![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
La nit comença
La nit comença:
En una sola habitació creix un sentiment,
en foscor fins i tot, brillen ulls cecs d’esperança.
sobre un llit desfet es fa sentir, valent,
el cor ple d’emoció, i per fi sense recança.
Excuses poc treballades fan néixer el remordiment.
De fonament pateixen mancança,
mes un esguard somrient,
fa oblidar un planteig d’una balança.
S’han obert les feixugues comportes d’una nit aparentment llarga,
o almenys això sembla en pensament,
perquè contínua i rítmica com el treball de farga,
s’escola l’estona amb constància vehement.
Amb els dits entrecreuats com fils en cabdell,
d’un ensurt s’han trobat dos llavis, lentament.
què més puc dir, sinó que no cabo a la pell,
observant fascinat, els teus ulls de verda vivacitat ardent.
Perquè per veure’t em trobo anhelant,
no hi ha lloc per l’animositat afligida.
I és que tot s’emplena de vida
La nit avança:
A fora dansen llums d’hores passades,
fent parella amb arbres nus, seguint els aücs del vent,
que empeny amb melodies tronades,
sota un cel incoherent.
La llibertat es desproveeix de brida,
i magnifica la màgia del present.
I és que tot s’emplena de vida.
Amb nosaltres les parques es dediquen a jugar:
accelerant la línea cronològica riuen miserablement,
però no saben que tant ens és el seu bramar,
perquè tot i l’implícit efímer, gaudim cada moment.
La nit s’acaba:
El sol és alt i el dia es comença a llevar,
i el degoteig constant de sospirs inaudibles,
recorda que els trens, impassibles,
no se saben deturar.
En una sola habitació creix un sentiment,
en foscor fins i tot, brillen ulls cecs d’esperança.
sobre un llit desfet es fa sentir, valent,
el cor ple d’emoció, i per fi sense recança.
Excuses poc treballades fan néixer el remordiment.
De fonament pateixen mancança,
mes un esguard somrient,
fa oblidar un planteig d’una balança.
S’han obert les feixugues comportes d’una nit aparentment llarga,
o almenys això sembla en pensament,
perquè contínua i rítmica com el treball de farga,
s’escola l’estona amb constància vehement.
Amb els dits entrecreuats com fils en cabdell,
d’un ensurt s’han trobat dos llavis, lentament.
què més puc dir, sinó que no cabo a la pell,
observant fascinat, els teus ulls de verda vivacitat ardent.
Perquè per veure’t em trobo anhelant,
no hi ha lloc per l’animositat afligida.
I és que tot s’emplena de vida
La nit avança:
A fora dansen llums d’hores passades,
fent parella amb arbres nus, seguint els aücs del vent,
que empeny amb melodies tronades,
sota un cel incoherent.
La llibertat es desproveeix de brida,
i magnifica la màgia del present.
I és que tot s’emplena de vida.
Amb nosaltres les parques es dediquen a jugar:
accelerant la línea cronològica riuen miserablement,
però no saben que tant ens és el seu bramar,
perquè tot i l’implícit efímer, gaudim cada moment.
La nit s’acaba:
El sol és alt i el dia es comença a llevar,
i el degoteig constant de sospirs inaudibles,
recorda que els trens, impassibles,
no se saben deturar.
Joaquim Toset Masdeu
(Reus, 1987)
La nit comença
Referència:
Toset Masdeu, Joaquim. La nit comença. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada