El cant de la Sibil·la: Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat

El cant de la Sibil·la
Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat
Organització de les Nacions Unides, per a l'Educació, la Ciència i la Cultura
Nairobi, 16 de novembre del 2010

El cant de la Sibil·la

El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.
Jesucrist, Rei universal,
home i ver Déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada u lo just darà.
Gran foc del cel devallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
Perdent los naturals delits.
Ans del Judici l’Anticrist vindrà
i tot lo món turment darà,
i se farà com Déu servir
i qui no el crega farà morir.
Lo seu regnat serà molt breu;
en aquell temps sots poder seu
moriran màrtirs tots a un lloc
aquells dos sants, Elíes i Enoc.
Lo sol perdrà la claredat
mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror
i tot lo món serà tristor.
Als mals dirà molt agrament:
- Anau, maleïts, en el turment!
anau, anau al foc etern
amb vostron príncep de l'infern.
Als bons dirà: - Fills meus veníu!
benaventurats posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.
Oh humil Verge! Vos qui heu parit
Jesús Infant aquesta nit,
a vostro Fill vullau pregar
que de lo infern nos vulla guardar.
El jorn del judici
parrà qui haurà fet servici.

---

El cant de la Sibil·la va ser una de les dramatitzacions medievals del cicle de Nadal que més arrelaren a la península i, sobretot, a Catalunya, des d'on va arribar a Mallorca després de la Conquesta de Jaume I. Aquest cant, es va representar per tota la península amb més o menys continuïtat fins a les prohibicions sorgides del Concili de Trento. Després d'aquestes prohibicions, el cant de la Sibil·la sols ha perviscut, per la seva gran popularitat, a Mallorca, a la seu d'Alguer i a Braga i s'ha convertit en un dels pocs exemples encara vius de les expressions folklòrico-religioses d'origen medieval.

El cant de la Sibil·la apareix documentat des del segle X a diferents indrets de Catalunya, Itàlia, Castella i França. Tot i que inicialment es cantava en llatí, a partir del segle XIII ja hi ha documentades les primeres versions en llengua catalana. Aquestes primeres versions catalanes del Judicii Signum no es traduïren directament del text llatí sinó que provenen totes d’una versió-adaptació d'origen provençal, el que demostraria la gran popularitat i difusió que assolí aquest cant. Entre els texts catalans procedents d'aquest tronc comú occità hi ha un còdex del segle XIV, conservat a l'Arxiu Diocesà de Mallorca, que es va trobar el 1908 al monestir de la Concepció i que procedia del convent de Santa Magdalena. La transmissió oral i la manca de manuscrits ha fet que al llarg dels segles els texts més antics en llengua vulgar hagin sofert moltes modificacions i hagin donat lloc a moltes versions.

Originàriament es cantava amb melodia gregoriana i, tal i com es pot veure al Còdex de la Concepció, l'acompanyament musical que es feia a Mallorca, excepte en algunes variacions, era el mateix documentat a altres llocs de la península. Avui per avui no es pot saber fins quan es va cantar la Sibil·la amb aquesta música gregoriana, però segurament fou fins el segle XVI o XVII. La transmissió oral durant segles del Cant va comportar, al igual que amb el text, l'aparició de diferents variacions i models. L'interès que va suscitar aquest cant entre els primers estudiosos de la música i folkloristes del XIX va donar lloc a la transcripció en partitura de les diferents versions conegudes en el seu moment, amb el que se fixaren les versions melòdiques que han arribat fins avui en dia.

Actualment, les versions que s'interpreten, si be amb diferències i matissos, son poques perquè totes tenen com origen comú les partitures fixades pels estudiosos del segle XIX.

Al començament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que varen ser substituïts amb el pas dels segles per un nin cantor. Actualment, a la majoria de les esglésies continua essent un nin el que canta, si bé en alguns casos ho fa una nina o una dona. A la representació actual, el nin cantor surt acompanyat per dos o més escolans amb ciris, que l'acompanyen fins al presbiteri o la trona. Les estrofes són entonades a veu sola i sense acompanyament instrumental, excepte quan, entre estrofa i estrofa, s'introdueix l'orgue. La indumentària que s'utilitza és molt semblant a totes les esglésies de Mallorca. Sol consistir en una túnica blanca o de color, de vegades brodada al coll i a la part inferior, i habitualment una capa; en alguns pobles la capa es substitueix per una altre túnica. El cap es cubreix amb una gorra del mateix color que el vestit. A les mans porta una espasa, que manté dreta davant la cara el temps que dura el cant, i quan aquest acaba forma amb l'espasa una creu a l'aire. A algunes de les celebracions, en acabar el cant, es talla amb l'espasa una coca que penja del tornaveu de la trona. En els darrers segles també està documentat que es tallaven les neules que solen decorar les esglésies per Nadal.

Font: BOIB N.25

Cant Popular
El cant de la Sibil·la
Il·lustració: "Logotip de la UNESCO"

Referència:
Cant Popular. El cant de la Sibil·la. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html

---