![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
PARAULA DE NÚRIA
Núria Niubó i Cabau
"Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos.
Paraules.
Provocadores de somnis, renovadores d’il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."
Núria Niubó i Cabau
"Paraules que regalen els sentits, teràpia per a cors malmesos. Paraules.
Provocadores de somnis, renovadores d’il·lusions, silencioses, canviants, de colors i formes, amb vida pròpia, amb força."
Ciències de la vida
La Raquel, arribà a l’hospital molt excitada demanant per la seva mare.
A informació li donaren un full on s’explicava detalladament el motiu d’ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l’única cosa que va entendre va ser "Infart cerebral lleu"
L’habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
—Mare , mare, com estàs?
—Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
—T’adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada, el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i...
—Prou Raquel, està bé, parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m’he espantat.
En cinc dies, la Dolors sortí de l’hospital amb la sensació d’haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d’entendre.
Després d’una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s’havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil.
Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un “hola” a aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d’en Joan...
—Dolors, amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m’ho ha explicat tot, si us plau truca’m.
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar.
—Dolors, et sento distant, et trobes bé?
—Sí, Joan, estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m’alteri, és com si fos un robot.
Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.
Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l’Hospital, tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I... aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d’alegria , es sentia exultant de felicitat.
Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat.
Morí a l’alba, en braços d'en Joan, amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.
A informació li donaren un full on s’explicava detalladament el motiu d’ingrés. Estava tant nerviosa que si li esborronaven les lletres, l’única cosa que va entendre va ser "Infart cerebral lleu"
L’habitació era petita, plena de sofisticats aparells, la mare, ben quieta, connectada amb fils per tot el cos estava endormiscada.
—Mare , mare, com estàs?
—Bé filla, tranquil·la, no és res greu.
—T’adones mare com havies de fer-nos cas, perquè et negues als avenços mèdics? La nanobioenginyeria mèdica està molt perfeccionada, el neurocirurgià ens va assegurar que implantar-te els microxips era la solució perfecta per no tornar a tenir cap més infart cerebral, a més el cor funcionaria perfectament i...
—Prou Raquel, està bé, parla amb el doctor, que em posi els implants. No em fa gens de gràcia tenir dins meu aquests mini robots, però la veritat és que aquesta vegada m’he espantat.
En cinc dies, la Dolors sortí de l’hospital amb la sensació d’haver tornat a néixer, és sentia molt bé, àgil, lleugera, però alguna cosa havia canviat dins seu que no acabava d’entendre.
Després d’una agradable reunió familiar, tornà a casa seva, on vivia sola des que havia quedat vídua, feia tres anys.
Es sentia estranya, no s’havia emocionat gens amb la família, ella sempre havia estat molt sensible i de llàgrima fàcil.
Sense donar-li més tombs, es posà còmoda de roba, saludà amb un “hola” a aquell sofisticat aparell i és disposà a escoltar els missatges de veu.
Se li dibuixà una rialla plaent en escoltar la veu d’en Joan...
—Dolors, amor meu, no saps com he patit, la teva amiga m’ho ha explicat tot, si us plau truca’m.
Què li passava? No sentia aquella tremolor en escoltar la seva veu, ni els batecs accelerats del seu cor... Atordida el trucà i quedaren per sopar.
—Dolors, et sento distant, et trobes bé?
—Sí, Joan, estic bé, però no sé què em passa, em sento canviada, he perdut aquella frisança, no puc emocionar-me, no hi ha res que m’alteri, és com si fos un robot.
Aquella nit, en arribar a casa, la Dolors prengué una decisió important.
Ni la seva filla Raquel, ni el seu estimat Joan, havien de saber-ho. Els deixà un missatge dient que necessitava marxar uns dies, que no la truquessin.
Molt a contracor, el neurocirurgià li tragué els microxips.
En sortir de l’Hospital, tornava a ser ella.
Les llàgrimes lliscaren pel seu rostre en abraçar la seva família.
I... aquella tremolor, i el cor bategant a cent en sentir el missatge del seu estimat Joan, la van emocionar. Començà a ballar tota sola, esperitada d’alegria , es sentia exultant de felicitat.
Visqueren la nit al límit.
El seu cor, bategava arrítmic, a estones suau a estones descompassat.
Morí a l’alba, en braços d'en Joan, amb la rialla dibuixada i una llàgrima de felicitat en el seu rostre.
Ciències de la vida
Paraules de: Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Il·lustració: "L'hora blava"
Tamara de Lempicka
(Varsòvia, 1898 - Cuernavaca, 1980)
Referència:
Niubó i Cabau, Núria. "Ciències de la vida". Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada