L’onada del vespre

ACCÈSIT
I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH
Desembre 2010

I
Entren de nou al fons      del cau desconegut
la llum somorta, l’ombra      i el palp de l’existència;
el gust íntim del goig      i el temps que va envellint.
Tard o d’hora faràs      de demiürg secret
per poder dir i refer      aquesta vella història.
Capbussa’t, doncs, d’un cop.      Però no provis encara
d’agombolar els records:      Tens els dits massa balbs.

II
Agafar aquesta tarda,      presoner d’un desfici,
trinxar-la contra el mur      i tancar els ulls de nou!
Ja saps que pots veure,      només reflexos i ombres.
Oh! Qui pogués reviure      en habitacles clars;
poder contemplar el món      amb tot el sol als ulls,
sense el colpeig de l’ànsia.      Entendre el codi obscur;
sentir la llum profunda      que l’esguard amplifica.
I tot, veu, pas i gest,      decidit a ignorar
uns anys tenyits d’obscur,      quan el temps es fa estrany.

III
Poder estripar aquells versos      desencaixats i foscos,
i que el foc sigui amnèsia.      Aprendre uns planys de veu intensa;
incrustar-los      d’un cop a la memòria.
Servar per sempre més      el dret d’assaborir-los.
Tens un dir tan antic      que sempre torna a néixer
i que brolla generós      del fons del pou secret,
-mai no ho sabrà ningú-      fet de tresors i tardes.
... aquest Mompou tan bell,      que ara et regala pau,
que sap abrusar l’ànsia      i emmalaltir els sentits,
dirà allò que no puc      si arribo a estripar els versos.

IV
Pentinaràs suau      els records de l’estiu
quan et trobis de nou      colgat de terra i fosca.
Recordaràs els mars      que, amb un poder precís,
escampen aire i llum      i engendren sempre vida.
Sabràs cavalls de mort      que el mar mateix desferma
i arriben, feridors,      amb l’avalot del temps.
Hi haurà, per sempre, cants      que amb una força antiga
alenen el teu pas      del goig a la follia;
però el somni et fugirà      quan les mans ja l’encalcin
i hauràs d’assaborir-lo      al fons de tu mateix.
Allisaràs mil cops      cabells prims d’esperança
i així entendràs els anys      com l’onada del vespre,
que ve de lluny, se’t dóna,      et colpeix i et captiva.

Jaume Badia Pujol
(Callús, 1959)
L’onada del vespre

Referència:
Badia Pujol, Jaume. L’onada del vespre. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html