALPITANT. Batega COR. Parlen els poetes amb les llengües dels Països Catalans. Parlen.

Una antologia que inclou les obres presentades al Primer Premi de Poesia Lo Càntich. Un premi de poesia virtual? Jurat d'autors i autores? Gala de lliurament també virtual? Arriscat? En absolut. Confiàvem en el seny. Objectiu: Promoció i difusió de la llengua i la poesia. No avançaré el resultat en aquesta editorial. Només vull felicitar a tots els participants per l'enorme qualitat de les obres remeses. I agrair també les seves paraules animant-nos a continuar per aquesta sendera.

Som agraïts. Ja ho sabeu. I volem agrair el suport (no cal dir perquè) dels amics de Lo Càntich (a títol individual o col·lectiu): Diari de Solsona, ciutatoci.com, Mariona Enrich, Magdalena Real, Patrimoni.cat, VilaWeb, Viena Edicions, Francesc Arnau i Chinchilla (L'espill de l'orb), Daniel Ferré Teruel (Esclau de les meves paraules), Amics de la Poesia - Pays Catalans, Víctor Pàmies (Raons que rimen), penedesfera.cat, altpirineu, La Vall del Llobregós, Jesús M. Tibau (Tens un racó dalt del món), Francesc Gelabert (Pratencs.cat), Ferran d'Armengol (Un capvespre a la Mediterrània), José David Muñoz, Isa Gon, el prat ràdio 91.6 FM, Diari Delta, Gazophylacium, Pepe, Óscar, Mariano (Sopa de Poetes), Sandra Domínguez Roig (Papallones en la llum), El Periódico de El Prat, Relats en Català i l'Associació de Relataires en Català, Marga Cruz, versos.cat, Laura García, Miquel Maresma, Pere Bassols, somlaselva, Martí Gironell, Sílvia Clemares, Trina Milan, Associació STIC.CAT, a les persones anònimes de la secció del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, a tots els blocaires que ens tenen enllaçats i als nostres seguidors a les xarxes socials.

Nou mesos. Cicle 2010. Sis números. 434 entrades individuals. Més de tres-cents autors, articulistes, traductors i il·lustradors. 74.000 visites (a una mitjana de 274 visites diàries). Un premi rebut (mèrit vostre). Un premi que entreguem avui... Però això només són números. Relativitzem. Nosaltres preferim les paraules. I escrites millor. Les altres se les porta el vent.

La veieu? Ja es veu la costa d'Ítaca. Penèlope espera (ella és la veritable heroïna de l'odissea, no ho oblidem). Desembarquem. Descansem uns dies, reposem forces. La vida val la pena viure-la.

Un cicle. La vida és cíclica. He començat aquesta editorial introduint el nom de l'autor de la portada. Un apunt: l'Oriol Grau té 18 anys i està afecte de Paràlisi Cerebral. Li agrada llegir poesia i li agrada pintar "amb pinzells i amb ratolí". Ens va remetre diverses il·lustracions i ens va dir que seria "tremendament feliç" si alguna d'elles acompanyava algun poema. Oriol: "Iris", la primera de les il·lustracions, ja està editada. Pots veure-la. No acompanya un poema. Acompanya un centenar. "Iris" és la portada d'aquest número.

La vida és un cicle. La vida és una odissea. Per a uns més que per a altres.

Amics i amigues: els meus millors desitjos pel proper any 2011. Que la Musa ens visiti. Que la Musa ens acompanyi.

Adéu-siau i gràcies! (sic: Joan Solà)

Pere Abad i Sorribes
Desembre, 2010

( I a títol personal: gràcies a vosaltres també. Maria Rosa, Toni, Dolors, Laura, Paolo, Esther, Pedro. Gràcies per haver-me ajudat. Gràcies per fer realitat un somni. Quina sort d'haver-hos conegut!)


Il·lustració de portada: "Iris"
Oriol Grau

[ Tornar a l'índex ]


CÀNTICHS CLÀSSICS I CONTEMPORANIS
DE CASA NOSTRA I D'ARREU DEL MÓN

El cant de la Sibil·la
Cant Popular

Organització de les Nacions Unides, per a l'Educació, la Ciència i la Cultura

El cant de la Sibil·la
Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat
Organització de les Nacions Unides, per a l'Educació, la Ciència i la Cultura
Nairobi, 16 de novembre del 2010

El cant de la Sibil·la

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel devallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
- Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb vostron príncep de l'infern.
Als bons dirà: - Fills meus veníu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.


Icona Lo Càntich El cant de la Sibil·la va ser una de les dramatitzacions medievals del cicle de Nadal que més arrelaren a la península i, sobretot, a Catalunya, des d'on va arribar a Mallorca després de la Conquesta de Jaume I. Aquest cant, es va representar per tota la península amb més o menys continuïtat fins a les prohibicions sorgides del Concili de Trento. Després d'aquestes prohibicions, el cant de la Sibil·la sols ha perviscut, per la seva gran popularitat, a Mallorca, a la seu d'Alguer i a Braga i s'ha convertit en un dels pocs exemples encara vius de les expressions folklòrico-religioses d'origen medieval.

El cant de la Sibil·la apareix documentat des del segle X a diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i França. Tot i que inicialment es cantava en llatí, a partir del segle XIII ja hi ha documentades les primeres versions en llengua catalana. Aquestes primeres versions catalanes del Judicii Signum no es traduïren directament del text llatí sinó que provenen totes d’una versió-adaptació d'origen provençal, el que demostraria la gran popularitat i difusió que assolí aquest cant. Entre els texts catalans procedents d'aquest tronc comú occità hi ha un còdex del segle XIV, conservat a l'Arxiu Diocesà de Mallorca, que es va trobar el 1908 al monestir de la Concepció i que procedia del convent de Santa Magdalena. La transmissió oral i la manca de manuscrits ha fet que al llarg dels segles els texts més antics en llengua vulgar hagin sofert moltes modificacions i hagin donat lloc a moltes versions.

Originàriament es cantava amb melodia gregoriana i, tal i com es pot veure al Còdex de la Concepció, l'acompanyament musical que es feia a Mallorca, excepte en algunes variacions, era el mateix documentat a altres llocs de la península. Avui per avui no es pot saber fins quan es va cantar la Sibil·la amb aquesta música gregoriana, però segurament fou fins el segle XVI o XVII. La transmissió oral durant segles del Cant va comportar, al igual que amb el text, l'aparició de diferents variacions i models. L'interès que va suscitar aquest cant entre els primers estudiosos de la música i folkloristes del XIX va donar lloc a la transcripció en partitura de les diferents versions conegudes en el seu moment, amb el que se fixaren les versions melòdiques que han arribat fins avui en dia.

Actualment, les versions que s'interpreten, si be amb diferències i matissos, son poques perquè totes tenen com origen comú les partitures fixades pels estudiosos del segle XIX.

Al començament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que varen ser substituïts amb el pas dels segles per un nin cantor. Actualment, a la majoria de les esglésies continua essent un nin el que canta, si bé en alguns casos ho fa una nina o una dona. A la representació actual, el nin cantor surt acompanyat per dos o més escolans amb ciris, que l'acompanyen fins al presbiteri o la trona. Les estrofes són entonades a veu sola i sense acompanyament instrumental, excepte quan, entre estrofa i estrofa, s'introdueix l'orgue. La indumentària que s'utilitza és molt semblant a totes les esglésies de Mallorca. Sol consistir en una túnica blanca o de color, de vegades brodada al coll i a la part inferior, i habitualment una capa; en alguns pobles la capa es substitueix per una altre túnica. El cap es cubreix amb una gorra del mateix color que el vestit. A les mans porta una espasa, que manté dreta davant la cara el temps que dura el cant, i quan aquest acaba forma amb l'espasa una creu a l'aire. A algunes de les celebracions, en acabar el cant, es talla amb l'espasa una coca que penja del tornaveu de la trona. En els darrers segles també està documentat que es tallaven les neules que solen decorar les esglésies per Nadal.

Font: BOIB N.25

Cant Popular
El cant de la Sibil·la
Il·lustració: "Logotip de la UNESCO"

[ Tornar a l'índex ]


Un somni (A Dream)
William Blake
Traducció: Anna Gassull Julià

Nabucodonosor (William Blake)

Un somni

Una vegada un somni teixí una ombra
sobre el meu llit que un àngel vigilava,
era una formiga que s'havia perdut
per l'herba on em semblà es trobava.

Confusa, perplexa i desesperada,
fosca, ignorant, exhausta,
topava entre l'extensa mala herba,
tota amb el cor trencat, li sentí dir:

"Oh, els meus fills! Potser ploren,
escoltaran el sospir del seu pare?
Potser ronden per aquí per buscar-me’n,
Potser tornen i per mi ploren."

Compungit, se'm caigué una llàgrima;
però veié una cuca de llum propera,
que respongué: "Què gemec humà
convoca el vigilant de la nit?

Jo m'he assegut a la llum de la terra,
mentre l’escarabat segueix la seva ronda:
segueix ara el brunzit de l'escarabat;
petita errant, i torna aviat a casa."

William Blake
(Londres, 1757 – 1827)
A Dream

Traducció al català: Anna Gassull Julià
Un somni
del poema original:


A Dream

Once a dream did weave a shade
O'er my Angel-guarded bed,
That an Emmet lost its way
Where on grass methought I lay.

Troubled, wildered, and forlorn,
Dark, benighted, travel-worn,
Over many a tangle spray,
All heart-broke, I heard her say:

"Oh my children! do they cry,
Do they hear their father sigh?
Now they look abroad to see,
Now return and weep for me."

Pitying, I dropped a tear;
But I saw a glow-worm near,
Who replied, "What wailing wight
Calls the watchman of the night?

"I am set to light the ground,
While the beetle goes his round:
Follow now the beetle's hum;
Little wanderer, hie thee home."


Il·lustració: "Nabucodonosor"
William Blake
(Londres, 1757 – 1827)

[ Tornar a l'índex ]


La fageda d'en Jordà
Joan Maragall

Fageda d'en Jordà - Novembre, 2010 (Marc Arencón i Llobet)

La fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Joan Maragall
(Barcelona, 1860-1911)
La fageda d'en Jordà

Fotografia: "Fageda d'en Jordà - Novembre, 2010"
Marc Arencón i Llobet

[ Tornar a l'índex ]


Soldats
Giuseppe Ungaretti
Traducció: Enrico Meini

L'espera al jardí (Alberto Magnelli)

Soldats

S'està com
de tardor
sobre els arbres
les fulles

Giuseppe Ungaretti
(Alexandria, Egipte, 1888 – Milà, 1970)
Soldati

Traducció: Enrico Meini
Soldats
del poema original:

Soldati

Si stà come
d´autunno
sugli alberi
le foglie

Il·lustració: "L'espera al jardí"
Alberto Magnelli
(Florència, 1888 – Meudon, 1971)

[ Tornar a l'índex ]


Tot era blau
Miguel Hernández
Traducció: Ismael Tricio Cea

Miguel Hernández

Tot era blau

Tot era blau davant d'aquells ulls i era
verd fins a l’entranyable, daurat fins a la llunyania.
Perquè el color trobava l’encarnació primera
dins d'aquells ulls de reflexos fràgils.

Ulls naixents: llums en una doble esfera.
Tot radiava entorn com un solell de miralls.
Vivificar les coses per a la primavera
poder va ser d'uns ulls que mai han estat vells.

Se'ls devoren. Saps? No sóc feliç. No n’hi ha gaudi
com sentir aquella mirada inundadora.
Quan se m’allunyava, em vaig acomiadar del dia.

La claredat brollava de la fricció directa,
però els van devorar. I estan brotant ara
penombres com el rubor bru de l'agonia.

Miguel Hernández
(Oriola, Baix Segura, 1910 - Alacant, 1942)
Todo era azul

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Tot era blau
del poema original:


Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

[ Tornar a l'índex ]


A l'assalt dels jardins... (XIV)
Paul Éluard
Traducció: Claudi Giné

Flora: Primavera en els jardins de la Villa Borghese (Sir Lawrence Alma-Tadema)

A l'assalt dels jardins... (XIV)

A l'assalt dels jardins
Les estacions estan a tot arreu al mateix temps
Passió de l'estiu per l'hivern
I la tendresa dels altres dos
Els records com plomes
Els arbres trencant el cel
Un bell roure temperat de boira
La vida de les aus o la vida de les plomes
I tot un frívol plomall
Ple de somrients temors
I la soledat xerraire

Paul Éluard (Pseudònim d'Eugène Grindel)
(Saint-Denis, 1895-1952)
A l'assaut des jardins... (XIV)

Traducció: Claudi Giné
A l'assalt dels jardins... (XIV)
del poema original:

A l’assaut des jardins... (XIV)

A l’assaut des jardins
Les saisons sont partout à la fois
Passion de l’été pour l’hiver
Et la tendresse des deux autres
Les souvenirs comme des plumes
Les arbres ont brisé le ciel
Un beau chêne gâché de brume
La vie des oiseaux ou la vie des plumes
Et tout un panache frivole
Avec des craintes
Et la solitude bavarde.

Il·lustració: "Flora: Primavera en els jardins de la Villa Borghese"
Sir Lawrence Alma-Tadema (Dronrijp, Holanda, 1836 – Wiesbaden, Alemanya, 1912)

[ Tornar a l'índex ]


Raïm, magranes, dàtils...
Miguel Hernández
Traducció: Empar Sáez

Bodegó de raïm i magranes (Josep Ferrer)

Raïm, magranes, dàtils...

Raïm, magranes, dàtils,
daurats, roges, rojos,
menta de l’anima,
safrà dels porus.
Raïm com el teu front,
raïm com els ulls teus.
Magranes amb la nafra
de florida sorpresa,
dàtils com una esvelta
tendresa que no torna,
safrà, menta
plous a raig
sobre la taula pobra,
gastada, de tardor,
mort que t’escampes,
mort que conec,
mort del fruit, caigut
amb octubre al muscle.

Miguel Hernández
(Oriola, Baix Segura, 1910 - Alacant, 1942)
[35]
Uvas, granadas, dátiles...
(Cancionero y romancero de ausencias)


Traducció: Empar Sáez
Raïm, magranes, dàtils...
del poema original:

Uvas, granadas, dátiles...

Uvas, granadas, dátiles,
doradas, rojas, rojos,
hierbabuena del alma,
azafrán de los poros.
Uvas como tu frente,
uvas como tus ojos.
Granadas con la herida
de tu florido asombro,
dátiles con tu esbelta
ternura sin retorno,
azafrán, hierbabuena
llueves a grandes chorros
sobre la mesa pobre,
gastada, del otoño,
muerto que te derramas,
muerto que yo conozco,
muerto frutal, caído
con octubre en los hombros.

Il·lustració: "Bodegó de raïm i magranes"
Josep Ferrer (Alcora, Castelló, 1746-1815)

[ Tornar a l'índex ]


Sonet
"Gelós de les paraules i els afanys..."

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

L'ocell mort (Albert Pinkham-Ryder)

Sonet
"Gelós de les paraules i els afanys..."


Gelós de les paraules i els afanys
—caprici en cigne de blancs tremolosos—
vull lliurar l'agonia dels nous planys
—record pàl·lid de llums i cristalls fosos.

Amb ferides cruels de tots els danys,
obscur, afamegat dels enyorosos
reflexos dels ahirs en els enguanys,
penso en tresors brillants i neguitosos.

I després, al matí de la nit sens conhort,
quan el front torna ple de tristes veritats,
quin deixondir-se de frisances decebudes,

quin inútil cercar de consols i d'ajudes,
plor inepte i terrible entre les soledats,
sabent en la penombra la vostra faç de mort!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma, 1913 - El Brull, Osona, 1938)
Sonet: "Gelós de les paraules i els afanys..."

Il·lustració: "L'ocell mort"
Albert Pinkham-Ryder
(New Bedford, Massachusetts, Estats Units, 1847 - Nova York, 1917)

[ Tornar a l'índex ]


Tot és ara i res
Joan Vinyoli

Campanar de poble (Ramon Navarro Bonet)

Tot és ara i res

SUNT LACRIMAE RERUM

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,
encomana un cremat, beurem a poc a poc
a l'hora que la mar s'agrisa.
Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.

Ai, aquest "ai" és un bressol
de moltes hores en què sempre anàvem
pel vell sorral i vèiem l'ample mar
guspirejant parlant-nos en metàfores.
"La dolencia de amor que no se cura
sino con la presencia y la figura.
"

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca
i corre a amagar-se en qualsevol forat.
Però quan em recordo dels amics que han mort
irremissiblement, els insubstituïbles,
em torno un gira-sol que puja d'un femer
i fa com un que parla amb entelada veu,
en una tarda càlida d'estiu,
devant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d'una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
devant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d'arròs
de l'Empordà xops d'aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur
en l'autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i prenguem l'aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l'encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d'atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians
i les orenetes que xisclen, llançades.
Que l'estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,
els fruiters regalimen goma.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 1914-1984)
Tot és ara i res

Il·lustració: "Campanar de poble"
Ramon Navarro Bonet (Sueca, 1941)

[ Tornar a l'índex ]


Nancy...
Louis Calaferte
Traducció: Claudi Giné

Amants abraçats II (Egon Schiele)

Nancy...

Nancy
que n'era tan petita
tan trencadissa entre els meus braços
allà lluny
a l'habitació amb els sabors de fosques boires de mar

Nancy
amb la teva mirada verda
els teus cabells curts de gos boig
vagament vermells
i que encara creia en les coses prohibides

Nancy
que la meva memòria arrossega
i que ja no veuré més
el destí ens tanca les portes

Venies de Dundee
No és així?

Louis Calaferte
(Torí, 1928 – Dijon, 1994)
Nancy...

Traducció: Claudi Giné
Nancy...
del poema original:


Nancy...

Nancy
qui était si petite
si frêle entre mes bras
là-bas
dans la chambre aux saveurs des noirs embruns de mer

Nancy
avec ton regard vert
tes petits cheveux de chien fou
vaguement roux
et qui croyait encore aux choses interdites

Nancy
que ma mémoire emporte
et que je ne reverrai pas
le destin nous ferme ses portes

Tu étais de Dundee
n'est-ce pas


Il·lustració: "Amants abraçats II"
Egon Schiele
(Tulln, Àustria, 1890 – Viena, 1918)

[ Tornar a l'índex ]


CÀNTICS D'AVUI, D'ARA, D'ACÍ, D'ALLÀ I DE MÉS ENLLÀ

Serenor
Esteve Amigó Palés

Viatge de nit (Albert Ràfols-Casamada)

Serenor

Oh dolça nit. Un no sé què es respira
dins l’aire asserenat de la tardor.
Alès confosos l’omplen de tebior
mentre el cos que amb gran delit sospira

va congriant la inèdita guspira
que abranda el foc d’amor consumador.
Oh nit ardent ! reneix ta serenor
quan el desig assadollat expira.

Ja cap sospir el teu silenci trenca
ni cap alè remou l’aire suau.
Tan sols se sent el crit que l’aire arrenca

veient morir la fulla que ja cau.
Lassat el cos, en tu, nit tardorenca
m’he submergit bevent ta immensa pau.

Esteve Amigó Palés
(Barcelona, 1938)
Serenor

Il·lustració: "Viatge de nit"
Albert Ràfols-Casamada
(Barcelona, 1923-2009)

[ Tornar a l'índex ]


de sorra
Teresa Serramià

Dones estirades sobre la sorra (Salvador Dalí)

de sorra

Sorra
Tota de sorra.
Cos. Llavis. Mirada. Dits. Set.
Memòria
L’aire de les hores voluble
arremorant granet a granet el cos
esmicolat de mancances. Del tot
abandonada al joc voluptuós d’unes
mans insospitades. Esgarrifada fins
al moll de l’os
i els dits sensuals de l’amant
modelant el fang dels
membres
seccionats.
Edificant-me. Enderrocant-me.

Esdevenir duna, platja... abandó.
Sorra.
Tota de sorra.
Sentir damunt meu els peus del mar
que dancen
el bes de l’ona assedegada
llit d’humits llençols inabastables.
Nuesa i crit. Llagrimeig de
l’horabaixa que llepa i que devora.
Penetrant olor a sal.
Colpeig constant.
Silenci.
Naufragi
Oblit.

Teresa Serramià
(Barcelona, 1940)
de sorra
(1er Premi de Poesia de Molins de Rei, 2003)

Il·lustració: "Dones estirades sobre la sorra"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]


Hi ha una finestra al cel
(Homenatge a José Antonio Labordeta)

Pilar Campmany i Piqué

Hi ha una finestra al cel (Fotografia: Pilar Campmany)

Hi ha una finestra al cel

Hi ha una finestra al cel,
des d’on un cantautor defensa
la seva terra... la seva gent.
Una motxilla, unes xiruques
i uns sentits acords de guitarra
obren porticons cada albada
per explicar mil somnis diàfans,
malgrat que ombres de núvols
parlin de llunes enfosquides...
Diuen que Aragó és aigua i llum,
foc que crepita sense cap secret,
record que perviu a cada pedra.

Hi ha una finestra al cel,
on s’entonen bells cants a la vida,
escalf perquè puguin retornar
emigrants que deixaren la terra
tot i que no se’n volien allunyar;
els ocells han fet un petit niu
a l’ampit, al costat dels vidres,
per escoltar-los ben a prop,
i com el bon vi que s’ennobleix
dins d’un cos que rondina,
senten com la veu lluita i creix.

Saben que el cantautor és lluny,
però el senten molt a prop...

Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
Hi ha una finestra al cel

Fotografia: "Hi ha una finestra al cel "
Pilar Campmany

Homenatge a José Antonio Labordeta

HOMENATGE A JOSÉ ANTONIO LABORDETA

[ Tornar a l'índex ]


La utopia del Nadal
M. Roser Algué Vendrells

naviDAZ3 (Ramon Navarro Bonet)

La utopia del Nadal

Mentre feia el pessebre a l’escola
amb infants que gaudeixen de tot,
he pensat en quin Nadal tindrien
els nens de la guerra, la fam i la por.

Els d’aquí, reunits en família,
menjaran gall d’indi, neules i torrons,
guarniran l’arbre, tindran alegria
i joguines bèl·liques per a tots.

Els altres passaran gana i misèria,
sols coneixeran la pena i el dolor,
bombes, fusells, tancs i metralletes,
seran, en aquest cas, joguines de debò.

No pot haver-hi l’esperit de Nadal
mentre els homes es matin uns als altres,
mentre hi hagi un infant que estigui trist,
somniant en coses irrealitzables.

Només si d’un cop s’acaben les guerres
i tots els pobles poden viure en pau
i ningú no passa fam ni penes,
podrà haver-hi un autèntic Nadal.

M. Roser Algué Vendrells
(Navàs, 1945)
La utopia del Nadal

Il·lustració: "naviDAZ3"
Ramon Navarro Bonet (Sueca, 1941)

[ Tornar a l'índex ]


Maltractament
Teresa Serramià

Cap de dona (Salvador Dalí)


Maltractament

Les veus, totes les veus;
a dolls, a raig, a rius;
els crits, els plors
del llamp dins la tempesta;
els xiscles, l’esgarip

d’un imposat silenci

Teresa Serramià
(Barcelona, 1940)
Maltractament
(Del poemari "Hora Baixa Íntima", 1er premi al XXIV Certamen Montseny de Poesia 2006)

Il·lustració: "Cap de dona"
Salvador Dalí
(Figueres, 1904–1989)

[ Tornar a l'índex ]


Sols cal que tu vulguis
Antoni Fabregat i Guardia

Dànae (Egon Schiele)

Sols cal que tu vulguis

Se m'aixeca l’ànim
cada cop que et veig
passar de puntetes
com qui no vol dir res.

En l’aire sura una flaire
impregnat de tu
i m’acosto... suaument
fràgilment, dolçament
amb el cor obert.

Sense mentides
ni fent dribblings
per aconseguir
cap mena d’objectiu
ni anar mes enllà,
sols passar pàgina
i em deixaré estimar
com sempre t'he permès.

Sols cal que tu vulguis
i el meu lligatge serà ferm
sortint així d’aquests llimbs
que m’emmascaren el cor
i em sacsegen la ment.

Només cal que tu vulguis i
faré que regalimin dels teus ulls
brolls de llàgrimes de fruïció
que et delectaran eternament.

Sols cal que tu vulguis
i em deixaré seduir, o et seduiré
com sempre hem fet tu i jo
en la més generosa intimitat.

Només cal que tu vulguis i
faré arribar-te des de la serenor
i fidelitat del meu cor, tota la dolçor
que pugui remetre, tu... sols deixa’t estimar.

Antoni Fabregat i Guardia
(Penelles, Lleida, 1952)
Sols cal que tu vulguis

Il·lustració: "Dànae"
Egon Schiele
(Tulln, Àustria, 1890 – Viena, 1918)

[ Tornar a l'índex ]


Mai no podré oblidar...
Montserrat Lloret



Mai no podré oblidar...

Cada cop que sento aquella música
sons ancestrals ressonen dins la meva ànima
ecos llunyans em retornen al passat
apropant-me a les sensacions viscudes
despertant antigues passions que mai no podré oblidar.

Encara veig la teva pell bruna
brillant a la llum del sol ponent
el teu front perlat de gotes d’aigua
i la intensitat de la teva mirada
penetrant-me amb innocent gosadia.

Els teus moviments sensuals i felins,
mentre t’apropaves lentament
seduint-me amb silenci.

Dins meu vaig sentir el fregadís de la teva aura
fonent-se amb la meva tan sols uns breus instants.
Ressorts interns van fer que no pogués apartar-me de tu
Per no deixar escapar aquella intensitat d’atracció
que ens va atrapar més enllà de la vida.

Mai no oblidaré aquella nit plena de màgia
en què vas regalar-me la teva innocència
aquella entrega del més preuat per tu.

Sempre sentiré dins meu la teva olor a canyella i espècies
aquells gemecs de plaer que sortien del nostre jo més íntim
aquells sons que formaven melodies ancestrals
despertant en mi, sensacions desconegudes
ecos llunyans portant-me al límit del plaer.

Montserrat Lloret
(Barcelona, 1954)
Mai no podré oblidar...

Il·lustració: "Mai no podré oblidar..."
Montserrat Lloret (Barcelona, 1954)

[ Tornar a l'índex ]


Sol de tardor
Daniel Ferré Teruel

Il·lustració: Montserrat Lloret

Sol de tardor

Sol de tardor, la teva sinèrgia em feu baixar del cel quan bastires el teu zenit, erm de sobrietat.

Sol de tardor, ets brillant! I al migdia ets esplendorós!
Fas el goig de les coses que il·lumines.
Ets taciturn i el teu esforç és lloable durant aquesta temporada.
Quan arribes tothom et rep amb afalacs.

Sol de tardor, venero el teu oportunisme.
Em salves de l’obnubilació i del meu cor agrest i foragitat.
Descobreixes els detalls que oculten les presses i el nerviosisme.
Ets un senyal de maduresa de l'any.

Sol de tardor, la teva absència perllonga l'ànsia de tornar-te a veure.
Quan de sobte... i per sorpresa... apareixes!
Et distingeix el to serè, lúcid i moderat, que es transmet a les persones que de tu en reben la influència.
Dibuixant perspicaçment el contorn de cada objecte, de cada arbre, de cada ésser que habita el planeta.

Sol de tardor, ets reconfortant, no fas calor i la teva claror em posa melangiós.
Has vingut a manifestar-te en pau, a respirar i a signar aquest octubre tardorenc.
Cada cop et fas més breu, però més bell i ornamentat.
Llavors, qui oblida que ets on ets per donar-nos vida a tots nosaltres?

Sol de tardor, en mi creix el sentiment d'immensitat que transmets i així ho faig notori.

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Sol de tardor

Il·lustració:
Montserrat Lloret (Barcelona, 1954)

[ Tornar a l'índex ]


a l’ànima, la lluita
Gemma Gelabert Gonzalo

a l’ànima, la lluita

Tinc el cor latent.
La ment al cap
destarotat,
tot disparat,
anestesiat.
CAPACITAT.

Al cap la mà
tot trepidant,
exuberant,
sempre somiant,
acaparant.
INTENSITAT.

Al pit el cor
inexistent,
com un turment,
llepant l’estrip
d’un firmament.
INSUFICIENT.

Als ulls les ales,
captant al vol
tot moviment.
Fugaces, batent al vent
incansables.
ESGOTAMENT.

Als dits les notes
de tecles mudes
anhelant seguir despertes.
Presents.
Alertes.
CONSTÀNCIA.

Somia dormida,
admira desperta
i viu la vida.
La teva vida.
Sempre conscient dels teus principis
per a que els finals no t’atrapin
i siguis tu qui els caci.
Al vol. Desperta.
Conscient.
LLUITA!

Gemma Gelabert Gonzalo
(Sabadell, 1986)
a l’ànima, la lluita

[ Tornar a l'índex ]


Lament a lament
Concepción Estruel

Lament a lament

Abraça'm / Abans que la tardor arribi a l'ànima
i em converteixi en nàufraga
del desig sofrent sobre un llençol blau
i d'una nostàlgia / que entra pels porus
ferits
de la meva pell d'ambre.

Abraça'm / No deixis que m’inundi la fractura
dels teus ulls
i de les teves venes de filferro.

Abraça'm / Desterrant el passat
ja descobert
i només un record més lleuger
càlid / humà / tendre / passional
de la teva boca
la teva boca
la teva boca
la teva boca
la teva boca
que em menjo fins l'arrel bes a bes
Lament a lament.

Concepción Estruel
(Barcelona, 1952)
Lament a lament

[ Tornar a l'índex ]


Cançó per a tornar a casa de l’amic
Jesús Párraga Serrano

Cançó per a tornar a casa de l’amic

D’aquest país me n’aniria;
d’aquesta gent, d’aquesta casa.
I, estrangera,
tornar, ferida al cor,
per l’enyorança.
Aleshores, quin deler de platges conegudes,
de carrers i places i cançons;
quin neguit caminar fins a ta casa,
retrobar-te,
quina delícia abraçar-te,
obrir, si de cas, les finestres
i mai no tornar a viatjar.

Jesús Párraga Serrano
(El Saucejo, 1962)
Cançó per a tornar a casa de l’amic

[ Tornar a l'índex ]


Dolces llàgrimes de poeta
Joan Abellaneda i Fernández

Dolces llàgrimes de poeta

Un nou desencís amorós
i tornà el dolor al poeta,
tancat a l’habitació;
en si mateix, tancat.

Anhelant la seva aimia,
les llàgrimes acumulava
sense poder-les vessar.
Cadascuna era un record:
els seus ulls, els seus somriures,
les seves mans, els seus batecs,
les seves tendres carícies,
les perfeccions del seu cos.

I en obrir el vell quadern
on els poemes pintava
amb colors de sentiments,
va remembrar aquella imatge,
la de la seva estimada,
i aquells ulls de trist poeta
les llàgrimes alliberaren
i en caure, sense detura,
lliscant pel full, amb dolcesa,
arrossegaren els mots
i llevaren l’amargura.

Joan Abellaneda i Fernández
(Teià, 1964)
Dolces llàgrimes de poeta

[ Tornar a l'índex ]


Damunt de les ones
Enriqueta Moix i Maré

Damunt de les ones

Em bressolava
damunt de les ones
callant el meu plor,
la meva angoixa,
i el meu desencís.
Les gotes d’espuma
esquitxaven les meves galtes
enrogides pel fred
i tocaven els meus llavis,
suaument, dolçament,
com si fossin els petons
desitjats i no aconseguits.

L'aigua del mar
m’abraçava amb cura,
temorosa de fer-me mal,
era coneixedora
de la meva feblesa
i de les ferides sagnats
que tenia la meva ment.
Els peixos festejaven
sota dels meus peus
i, tot i ser uns inconscients,
em feien gaudir
d'aquell moment de tendresa.
Una mar que havia aconseguit
tornar-me a la vida
i lliurar-me de la meva solitud.
El mar i jo, ens necessitàvem,
ens compreníem,
érem els amants perfectes,
que ens trobaven cada tarda,
desprès de la posta del sol.

Enriqueta Moix i Maré
(Montblanc, 1961)
Damunt de les ones

[ Tornar a l'índex ]


Si m'has d'estimar
Esther Sentís Echevarría

Si m'has d'estimar

Si m’has d’estimar digues fins quan.
Si entornes la porta penso que marxes.
No vull pensar que et quedes,
seria massa bonic
i un dolor dolorós que marxessis.
Així doncs,
és millor pensar que has marxat.

Esther Sentís Echevarría
(Tarragona, 1966)
Si m'has d'estimar

[ Tornar a l'índex ]


-amb tu-
Samuele Arba

-amb tu-

vaig voler anar-me'n
no buscava a ningú,
el món seguirà igual
i jo et vaig veure.
ningú s'assabenta al carrer
d'això que em passa,
perquè no té paraules,
no sé si morir.
ara hauré d'abandonar aquesta ciutat,
o potser seixanta anys
esperar per oblidar,
o sortir al carrer i matar,
per no plorar.
aniré pel món
sense sentit
sense raó,
si no podré
anar-hi amb tu.

Samuele Arba
(Silius, Sardenya, 1978)
-amb tu-

[ Tornar a l'índex ]


Envelliment
Pere Fornells i Miquel

Envelliment

Els teus ulls de mar bressolen de somriure la platja,
un para-sol voleiant a la brisa, dolça llum
i aire que reviscola, balanceig etern de blau,
condiment de sal que esclata en el regust més dolç.
Així és com és estar amb tu, estimada meva.

Els teus ulls blaus i el teu somriure
m'asserenen. Veure't a tu
em fa sentir viu, sempre feliç
amb la teva companyia bona i dolça.
Així és estar amb tu, estimada meva.

Em mires i em somrius,
m'agrada veure't.
Em sento bé, estic content
de que estiguis amb mi.
No te'n vagis, estimada.

Em mires amb ulls blaus
que són macos.
Que bé que ets aquí.
On dius que vas?
Queda't amb mi... daixonses.

Els ulls...
Són teus?
Ets aquí.
Toca'm,
mare.

Mare...

...

Pere Fornells i Miquel
(Barcelona, 1977)
Envelliment

[ Tornar a l'índex ]


Ser feliç!
Maria dels Àngels Farrés

Ser feliç!

Busco una filosofia alternativa
que em permeti gaudir de la vida
sense la necessitat
de patir.
Vull ser feliç!

Ha de reunir
els següents requisits:
llibertat d'elecció, dret d'expressió,
xarxa d'amics,
i possiblitat d'escollir
el dia i l'hora i el lloc
on vull morir.
Vull ser feliç!

Jo estendré la meva mà
i lluitaré per un llunyà concepte
solidari.
Sense extremismes, però amb extrems.
Amb identitat, però sense identificacions.
Sense totalitats.
Ja sé que és molt demanar.
Vull ser feliç!

Maria dels Àngels Farrés
(Barcelona, 1979)
Ser feliç!

[ Tornar a l'índex ]


TrEs ESTONES
Montse García i Amat

TrEs ESTONES

De tres estones,
dues
jugo a treure el cap de sota l’ala,
l’altra
alimento el plaer d’estar a soles amb mi.

Em miro mentrestant
el sol que
surt i es pon
surt i es pon
surt i es pon
...
...
amb la innocència del qui vol atrapar l’aire...

Per jugar al frontó,
alimento misteris
que deixen retalls de vida sense tancar
oberts al

que sé jo! no sé quan, ni com!

Així, m’agrada entregar-me
a la improvisada raó de ser:

jugar amb la sorra de les arrels
cridar a les ràfegues de vent que suren
omplir gots d’aigua per fer espetegar la llengua
fer bullir les nafres de les natges...

De quatre estones,
una ja fa temps que es va escapar.

Que sé jo! No sé quan, ni com!

Dic que es va escapar cap a latituds més verdes
més lentes i agraïdes
on no hi ha ales ni caps per amagar
on corren ànimes nues celebrant els seus orgasmes...

Va fugir cap a luxurioses orgies de bellesa

i allà la tinc,
rebolcant-se entre els sexes dels àngels.

Montse García i Amat
(Mataró, 1975)
TrEs ESTONES

[ Tornar a l'índex ]


Bocins del passat
Miquel Sánchez González

Bocins del passat

Mai més no seré ostatge del joc
compassat de l’ona.
Som la vella casa ran la platja.
Els bocins del passat que encara perviuen,
formes vives del poble que som.

Reus d’un naufragi antic,
m’enfilaré als dies apedaçats
amb la pretensió que encara aguantin
i la idea necessària d’escapar
de l’ona que ens malmet.

Canviaré la paraula encesa
pel mot temperat, vençut,
escrit en la llengua trencada,
d’una terra que es desfà
en mans dels bàrbars.

Quan l’abecedari de les paraules
està marcat, som lliures per no dir res.
Vocals i consonants són les de sempre,
però les percebem plenes de mentides.
En el pa de la vida, la veritat ens traeix
a cada punyera de farina.

Ens usurpen la paraula,
però prou que molts sabem
que la raó és nostra.

Miquel Sánchez González
(Cerdanyola, 1943)
Bocins del passat

[ Tornar a l'índex ]


De viure, l'enyor
Joan Munné Martínez

De viure, l'enyor

Acull, sense massa perspectiva,
tot allò que bé.
Tot allò que bé, tant de bo com de dolent,
confiant que hi quedi cap rastre.
Que xopi potser la flaire,
l'agònica pell.
Però el traspassen els fets i els sentiments,
deixant sense llavor
l'ermàs del seu cor.
Com isolat secall, roman assetjat per un verger
d'il·lusions i rialles, de solatge i futur,
on colors primaris, en orgiàstica dansa, prenyen
el seu entorn de llum.
Constata , potser, l'existència d'un món viu que li és negat,
d'una remor que arriba somorta
a unes oïdes que ja no escolten
més que els inexistents designis dels fats.
Com en aigua tèrbola
no hi veu gens clar, ni s'esforça,
incapaç de destriar
el gra de la brossa.
Arrelat en un fangar dolç, resta immòbil però s'enfonsa,
no li manquen les forces ni les troba.
Sempre ha estat un rebost per fornir.
Sap que només amb un pas,
tornarà en esclat el seu gris
però els peus neguen tota acció, vingui d'on vingui el reclam.
Potser la joia amagui el perill.
Rere persones diverses eclipsa el seu perfil,
que la màscara aguanta, si no et dónes molt.

I al fons de l'espill,
de viure, l'enyor.

Joan Munné Martínez
(Barcelona, 1960)
De viure, l'enyor

[ Tornar a l'índex ]


Les portes de l'Horta
Francesc Arnau i Chinchilla

Fotografia: Francesc Andreu Garcia (pakiu)

Les portes de l'Horta

Enmig de l’Horta s’albira el Hilton,
tot un miratge de vidre i pòrtland,
com una illa en la mar verda
de bajoquetes, pebrots i ràvens,
melons d’Alger i carabasses,
de les carxofes i de les cebes,
de tomaqueres, dacsars i bledes,
fruites variades... ai les taronges!

Vora la tanca forjada en ferro
i el cadenat daurat, solemne,
s’aturen hòmens que van a córrer,
i els jubilats amb les borsetes
de Mercadona a les butxaques...
Jo tanmateix, sempre imagine
a Al-Russafí plorant per perdre
aquell verger que s’estimava.

Que no ens passe també a nosaltres!

Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)
Les portes de l'Horta

Fotografia: Francesc Andreu Garcia “pakiu”

[ Tornar a l'índex ]


Òptimes consideracions
Daniel Ferré Teruel

Òptimes consideracions

Considerant que sóc neòfit en la poesia
i que no en sé de poetitzar...
Considerant que tinc estudis en optimisme
i un màster, no acabat, en ciències de l'alegria...
Considerant que tot sembla anar-me bé
i que sóc advocat dels focs d'artifici...
Considerant que la meva ment solca tots els mars
i els oceans de la joia i diversió més infantil...
Considerant que sóc afortunat d'haver-te conegut
i ser partícip de la teva aurèola celestial...
Considerant que tinc un humor estable
i haver caigut bé a molta gent simpàtica...
Considerant que sóc la mà dreta del pare
i que la seva mà dreta s'estima molt la congènere mà esquerra...
Considerant les moltes opcions que tinc de ser feliç
i aprofitant que la felicitat ve envasada al buit...
Considerant que el temps em passa assossegadament
i esgrimeixo raonaments amb carestia de tota lògica...
Considerant que sóc un boig potencialment innocu
i que esbatano els meus pensaments en paraules intercanviables...
Considerant que tinc arguments per promoure l’enteniment de les masses
i que algú escolta les veus callades més enllà del zenit diürn...
Considerant que elaboro estratagemes per suplir la carència d’afecte
i que no em deixo enredar pels fantasmes ni al·legories dels mateixos...
Considerant que sóc un novell fent pràctiques retòriques
i que m’han retirat el carnet de boletaire per tastar els al·lucinògens...
Considerant que ben aviat em diluiré entre la multitud
i els demés em mostraran com he de traginar la solució...
Considerant les novíssimes oportunitats del món virtual
i com gaudeixo malgastant els diners en electrodomèstics trivials...
Considerant la fam que hi ha al món
i com m’he atipat avui per dinar...
Considerant que la desinformació m’arriba a causar estrés
i que al magnat de la comunicació se li en fum...
Considerant que hi ha oportunitats per treballar i no fer res
i que hi ha igualment oportunitats per no fer res i sense treballar...
Considerant que m'agrada filosofar mentre concloc
i concloure que mentre filosofo m'agrada considerar...

Tenint en compte aquestes consideracions...
I a banda de tota lògica, sóc una òptima poesia?

Daniel Ferré Teruel
(Vic, 1973)
Òptimes consideracions

[ Tornar a l'índex ]


Aigua de riu
Sara Benedito Castillo

Aigua de riu

No se sap en quin moment el riu
va dir prou i les seues petjades
es van reduir a una línia marró i verda
que engronsa, pacient, el canyar.

             Simulàrem el vel de les rosades
             amb la seda dels cucs d’una morera.
             Imitàrem els trons més sorollosos.
             Els nostres peus descalços, i enfangats
             amb el roig prometedor de la terra,
             nodriren i afermaren els camins.

No sap en quin moment una séquia
degué tatuar amb aigua del riu
aquest indret que tocarà fi
amb l’últim cavalló de sensatesa.

Sara Benedito Castillo
(Alzira, La Ribera Alta, 1984)
Aigua de riu

[ Tornar a l'índex ]


Quimera
Laia Teixidó Casanovas

Quimera

Ja t’has vist involucrat sense tu voler-ho,
però tinc un onatge
que viatja dins meu
amb les ales desplegades
i sense demanar permís.

Tinc papallones que et parlen
com l’esbós més immadur.
I no és bo donar llum verda
a coses que no existeixen
perquè, en realitat, ets un poema
que no s’ha escrit mai.
Ni tan sols tu has olorat l’essència dels teus versos.

Però tot i així sóc amant
d’allò que no he pensat encara
sinó rebut a la pell.

Si els meus pèls dreçats
fossin suficients per desfer
la teranyina de color confós,
et besaria com es besen
les estrelles i les idees.

Laia Teixidó Casanovas
(Barcelona, 1985)
Quimera

[ Tornar a l'índex ]


Tarda de juliol a Sète
Núria Viñas Pujolràs

Tarda de juliol a Sète

Bella ciutat de blanc i de blau
amb bells canals creuant-la.
Ciutat festiva aquest juliol
on la gent xala amb curses
de remers pel gran canal.
Rere el canal, a la plaça,
els poetes reciten
damunt l’entarimat
poesia viva, amb gust de marinada,
poesia que mai mor.
Lorca parla en francès.
Sento Grenade i em commou.
La gent s’atura i escolta
la veu clara, precisa del poeta.
I mentre Lorca parla
sento la fiblada de l’insigne Valéry
i el Cementiri Marí,
“Le cimetière marin”
on dorm plàcida la veu que canta
l’existència des del Mont Saint Clair.
El bell cementiri mira solemne el mar,
amb tombes bressades pel mestral
i remor de blau Mediterrani,
immensament bell, tranquil
aquesta tarda d’estiu.
Al canal continua la cridòria
i a dalt la calma persisteix.
Entre dels dos espais,
la poesia,
la poesia que fa palpitar la vida
de qui l’estima, la sent, la viu...

Núria Viñas Pujolràs
(Girona, 1959)
Tarda de juliol a Sète

[ Tornar a l'índex ]


Espart i oliverers
Josep López Badenas

Espart i oliverers

Al pare, “el tio José”, fill de Larva (Jaén)

Empolsinats camins menen vers un mar
d’oliverers aclaparats sota un sol implacable.
Agres i pedregosos turons poblats de
matolls d’espart, farigola i ginesteres;
refugi d’escurçons i llangardaixos.

Sota la freda claror d’una lluna d’acer,
el sagal d’onze anys -no pas més- després
d’una dura jornada seguint el solc de la
rella, la cal·ligrafia que resta dibuixada
damunt la pàgina de l’extensa i àrida
planura -la seva aula-, retorna a la llar
conduint una parella de mules tant
esllomades com ell, seguit de prop
pel seu fidel ca, mestre alçant perdius
o encalçant conills i llebres, que
donen sabor i un color diferent a
les menges.

El monòton soroll de les peülles i el cant
d’un mussol solitari posen música a
la tonadilla, que conta uns amors prohibits,
resolts amb la lluentor de les navalles. Unes
migas l’esperen al redós del foc. a la
                      paret hi pengen uns rosaris.

Josep López Badenas
(Sabadell, 1939)
Espart i oliverers

[ Tornar a l'índex ]


Mercat lliure
Rossend Sellarés i Obradors

Mercat lliure

N'hi ha un, per allà baix, que té un bon sastre
i aquí un altre que és molt amant del cant;
indicis van sorgint, de tant en tant,
que ens indiquen l'adreça del desastre.

M'agradaria consultar algun astre
del destí: aquesta gent tan important,
si són iguals que els altres al davant
de la justícia, o si és que el pollastre

que s'han endut fa de bon repartir
xarbotejant demagogs i lletrats;
deixeu alguna ploma al colomí.

Mentrestant n'hi ha que passen amb pocs plats
i a penes tenen sostre per dormir
al mercat lliure d'oportunitats.

Rossend Sellarés i Obradors
(Navàs, 1949)
Mercat lliure

[ Tornar a l'índex ]


Dècima inicial
Salvador Renobell Bosch

Dècima inicial

Sóc dos sers o entitats:
sóc animal, tot instint,
sóc home, compto a vint.
Partit en dues meitats
talment dos enamorats,
essent un home faig més mal,
a més com porto fatal
això del remordiment
no em trec del pensament
el ser per sempre animal.

Salvador Renobell Bosch
(Barcelona, 1967)
Dècima inicial

[ Tornar a l'índex ]


Hi ha ràbia a l'escuma
Joan Carles Gonzàlez Pujalte

Hi ha ràbia a l'escuma

1

Hi ha ràbia a l’escuma.
Hi ha un vòmit blanc resignat a ser
l’efímer brot d’una revolta.
Hi ha sal que pugna per ser
sal malgrat la immensitat
de les arenes.

2

El que es tem és la manca
d’ímpetu, l’excessiva serenor
dels centres del garbuix, aquella
quietud del silenci interior
que ens aplana el volum quan
ja el cos no lluita i sura,
no sap, no pot, no vol ja
lluitar amb la bravura immensa,
doncs és l’aposta impossible
de l’home contra l’eternitat
i va davallant lentament cap
a un fons de brutícia, l’únic
que queda, entre restes i ossamenta
de gegants d’altres èpoques
i altres realitats, de la guerra
de cada mortal amb la seva presència.

3

Cercle blau de sal evaporada
en la insensible roca.
El bes torna i torna
sense voler-ho ja l’amant.
Ella ja ni ho nota.

Joan Carles Gonzàlez Pujalte
(Mataró, 1963)
Hi ha ràbia a l'escuma

[ Tornar a l'índex ]


Sol fugit
Pura Maria García

Sol fugit

Fuig,
corsecat per la nit.
La seua pell ardent
s'ha anat despullant
en l'endins d'aquest cel inundat,
llargs cabells de llum,
herència retrobada
en el temps que davalla.

Naix,
pel dia proclamat,
davant de cada dia,
com ell, abandonat.
Coneix la seua mort mentre fa camí
al mig dels emmelats braços dels astres.
Sap que quan la foscor
ultrapasse la fatiga planetària,
caurà abatut,
serà un guerrer quasi extingit
dins d'un taüt iridiscent,
cobert d'ombres inclinades a la vida.

Naix,
el Sol,
navegant i roent
els ulls efímers del firmament.

Naix,
tot i sabent
que el seu escalf penetrant
s’ocultarà,
aprimat i indefens,
per habitar darrere de la nit.
Només ell pot assajar
el gest absent
de nàixer per morir
i ressorgir
com un somni inextingible.

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
Sol fugit

[ Tornar a l'índex ]


Espanya: has de demanar perdó
Carmen Comella

Espanya: has de demanar perdó

Espanya:
has de demanar perdó.
T'has imposat
sempre amb la força
mai amb la raó.

En el teu propi benefici
has adulterat la història, les lleis
les costums i la memòria.
T'has rigut de les tradicions.
Conquistadora?
Amb la llegenda ens has fet creure
en les teves victòries, gràcies al valor,
i has excusat les teves derrotes
per la tòrpida contradicció
dels elements.

En consciència,
hauries d'actuar d'ofici
contra els difamadors
que llueixen amb orgull en el seu pit
la teva bandera.

Ja és tard per dialogar:
una altra expòsita, abans amant,
cansada de mentides,
et diu adéu.
També cremo les naus.
Espanya: has de demanar perdó.
Si abans et vas banyar en or
ara nedes en misèries.
Però, ai! El temps deixa
cadascú al seu lloc.
Sí, Espanya. Has de demanar perdó.

Carmen Comella
(Barcelona, 1941)
Espanya: has de demanar perdó

[ Tornar a l'índex ]


El silenci
Teresa Bosch i Vilardell

El silenci

[Hope is the thing with feathers
Emily Dickinson]

El silenci
El silenci és una pedra grossa i plana
Una pedra a punt de caure

La Rachel Carson va ser la primera
en adonar-se’n

Era l’any seixanta-dos
i no sabíem res dels mòbils amb 3G
Tallàvem la carn amb ganivets ben esmolats
Menjàvem
Era l’any seixanta-dos
i ningú mirava cap enrere
Ni tan sols havíem sentit a parlar
de límits
Creixíem com creixen els tumors als cossos
cancerosos
I així vam continuar creixent
Perquè era gairebé impossible de pensar en el silenci,
aleshores
De sentir-lo
Començàvem a menjar
amb aquesta fam ferotge de les bèsties
I tot,
tot eren crits

Però la Rachel Carson ho va fer
Va mirar cap enrere i va mirar cap endavant
Va mirar, de ben segur, més endavant
que ningú altre
I va escoltar el silenci

Era l’any seixanta-dos
I l’esperança encara era la cosa amb plomes
No sabíem res dels Beatles

Hi havia tants i tants puputs,
als marges

Teresa Bosch i Vilardell
(L'Almentera, Alt Empordà, 1971)
El silenci

[ Tornar a l'índex ]


Amor de setí
Dolors Cuní Castells

Amor de setí

Em destrenes la mirada,
me l’enredes,
vas amb mi,
no sé on em portes,
t’esmunys entre els meus dits,
m’oblides, em recordes.
I dius que em desitges?

D’esquitllada apareixes,
t’amagues,
et despulles, et disfresses,
ets escalfor,
aigua tèbia.
I dius que em busques?

Ets la meva presó,
la meva galera,
t’afines la veu, calles,
t’eixamples, t’esmicoles,
et brisa de seda en la tempesta.
I dius que m’esperes?

Em resseques,
m’assedegues,
ets dubte, respostes,
sovint et tinc,
de sobte et perdo.
M’abandones, no t’atures,
no ets enlloc.
Tens dos noms i dues cares
que embogeixen el meu cor!
I dius ...?

Mentre la vida crema i crema,
roda i roda,
qui em dirà si ets tu, amor,
setí o
vellut?

Dolors Cuní Castell
(Barcelona, 1961)
Amor de setí

[ Tornar a l'índex ]


22.
Laia Encinas i Saperas

22.

El plor s’escampa
m’ofega i em commou

El buit abança i el tot m’escup/se’m menja

tinc molta por

Por del res de res i de res
d’estar tant buida

de no ser jo


La pell transparent, els ulls corcats
i els llavis tendres,
l’aire suau al meu clatell va xiuxiuejant


La claror allà al fons es va apagant
i jo ja no puc cridar més

ja no vull res ni vull ningú
m’empassaré
sola el dolor


Menjar blanc dins del meu ventre

Boira fosca en els meus ulls

Laia Encinas i Saperas
(Tordera, 1984)
22.

[ Tornar a l'índex ]


gelosesca impertorbable
Maria Teresa Sans

gelosesca impertorbable

gelosa
repetint una litúrgia
el fantasma del descoratjament
m'assetja

és una DEVALLADA frustrant i primària.
Crioturbació.

Ho sé.

Mai més seré la protagonista.

Tinc la consciència clara
dels focs nocturns i dels actes de venjança.
Puc respirar tranquil·la. Com el peix a l'aigua.
Cal respondre al telèfon.

Impertorbable.

Maria Teresa Sans
(Barcelona, 1981)
gelosesca impertorbable

[ Tornar a l'índex ]


Els llops esteparis
Ramon Cardona Colell

Els llops esteparis

Quan el vent glaçat travessa la tundra
a on ha viatjat la teva còrpora buida,
cobert només de joncs i líquens,
llavors, de nit, arriben els llops esteparis,
amb els seus ulls clars de jutges que t’espien
l’ànima, amb els seus ullals esmolats
que estripen els nínxols on t’agrada amagar-te,
estirat en aquella posició fetal
en què et trobes tan còmode,
lluny de les places i dels circs.
Sota, allí on no donaries ni un cèntim,
es troba l’espessor negra i putrefacta de la turba,
sedimentada pacientment al llarg de les hores
que has viscut. Aquí és on cal fer el drenatge,
aquí és on trobaràs el caliu que estalviarà
el linxament de la teva fortalesa.

Ramon Cardona Colell
(Solsona, 1965)
Els llops esteparis

[ Tornar a l'índex ]


Refugi
Elm Puig i Mir

Refugi

Lluny de les platges tropicals
i dels pics més nevats,
buscaràs aixopluc.

L’altiplanície era una opció
que vas deixar de banda.

Cortines de pensaments
esvairan qualsevol intent
de desistir,
tot i que els oasis
en que els camèlids
s’abeuraven
els trobaràs obsolets,
potser buits.
Recorda: la set et pot.

Ets el teu refugi.

Elm Puig i Mir
(Sant Feliu de Gíxols, 1978)
Refugi

[ Tornar a l'índex ]


Em ve de gust pintar-te
Anna Bertran Pascual

Em ve de gust pintar-te

Pintarem un quadre amb el teu nom.
Dibuixarem una fèrtil criatura; i una cançó.
Un esbós del teu dolç somriure
i un cercle color roig ple del teu amor pel món.

Amb el pinzell dibuixarem les formes del teu cos
una extravagant silueta que es confon amb escumoses onades
un cos del color de la terra,
un cos fill del mar.
Protegit per una forta i llarga melena bruna
que es desdibuixa quan comença a nedar
i quan surt de l’aigua, es forma a la seva esquena un llarg camí de blanca sal.

Entre la penombra veiem els teus ulls brillar
tenen una llum molt profunda i molt especial
sota les teves llargues pestanyes s’hi guarden els teus ulls i també els teus viatges
i de cop i volta s’omplen de llàgrimes de felicitat.

Un rostre càlid és el teu
i una bonica boca que llança poemes que perduren eternament
de sons aguts i versos curts com un llamp de tempesta.

Amb l’aquarel·la pintarem uns braços ben llargs, extensos,
uns braços infinits, de fet,
que ens estrenyen a tots nosaltres
i ens gronxen.

Traçarem línies simètriques per fer els teus malucs i les teves cames
i finalment la teva unió a aquesta vida, a aquesta terra:
et dibuixarem descalça sobre terra rogenca
on les teves petjades perduraran en el temps
i on el temps serà el més valuós que tindrem.

Penjarem aquesta làmina en el millor racó de casa nostra
allà on els rajos de sol puguin il·luminar-te
perquè tu ets així, una intensa pluja al mes d’Abril.

Anna Bertran Pascual
(Vilanova i la Geltrú, 1983)
Em ve de gust pintar-te

[ Tornar a l'índex ]


entre nosaltres
Albert Ollé

entre nosaltres

i en cadascun
recordava la seva infància
va ensopegar
una de cara
i s'ofegava

havia de fer, però tenia
allà on el temps s'aturava
i no deia res

es va esmunyir
camí del metro
amb la jaqueta i els llums dels molls

i la seva mirada

Albert Ollé
(Barcelona, 1960)
entre nosaltres

[ Tornar a l'índex ]


Fil de seda
Maria José Sales i Belmonte

Fil de seda

Un dilluns de tardor al matí. Camino per un bosc. Dia assolellat i net.
Ningú ni res que trenqui l´harmonia de l´instant.
El camí s´estén davant meu com si portés segles en el mateix lloc
esperant que jo hi passés en aquest mateix moment. I potser és així.
És una llàstima no poder dialogar amb els camins, amb els arbres,
amb les flors.
De sobte, un objecte es mou a l´alçada dels meus ulls.
M´aturo i el contemplo sense pressa.

És la imatge més bonica i fràgil que he vist des de fa temps.

De la branca d´un majestuós pi penja un delicat fil de seda de teranyina, i a l´extrem, un trosset d´escorça es belluga, lliure, amb el vent, com un estel.
L´ombra del trosset d´escorça en moviment es projecta en el tronc talment un cavallet de mar solcant les aigües.

Aquest moviment aleatori m´hipnotitza.

És el vent? És l´escorça? És el fil?
No. No és només el vent, ni només l´escorça, ni només el fil.

És la llibertat. La llibertat del trosset d´escorça.
La llibertat que un cop més, només penja d´un fil.

Maria José Sales i Belmonte
(Barcelona, 1971)
Fil de seda

[ Tornar a l'índex ]


Dues llunes en el mateix mar
Marta Pérez i Sierra

Dues llunes en el mateix mar

          I

M’he traït en veure’t.
Sostenidors vermells de randes menudes
premen els teus pits desvergonyits.
Són ocells que vull amanyagar.
Ulls clucs t’admiro, desconeguda.

Torna els sospirs als meus dits.
Torna el blau al meu sexe.
Obre’m.
Closa en la rutina,
presonera de la fidelitat signada,
em moro.
Maduixes negres en els llençols...

          II

Amb les mans, la boca, els pits...
ens estimem.
Amb la paraula als ulls com
dues llunes en el mateix mar,
sensacions en vers,
aventurarem besar-nos la tendresa.

          III

Si jo fos el teu mar
fóra de seda el meu tacte
i de pomes novelles la meva olor,
només per a tu.
En els teus llavis eterns
la lluna –rosa blanca- s’hi gronxa.
La tristor del teu gest se m’ofereix,
el meu cos serà el teu recer.

Si jo fos el teu mar
callaria les onades i la sal.
T’oferiria tots els blaus a tu.
Fugirien els dits invisibles
que tan sovint t’acaronen.

Marta Pérez i Sierra
(Barcelona, 1957)
Dues llunes en el mateix mar

[ Tornar a l'índex ]


Llavors
Miguel Saporta Bon

Llavors

Ciutats veuràs
d’arbres com gats mullats
amb noms de pedra
i les diràs adéu.

Carrers caldràs
per defugir-les-hi.

Gents vessaràs
la veu de les quals diràs nostra
que et recordaran, potser,
en oblidar-les.

Silenci caldràs
per enyorar-te-les.

Morts viuràs
que minvaran
la teua inclinació vers la tristor
fins què t’endinses
a la més pregona joia.

Llavors,
paraules caldràs,
noves i descloses
per parlar de la mort
sense haver de morir-te
a les paraules.

“La mort ne sera plus notre issue.”
François Cheng

Miguel Saporta Bon
(València, 1976)
Llavors

[ Tornar a l'índex ]


Illa de calma
Olga Farrent

Illa de calma

Quan s’hi arriba de sobtada
Les arrels escampen el vol
Les ales jeuen a terra
No som flor ni llavor

La pell és suau i envellida
L’ànima pren el timó
La travessa vira a tornada
L’àncora ja no té lloc


Quan s’hi arriba de sobtada
Es desdibuixa el nord
El sud agafa embranzida
L’oremus se'ns fon

Quan en el cos ens entra la vida
Les ninetes guaiten
L’oïda cerca el silenci
Els peus encara caminen


Quan s’hi arriba de sobtada
Ens fem a la mar sens dubte
Ens enyora l’esperança
La certesa ens pren la parla

Abans de fer camí cap a casa
Invoco el meu miratge
Per cada vela plegada
Trobaré una illa de calma

Olga Farrent
(Barcelona, 1970)
Illa de calma

[ Tornar a l'índex ]


La nit comença
Joaquim Toset Masdeu

La nit comença

La nit comença:
En una sola habitació creix un sentiment,
en foscor fins i tot, brillen ulls cecs d’esperança.
sobre un llit desfet es fa sentir, valent,
el cor ple d’emoció, i per fi sense recança.

Excuses poc treballades fan néixer el remordiment.
De fonament pateixen mancança,
mes un esguard somrient,
fa oblidar un planteig d’una balança.

S’han obert les feixugues comportes d’una nit aparentment llarga,
o almenys això sembla en pensament,
perquè contínua i rítmica com el treball de farga,
s’escola l’estona amb constància vehement.

Amb els dits entrecreuats com fils en cabdell,
d’un ensurt s’han trobat dos llavis, lentament.
què més puc dir, sinó que no cabo a la pell,
observant fascinat, els teus ulls de verda vivacitat ardent.

Perquè per veure’t em trobo anhelant,
no hi ha lloc per l’animositat afligida.
I és que tot s’emplena de vida

La nit avança:
A fora dansen llums d’hores passades,
fent parella amb arbres nus, seguint els aücs del vent,
que empeny amb melodies tronades,
sota un cel incoherent.

La llibertat es desproveeix de brida,
i magnifica la màgia del present.
I és que tot s’emplena de vida.

Amb nosaltres les parques es dediquen a jugar:
accelerant la línea cronològica riuen miserablement,
però no saben que tant ens és el seu bramar,
perquè tot i l’implícit efímer, gaudim cada moment.

La nit s’acaba:
El sol és alt i el dia es comença a llevar,
i el degoteig constant de sospirs inaudibles,
recorda que els trens, impassibles,
no se saben deturar.

Joaquim Toset Masdeu
(Reus, 1987)
La nit comença

[ Tornar a l'índex ]


Inici de vida
Albert Pera i Segura

Inici de vida

El lent acoblament dels cromosomes
afaiçona ara una existència nova.
¡Quin prodigi d’abast immesurable
més gran que l’harmonia dels planetes,
més que l’exacte rodament dels astres
que es mouen àgils pels espais celestes!
El germen va prenent humana forma
dins el líquid matern que l’embolcalla
i omple el volum d’un perfectíssim òval.
Li dóna l’úter càlida acollida
i un lleu cordó és el vial que porta
oxigen i aliment per la creixença.
Feliç i protegit en una plàcida
foscor, en un plaent silenci,
ja arribarà el moment indescriptible
de fer-se pas i foradar les ombres;
el terrible moment convuls i còsmic
més gran que el llampurneig de les estrelles,
que la claror del sol encegadora
i els enigmàtics canvis de la lluna.
El claustre maternal que deixa enrera
serà enyorat durant els anys que visqui,
l’impacte de la llum és com un trauma,
les veus fereixen les oïdes verges
i l’aire ofèn la pell fins ara intacta.
Armat d’una salut increbantable,
d’una força vital que no té límit
i un color rosa i bru de sana estampa,
La nounada s’expressa amb contundència:
un espinguet de plor vibrant declara
que ha començat la lluita per la vida.
En lluna plena de febrer nascuda,
rossa i d’ulls blaus, obre la ruta
marcada per Aquari del Zodíac.

Albert Pera i Segura
(Mataró, 1929)
Inici de vida

[ Tornar a l'índex ]


detestació
Albert Agustí

detestació

Cadascuna de
les escapçadures
desatenen el caló.
Dos. Dos eclipsis,
dos.
Una ganivetada i
un cançoner.

Honor. Moral de paraula.
Moral de fet. Allà,
a la clariana
agenollada al barquet.
Novicis d'amor,
al novembre,
llavatge globular
d'un epígraf.

Clam:
Aneu-vos-en al diable!

Clamor:
Aneu-vos-en!

Albert Agustí
(Barcelona, 1943)
detestació

[ Tornar a l'índex ]


Records amb data de caducitat
Guiomar Sánchez Pallarés

Records amb data de caducitat

El temps mata el records. El temps els mata,
els esborra de mica en mica, com la pluja
quan cau sobre un terra acabat de pintar
amb guixos de colors
per un nen petit,
que ha dibuixat l’obra mestra
més magnífica del món,
i amb un somriure als ulls es dirigeix cap a casa,
i al sortir,
únicament queden les restes borroses
i entrelligades
d’aquella pintura esplèndida i formosa
que l’havia captivat
durant hores.
I llavors es pregunta perquè,
perquè ha hagut de desaparèixer
tant ràpidament!

Així, l’enteniment,
els nostres records, les nostres vivències
es troben a l’interior
i les rememorem com si allò viscut
ho haguéssim fet ahir;
però a poc a poc
perden força, fins que arriba un dia
en el que ho veiem
difuminat i distant, i no som capaços
de distingir allò que ens imaginem
del que realment va succeir.

Amb el pas del temps
te n’adones, i el primer que vols fer
és impedir-ho
d’alguna manera, però no pots;
només queda la resignació,
i el record, potser fals,
d’allò perfecte i preciós
que et va passar en un temps llunyà.
I sempre es diu que les distàncies
no maten els records, però el temps sí.
Ben curiós: els records
tenen data de caducitat.

Guiomar Sánchez Pallarés
(Tarragona, 1989)
Records amb data de caducitat

[ Tornar a l'índex ]


Capvespre
Maria Pallarés Valero

Capvespre

Els càntics i les llums s`esmortuïren
en el recollit poblet del Pirineu
aquell vespre de tardor
tot ple d`aromes d`antiguitats medievals
i de colors difuminats
pel pas del temps.
La penombra, que arraulida
s`escantella pel cim
fins arribar a la vall distreta,
es desplaça silenciosa
per les superbes natures
feréstegues d`antic,
ara corcades de soca-rel,
amb desaforat delit,
per les mans dels homes de la vila.
La grisor metal·litzada
de les aigües
llueix la lluna
transparent,
bellugadissa
i tremolosa
del capvespre.
Les bromes inquietes
de la nit calmada,
inestables es mouen
sense estralls
sota un silenci inexistent
en la llunyana serralada de ponent.
S`albiren
històries de tradició oral
per sempre sentides
i estimades.
Pocs ancians relaten ara,
arraulits a prop del foc i de les llesques,
les llegendes dels herois i de traïdors
d`aquestes estimades terres.
La foscúria
cau amb indolència
i callen les aus i les arbredes,
els càntics i les llums s`esmortueixen
per tot l`espai fins l`infinit.

Maria Pallarés Valero
(Cornellà, 1955)
Capvespre

[ Tornar a l'índex ]


Essència de barri
Maria Isabel Valverde Hernández

Essència de barri

Us veig anar i venir,
sou gent de cada dia,
anònima, senzilla,
gent del barri, genuïna.
Teniu la pell colrada,
la mirada molt viva,
plenes de temps les mans
i el cor farcit de vida.
La vostra veu és clara,
amb mots d’anar per casa,
fent el camí de sempre,
amb manyaga rutina.

A l’estiu quan el sol,
és generós de mena
i cruix sobre l’asfalt,
mentre la tarda crema,
a recer d’un portal
les hores fan conversa.
Parleu del temps passat
amb càlida tristesa
i d’aquella infantesa
marcada per la guerra
o de com ha canviat
el món des d’aleshores,
malgrat, encara hagi
violència, fam, misèria
i guerra, en altres terres.

Vosaltres sou l’essència
que configura al barri,
autèntica, palpable, ja
gairebé, extinta, de gest
predisposat, amable,
natural, potser, l’últim
vestigi d’una imatge
entranyable, que veig anar
i venir entre ametllers florits.

Maria Isabel Valverde Hernández
(Cervera, 1960)
Essència de barri

[ Tornar a l'índex ]


com niu sense ocells
Carles Margarit

com niu sense ocells

Intractable en l'existència
més adúltera amb la consciència
justificada
per un anònim cantar.

Espero,
com niu sense ocells, el teu
proper vol. Abans, una bella
noia que treia l'auricular
amb el braç enguixat
de circumstància.
Fracàs. A deshora.
D'última instància.
De jardí prohibit. De crisi.
Dramàtic. Fragment
d'obra falsa. Documental
efímer. Humiliat
en la primera derrota.
Escapada d'una nit
per a totes les necessitats.
Castigat. Exclòs
de la teva vida. Agreujat.

Perdut del teu amor.

Carles Margarit
(Tarragona, 1985)
com niu sense ocells

[ Tornar a l'índex ]


Crepuscle tardoral
Lleonard del Rio i Campmajó

Crepuscle tardoral

Es bada el mar. Respires el silenci
del temps que fuig estoic, impertorbable.
El cel rogent s’estén a l’horitzó.
Alena un sol poruc, covat i dèbil
besant el rostre transparent de l’aigua.
Hi ha una pau fugissera que encomana,
camins de llibertat, corriols d’encant,
d’escuma i prodigiosa fantasia,
vers uns confins recòndits i secrets.
La claror irisada de la tarda
s’escola poc a poc, calladament.

Garbineja Eòl assedegat
de fúria i frenesí.
Balandregen vaixells. Sondrollen veles
que espeteguen inflades i alteroses,
i la platja esdevé un gran desconcert.

Al caliu del capvespre mor el dia
i un cel ataronjat pinta el crepuscle
de llum i de color cadenciosos.
Oracle fascinant d’una bellesa,
que s’ofrena a l’esclat més insondable.

El mar és seductor, és sensual...
Embruix de sentiments i de mirades,
faluga, encisador i sorneguer,
tossut, insidiós i llegendari.
El mar és fantasiós i rampellut,
i dolç i divertit i solacer.
El mar és generós. El mar ho és tot.

Al recer d’una cala solitària,
s’han desfermat uns somnis, abrivats
per un desig, que encén tots els sentits
i els esperona.
Els llavis tenen salabror de mar
– fruita d’estiu, turgent i saborosa -
i els cossos, santuari de l’amor,
s’amaren amb deler abrusador
omplint-se de petons i de moxaines.

Gronxa l’oreig el mar. S’estira l’ombra.
El ventijol empeny, somnis enllà,
la fretura d’un món ple d’esperances.

Lleonard del Rio i Campmajó
(Igualada, 1942)
Crepuscle tardoral

[ Tornar a l'índex ]


Desencontre
Lluís Vicent

Desencontre

El trenc d’alba es trencava
i la veu del desig s’ensordava
i la rosa de sang es marcia
just abans de ser plantada

La mort el cap asomava
pulcre, asèptic i inútil el llit
i jo allargava les mans i els dits
per tan sols acaronar el buit.

O no tan buit?

En mirar-me a l’espill
veig
unes pupil·les a l’aguait
com un caçador salvatge
de matins
de desig
de la sang brotada del fons del cor.

I darrere restes tu
i el teu esguard
horitzontal i superlatiu
que es mira, com Narcís,
a sí mateix
en el darrer acord esmerçadament inspirat
de la meua flauta.

Obriré...

Obriré de nou la ciutat
per si trobe el teu seient buit
dins el ventre del minotaure
o dins algun autobús metropolità.
o en els ulls ebris del futur...

Obriré i esquinçaré les paraules
per si trobe una taula fent de llit
dins la conspicuïtat secreta
o dins teu, simplement
o en els ulls insomnes del passat...

Obriré de nou trencant la pell
per si sagna la ferida de la vida
amb l’esmolada vora
d’una antiga quimera:
present present

Obriré la ciutat de les nostres nits...

Lluís Vicent
(València, 1978)
Desencontre

[ Tornar a l'índex ]


L’eternitat de l’amor
Sergi Orea Vilàs

L’eternitat de l’amor

Llunyà és el record de la meva ànima,
record que atorgava escalfor,
sentiment de tendresa, de viure,
fet amb dolç somriure
i pres sempre que els seus llavis m’oferia.
Aquest camí no és igual per a tots,
tothom el recorre sense veure la fi,
arribant de sobte, sense possibilitat d’aturar-se,
acceptant allò escrit en el nostre destí.
Ella arribà abans d’hora,
encara que junts, el seu fou més curt,
sol continuo, desitjant amb ànsia,
creuar la frontera entre la vida i l’amor.
Vida trista i apagada,
amor ocult en el meu horitzó.

Sergi Orea Vilàs
(Barcelona, 1974)
L’eternitat de l’amor

[ Tornar a l'índex ]


Set poemes
Laura González

Set poemes

Set poemes vaig escriure.
Set laments. Set somriures.
Eren set focs de llum cap a tu.
Eren set poemes d'amor.
Amarant somnis. Patint temors.
D'aquells set poemes
només queden ja set versos.

Laura González
(Barcelona, 1980)
Set poemes

[ Tornar a l'índex ]


IjERP
Anna Gassull Julià

IjERP

Com un tros de cel
i un minut d'assossec.
Com una llàgrima i un plor.
Com el dibuix d'un nen.
Com el viatge
al fons del mar en una nau
estel·lar
de cinc estrelles i quatre forquilles.

Com el so de les gotes de pluja
que desperten de la letargia.
Com les teves mans.
Segueixo somiant.

Ets cançó. Ets mirada.
Sonet tendre.
Sobre la catifa,
quieta,
la tarda s'atura.

El foc
acaricia
la
flama.

Carícies.

Vespreja.

Anna Gassull Julià
(València, 1975)
IjERP

[ Tornar a l'índex ]


Nens robats
Glòria Montllor Nogués

Nens robats

No sé si vull despertar la fera
que descansa fa segles
dins un gran forat,
ella vol sortir i jo
li retardo l’espera,
vull seguir jugant
a fer que sóc gran.

Si un dia la puc mirar als ulls,
tot i que em tempta la trobada,
podré sostenir-li la mirada?
Però ara cerco a les estrelles
per contenir l’aguait,
mentre siguis amb mi
no et vull veure morir.

Adéu ànima... torna!
t’esperaré sempre!
i per molt temps que passi
jo et seré fidel,
perquè et guardo l’anhel
i amb la teva espurna
he construït
un univers sencer,
a recer del poder,
que em va trair.

Univers secret que esclata
de cendres ignorades
i porta les flors mes desitjades,
a les tombes dels infants.
Infants valents, petits gegants.

Glòria Montllor Nogués
(Barcelona, 1959)
Nens robats

[ Tornar a l'índex ]


...La vida, tota
Josep Maria Anguera

...La vida, tota

No tenia cap intenció de fer un brindis amb el sol.
Era incapaç d'alçar el seu cos en homenatge.
No em senta bé aquest vestit, si m'hagués conegut
aquest maleït mirall fa trenta anys...
Voldria re-dissenyar-me, re-inventar-me i a l'hora
redescobrir tot allò que s'ha perdut, mentre
amors amb recel m'enganyaven, m'estafaven,
em fotien el temps i la vida...la vida, tota.
No tenia cap intenció de caure en la temptació
d'aquella lluna d'agost, per més que l'astre insistia.
Qui creus que vol enamorar-me?
Qui pot voler veure'm dormida?
I quan tu axis marxat, no vulgui cremar el record?
Jo, hauré somniat una nit com l'infinit,
plena de tu lluna,unes hores amb mil hores.
L'eternitat feta carícies,una història sense fi,
un amor que trenqui el temps,que em torni la vida... la vida, tota.
No tenia cap intenció de lliurar-li un pols a la por,
d'ofegar la sensació de fer cinquanta.
Escolta'm! Creu-me! és ara!!!
Ara que amb el sol, el mirall i la lluna d'agost,
amb la teva nit d'amor eterna...
Passat el temps, per l'arc de Sant Martí!
Deixa't veure!
No molt millor, exhibeix-te!
Si algú et mira, mira'l!
Si algú et diu,respon-li!
Si tambors de guerra, a les armes!
Això del pas d'els anys és un parany de la vida... la vida, tota.

Josep Maria Anguera
(Barcelona, 1960)
...La vida, tota

[ Tornar a l'índex ]


Navego pels camins d’atzar
Xavier Serrahima

Navego pels camins d’atzar

Navego pels camins d’atzar del vent amb l’aire
absent
del que no cerca, del que sap
que no sap i no vol
saber.

Viatger displicent dels dies
i les hores
               vençudes, he trobat rosegons de temps
i engrunes de records i he descobert,
en el camp serè dels núvols,
els lliris blancs
de la primavera eterna.

Amb desficiós afany assaboreixo la dolçor
aspra de la vida,
amb l’aspecte indiferent del que no escolta,
del que sent
en la simfonia càlida del silenci
la veu sense paraules
de l’existència:
de tot el que som i podem
ésser.

Xavier Serrahima
(Terrassa, 1966)
Navego pels camins d’atzar

[ Tornar a l'índex ]


De conte abandonat
Fidel Picó

De conte abandonat

M’abandonen els Déus del teu cos
i llisco per de la cresta de l’onada negra
que em du a la platja de còdols covards
on tu t’absentes:
viatge amb un final de probable solitud
com pedra rendida a les malmeses rases de la feina.

Miro el teu mar de pèrdues,
alço insípids somnis de broma:
viatge amb un final d’isolament.
Enllaç desnerit, vincle apocat d’esbarzers
que un cretí deïfica; em barro el pas.
Talment aquella infantesa de dèdals sense sortida,
alço sinuoses sendes de glòria virtual.
M’aixoplugo dins la cloïssa amb sorra als ulls,
em perdo dins la fosca dels teus túnels feréstecs.
M’amago o em segrestes.

Crido sense cridar, callo callant,
em flagel·lo per basarda crònica,
cruel atzur amb taques negres,
immòbil, no responc davant el jutge.
M’enfonso; viatge amb final de silenci eclesiàstic:
sense tu, amb el teu mar;
només les magres partícules del que queda de mi.
On són els bocins d’esperança ?,
escampats, esgotats, invisibles...
jauen al pòsit de la fossa més profunda
o, com sorra abatuda, romanen
a la platja dels condemnats.
Viatge clos amb un final de conte abandonat.

Fidel Picó
(Barcelona, 1968)
De conte abandonat

[ Tornar a l'índex ]


El bressol de la meva mare
Laura Jacas Díaz

El bressol de la meva mare

La meva mare sempre em canta cançons abans que es faci de nit
i em diu que encara sóc massa petit per veure el sol sortir,
de moment només el veig en somnis i ell també em canta.
Desitja tingui el mateix somriure que el meu pare,
sent així sempre seria estiu
i amb la seva alegria les flors riurien durant tot l’any.
En el bressol de la meva mare tot és fosc
però no tinc pas por a la foscor
perquè la seva veu és tota la llum que necessito
per viure abans que sigui prou gran per veure el sol sortir.
El meu pare m’explica les gestes dels seus herois de còmic,
diu que jo també seré com ells,
que lluitaré contra tota injustícia i
que d’aquesta manera aconseguiré una bella xicota
amb la qual podré compartir tota la meva vida,
com ell amb la meva mare.
En el bressol de la meva mare tot és fosc
però no m’espanten pas els enemics
perquè la seva valentia és tota la força que necessito
per lluitar abans que sigui prou gran per veure el sol sortir
Les meves àvies em comprem ja garlandes pel proper Nadal,
diuen que amb els temps que corren
un rei ha d’anar ben mudat als banquets
i que les gruixudes bufandes faran la seva funció
de fer fugir el fred de les meves galtes.
En el bressol de la meva mare tot és fosc
però no tinc pas fred
perquè la seva abraçada és tota la calor que necessito
per viure abans que sigui prou gran per veure el sol sortir.
Els meus avis m’avisen de les aventures que viurem plegats,
que anirem a la mar a pescar,
que li desitjarem una dolça nit a la lluna plena
tot menjant unes sardines a la planxa.
En el bressol de la meva mare tot és fosc com la nit
però ella sempre em desitja una dolça nit,
com si fos la seva lluna plena,
mentre no sigui prou gran per veure el sol sortir.
Quan sigui prou gran i hagi vist el sol sortir
li diré a la meva mare que amb el seu estima no hauria existit.

Laura Jacas Díaz
(Vilanova i la Geltrú, 1992)
El bressol de la meva mare

[ Tornar a l'índex ]


La culpa, potser, és innocent
Valentí Ribes

La culpa, potser, és innocent

Des que em sé cos,
mots aspres i tossuts
s’arrapen a la meva ombra,
tot i que ja he començat a perdre-la.

S’escampen
pel fang del meu intel·lecte
i pel llot del meu pensament,
més enllà dels grafismes
que els sentiments han perfilat
amb llapis de cartró.

No vagarejo per ondulacions cal·ligràfiques
ni per absències mutilades.
Tampoc per les penombres d’un ara
sargit de passat,
ni per les clarors retallades
d’uns carrers de veus impossibles.

Emperò,
arrossego una pregunta:
què hi faig aquí?

Valentí Ribes
(Ribes de Freser, 1947)
La culpa, potser, és innocent

[ Tornar a l'índex ]


Esculls
Manel Maigi Barreda

Esculls

Avui s’esfondren les estructures
de la quadrícula que m’atrapa.

Amb els ulls embenats
clausuro un congrés de folls,
mentre l’orquestra de morts,
toca a vius.

De fang tou esclaten els rostres
dels qui ahir es banyaven
en aigües tranquil·les.

Fang llefiscós esculpint les galtes.

Ara un niu de serps
ignora les regles
i els ofidis braus
m’ofeguen les cames

Tot naufraga,
fins i tot la mirada,
embarrancada en esculls coral·lins
de torturades formes resseques.


Del cel les formes dilatades
persegueixen la meva retina
i castiguen l’ordre preestablert.

Els esculls juguen amb l’escuma,
excusa inert per esfondrà
el pas rítmic de la rutina,
les dolces rialles,
la caverna màgica inexplicable.

Algú crida...

Ja no hi sou.

Només jo
i la claudicació de les formes

Només jo,
il·limitat i lliure.

Manel Maigi Barreda
(Tortosa, 1972)
Esculls

[ Tornar a l'índex ]


El teu adéu
Pascual R. Huedo i Dordà

El teu adéu

Un adéu insolent serpenteja nits
zigzaguejant pèls i escapolint-se.
Recorrent membres,vexa porus
i trepitja, subornant-la,
la meua pell feta ja parracs.
Taladra, impetuós i maquiavèl·lic
trepant, la dermis indefensa.
encunya el múscul, s'acomoda.

Franqueja el nervi,
hi forada i no s'atura
-corbella afilada de pretèrits:
amors decapitats- continua, demiürg,
els seu periple delirant
mentre esperona humors
i s'arrossega per venes i artèries
i navega una mar sanguinolenta
trufada d'organismes, leucòcits.
I plaquetes i glòbuls ingenus;
i surca, traïdorenc, molls d'ossos.

Arriba presurós, el teu adéu
obstinat, vanitós, indemne
a tocar vilment la porta fràgil
dels meus ventrículs imprudents
descuidats, vulnerables,
que permeten, ingenus,
el pas al teu adéu intravenós
que doblega un cor obstinat
i entrebanca el pas sagnant
del líquid vital que em sosté
i viola el nucli i des de dintre,
definitivament franc ara,
conculca defenses, voluntats
hi clava els seus venables
amb vehemència ingrata.

El teu adéu pòstum em traspua,
em clenxa, nit rere nit
i emproat, llit rere llit
capcinetja de lluna en lluna
i vagarejant, em despulla.

Pascual R. Huedo i Dordà
(Castelló de la Plana, 1962)
El teu adéu

[ Tornar a l'índex ]


Bloqueig
Ferran Fontelles i Ramonet

Bloqueig

Bloquejat de ment en busco cada paraula,
una per una, entre el garbuix tèrbol de jo.
Desconcertat del tot, no trobo mai el to:
semblo el cant trist de la vella graula.

Deixo perdre els instants entre les ferides de vida,
malgastant-los, menyspreant-los a voluntat.
Cada persona m'apar en part una teia podrida
bo i buscant el meu assossec manllevat.

Com puc, intento néixer del renéixer, créixer
quasi compulsivament, en la meva llarga cerca,
en la meva ànsia de cantar per no desaparéixer.

I així, en passen les oportunitats somniades,
algunes perdudes, les altres atrapades,
en el vestíbul de llambregades de bocins de món.

Ferran Fontelles i Ramonet
(Solsona, 1988)
Bloqueig

[ Tornar a l'índex ]


Capvespre
Joan Seus Cartró

Capvespre

Capvespre dels meus somnis.
esperances tristes i vanes
que de les soledats alienes ufanes
fan que els dolors no perdonis.

Capvespre que em deixa trist i sol
amb el meu temut despit,
en contra d’un món maleït
que no dóna cap consol.

Capvespre quiet i en silenci
com si no tinguessis vida,
com si no existís ferida,
com si no acceptessis el destí.

Capvespre de la meva vida cansada
que trenques la calma de la nit,
les ànsies adormides del sentit
pel pas del temps que no fa estada.

Capvespre clar que omples de joia
amb la teva dolcesa la meva ànima,
que dorms en braços de qui t’estima
sense mostrar pena ni follia.

Capvespre del meu cor sense termini
que em guareix dels temors ocults,
donant-me un plaer sense ensurts
que trenca el despertà del somni.

Capvespre que omples les valls
adormint, poc a poc, les criatures,
de cansats cossos i malures
que vessa la vida a degotalls.

Capvespre melangiós
com el vell repic de la campana,
que marca la vida llunyana
buscant el son etern i capritxós.

Joan Seus Cartró
(Badalona, 1946)
Capvespre

[ Tornar a l'índex ]


Passeig
Joan Guasch Torné

Passeig

Plego l’espai que m’envolta, me’l deso
fi a la butxaca i camino d’esma
pels carrers deserts, ziga-zagues vagues
d’un univers de parets enrunades
i finestres voraces que m’espien
l’ànima i me la decoren de pols.
La història es repeteix feixugament
i lenta: surto de nit per caçar
llunes boges i m’acabo perdent
en un mar de nebuloses i cúmuls
estel·lars. Finalment trobo un racó
arrecerat en el bar musical
dels tristos suburbis d’un asteroide.
Faig un glop de la intensa ratafia
del cosmos i travesso immaterial
la línia imprecisa que separa els
horitzons. L’ànima lleugera ja
no em pesa. Només sóc boira, només
sóc silenci, només vapor d’absència.
Em disperso i em converteixo en una
insignificant pluja de diamants.
En un univers paral·lel, mirant
el cel de nit amb ulls esbatanats,
un xiquet veu la tempesta d’estels.

Joan Guasch Torné
(Valls, 1962)
Passeig

[ Tornar a l'índex ]


Naufragi
Montserrat Bastons

Naufragi

Com aboca l’onatge a la sorra d’una illa
les restes trossejades d’un vaixell naufragat,
aquesta nit evoco, amb la lluna que brilla
i la brisa que es bressa, un temps del meu passat,

el temps en què sortíem, quan la teva veu gerda
m’enjardinava els dies, quan durant el descans
d’un semàfor vermell junts donàvem llum verda
a l’instant a l’instint d’atraure’ns com imants

i desbocar les boques i vessar de besades
i els dits se’ns desfermaven i ens prenia un desig
feroç com un tornado d’ales agegantades
que arrenca i arrabassa tot el que té pel mig.

I em vaig enamorant de tu de mica en mica.
I un dia et dic: “t’estimo” com qui diu un conjur
sagrat i conscient del que això significa.
I un dia ja concebo en plural el futur.

Si em sentia la noia més feliç de la terra,
si m’injectaves música a les cordes del cor,
per què l’amor se’ns torna amarga aroma, guerra
de retrets, patiment? Per què l’amor se’ns mor?

Cap a on ha emigrat aquella papallona
que em volava pel ventre quan amb ulls somrients
em feies un regal? Per què tot Barcelona
juga a senyalitzar-me, ara, els bons moments?:

«aquí vau celebrar el vostre aniversari»,
«en aquest banc vau seure i us vau quedar xerrant»,
«per aquest carreró un vespre vau passar-hi»,
«vau sopar fa un mes en aquest restaurant».

I em dessagno de llàgrimes i menjo melangia
i dormo sense somnis i m’assolen els cels
i cap medicament el dolor no em pal·lia
i per buscar respostes pregunto als estels

si com sovint jo hi penso tu també sols pensar-hi,
si els records et roseguen, si no veure’ns et dol,
si podríem tornar… O si, ben al contrari,
t’estàs en una platja prenent tranquil el sol...

Per això, et desitjo, vagis allà on vagis,
“bon vent i barca nova” i que tinguis més sort:
hem après que la vida és plena de naufragis,
que no tots els amors arriben a bon port.

Montserrat Bastons
(Barcelona, 1986)
Naufragi

[ Tornar a l'índex ]


Com pentinar un cavall, al menys, fins la propera albada...
Marc Vidal Solsona

Com pentinar un cavall, al menys, fins la propera albada...

A Espriu

Lluny de guiar-me
m’enfonsava entre
el teu plor i el meu

les teves nits catàrtiques
moríen de matí
i no teníem esperança...
Pot ser un miratge
però no és
molt menys que res
doncs he trobat
qui m’ha guiat, al menys,
fins la propera albada.

L’ànima alada

I què puc fer
si tot vers que neix
és trist, negre i mort?
Si sobre l’ombra tendra
del record, només veig
ales negre d’eclipsi de sol.


I tu mentrestant……

Cada silenci m’enterra
en un vol al dubte,
un mar d’arena
inabastable m’ofega.

Cada paraula m’eleva
de viatge al plor
un espiral d’esmolalls
inexorable m’arrossega.


Una mirada desconeguda

T’he explicat d’on vinc
o només has llegit
un gest que deia allò
que només jo,
no puc contar-te ?


Pentinant un cavall de matinada

Ales de cavall batien cegues
De veritat mig amagada
Pentinant-les s’adormien
Sota un recer d’albada.
Qui et manava portar el pinte
en la tendra matinada?
Qui va fer-te dolça i aspra
per ferir-me d’enganxada?

Marc Vidal Solsona
(Barcelona, 1980)
Com pentinar un cavall, al menys, fins la propera albada...

[ Tornar a l'índex ]


El meu nom de desembre
Anna García Garay

El meu nom de desembre

El diumenge carrega de gris l'arma
amb què assassinarem la setmana.
Sota un sol brut d'hivern
esperarem l'arribada del vent
que escombra cels i despentina teulades.
La façana dels dies empal·lideix:
ja no hi ha esperança en els tons del verd.
Llefiscós i mesell,
el fred avança cap a nosaltres
amb les butxaques foradades.
Digues el meu nom de desembre,
amb totes les seves escletxes i pauses:
és allà on es cargola, juganera,
la veu de la tramuntana.

Anna García Garay
(Sabadell, 1972)
El meu nom de desembre

[ Tornar a l'índex ]


La nena meva
Rosa Badia Rivas

La nena meva

Si la lluna es fes clara
al néixer la matinada
tu, la nena meva
moriries entre la petonada

Però si el soroll de la teva absència
xiscla dins la buidor de la meva nit
tu, la nena meva
naixeries només per mi.

Si aquesta maleïda rodona
volta i volta només,
tu, la nena meva
amaga´t sense dir res.

Però si la llum del dia
t’obre la porta del món
tu, la nena meva
creix per dir que ja n'hi ha prou.

Rosa Badia Rivas
(Barcelona, 1973)
La nena meva

[ Tornar a l'índex ]


El silenci es pinta de colors
Josep Ferre Calabuig

El silenci es pinta de colors

Com comença tot?
(dedicada a una fulla solitària amb necessitat d’estimar)

Cau una fulla d’un arbre,
d’una llibreta, d’un calendari.

És d’un verd fosc
com la teva mirada.
Els ulls la dibuixen
amb melangia.

Cau una fulla d’un arbre,
s’amaga sota les seves branques,
rellisca pel seu tronc,
i somia que tu l’agafes
i la deixes assecar entre
les pàgines del teu diari.

Cau una fulla d’un arbre
i mor aplanada per uns amants
que es belluguen sota la seva ombra.

Fulles daurades
(dedicada a la tardor)

Una pluja d’or,
enrabiada, verda i seca
de sons de vidre,
d’ulls de color d’espelma,
de dia, de vidre, de neu.

Una catifa trencadissa,
espessa, suau, càl.lida,
s’enlaira amb un sol
de tarda, d’hivern,
un sol de diners.

Fulles de rovell d’ou,
fulles de palla seca,
fulles daurades.

Sorolls de colors

Teranyines velles; arrelades
a cases solellades i polsoses.
Camps d’herba de sorolls
inquiets.

Nits gelades per la tardor,
nits íntimes, nits que
escolten converses sinceres
i penetrants.

I mentrestant, ..., el silenci es pinta de colors.

Josep Ferre Calabuig
(Bocairent, 1970)
El silenci es pinta de colors

[ Tornar a l'índex ]


trepitja la boira baixa
Adolf Maria Iglesias i Estradé

trepitja la boira baixa

Em demanes si t’estimo:
de què et serviria saber
que jo per a tu em deixaria cremar les parpelles?
T’has cregut mai la certesa de la llum?
Obre els ulls a la nit
per llegir la veritat en la foscor.
Només les ombres parlen
del que les figures de colors miren de dissimular.
Escolta la remor d’una conversa
a través de la permeabilitat dels seus mots!
Em demanes si t’estimo:
descobreix la cremallera amagada
per despullar-me la mirada.
Prometo callar.

Adolf Maria Iglesias i Estradé
(Tarragona, 1969)
trepitja la boira baixa

[ Tornar a l'índex ]


Barrots
Martí Badia Arumí

Barrots

Són vidres a la boca els versos que no he dit,
els mots que no t'he escrit tement que els entenguessis.
Ara els escupo tots en rengleres perfectes
sobre paper d'estrassa que plora roig antic.
Germinen les misèries als coàguls de l'ànima
d'on sorgiran demà, vells arbres calcinats.
Barrots de fusta negra, de por irreversible,
silenciosa i perenne. Memòria asfixiant.
Cementiri dels versos que ara per fi descansen.

Martí Badia Arumí
(Barcelona, 1988)
Barrots

[ Tornar a l'índex ]


records
Jordi Sales Casas

records

Neu a la vall
Vespres del naixement
El menjador ple de vida
I tu no hi ets present

Soroll de plats a la cuina
La poltrona prop de la llar de foc
D’amor una llàgrima em regalima
Quan l’infanto, mulla el bastó
i no es la teva mà justa
La que aixequi la flassada al tió

Surto a la soledat de la fosca
La boira,em porta records d’infant
Embolcallat sota un rabassut capot
i a la retina, tu i jo giravoltant.

Ara sí, joiós torno al banquet
el primer cop, d’escalfor i pau
el segon, el meu pare i la meva filla reien

Sense la teva vida
són molts anys a l’espatlla
amb el teu record
són molts records i pensaments
però quan llegeixo aquests versos
la teva llum
m’acarona els sentiments.

Jordi Sales Casas
(Lleida, 1973)
records

[ Tornar a l'índex ]


Diamants obscurs
Dolça Dolset Cabiscol

Diamants obscurs

Uns diamants brillants i obscurs,
es van creuar amb un glacial,
desprenent un raig de llum,
el va desfer a l’instant.

On s’havia d’imaginar,
temporal de llamps i trons,
que un arbre tant formós,
hagués pogut brotar.

Després sorgiren les flors,
entre branques abraçades,
germinant poc a poc,
l’amor més fort.

Ni tempestes ni huracans,
ni volcans ni terratrèmols,
seran capaços d’esfondrar,
tal passió, nostres arrels.

Dolça Dolset Cabiscol
(Lleida, 1979)
Diamants obscurs

[ Tornar a l'índex ]


Mareny blau
Mª Salud Pla Girbés

Mareny blau

Esperava el seu adveniment.
Ha arribat cansat, descalç
sobre el no-rés d’una obscura i tancada nit.
Ha deixat enrere
l’acompassat ritme, la carícia
el perfum d’aigua neta
l’etern sabor que
l’infatigable abraç de la seua escuma
captiva la sorra.

I, ha arribat
nuu de vent i sal. I, ha arribat
ignorant el seu etern destí
ignorant el seu horitzó, -fil invisible- junt el cel
ignorant la dansa nocturna d’aquells
els seus núvols de cera, companys i amics.
I, ha arribat, ignorant l’ingràvid cant de sirena.

I, ha arribat
fins el meu jaç, humint els meus cabells.
M’ha elegit entre tots el batecs, entre
totes les seues llunes, on habita.

I, davant la callada presència de la seua pròpia brisa
-temblorós d’estima i amb pausat ritme-
ha desgranat
l’enyorança de pit trencat
el seu solemne abandonament
el seu infatigable i ronc accent
com cercant
el secret, el recer, l’assossegada mà
entre l’espai d’aquest vers.

I, reposat, amb la lentitud de la llum
d’un alba, miratge infinit
ha tornat
a ocupar el seu lloc
el seu vast i inabastable regne
el seu altar ferm, segur
el seu destí immensament generós...

El mar, la mar.

Sí, aquesta nit, he escoltat la seua veu
moment etern, com el meu somni.

Mª Salud Pla Girbés
(València, 1959)
Mareny blau

[ Tornar a l'índex ]


Cabdelle fils
Antoni Cànovas de la Concepción

Cabdelle fils

Cabdelle fils de somnis fràgils
traçant línies pensades pel desig
mentre dibuixe estels al teu cos
fixant sintagmes als teus pits.

Incendie vesprades, colors de música
i emboire itineraris desequilibrats al cel;
m'endinse al jardí oblidat pel temps mentre
escolte la solitud de la foscor i l'abisme.

I així, penetre als teus records,
a la indiferència de la teua sintaxi.

Antoni Cànovas de la Concepción
(Museros, 1971)
Cabdelle fils

[ Tornar a l'índex ]


Ens ha florit la pau
Maria do Carme Fernández Pérez

Ens ha florit la pau

aquesta primavera ens
                    ha florit la pau

desprès d’un llarguíssim hivern
de tenebres i incerteses
          brota blanca la harmonia
                    en testos i jardins

l’optimisme és un sol tímid que ja s’aixeca

al carrer
milers de boques anònimes
tant de temps atapeïdes
          de silencis
                    es permeten un somriure

l’angoixa afluixa el nus
          i mica en mica
          se’ns deslliga la il·lusió
                    per sobre de la prudència

es temps de reflexió

cada part
recompte
          les seves baixes
          per darrera vegada

el futur és un mirall de rostres esperançats

Maria do Carme Fernández Pérez
(Pontevedra, 1963)
Ens ha florit la pau

[ Tornar a l'índex ]


Amants
Xavier Iturbe Escobar

Amants

Dos àngels baten les seves ales.
Dos papallones embelleixen una exuberant orquídia.
Dos petites porcions de pell s’insinuen en un intent de seduir-se.
Dos rostres es miren sense cap intenció.

Tot d’una, sense saber com,
asseguts en la pedra freda de l’eternitat confusa
es veuen dos porcions unides de lluna.

Dos amants perduts en la fosca,
Com al·legoria, del sol i la lluna;
amants eterns i utòpics,
confonent-se un amb l’altre en certs instants del seu existir.

Dos amants submergits en l’eterna espera,
mouen els dits buscant una tímida complicitat
tancant els ulls, es miren de front,
restant, desenes de quilòmetres enllà...

contemplant la mateixa porció de lluna.

Xavier Iturbe Escobar
(Barcelona, 1981)
Amants

[ Tornar a l'índex ]


Intangible
David Soler Ortínez

Intangible

La fredíssima foscor es desintegra,
es fragmenta entre els meus dits que ara creen
ombres sobre les roselles florides,
com fràgil gel aprimat que fa estona
que no compartim. Creix un altre dia
mentre noto dins meu el teu record
punyent i avui, com altres cops, et puc
veure jove com eres en aquella
nit d’estiu que ens rebolcàvem entre altes
roselles, i reies entre bardissa,
així com ho fa un infant nu a la platja
encrostat d’arena. Amb tot, tornaré
a la ciutat on els vehicles corren
impàvids del seu temps, on els vells trams
ja no xisclen però circulen fora
l’òrbita del temps, on els sentiments
moren i neixen sense glòria, on hi ha
gent amb menys sort a la vida que tu
o que jo, on he fet créixer el meu destí.
Res no és segur...Quins temors! Quantes pors
m’assalten avui a l’aurora! Aquesta
claror rogent potser trenca els somnis
dels homes; però tu, bell record meu,
en el meu cor estàs ben segura,
només suaument difusa, encrostada
d’arena dolça, lleument engrunada
per l’agònica infeliç cerca
de la felicitat del meu present.

David Soler Ortínez
(Igualada, 1987)
Intangible

[ Tornar a l'índex ]


Poema del sol post.
Mario Riera Busom

Poema del sol post.

Tots els capvespres estan en un,
en la mirada que fereix el temps
i trenca l'alba rere les cendres de la nit.
Una mateixa llum ens fa còmplices de la matèria
i el record del cel es torna l'amor que ens tenim,
en tot allò que ensenya el dia i la nit empara.

S'extén el mar i amb ell, el pensament.
No hi queden horitzons adins, només llum,
memòria d'un instant convalescent.
Com ones, ve el temps, es desfà
i el futur es torna una ona més
que encara no coneixem.

El mar és cec, s'enfosqueix encés en blaus
cercant la llum amb deliri tranquil
on s'escampa un silenci de segles,
en la quietut de la memòria que ens mira als ulls.
El mar és com un mirall de l'ànima abraçat pels records.

No vull mirar-te als ulls, estic begut de tu,
cec de la teva llum, esquerp de la teva pell.
Tot aquest blau és utòpic, jo no hi som
el vaixell és un miratge i aquesta travessia
és el recull d'un temps d'escapatòria.

Latituds d'ombra, ara vull l'allargada figuera,
trepitjar terra endins i agafar les pedres d'argila.
En la planúria, lluny dels embats, el camp brama,
deixa anar els darrers esglais animals abans de la foscor,
de la negra llum que ens torna a casa.

Després d'avui, no ve un altre dia,
ve un espai de temps que no conec, trascendent,
obert a mi mateix com l'aire que respiro.
Haurà passat la tempesta i miraré endins
com un animal que navega en l'existència.
En un altre llum, enfront d'aquest mar immens
que em fa petit i em fa conèixer la meva força
oberta als horitzons que abans creia inabastables.

Mario Riera Busom
(Eivissa, 1970)
Poema del sol post.

[ Tornar a l'índex ]


Viure feliç
Carme Pratdesaba Orri

Viure feliç

Memòries obscenes,
memòries de sang.
Ferides obertes,
ferides sagnants.
Fantasmes que vénen
de molt temps enllà.
Fantasmes que criden
“Volem llibertat!”
El pes de la història,
el pes del passat,
s’arrapa a la pell
fins a quedar-hi enganxat.

Però l’hora ha arribat
de fer net amb la falç,
de desfer-nos del sutge
que ens ve sempre a l’encalç.

Hissem la bandera,
la bandera de pau.
Que brilli la pedra
i es desfaci ja el glaç;
que esclati en mil pètals
de llum immortal.
Hissem la bandera,
la bandera del sol.
Que il·lumini la fosca
i li porti consol.
Que revisqui la pell,
amarada de mi.
Que la carn reconegui
el meu nèctar diví.
Que recuperi l’espai
que és meu per destí.
Que retorni la joia
de saber-me aquí.

Adéu-siau, fantasmes,
companys de camí.
Us deixo anar i m’obro...
a viure feliç.

Carme Pratdesaba Orri
(Santa Pau, 1973)
Viure feliç

[ Tornar a l'índex ]


Pesombra
Montserrat Urpinell i Saumell

Pesombra

Plovia.
Les gotes lliscaven
per la tela del paraigua: regalims de núvols densos que se sobreeixien;
alhora que xiuxiuejava la lluna decreixent, xopa, neta, radiant i diàfana.
Quan el negre s’acabava, elles queien en un buit vague,
reprenent un viatge que deliberadament
ell

havia interromput.
El seu rostre,
formal i plomís,
es mostrava expectant.
Un braç subjectava el bastó.
L’altre eixamplava el tronc.
El seu cos,
fins als peus,
estàtic.
El xàfec persistia.
Una llum artificial projectava
un contorn boterut
semblant al seu
al damunt d’un bassal
de gotes estavellades,
com fulles de tardor
amuntegades i dissoltes.
Si no es movia, l’ombra,
aquell altre ell,
s’ofegaria
sense remei,
concedint-li la llibertat.
Cada gota navegava per acció i efecte d’ella mateixa
i de les altres, pretèrites ja, fins a perdre’s en el joc
de les permeabilitats tèrboles, immundes, opaques i grises.
Les gotes onejaven.
Plovia.

Montserrat Urpinell i Saumell
(Vilafranca del Penedès, 1972)
Pesombra

[ Tornar a l'índex ]


Pensaments...
Juan Ruiz Rey

Pensaments...

Crec que la majoria del món,
és bona i busca la concòrdia i la pau,
encara que de vegades sublima pecant,
per desbancar la malícia i la maldat,
que si no tingués adversari
s'apoderaria de tot sense pietat.
Els éssers anem canviant,
i sabem mirar cap enrere,
la història ens va ensenyant,
els camins entre tenebres de l'ahir,
que encara que lluny es vagin quedant,
ens van marcant per sempre,
línies blanques que hem d'agafar,
sense basallos ni guillotines
ni rics ansiosos ni cecs de poder,
millor demanar si no tens,
que robar l'oportunitat de tenir.
Privilegis compartits,
que emanen somriures i alegries,
fan germanor generosa
i amics que mai obliden.
Anem arribant el mateix,
i marxem igual,
el Camp Sant beneït en silenci,
i sense pregàries tots serem igual.
La vida és bonica i bella,
i l'hem de respectar,
llengües i dialectes parlats,
que el món va poder anotar,
és una riquesa divina,
herència del nostre caminar,
no hem de perdre el nostre provenir,
que va fer el nostre camí,
acceptant turbulències, perdudes i sense pietat,
anem units tots junts, en aquest paradís terrenal
així ho va disposar aquest món
i a nosaltres ens costa molt assimilar.

Juan Ruiz Rey
(Santa Pau, 1949)
Pensaments...

[ Tornar a l'índex ]


Paradís particular
Macià Menyspel

Paradís particular

Somiaré que m’estimes, ni que sigui mentida
i viuré en el meu somni lluny de la realitat
i faré d’aquesta il·lusió la meva vida
encara que això m’exiliï a la soledat

Recordaré només les frases amables que m’has dit
i fora de context, pensaré que són d’amor i no de simpatia
i cada comentari tindrà per mi la vigència del primer dia
mentre que per tu formaran part de l’oblit

I immers en el meu propi engany no em sentiré presoner
sinó que seré feliç de la cuirassa que em manté aïllat
perquè en el meu món, jo seré el teu amant que mai vaig ser
perquè lluny teu, estaré més a prop de tu com mai he estat

I construiré el meu cel aquí mateix
el meu propi paradís particular i personal
i l’únic preu que hauré de pagar serà la meva mort social
i veuré com mentre la nostra amistat mor, el nostre amor neix

I delirant deixaré que passin els dies sense comptar
i aniran evolucionant també les nostres fictícies vides
i envelliré sol mentre tu estàs lluny, enllà
i jo creient que les nostres vides han transcorregut unides

Macià Menyspel
Paradís particular

[ Tornar a l'índex ]


Amors despentinats
Eva Font García

Amors despentinats

Així som tots, en desgavell d’instints
Gronxats entre desigs i defallences.


              Josep Carner “El cor quiet”


I

Trontolla una nit espessa
i tu m’esperes, com sempre,
                   sota un celobert
simultàniament repeteixo el teu nom i el vent s’esmuny
entre el què dic - i el què no dic.

II

Tiro l’am i pesco el teu amor fresc, mullat.
El despertador no ha sonat aquest matí.       Segueixo somiant.
El dia que em van venir els teus llavis
vaig deixar de passar fulla al calendari de la cuina.
Ara no m’acostumo a la vida comuna
m’he convertit al nomadisme
no tinc casa
no tinc terra
sóc immigrant de tot i així he après a estimar
frec a frec aferrat a un sòl sedegant.

III

Un silenci vast ara estrepitosament ens separa.
M’aixeco al matí em dutxo i em miro cara a cara.
No hi ets.
Una fiblada al cor em fa escriure al precipitar-se el matí:

És dur saber que l’hivern deixa les platges esborrades
que tu ets lluny
i que encara tens les meves paraules.

IV

Portes la metàfora de la tarda esbiaixada d’un amor que sadolla
els peus mullats d’una terra dolça
la saba del teu camí,
l’altura de les coses que no ens vam dir.

V

El cor s’escalfa i es refreda
pren cautelosament una tendra primavera sota el teu coixí
després s’amaga sota l’ull negre d’una inflexió entre tu i jo
espolsa l’angoixa
camina amb certa personalitat davant d’un somni inacabat.

VI

L’esperança ha niat sota els fanals del meu carrer
els parcs són pentinats en la mateixa direcció i s’extravien en la teva mirada
equidistant jo sento l’aldarull del teu cor
s’estova submergit en l’òrbita d’una aigua clara.
Plou dolç , s’estiregassen els sentits
prop d’una cantonada camina una il·lusió d’ullcluc
en un bar hi ha un viatger que dibuixa amor damunt el seu quadern
davallen les inquietuds amagades,
el desig és presoner damunt el teu cos
em beses sobre un cel blanc
i vaig perdent velocitat, vaig perdent altura.

Eva Font García
(Barcelona, 1974)
Amors despentinats

[ Tornar a l'índex ]



Mares de hui
Manuel Roig Abad

Mares de hui

Porteu el signe, el torrentol per on
cursa l'impuls vital, la llastimada
i dolorosa senda d'on es fon
l'omnipotent respir de tota albada.

Canta la vida i el vostre cos respon,
porteu al si la torxa més sagrada,
i baix la pell, com un misteri, el món
amb una corba al ventre dibuixada.

La vida us besa, us beu, alé joiós,
ocasió d'amor al vostre cos.
Mares de hui, portes de l'esperança,

pits jovents que avideu, roses fidels
on el temps primerenc la fam descansa:
per a vosaltres cants i llums i cels.

Manuel Roig Abad
(Castelló, 1976)
Mares de Hui

[ Tornar a l'índex ]


Brossa entre cards
Anabel Raluy i López

Brossa entre cards

Brossa entre cards

Soc una brossa;
Talment una brossa entre cards.
He après l’egoisme,
Als anys de polseguera sentimental.
Davant tos ulls he passat;
Hi he posat,
M’hi he escorregut.
I de què ha servit, vés?
Com sempre, un cop més,
Serà l’avantsala
Del no-res.

Tarot

El carro del sol
Portat per un boig que a l’emperadriu arriba
Un mag li dóna una roda de foc
Perquè la mort dugui l’ermità que a dalt d’una torre habita
L’emperador ret lloa al sacerdot
I a la sacerdotessa mira
La lluna ha fet fora lo sol
I dos enamorats porten una estrellota
Que de la tendra i sàvia temprança és amiga
La roda de foc dels nostres correfocs
L’emperador de la nostra revolució.
Precioses orenetes suavitzen aquesta vesprada grisa.
Que m’ensenyin a orientar-me hauré de dir-les!

La même douceur

El fermall dels Pirineus
ahir obria, avui tanca.
De Niça a Múrcia,
i dels Alps als Pirineus.
A ulls clucs se sent la teva veu.
Per què no estrènyer,
altra volta, lligams tan dolços?
Que’sont? Metecs, aquitans.
Engatjament.de maketos.

Ulls de dona

Els meus ulls són
perillosos com un fusell
Papallones xarrupen de tu,
Més endins.
Flors xuclen
Al vèrtex de la teva posició

Anabel Raluy i López
(Terrassa, 1983)
Brossa entre cards

[ Tornar a l'índex ]



Acta de lliurament del Primer Premi de Poesia Lo Càntich
Desembre, 2010

En data 19 de Setembre de 2010,
la Revista Digital de Poesia, Art i Cultura,
Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món)
fa pública l'acta de lliurament del
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH

S'han presentat al Primer Premi de Poesia Lo Càntich un total de 152 obres, de les quals 52 han estat excloses per no ajustar-se a les bases específiques del Premi (31 obres) o per ser enviades i rebudes fora de termini del període establert de recepció de treballs (21 obres).

Cent han estat les obres admeses a concurs.

El jurat del premi ha estat format pels mateixos autors i autores, que han votat sense conèixer l'autoria de les obres.

Una vegada comptabilitzats els vots del jurat d'autors i autores (amb una participació final de vuitanta-set butlletins), l'altíssima qualitat de les obres rebudes ha provocat una àmplia dispersió de nominacions, establint-se els següents premis i mencions d'honor:

Premi Ploma d'Or: al poema amb major nombre de vots.
Premi Ploma d'Argent: ex aequo a dos poemes amb igual nombre de vots i nominacions, després del primer.
Premi Ploma de Bronze: al tercer poema amb major nombre de vots, després dels anteriors.
5 Accèssits: als cinc poemes amb major nombre de vots, a excepció dels premiats.
Menció Especial: al poema que, tot i no haver rebut cap dels tres primers premis per la suma de vots, ha estat el que ha rebut un major nombre de nominacions.
10 Diplomes d'Honor: als deu poemes amb major nombre de vots, després dels anteriors.
Finalistes: tots aquells poemes que hagin rebut més de deu vots o cinc nominacions.

Les obres premiades i les finalistes seran editades sota el segell Lo Càntich, conjuntament, en un volum amb una recopilació dels millors poemes publicats a la revista durant l'any 2010, seleccionats pels propis autors/es. Aquest poemari portarà per títol el corresponent al poema guardonat amb el primer premi del certamen. Lo Càntich, com a col·lectiu sense ànim de lucre, donarà els beneficis d'aquesta publicació a una associació d'ajuda a persones amb discapacitats psíquiques i fíquiques. La data prevista de publicació està prevista per al segon trimestre del 2011.

L'Equip Editorial
Dinou de Desembre del 2010


Abraçada a la meva pròpia pell
Mirian Petit

PREMI PLOMA D'OR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


Abraçada a la meva pròpia pell

Las paraulas son de lutz en camin,
que sabon pas se quauqu'un las espera.

[Les paraules són llum en camí,
que no saben si algú les espera.]
Max Rouquette

Abraçada a la meva pròpia pell
nodrida...
castigada pel càstig de l'absència,
amb la voluntat més cívica i ferma:

     Escriurai en la vièlha lenga d'òc
     Aquelas paraulas que m'enebiguèron
     exprimir
     fòrça abans de la miá pròpria naissença
     e glossar la beutat d'una lenga
     brèç de càntics e pesars.


Germans, al sud de les grans muntanyes nevades,
oi que encara m'enteneu?

Són
Paraules rescatades.
Lacòniques. Indesxifrables.

     Tèrra cremada. La pluèja prega.
     Lo temps passa lèu, divergent,
     coma los nívols al cèl de tempèsta.


Són de terra i els meus versos desesperen.

     Mai près que los eveniments advèrses
     e mai alunhada que lo destin que
     condiciona
     tematicas <- - -> afrontadas
     a la siá pròpria subsistència.

     Lo còr es aicí.
     S'alimenta de clams.
     (occitan... provençal...
     lemosin... gascon...)
     Se nodreix de parrabastatges.


Ningú no n'ha de sorprendre's.
Els ecos encara, a les valls i a les muntanyes, ressonen.
Aprofundint.
Entre depuració i polèmica. Paraules.
Amb la dignitat que les conté i les expressa.

     D'una escura densitat.
     Quotidianas. Aparentament inacceptables
     de proximitat e turment. Testimònis.

     Paratz atencion:
     Ploram pas mai per la pèrda del lirisme
     simbolic...


   Ara ja... només... busquem poetes.

Mirian Petit
(Perpinyà, 1953)
Abraçada a la meva pròpia pell

[ Tornar a l'índex ]


Paraula
Empar Sáez

PREMI PLOMA D'ARGENT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


Paraula

Mai no ha estat trobada,
no deixà cap petja, cap senyal
ni marca
sobre el caos de la pedra.
Ningú, ni el paleontòleg, viurà l’excitació
de la descoberta;
no amoixarà mai el fòssil
de la paraula primera,
la fràgil ossada, el so primigeni
gravat a la sorra de l’aire.

Desconeixem com sona;
si brota de la paüra en la nit fera,
en la foscor de la cova,
o del crit de la tempesta
quan la pluja a raig ressona a la boca.
¿Neix potser enredada en una carícia,
treu cap entre els dits, per art de màgia,
o els amants la masteguen al uníson
gitats a la llera de l’alba?

La paraula primera, origen,
llum i bressol,
roman a l’obaga de les paraules.

La cerca del foc, l’espetec i la flama,
despunta el so als llavis,
un bri de música neix dedins la gola,
creix mestissa, impura,
rodola segles pel camins polsegosos,
conviu promíscua,
s’atura, reprèn la marxa,
s’abreuja, la rompen, s’allarga,
muda la pell a trossos...,

i ens arriba novella i flamant,
en el balbuceig d’un nen,
obrint-se pas a quatre grapes.

Empar Sáez
(Pertuis, 1963)
Paraula

[ Tornar a l'índex ]


Els meus dits
Anna Riera i Puig

PREMI PLOMA D'ARGENT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


Els meus dits

És el destí dels meus dits
que donen força al camp de roselles.
Una força estremida,
resum de vida,
en contrast
amb el curs del riu d'un sospir.

- - -

En els meus dits hi ha la esperança,
en els meus dits hi ha l'origen,
en els meus dits hi ha la agudesa.

Però el meu cos es
resisteix
al contrast del moviment.

- - -

D'escuma oberta, són els meus dits.
D'aerosols.
Són de castanyes i d'ametlles.
De llet calenta.

D'urgència, són els meus dits.

- - -

Els meus dits com estaques.
Com fletxes. Com ferides.
Els meus dits que perdonen.
Els meus dits en present i en passat.

De vida, són els meus dits.
De llet calenta, de castanyes i d'ametlles.
D'urgència, són els meus dits.
D'urgència i d'existència
calenta d'estaques i aerosols
oberts com escuma de sospirs.
D'urgència.

Anna Riera i Puig
(València, 1979)
Els meus dits

[ Tornar a l'índex ]


Sóc cartró
Montse Assens

PREMI PLOMA DE BRONZE
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


Sóc cartró

Sóc entranya de canó
adormida a la vorera.
Sóc pell d'asfalt,
misèria penjada al coll.

Sóc indecisió perduda
pels carrers de la ciutat.
Sóc resultat de la guerra,
víctima d'un conflicte armat.

Sóc pell fosca
que il·lumina el sol,
cos adormit al fang,
al desert o al cor de l'Àfrica.
Sóc la voluntat humana,
el dret dins un puny premut,
cartró, joguina trencada;
sóc ferralla rovellada.
Sóc tot aquell que ja ha perdut.

Montse Assens
(Maçanet de la Selva, 1960)
Sóc cartró

[ Tornar a l'índex ]


L’onada del vespre
Jaume Badia Pujol

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


L’onada del vespre

I
Entren de nou al fons      del cau desconegut
la llum somorta, l’ombra      i el palp de l’existència;
el gust íntim del goig      i el temps que va envellint.
Tard o d’hora faràs      de demiürg secret
per poder dir i refer      aquesta vella història.
Capbussa’t, doncs, d’un cop.      Però no provis encara
d’agombolar els records:      Tens els dits massa balbs.

II
Agafar aquesta tarda,      presoner d’un desfici,
trinxar-la contra el mur      i tancar els ulls de nou!
Ja saps que pots veure,      només reflexos i ombres.
Oh! Qui pogués reviure      en habitacles clars;
poder contemplar el món      amb tot el sol als ulls,
sense el colpeig de l’ànsia.      Entendre el codi obscur;
sentir la llum profunda      que l’esguard amplifica.
I tot, veu, pas i gest,      decidit a ignorar
uns anys tenyits d’obscur,      quan el temps es fa estrany.

III
Poder estripar aquells versos      desencaixats i foscos,
i que el foc sigui amnèsia.      Aprendre uns planys de veu intensa;
incrustar-los      d’un cop a la memòria.
Servar per sempre més      el dret d’assaborir-los.
Tens un dir tan antic      que sempre torna a néixer
i que brolla generós      del fons del pou secret,
-mai no ho sabrà ningú-      fet de tresors i tardes.
... aquest Mompou tan bell,      que ara et regala pau,
que sap abrusar l’ànsia      i emmalaltir els sentits,
dirà allò que no puc      si arribo a estripar els versos.

IV
Pentinaràs suau      els records de l’estiu
quan et trobis de nou      colgat de terra i fosca.
Recordaràs els mars      que, amb un poder precís,
escampen aire i llum      i engendren sempre vida.
Sabràs cavalls de mort      que el mar mateix desferma
i arriben, feridors,      amb l’avalot del temps.
Hi haurà, per sempre, cants      que amb una força antiga
alenen el teu pas      del goig a la follia;
però el somni et fugirà      quan les mans ja l’encalcin
i hauràs d’assaborir-lo      al fons de tu mateix.
Allisaràs mil cops      cabells prims d’esperança
i així entendràs els anys      com l’onada del vespre,
que ve de lluny, se’t dóna,      et colpeix i et captiva.

Jaume Badia Pujol
(Callús, 1959)
L’onada del vespre

[ Tornar a l'índex ]


A la terra vull tornar
Núria Niubó i Cabau

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


A la terra vull tornar

Et saludo, estimada ombra,
amb la cançó fúnebre de la mort.

Enterreu-me amb ella,
que sap de mi els meus secrets.

I quan es plegui la nit
en el desert dels meus dies,
i quan es buidi la xarxa
de les meves rimes,
abocaré l'epitafi en el seu gris.

No em cremeu, no,
deixeu que l'ombra em rossegui
poc a poc els records.

Que neixin d'ella erugues
de paraules i sentiments,
que es transformin en terra,
que a la terra vull tornar.

No hi sembreu res, no.
Deixeu que de l'ombra reneixin
esbarzers de mil colors.

Que així és la meva vida
a l'ombra de la meva mort.

........

Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
A la terra vull tornar

[ Tornar a l'índex ]


Illa de San Michele
José Luis García Herrera

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


Illa de San Michele
(cementiri de Venècia, illa dels morts)

Perdurarà tot, o gairebé tot:
només nosaltres passarem,
ombres incertes d’un matí bromós...

Àlex Susanna

Passen les ones i passen els anys. Tot,
menys nosaltres -diu el poeta-, perdura.
Arribem, com la cendra, a un punt sense retorn.
Tot té, com un capvespre ferit i melangiós,
regust a la fi d’un viatge. Però mai
no desitgis arribar al moll de l’últim port
ni posar els peus a l’illa de San Michele.

Passen les ones i esborren el teu nom
escrit sobre la sorra. Passen les ones
i escric el teu nom encara amb més força.
Sé que perdré la batalla. Passa la vida,
passa l’aigua i passem nosaltres. Però mai
no desitgis que el mar s’emporti el teu nom
ni l’oblit regni a l’illa de San Michele.

Passen les ones amb escames de gebre.
El fred de l’absència tremola entre els llavis
que seguen silencis quan no conversen.
Pel espiell de la lluna deixa anar la nit
crins de llum cap a l’esperança. Però mai
no obris la porta als genets del gel
que vénen del fred a l’illa de San Michele.

Passen les ones entre roques immòbils
Però a la platja arrosseguen la sorra i les algues
com cossos vinguts d’un naufragi: deixalles
d’un món invisible enmig del no-res. Somnis
que busquen el rumb dins d’un vaivé. Però mai
no desitgis arrossegar el dolor de la sorra
ni ser cor de pedra a l’illa de San Michele.

Passen les ones com el plany d’un adéu,
com versos que fugen pels antics carrers
d’una joventut perduda i el record profund
d’un cinema a les fosques: escenari d’un bes
que encara retorna a la teva pell. Però mai
no desitgis fugir pels carrers de l’enyor
ni ser mirall de foscor a l’illa de San Michele.

Passen les ones i, un dia, et trobaràs tota sola
enmig d’una platja deserta, odiant al destí.
Un dia marxaré i no podré acompanyar-te.
Seré una ona més que se’n va. Llavors,
recorda’m, ja orfe de tu, a l’illa de San Michele.

José Luis García Herrera
(Esplugues de Llobregat, 1964)
Illa de San Michele

[ Tornar a l'índex ]


El pròfug
David Dot i Cervera

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010


El pròfug

Agusa els sentits, el pròfug.

Enmig de la nit,
avar com un escarritx,
arraulit per no estremir-se
en la incúria,
enfebrat de solitud,
ennuega cada vocable,
sucumbeix i s’inflama per dins,
com una pira.

No es belluga i abjura de l’existència
i el trepig de la dalla
que irromp
per empedrar-li els esborralls
que li flamegen el laberint
de Purkinje.

Els ulls són planícies porpres
amb calitges insomnes i grumolls d’odi,
vels i roquissars, rastres convulsos
que li requisen l’esperança,
hordes irremissibles
que coregen el nom unívoc de la parca,
la invoquen per finir el suplici convuls,
la pruïja que li esgarrapa la volta del crani.

És molt fosc
i no coneix el rostre de qui l’atacona,
la fellonia de qui el sacsa, la sevícia
que l’esbalça i el fa crepitar
damunt la vorera
com un gat espaventat.

A partir d’ara deambularà
pels degotissos de la consciència
ensutjada, com un espectre
entre la indolència de la multitud.

Ell és el pròfug.
Ell és l’ombra que no calia occir.

David Dot i Cervera
(Vilafranca del Penedès, 1971)
El pròfug

[ Tornar a l'índex ]

Postal de nit
Josep Fàbrega i Selva

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Postal de nit

Pell i pell, mans i mans, llavis i llavis
i la febre que vincla les esquenes
i encara el panteixar i el gust de sal i
la dansa dels dos cossos que gemeguen.

Damunt la flor, la boca es fa carícia
i la llengua repica i escriu flames
en el bec arborat, i ara les nimfes
es fan ritme i cançó, perfum i onada.

I un sospir creix i creix fins que espetega
en la nit dels llençols. Els dits s’abracen
mentre el crit es fa carn. L’ombra, de seda,
és tot caliu, i llum, i foc i brasa.

Vol navegar el llagut. La vela estesa
demana cops de mar, batecs d’onades
i la flaire i la veu i la fal·lera
del teu cos inflamat arran de platja.

La lluna tanca els ulls mentre s’allunya
i un estel, roig i groc, estén les ales
per acotxar els dos cors que s’estarrufen,
curulls d’amor, mentre s’encén l’albada.

Josep Fàbrega i Selva
(Súria, 1947)
Postal de nit

[ Tornar a l'índex ]


[sic]
Fàtima Anglada

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


[sic]

gosaré entreveure els somnis
[brutalment]
sincers
quan esdevenguin més enllà de l’avantcambra?
albiraré el desert de la meva ànima,
[brutalment]
sincera
quan el corb em porti el pa del seixantè dia?
exclamaré enmig de la indiferència
[sincerament]
bruta
quan comenci la dansa a forca de timbals,
                                                        sistres
                                                 i
                                                                 platerets?

sé:
que:
iniciat el ritu de pas
:
el pa serà ambrosia
i el son quimera
i el desert parió de la creació.

perquè no hi ha terres ermes sinó ànimes inertes.
on
:
hi
  p
l
o
u
e
n
  g
o
t
e
              s de plom

[i ni el el batec ectòpic del temps les farà despertar]

[sic]

Fàtima Anglada
(Ciutadella de Menorca, 1973)
[sic]

[ Tornar a l'índex ]


Blau ball
Bruna Generoso

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Blau ball

Des d’un mar lluminós que tapa el gris,
el blau de qui ara som és un mirall
que ens mostra el traç del cos amb el detall
dels besos que van fent cada matís,
i van llençant el temps per l’estimball.
Els mots que ahir van ser fum indecís
es van tornant d’un vidre trencadís,
i el lloc el va guanyant un pas de ball
que albira un joc d’estels amb plenitud.
De fons, marca la nit l’onatge gerd
que mulla, fresc, esferes de vellut
i riu, dolç, del moment que hem descobert.
Amb una melodia de cucut,
neix una nova albada rere el verd.

Bruna Generoso
(Barcelona, 1986, ha viscut tota la vida a Sant Hipòlit de Voltregà)
Blau ball

[ Tornar a l'índex ]


Orgia a l'alba
Imma Fuster i Tubella

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


ORGIA A L’ALBA

La inspiració arriba adelerada
a la cambra silent,
talment com una brasa encesa.
No necessita cita prèvia.
Serà, com sempre, complaguda.
La blancor iridiscent de la pantalla,
de nuesa impol·luta,
espera amb inquietud
poder oferir el seu esplendor.
I les tecles, vessant sensualitat,
reclamen que aquells dits
rebels i agosarats, tan coneguts,
les acaronin i les posseeixin.
Un enfilall de mots goluts
envaeix, desbridat, l’espai.
Brollen de totes les fragàncies,
de totes les tonalitats
i de totes les formes.
Res no pot posar fre al desig!

Uns fulls verges, amb impaciència,
esperen el moment que els permetrà
mostrar la seva exuberància.
La festa encara continua.
Els dits, abans intrèpids,
van recollint amb calma
els fulls que -ara sí-
centellegen paraules ordenades.
S’il·lumina l’estança,
el poema és estructurat,
confegit acuradament.
Tot resta en el més absolut silenci.

I mentre el jorn mandreja i es desvetlla,
l’alba ja du encenalls de poesia.

Imma Fuster i Tubella
(Barcelona, 1950)
Orgia a l'alba

[ Tornar a l'índex ]


No! Res no mor
Pilar Campmany i Piqué

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


No! Res no mor

No sé qui diu que tot s’acaba...
que la brasa esdevé cendra,
que els volcans s’apaguen...

No! Res no mor,
no pot morir el que estimem...
Respiro cada albada
fum que em deixa la pluja
damunt terra temperada,
fumerol de vivències
que m’emplena l’ànima.
Volen fulles darrere flames
d’un passat que encara és viu;
em retornen olors antigues
que em duen des de l’ombra
entranyables records,
noms escrits a cada rosa
d'un jardí que encara alena;
els ocells hi han fet un petit niu,
per oferir-me sempre caliu...

No! Res no mor,
giro fulls d’hores perdudes,
i els torno a llegir de nou...

Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
No! Res no mor

[ Tornar a l'índex ]


L'últim destí
Antoni Casals i Pascual

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


L'últim destí

Més enllà de l’eclipsi, la foscor
configura els hàbitats més tristos.
Ens vinclem als miratges enganyosos
on hem dipositat desesperances,
i amanyaguem silencis per la por
de perdre una dubtosa coherència.
Ressonen veus del fons del mirall fràgil
que s’ha escardat buscant unes imatges
només presents a una dedicatòria.
I, si al final, només és la demència
l’últim destí a què tot ens aboca?
Retrocedim, cercant un darrer impuls
que ens dugui fins els àmbits respirables
d’on vam fugir al temps de la incertesa.

Antoni Casals i Pascual
(Barcelona, 1959)
L'últim destí

[ Tornar a l'índex ]


Compte amb els poetes
Ramon Navarro Bonet

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Compte amb els poetes

Malfieu-vos dels poetes. Ells us diran, sovint,
que quan es veu obscur el que abans era clar,
i que quan la llum esclata estovant-nos el cos
és quan cada dia serà com una primavera.

I us oferiran paraules capcioses, regirades,
amb una veu un tant intencionada,
com que l’embriagament no us aboca prou vi, per ventura.

I que quan es deixa de cop la saviesa adquirida,
quan al cos només habiten sentiments
és quan ens bastim amb raó de brises suaus
a l’abast de qualsevol jardí, amb flors de tarongers
marcint-se en gelades plenes de rosada. Incomprensible.

Però feu atenció, perquè després,
afirmant que hi ha mots que trencaran les branques
dels arbres més cimers i poderosos,
cercant figures i paràboles traïdores
i paraules ferides semblants a flors emmetzinades
com baladre amb trista malenconia
de mots enigmàtics per tothom, us pidolaran un xic de glòria.
I us acostumaran, rutinaris com som,
a dies tan patètics de mercat com dilluns o dijous.

Quan així passe, atents. Aneu amb compte.
Afermeu els peus al terra
i foteu-los una imatge ben propera i fàcil, de gest senzill,
aixecant el braç esquerre, dient prou;
si cal, amb puny alçat de rebel·lia. Anàrquic.

Malfieu-vos dels poetes.
Quan escriuen, visiten, com Alícia,
països de somni i meravella.

I no ho fan amb mala fe ells, no;
és que ells són així -com diuen els clàssics- ‘per natura’.

Ramon Navarro Bonet
(Sueca, 1941)
Compte amb els poetes

[ Tornar a l'índex ]


Pastís de mantega i iogurt
Ana Moya

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Pastís de mantega i iogurt

Els dies que el cel dibuixa pastissos
la cuina s’omple de mantega i iogurt.

L’habitant de totes les butxaques
de la meva vida, s’acomoda a la taula
i m’observa a traves d’una coreografia
d’olles i culleres, de mànegues i plats.

De vegades, els dies que el cel és buit,
hi ha trencadissa de butxaques a la cuina
i em fas mal en els racons més allunyats
i sorprenents de la meva memòria;
i aleshores el pastís s’esmicola en mil bocins.

Quan tu t’aixeques el cel és buit,
encara esperançat,
i amb una cullera recuperes les engrunes
i reconcilies la mantega amb el iogurt
i treballes hores i hores pel teu pastís...

Però, malauradament,
temem com tothom tem
que si el nostre pastís es trenca,
tant si hi ha dibuixos al cel
o la negror més buida,
no hi haurà manera de recompondre’l.

Ana Moya
(Barcelona, 1974)
Pastís de mantega i iogurt

[ Tornar a l'índex ]


Que els teus somnis siguin cisells
Anna Rispau i Falgàs

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Que els teus somnis siguin cisells

Que els teus somnis siguin pinzells
d’un llenç d’aquarel.les vibrants,
pots fer que esdevinguin cisells
de les tenebres abrusants.

Pots ser flama d’aigua transparent
que mai no es tornarà cendra,
diàfana del record evanescent,
àvida de l’esguard tendre.

Pots deixatar el rovell de l’albada
per pintar un camp d’espigues d’or
i quatre roses ensangonades
que bateguin com un sol cor.

Pots encendre un far enderrocat
amb la màgia d’un somriure,
per als qui el dolor ha arrabassat
la il.lusió i el goig de viure.

Pots traçar un nou horitzó
amb guspires de l’ocàs
i solcar el tràngol sense por
amb el vaixell que bastiràs.

Pots serrar els estrets barrots
que empresonen la llibertat
i llaurar l’aspra pell dels mots
per calmar el cor assedegat.

Que el teu anhel sigui cisell
de l’espessa boira assetjant
Pots fer que sigui llapis mesell
contra el patiment esquinçant.

Anna Rispau i Falgàs
(Camallera, 1970)
Que els teus somnis siguin cisells

[ Tornar a l'índex ]


la casa de la llibertat
Marc Freixas i Morros

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


la casa de la llibertat

...a la casa de la llibertat
hi ha la pau...


erem tots dins la casa
i la tendresa
sonava d'una manera simfonica...

com si el piano
que parlava de fons
es poses dins la veu de cadascun de nosaltres


la parla era tan nostra
que fins i tot els ocells
xiuxiuejaven dirigits com una autentica orquestra

i no perdien ni el ritme
ni la canço que proposaven...

tot
mentre les mirades
s'anaven creuant les unes amb les altres


els ulls es tancaven
per la bellesa del moment, estirats,
caiguts d'un cel ple de blau,
de vida i de pau

i tot, absolutament tot
mentre les mirades
s'anaven creuant les unes amb les altres


despres
va sorgir la nostalgia del passat
transformant-la en l'ara,
en el present i futur de dema...

lentitud volguda
per adquirir la certesa
d'una tranquil.litat alliberada eternament


...a la casa de la llibertat
hi viu la pau...

Marc Freixas i Morros
(Sant Pere de Riudebitlles, 1975)
la casa de la llibertat

[ Tornar a l'índex ]


Farolet blanc
Montserrat Lloret

DIPLOMA D'HONOR
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Farolet blanc

De la finestra estant
entre les ombres de la vesprada
es perfila una silueta.
Cos inert de dona
integrat a l’entorn.
El sol anant cap a l’ocàs
enduent-se els tons alegres
deslluint els blaus de la mar.
Cabells surant al vent
amarats de salabror
fressa marina.
Cantussegen les ones
dolces cançons de bressol
consol d’ànimes tristes.
Al fons un farolet blanc
suspès del cel estrellat.
Al davant estelada marina
hipnòtica dansa d’argent.

Montserrat Lloret
(Barcelona, 1954)
Farolet blanc

[ Tornar a l'índex ]


Mirada
Glòria Calafell Martínez

MENCIÓ ESPECIAL
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH,
Desembre 2010


Mirada

Asseguda al mur del desig
amb el sabor de xocolata i pa
a les papil·les gastades;
encara veig la nena,
la que saltava a corda sola,
de pressa, de pressa;
mentre la trena i el futur fet núvol
se li desfeien a l’esquena.

A l’esguard de les fades,
vestida amb els colors
dels cromos que picava,
havia desat el món, un atlas obert
enfront d’una pissarra emmascarada de blanc;
entre l’espessor vellutada dels geranis
i el ball odorant de la roba estesa.

Ara que el temps de glaç em desvetlla,
l’he trobada allà on era.
Volia demanar-li que em miri als ulls.

He de saber si puc resistir
la seva mirada d’infant en la meva.

Glòria Calafell Martínez
(Barcelona, 1947)
Mirada

[ Tornar a l'índex ]


EL CREMAT QUE FLAMEJA ENTRE HAVANERES
Pep Colomer Blanco
El cremat que flameja entre havaneres"A clar de nit, amb escates de moll, entotsolat, encisaré les ones. Pere Patxei, prepara'ns un cremat; beguem-lo i canviem el curs dels astres. Sorres d'amor. Mar fluix. Palpo records. S'acosten de puntetes els meus morts."

Joan Vinyoli (El cremat)


Vestida de nit

Avui, ploren les guitarres...

Al mestre Càstor Pérez
(Coll de Nargó, Alt Urgell, 1955 - Palafrugell, Baix Empordà, 10 de novembre de 2010)

Càstor Pérez


Vestida de nit



Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Tornada:

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.



Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Tornada:

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.


Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez Diz
Vestida de nit

Selecció de: Pep Colomer Blanco

[ Tornar a l'índex ]


TEIXITS DE MOTS
Pilar Campmany i Piqué
Pilar Campmany i Piqué (Teixits de mots"Nascuda a Barcelona, pintora i relataire."

La Poesia

Què és la poesia? Un conjunt de paraules difícils d’entendre, o un conjunt de mots que neixen a l’ànima?

Potser tots, alguna vegada, ens hem rendit fàcilment davant d’un poema que ens costava d’entendre, i hem preferit un text que utilitzés un llenguatge més semblant al que fem servir habitualment, però mai no s’hauria de témer, la poesia, l'hauríem de rellegir més d’una vegada amb l’ajuda, si cal, d’un diccionari, fins que aconseguim copsar-ne tot el sentit.

Comprendre una poesia és emprendre un viatge encisador que ens mostrarà, possiblement, mots que desconeixíem; és la recerca d’aquells sentiments que el poeta sap transformar en versos. Mai no podrem entendre amb exactitud tot allò que ha volgut plasmar-hi, ni tampoc no sabrem per què ha utilitzat uns mots i no uns altres, però aquesta és l’excel·lència de la poesia: És lliure! Nosaltres podem interpretar-la segons els nostres sentiments i la nostra manera de ser.

Fulgència (Pilar Campmany)

L'ànima de les flors

Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant se val. Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no; riuen al sol. M’han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol.

”Morirem aviat, lluny de la planta –elles deuen pensar-; mes ara nostre brill el poeta encanta, i això mai no morirà.”

Joan Maragall
L’ànima de les flors

Cal que la fem nostra, la poesia, que aconseguim introduir-nos dins del seu contingut. Si la fem viure dins de l’ànima, aconseguirem que aquest món sigui un xic més bonic...

Boscatge (Pilar Campmany)

Fent camí...

Camino inventant quimeres,
senders amb grocs de ginesta
i ocres de pa tendre amb mel.
Busco vent suau que no xiscli,
cerco mar que sigui arrissada,
i sento del lligabosc la niviesa,
però també de la rosella, el roig.
Jugo a fer i desfer projectes,
defujo hivern sense cap foc.

Camino fent dissenys de somnis
i marco ben fort les petjades
damunt dels dies que s’allunyen;
vull gaudir cada hora que fuig...
no sentir-ne enyor dins del pit.
Si em diuen que ja he fet tard,
fingeixo que no ho he sentit...

Pilar Campmany i Piqué
Fent camí...

ooO0Ooo

Mots teixits per: Pilar Campmany i Piqué
(Barcelona)
La Poesia

Il·lustracions:
"Fulgència"
"Boscatge"
Pilar Campmany

[ Tornar a l'índex ]


PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
Paraula de Núria"Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos.
Paraules.
Provocadores de somnis, renovadores d’il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."


Ciències de la vida

L'hora blava (Tamara de Lempicka)

La Raquel, arribà a l’hospital molt excitada demanant per la seva mare.
A informació li donaren un full on s’explicava detalladament el motiu d’ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l’única cosa que va entendre va ser "Infart cerebral lleu"
L’habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
—Mare , mare, com estàs?
—Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
—T’adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada, el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i...
—Prou Raquel, està bé, parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m’he espantat.

En cinc dies, la Dolors sortí de l’hospital amb la sensació d’haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d’entendre.
Després d’una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s’havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil.
Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un “hola” a aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d’en Joan...
—Dolors, amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m’ho ha explicat tot, si us plau truca’m.
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar.
—Dolors, et sento distant, et trobes bé?
—Sí, Joan, estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m’alteri, és com si fos un robot.

Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.

Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l’Hospital, tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I... aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d’alegria , es sentia exultant de felicitat.

Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat.
Morí a l’alba, en braços d'en Joan, amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.

Ciències de la vida
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)

Il·lustració: "L'hora blava"
Tamara de Lempicka
(Varsòvia, 1898 - Cuernavaca, 1980)

[ Tornar a l'índex ]


DE CORRANDES I CANÇONS, PER CANTAR I DANSAR
Xesc Font i Odrí
De Corrandes i Cançons, per cantar i dansar (Xesc Font i Odrí)"Corrandes, Cançonetes, Bogetes, Correntes, Tonades, Cançons, Follies, Gloses, Cobles i Albades."

Marieta cistellera

-Marieta, cistellera,
tu que en saps de fer cistells,
me'n facis una panera
per anar a collir clavells.

Tra, làrala, làrala, la, la,
làrala, làrala, làrala, la,
la, la, la, la, la, làrala, làrala,
làrala, làrala, làrala, la.


-La panera jo et jaria,
oh, galan, galan, fadrí,
la panera jo et faria
si els clavells fossin per a mi.

Tra, làrala...

Una rosa en tinc amb aigua,
un clavell en tinc en fresc;
els guardo per a Sant Antoni (1),
que és el sant del meu promès.

Tra, làrala...

Marieta cistellera

(1) o Sant Josep, o Sant Domènech, o Sant Francesc, o Sant Isidre... depenent del nom del promès !!!

--o0o--

Glosades per en: Xesc Font i Odrí

[ Tornar a l'índex ]


AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...)"Cròniques culturals del País Valencià"

Al Sud del Gran Riu... (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)

Les coses, certes coses...

“Potser diràs un dia, decebut,
Amb un conyac, en algun bar espès:
Algun cordell massa tens s’ha romput...
I evocaràs –t’ho jure- l’Estellés.”


"Hamburg" (1972) -V. A. Estellés-

        Per fi va arribar el gran dia, amb el meu reportatge per a la revista “Lo Càntich” sobre “Poseu-me les ulleres”, l’obra de teatre basada en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, que la Companyia “Teatre Micalet” portava al Teatre Tívoli de Burjassot, i el meu debut al món del periodisme virtual va estar marcat, com no podia ser d’altra manera, pels imponderables…

        Vaig comprar l’entrada amb molts dies d’antelació, aprofitant que anava a la biblioteca de Burjassot. Em va sobtar que quan la vaig comprar, no hi havia cap ocupant. Vaig poder triar el seient que vaig voler... La sisena fila, butaca nº 16...

        Quan passaren uns dies, em vaig assabentar de que el mateix dia estava convidat a la boda d’una neboda, encara que vaig pensar en que podria compaginar els dos actes, perquè la boda era a l’Hotel València Park, al costat del Carrefour de Paterna, a les 19,30 hores...

        Tanmateix, això no era prou, i aquest dia tan nombrat a la posteritat de les nostres vides, hauria de tenir unes altres històries... I tant! La meua filla Núria m’ha dit si podia cercar a la Viquipèdia tota la informació sobre Hipatia, la primera dona científica i, a més a més, sintetitzar-ho (una cosa que m’agrada...).

        Com cada dissabte, Isabel m’ha dit que havíem d’anar a Mercadona, i després apropar-se al cementeri del poble per posar-li les flors al nínxol del meu sogre (hi ha quelcom més estellesià?).

        Hem arribat al pis, i Isabel ha fet el dinar com si fos la cuinera del Bar de l’Estació (què més volgueren ells...). Després m’he dedicat en cos i ànima, com si fos un estudiant de segon de Magisteri, a esbrinar tota la informació sobre la filòsofa d’Alexandria. Quan s’ha fet l’hora, ens hem mudat de roba, i ens hem dirigit cap a l’hotel on es celebrava la cerimònia, que ha estat oficiada per la Jutgessa de Paterna. A continuació ha hagut un pica-pica una mica pobre, com són les nostres famílies per cert... Però bé, això és el que hi ha, no més...

        Ja passaven de les nou, però ens hem assabentat de que l’hora del sopar era a les deu... I és per això que tan sols he pogut gaudir d’un plat de formatges, que m’ha passat el Manolo, l’home de la meua cosina Imma, que treballa a Mercadona, i també del primer plat que era una crema de bogavant amb ous de truita i oli de cebollí... Tot regat amb un excel·lentíssim vi blanc valencià.

        És quan, sense dir res a ningú, me n’he anat cap a Burjassot. Eren les 22,10 hores... He arribat en punt, i m’he assegut a la meua butaca...

        Sabia que l’obra havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessin restat seients buits.

        I ara vaig a fer una petita crítica de l’obra:

        Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.

Poseu-me les ulleres (Companyia Teatre Micalet)

        A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les de l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:

        El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


Assumiràs la veu d'un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

../...
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten...

../...

        Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre que, com ja sabeu, es troba al Sud del gran Riu...

        En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable que admire, i que potser (perquè no?) podria cantar algun poema del meu llibre... Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de casa dels meus pares.

        Després vaig tornar a la boda on encara estaven cantant els de “la tuna”, i després de passar-nos per la “disco” una estona i acomiadar-se dels nuvis, se n’anàrem cap a casa ben a prop de les tres de la matinada... Però avui canvien l’hora, i les tres són les dues...

Francesc Arnau i Chinchilla

Demà és diumenge, quina festa fan?
Al Sud del Gran Riu estem contents, perquè demà dilluns també és festa...

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
Les coses, certes coses...
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet (Sueca, 1941)

[ Tornar a l'índex ]


RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
Paolo Santos
Paolo Santos (Rodolins de la saviesa popular)"On hi ha barretines, no hi campen mantellines"

RODOLINS DE LA SAVIESA POPULAR
AIGUA

L'aigua (Giuseppe Arcimboldo)

AIGUA

Aigua a l’agost, safrà, mel i millor most

Núvols amb creu, aigua segura o neu

Aigua de gener, omple botes i graner

Cel d´escaletes, aigua per les bassetes

Aigua de juliol encén el sol

Neu de febrer, aigua en un paner

Aigua de Sant Joan, no dóna ni vi ni dóna pa

De l'aigua d'octubre i del sol de maig, naix el blat

Aigua de juny primerenca, molts mals arrenca

Aire de ponent, aigua gelada i vi calent

Cel a borreguets, aigua a canterets

El Llevant porta l'aigua al davant

A l'hora de suar, d'aigua freda no en beuràs

Vent de Llebeig, d'aigua no en veig


--o0o--

Recollits per: Paolo Santos

Il·lustració: "L'aigua"
Giuseppe Arcimboldo (Milà, 1527-1593)

[ Tornar a l'índex ]


POESIA TRANSVERSAL
Empar Sáez
Poesia Transversal (Empar Sáez)"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda
Empar Sáez

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
Joaquim Torres-García (Montevideo, Uruguai, 1874-1949)


Un dels aspectes més interessants de l’obra poètica d’en Joan Salvat-Papasseit és la relació que estableix amb l’Avantguardisme pictòric. Una mostra d’això són els dos primers reculls poètics de l’autor: Poemes en ondes hertzianes i L’irradiador del port i les gavines. En ells conjuga la creació verbal i la plàstica, de manera que el lector és incitat a llegir d’una forma diferent; la forma del poema, la distribució espacial dels versos, la manca d’estructura mètrica i de signes de puntuació, els cal·ligrames, que apareixeran al llarg de tota la seva obra, enllacen la poesia a l’univers artístic del qual rebé una gran influència.

Joan Salvat-Papasseit i Joaquim Torres-García es van conèixer a Barcelona probablement el 1916. El pintor uruguaià de pares catalans s’havia traslladat de ben jove a Catalunya on va realitzar estudis d’art i inicià una important trajectòria creativa. Van mantenir una relació artística i personal intensa fins el 1920, quan el pintor marxa definitivament de Catalunya.

Retrat de J. Salvat-Papasseit fet per J. Torres-García
Retrat de J. Salvat-Papasseit fet per J. Torres-García

És a través de la coneixença dels pintors Torres-García i, en menor grau, de Rafael Barradas que en Salvat descobreix l’Avantguardisme artístic. Un any més tard, el 1917, publica el seu primer poema “Columna vertebral: Sageta de foc” en la revista que ell funda: Un enemic del poble. En aquests versos primers la forma és trencadora; a l’atac dels dogmes socials, religiosos i polítics s’hi afegeix la ruptura amb l’estètica formal de la poesia.

Retrat de J.Torres-García, 1918, per Rafael Barradas
Retrat de J.Torres-García, 1918, per Rafael Barradas

Les col·laboracions entre ambdós artistes són nombroses: el pintor catalano-uruguià publica articles sobre art i diversos dibuixos cal·ligràfics en les revistes Un enemic del poble (1917) i en l’únic número d’Art Voltàic (1918), dirigides per Salvat-Papasseit. Aquestes revistes representen una plataforma per a les reivindicacions de les avantguardes literàries i artístiques catalanes. El primer llibre de Salvat, Poemes en ondes hertzianes (1919), és il·lustrat per Torres-García posant-hi de relleu una notable compenetració amb el contingut de la poesia del seu amic. Com a resultat d’aquesta relació disposem d’una obra innovadora en el context literari català, l’exibició de dues arts en plena harmonia.

Portada de J.Torres-García a la primera edició del llibre Poemes en ondes hertzianes, 1919.
Portada de J.Torres-García a la primera edició del llibre Poemes en ondes hertzianes, 1919.

Passeig, dedicat a J.Torres-García (autor del dibuix cal·ligràfic), Poemes en ondes hertzianes (1919)
“Passeig”, dedicat a J.Torres-García (autor del dibuix cal·ligràfic), Poemes en ondes hertzianes (1919)

PASSEIG
Joan Salvat-Papasseit

a Joaquim Torres-García

La boira
             fredament
                          acaba d'engolir la llarga via

Els llums són guaites

En acabar de ploure
                          quan els arbres somiquen
                          oh que és dolç escoltar el silenci

El silenci és la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen

Són mil llums
             no pas homes

Com és càlid el somriure dels llums

I les espurnes blanques
                          del trolley dels trams
                          dansen com les estrelles

M'HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit
PASSEIG

54045
Joan Salvat-Papasseit

54045
Joan Salvat-Papasseit
54045

54045 - Il·lustració

A banda del plasticisme que Salvat introdueix en els poemes, assimila i aboca en les obres inicials les propostes temàtiques i formals del món de la pintura, i més concretament d’en Torres-García, de qui se sent deutor i ho expressa rotundament en una carta: “jo puc dir-li el meu mestre”. Els escrits sobre teoria de l’art del pintor l’influencien i l’estimulen a superar els convencionalismes, a seguir el moviment avantguardista amb passió i ingenuïtat, dotant-se d’un esguard alliberat de regles i formulismes. Es tracta d’abastar el coneixement intuïtiu i espontàni de les coses, deixar-se dur per un estat d’empatia vers el món real i projectar-hi el seu ésser.

El procés artístic encetat en els primers reculls del poeta té el punt culminant en el poemari que publica el 1923, El poema de la rosa als llavis que és, segons paraules de Joan Teixidor: “... amor reduït a la seva significació més estricta i que menysprea, potser millor, desconeix alambicaments.”

--o0o--

Poesia Transversal:
Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Joan Salvat-Papasseit “Poesies completes” Pròleg de Joaquim Molas. Barcelona: Editorial Ariel, 1991.

Enric Balaguer. “Joan Salvat-Papasseit i la pintura metafísica” en Estudis de Llengua i Literatura Catalanes – XV. Homenatge a Arthur Therry. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

[ Tornar a l'índex ]


EL MERCADER DE TULIPES
Toni Arencón i Arias
El mercader de tulipes (Toni Arencón i Arias)"El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades."

I de la vida
Toni Arencón i Arias

posant-se l'arracada (Toni Arencón i Arias)

I de la vida

Si tingués més temps per escriure, amb lent fluir,
t’escriuria
una cançó d'amor, tendra i ferotge
(amarada dels replecs de les carícies),
contagiada per la màgia de la música, de la dansa
i de la vida.

Si tingués més temps, i el do generós de la poesia,
t’escriuria,
obrint camí entre les ruïnes frívoles de la lírica
entrellaçant les paraules incertes amb besades,
beneint el patiment dels noms vibrants de la mirada
i de la vida.

Si tingués el do i la suficient saviesa adquirida,
t’escriuria,
per explicar-te quant i quant i quant (i quant) t’estimo
i uns altres amants (quan jo ja no hi estigués)
recitarien els mateixos versos, joiosos de l’amor
i de la vida.

Si tingués saviesa i gaudís de la modèstia innata,
t’escriuria,
amb tinta, amb sang o amb grafit sobre cotó,
amb l’energia del jovent i la prudència del retorn expert,
paràgrafs desgavellats, farcits de melmelada i de carícies
i de la vida.

Si no et tingués i estiguessis lluny, fora d'abast,
t’escriuria
aquest poema. Però estàs aquí, i jo no tinc temps per escriure't
(ni el do ni la saviesa ni la modèstia ni la prudència), i prefereixo
romandre abraçat al teu cos, a trenc de pell, gaudint del teu amor
i de la vida.

Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
I de la vida

Primer Premi al XX CONCURS DE POESIA de Tordera
20 de novembre del 2010

Il·lustració: "posant-se l'arracada"
Toni Arencón i Arias

[ Tornar a l'índex ]


AMB LA NOSTRA PRESÈNCIA...
Esther Llobet i Díaz
Esther Llobet i Díaz (amb la nostra presència)

"VII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans"
"XX Concurs de Poesia de Tordera"
"III Concurs de Poesia de Sant Hilari"
"XIII Premi de poesia Parc Taulí"


Premis de Poesia, Novembre-Desembre, 2010

VII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans

El dia 18 de novembre de 2010, en el marc del "5è Homenatge poètic i de comprimís social amb la ciutat de Viladecans", a la Sala d’Exposicions de la Torre del Baró, van ser lliurats els premis del VII Concurs de Poesia "Espejo de Viladecans".

L'acte va ser presidit per la regidora de Cultura, María Salmerón, i va comptar amb la presència entre d'altres del Catedràtic de la Universitat de Barcelona, Sr. Ramón Ripoll Arcarons; la Sra. Micaela Serrano Quesada (Llicenciada en Filologia Hispana i poetessa) i el conegut poeta Abel Santos, junt a un nodrit grup de poetes i amants de la Poesia.

Els premis van ser lliurats pel Sr. Diego Fernández Pérez (President de la Fundació Espejo).

El primer guardonat va ser en Salvador Obiols Gómez, autor de 'En l'eternitat i en la vida'.

El segon premi va recaure en l'obra 'L’última lectura' d'en José Luis García Herrera.

Na Diana Curto i Daufí, va rebre el tercer premi amb l'obra 'El poble dormit al dessote les aigües'.

D'altra banda, la Fundació Espejo va atorgar també un premi al millor autor local, que va anar a parar a les mans d'en David Fernández Santano, per la seva obra 'L’última troballa'.

Fundació Espejo per a la Cultura i les Arts es una institució independent, sense ànim de lucre, de caràcter potenciador de la cultura i la societat amb un àmbit d’actuació de Catalunya i l’Estat Espanyol.

XX Concurs de Poesia de Tordera

El dia 20 de novembre del 2010 es va dur a terme l’entrega de premis de la vintena edició del concurs de poesia i rapsodes de Tordera, organitzat per l’Associació de Gent Gran de l’Esplai amb el suport de Ràdio Tordera i la fundació “La Caixa”. L'acte va estar presidit per l'alcalde de Tordera, el Sr. Joan Carles Garcia

El jurat format per Alberto Rojo, Maria Serrat, Núria Pujol, Elvira Romaguera, i Joan Madrid, va decidir que els guanyadors havien de ser:

Grup de D (categoria de 21 anys en amunt):
-Primer premi: Toni Arencón (“I de la vida”).
-Segon premi: Diana Curtó i Daufí (“La solitud blanca”).
-Tercer premi: Montserrat Bastons (“Hàbit de carpe diem”).

Grup B (categoria de 10 a 14 anys):
-Primer premi: Anna Robert (”Temporada Daurada”).
-Segon premi: Sergi Carbó (”Un misteri mari”).
-Tercer premi: va ser per l’obra “El amor es nuestro”).
-Accèssit a Joana Roige (“Gotes d’aigua”).

Grup A (categoria fins a 9 anys):
-Primer premi: Marc Canalejo (”Avi, la tardor ha arribat”).
-Segon premi: Laia Roura (”El pas del temps”).
-Tercer premi: David Lopez (”Contento estoy”).
-Accèssit a Sergi Parera (”El Follet).

En el grup C (categoria de 15 a 20 anys), va quedar desert.

En l’apartat de rapsodes (a partir de 21 anys), el primer premi va ser per Ferran Llavina; el segon premi se’l va endur Maria Antonia Soler i el tercer premi va ser per Salvador Romans.

L’entrega de premis va comptar amb la participació d'un duet musical, amb l’interpretació de Pep Romaguera a la guitarra i la Raquel Xiberta, a la veu que van oferir una variada selecció de temes, des dels més clàssics fins a la música més tradicional i actual.

III Concurs de Poesia de Sant Hilari

Adolf Maria Iglesias i Estradé ha estat el guanyador del primer premi del III Concurs de Poesia de Sant Hilari amb l'obra 'Abans d'ahir cremàvem déus'. El segon premi va ser per a 'El gran clivell', obra de Glòria Coll Domingo, i el tercer per al treball 'Closca i llavor', de Rosa Maria Arrazola Díaz. En total es van presentar a aquesta tercera edició 68 treballs. La cerimònia de lliurament dels premis es va fer el dia 17 de desembre del 2010.

XIII Premi de poesia Parc Taulí

Roc Casagran guanya el ‘XIII Premi de poesia Parc Taulí’ per la seva obra ‘L’ombra queixalada’.

El jurat del ‘XIII Premi de Poesia Parc Taulí ’va fer públic el veredicte d’aquesta edició designant com a guanyador al poeta de Sabadell Roc Casagran, per ‘L’ombra queixalada’. L’obra va ser seleccionada per majoria pel jurat format per Sam Abrams, Vicenç Altaió, Josep Ramon Bach, Antoni Clapés, Joaquim Sala-Sanahuja i Xavier Garcia entre més de cinquanta que optaven al guardó. L’obra guanyadora serà publicada a la col·lecció ‘La Suda’ de l’editorial Pagès editors.

L’acte de lliurament del Premi va ser presidit pel president del Parc Taulí, Pere Fonolleda.

ooO0Ooo

Des de Lo Càntich: Enhorabona als premiats i felicitats als organitzadors. Salut i Poesia!

ooO0Ooo

Esther Llobet i Díaz
Amb la nostra presència:
Premis de Poesia, Novembre-Desembre, 2010


[ Tornar a l'índex ]


SALVEM EL MOTS
Laura Boadas i Galí


JOSEP PLA
Un de Begur


SALVEM EL MOTS

EXACTITUD     AMBULANT     ESBLAIMADA     COBRIMENT     COIXINERA     
VAGABUND     AQUILOTADA     CEL·LULOIDE     FILFERRO
    
NOU     CORBATA     TALL     ESGAVELLADA


Un de Begur

D'entre la infinitat de persones que passsaren pel mas Pla en temps de la meva adolescència, la memòria m'ha conservat el record de dos homes amb una exactitud singular.
A l'estiu, solia passar un músic ambulant, un home vell, petit i plàcid, amb un bigoti llarg i caigut, els ulls tristos i d'una pell tan blanca i esblaimada que semblava que l'havien bullit o almenys que l'interessat havia de tnir un cobriment de cor d'un moment a l'altre. Anava pel món portant per tot equipatge un violí enfundat en una coixinera de drap de casa. Malgrat ésser un vagabund -i un vagabund de l'escola més antiga i aquilotada- anava relativament ben vestit, i això sembla qu eli era, en certa manera, imposat per l'ofici que feia: voltava per les masies, pels llogarrets i vilatges i el llogaven per tocar l'instrument en dies de festa assenyalada o per amenitzar els casaments i bateigs que es feien a les cases. Portava un barret de palla amb una ampla cinta negra, coll de cel·luloide, punys rodons i una corbata verda, muntada sobre una estructura de filferro penjada al botó de la nou. Quan anava de camí, però, aquesta corbata se la treia, l'embolicava amb un tall de paper i la guardava molt ben plegada a la butxaca. Només les sabates enormes i polsoneres que portaven donaven una idea de la seva mida insegura i esgavellada.

Josep Pla
(Palagrugell, 1897 - Llofriu, 1981)
Un de Begur (fragment)

Selecció de: Laura Boadas i Galí

[ Tornar a l'índex ]


L'ART DE LA NIT ETERNA
Sandra Domínguez Roig
L'art de la nit eterna (Sandra Domínguez Roig)
"El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries.
L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar."

Bonjour, Breton
Sandra Domínguez Roig

Canal du Midi (1)

Bonjour, Breton

Hi ha paratges, que per força han de contenir l'acompliment d'un somni en les seves entranyes, perquè d'altra forma no s'entendria la bellesa que exalten en el seu exterior. Una màgia que se'n desprèn i et polseja d'ocre les espatlles mentre hi transites.

Aquest és el cas del Canal du Midi, que uneix el riu Garona situat a Tolousse i arriba fins al Mediterrani. L'enclavament del que us en parlo, és situat al seu pas per Carcassone.

Cada any sento la necessitat vital de tornar-hi, com la que deu sentir un esperit vagarejant per la que fou la seva llar.

I encara sento la seva veu remorejant pels plataners, que reverencien el pas dels navegants acomboiant les esteles de les barques.

De vegades tanco els ulls, i reverbera la sentor a flors marcides de l'enclusa, i l'aigua efervescent omplint el dic, i gairebé inconscientment, torno a veure els seus ulls negres i espurnejants i el seu somriure esdentegat, el misteri que amagava sota la jaqueta esmorteïda. Sí, ell duia un compendi de totes les històries locals, i potser el que em va atreure d'ell no era altra cosa que certa curiositat infantil. O la seguretat que quan em mirava era nua davant dels seus ulls, una nuesa de sentiments que em delatava a cada gest. Potser només era un ens visible per ell.

El vaig conèixer a la Boulangerie, vàrem anar a comprar el pa, en arribar a la caixa, el senyor del costat va dirigir-se a mi, tot explicant una aventura que vaig intuir devia ser graciosa pel somriure i la vitalitat dels gests, i per empatia, jo assentia amb el cap, i somreia intentant ser-li afí.

Mentrestant ell era al darrere meu, i en marxar el senyor de l'anècdota em preguntà a cau d’orella:
-Tu ne sais pas français?
-Non, je suis catalan -vaig respondre-li jo
-Enchanté, je suis breton.

Vàrem mirar-nos confidents, i rient d’esquitllentes, en percebre jo que ell se n'havia adonat. Aleshores vaig tenir més temps, per observar-lo: anava amb roba vella, duia el cabell llarg, i la barba d'uns dies. Uns ulls negres que no he aconseguit oblidar i una bossa de paper on guardar el vi.

A partir d'aquell moment es convertí en un àngel que m'apareixia entre els plataners, a l'altra llera del riu, o sostenint la corda de la barca mentre s’omplia l'enclusa.

Canal du Midi (2)

A la tornada vaig sentir la seva veu cridant: -Catalaaaaaaaan, ici ma maison!

Vivia en una cabana feta de deixalles, una uralita era el sostre per on vaig imaginar que enfilava la llum de la lluna per les escletxes, pots i llaunes penjant de totes les parets de la cabana, i les mantes mig desfetes pel pas del temps, i els esgarips de traginar-les amunt i avall.

I a cada trobada sentia la seva veu, Bonjour, Catalan!, i jo li responia rient: -Bonjour, Breton!

I mirant aquella cabana a la vora del riu i la seva cara envermellida pel sol, rostides les mans, i els esquinços de la seva indumentària, vaig pensar que a la fi, sabia que se n'havia fet de Huckleberry Finn.

I cada estiu, retorno a l’espera de sentir la veu que em digui: -Bonjour, Catalaaaan!

I quan marxo dic suau i a mitja llum: -Au revoir, Breton!

Hi ha paratges, que per força han de contenir l'acompliment d'un somni en les seves entranyes, perquè d'altra forma no s'entendria la bellesa que exalten en el seu exterior. Una màgia que se'n desprèn i et polseja d'ocre les espatlles mentre hi transites.

Si voleu saber el somni que conté, només cal que us deixeu polsejar d'ocre per la tardor del Canal du Midi, i potser la remor del riu us la confessa com a mi.

Canal du Midi (3)

Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
Bonjour, Breton

Fotografies: Canal du Midi
Sandra Domínguez Roig

[ Tornar a l'índex ]


SONETÀLIA (Novíssima Lírica Clàssica)
Lluís Servé Galan
Sonetàlia (Lluís Servé Galan)"El sonet és l'estrofa per excel·lència de la poesia clàssica. Però, cal que ens cenyim a dos quartets i dos tercets, a una rima uniforme i immutable formalment, a un metre específic? Per què no escriure sonets i gaudir-ne lliurement? Això és el que intenta assolir Sonetàlia, barrejar indistintament el clàssic i el modern, sense cap altra aspiració que el gaudi de qui escriu i de qui llegeix..."

Càustica
Lluís Servé Galan

El desafiament (Frantisek Kupka)

Càustica

He inventat un idioma de pluges i d'onatges,
Juganer per no dir res desconegut,
Per saber que la sorra és l'escut
De l'embat de la mar quan vol abraçar-te.

I viatges cap als paratges on els miratges
Construeixen deserts i finestres,
Obertes de bat a bat, desertes i maldestres
Mentre el núvol s'entortolliga al teu cos de marta.

He sabut que la paraula era senyera teva
En acaronar la nit i abrusar-me la pell sencera,
En perdre un combat contra el destí, que no té treva,

Enmig del temps, que acorrala la vida i l'esquartera.
I guareixes la sequera del cor amb llavis de llum,
Que em parlen i em gronxen en la flama que no es consum.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Càustica

Il·lustració: "El desafiament"
František Kupka
(Opočno, Txèquia, 1871 - Puteaux, França, 1957)


Mediterrània
Lluís Servé Galan

Mediterrani (Joaquim Sunyer i de Miró)

Mediterrània

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.

Lluís Servé Galan
(El Vendrell, Tarragona, 1978)
Mediterrània

Il·lustració: "Mediterrani"
Joaquim Sunyer i de Miró
(Sitges, 1874 - Barcelona, 1956)

[ Tornar a l'índex ]


EL RACÓ DE LA POESIA MUSICAL
Vanessa Mies Iborra
El racó de la poesia musical (Vanessa Mies)"La música és sens dubte un poema."

A Catalunya, el meu país



A Catalunya, el meu país

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l'orgull d'una llengua
que he après a estimar.
D'un país de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Néixer en una terra que em pertany
i sentir l'orgull d'una llengua que he après a estimar
d’un país de només una bandera
de quatre barres fetes de sang
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
a Catalunya, el meu país.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
a Catalunya, el meu país.

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Quan convé seguem cadenes
fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles
que resten oprimits...

[Als Països Catalans, alcem el somni cap a la llibertat]


A Catalunya, el meu país
Cesk Freixas

Lletra: Marc FreixasCesk Freixas

http://www.youtube.com/v/HPyuKCRniuU?fs=1&hl=es_ES

I no us perdeu: La mà dels qui t'esperen (Temps Record, 2009),
que inclou l'èxit La petita rambla del Poble Sec:

Carrers, places i cafès. Anells, taules i cadires. La vida són tots aquests detalls. Les petites i les grans coses, que depenen dels ulls que se les miren, i que no tenen el mateix nom a tot arreu. Obrir una finestra, pintar una porta, notar l'abraçada...

La mà dels qui t'esperen (Temps Record) és el tercer treball discogràfic del cantautor penedesenc Cesk Freixas, després d'editar Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005) i El camí cap a nosaltres (RGB Suports, 2007).

En aquest nou recull, hi apareixen nous elements per ajudar-nos a entendre que la cançó d'autor i de protesta és una eina, encara vigent, per explicar històries que surten, inevitablement, de la necessitat de fer preguntes. En aquest nou disc, el cantautor de Riudebitlles (l'Alt Penedès) troba un llenguatge a mig camí de la prosa i la poesia, i reflexiona sobre la realitat més immediata, aquella que conviu amb els problemes, els carrers i les persones. Freixas aposta per un discurs més proper, sempre incisiu, per parlar del país, de l'amor, del treball i de la identitat. Però també dels dubtes i de les desigualtats que els originen. La mà dels qui t'esperen pretén posar damunt la taula la urgència de la presa de consciència, la importància que l'individu, com a actor de la societat, entengui la funció de força del col·lectiu, la necessitat de trobar respostes i no retrocedir en l'intent. Amb la producció i direcció musical de Magí Batalla (Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Revolta 21) i gravat a Sant Sadurní d'Anoia entre els mesos de juny i octubre de 2009, el tercer disc del de Riudebitlles reafirma i consolida la proposta musical presentada en l'anterior treball, acostant-se, sense prejudicis, a una estètica pop, amb una interessant i polida presència d'elements electrònics, i amb la participació de la banda Els Altres Bandais al complert.

Amb més de cinc anys damunt dels escenaris i més de 500 concerts a les seves espatlles, Cesk Freixas planteja, a qui l'escolti, la necessitat tan antiga de dialogar. Per tot això, potser cal que deixem de parlar de cançó de protesta i comencem a parlar de la cançó de proposta.

Pàgina oficial:
[ www.ceskfreixas.cat ]

ooO0Ooo

Selecció de: Vanessa Mies Iborra

[ Tornar a l'índex ]


UNIVERS DE POESIA
Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia (Maria Rosa G. Zellweger)"El meu univers particular..."

'Solsticis en minúscula'
Laura Dalmau

Solsticis en minúscula (Laura Dalmau)

Any 2006, na Laura Dalmau (Masnou, 1970), escriu:

"... Els gestos descarnats
li ensenyaren el pes de les coses
lentament, sense percebre
allò que es resistia a ser latent.
[...]"

Any 2007, escriu:

"... Ha passat ple de temps
des de l'últim cop entre somnis,
ja no hi queda res
del que havia estat de menuda.
[...]"

Tot queda dit. Era l'any 2007, rep el Premi Margarita Wirsing Bordas i participa en la publicació col·lectiva "Erotisme som tu i jo".

Creix. Any 2008. Premis als XXXII Jocs Flors de les Corts, al Grau Miró de Tanka i al Rafael Safari de l’Alguer (Sardenya).

Escriu:

"... Empelto el teu cos nu
de vers exagerat, envermellint
les línies de l'antiga ploma
per un excés de perspectiva,
fins que la bellesa revesteixi
el marc. Aleshores, et faré l'amor,
per complaure'm, i aquest cop,
per un excés d'addicció.
[...]"

Noves participacions a: "La Catosfera Literària" (2008) i "Volen versos" (2009).

Avui. Ara. Any 2010: "Solsticis en minúscula" (finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada, 2009), editat a la col·lecció Viena Poesia, (Viena Edicions). El poemari (88 pàgines de poesia pura) compta amb l'afegit de les il·lustracions de l'Ignasi Blach i del pròleg del poeta Joan-Elies Adell.


Cartes d'amor i d'exili
Rosa Leveroni i Ferran Soldevila
A cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol


Cartes d'amor i d'exili

En el centenari del naixement de Rosa Leveroni, surt a la llum l’epistolari inèdit i secret entre la poetessa i l’historiador Ferran Soldevila.

Aquesta correspondència constitueix un volum d’una enorme singularitat tant com a radiografia d’un ampli període de temps, des del 1933 fins al 1969 (poc abans de la mort de Soldevila), com per raó de l’argument d’una tensió amorosa llargament silenciada que travessa cadascun dels textos.

Val a dir que, quan es van iniciar les cartes, Soldevila ja estava casat i mantenia, doncs, amb Leveroni una relació amagada que va evolucionar des de l’admiració de l’alumna, passant per un enamorament encegat, fins a la placidesa serena de la complicitat corresposta, expressada en clau per tal que les cartes no els poguessin comprometre davant de tercers i manifestada obertament quan els amants se sentien segurs.

Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985) és una de les veus poètiques femenines més remarcables del nostre segle XX.

Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va ser el millor historiador català de la primera meitat del segle xx i és, sens dubte, un dels grans clàssics de la historiografia catalana de tots els temps.

Col·lecció: Personatges del segle XX
Pàgs.: 320
Format: 14,5 x 21,5 cm
PVP: 19,50 €
ISBN: 978-84-8330-546-1
Editorial: Viena Edicions

Font: Fitxa tècnica - Cartes d'amor i d'exili - Viena Edicions

Article relacionat:
Gràcia i Robert, Júlia. Notes biogràfiques: Rosa Leveroni. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

--o0o--

Maria Rosa G. Zellweger
Univers de Poesia

[ Tornar a l'índex ]


La Redacció solament es fa solidària dels treballs que no porten signatura.
Dels articles signats en són responsables llurs autors.

[ Tornar a l'índex ]


LECTURES D'AQUEST NÚMERO
comptador de lectures


Creative Commons License
Lo Càntich - Retalls de poesia d'arreu del món
està subjecte a una llicència de
Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0
de Creative Commons.
NR: 1003305878809

CC BY-NC-ND 3.0
Safe Creative
Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra resta sotmesa a les característiques específiques d'aquesta llicència.

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]