Pensaments...
Crec que la majoria del món,
és bona i busca la concòrdia i la pau,
encara que de vegades sublima pecant,
per desbancar la malícia i la maldat,
que si no tingués adversari
s'apoderaria de tot sense pietat.
Els éssers anem canviant,
i sabem mirar cap enrere,
la història ens va ensenyant,
els camins entre tenebres de l'ahir,
que encara que lluny es vagin quedant,
ens van marcant per sempre,
línies blanques que hem d'agafar,
sense basallos ni guillotines
ni rics ansiosos ni cecs de poder,
millor demanar si no tens,
que robar l'oportunitat de tenir.
Privilegis compartits,
que emanen somriures i alegries,
fan germanor generosa
i amics que mai obliden.
Anem arribant el mateix,
i marxem igual,
el Camp Sant beneït en silenci,
i sense pregàries tots serem igual.
La vida és bonica i bella,
i l'hem de respectar,
llengües i dialectes parlats,
que el món va poder anotar,
és una riquesa divina,
herència del nostre caminar,
no hem de perdre el nostre provenir,
que va fer el nostre camí,
acceptant turbulències, perdudes i sense pietat,
anem units tots junts, en aquest paradís terrenal
així ho va disposar aquest món
i a nosaltres ens costa molt assimilar.
és bona i busca la concòrdia i la pau,
encara que de vegades sublima pecant,
per desbancar la malícia i la maldat,
que si no tingués adversari
s'apoderaria de tot sense pietat.
Els éssers anem canviant,
i sabem mirar cap enrere,
la història ens va ensenyant,
els camins entre tenebres de l'ahir,
que encara que lluny es vagin quedant,
ens van marcant per sempre,
línies blanques que hem d'agafar,
sense basallos ni guillotines
ni rics ansiosos ni cecs de poder,
millor demanar si no tens,
que robar l'oportunitat de tenir.
Privilegis compartits,
que emanen somriures i alegries,
fan germanor generosa
i amics que mai obliden.
Anem arribant el mateix,
i marxem igual,
el Camp Sant beneït en silenci,
i sense pregàries tots serem igual.
La vida és bonica i bella,
i l'hem de respectar,
llengües i dialectes parlats,
que el món va poder anotar,
és una riquesa divina,
herència del nostre caminar,
no hem de perdre el nostre provenir,
que va fer el nostre camí,
acceptant turbulències, perdudes i sense pietat,
anem units tots junts, en aquest paradís terrenal
així ho va disposar aquest món
i a nosaltres ens costa molt assimilar.
Juan Ruiz Rey
(Santa Pau, 1949)
Pensaments...
Referència:
Ruiz Rey, Juan. Pensaments... Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada