Desencontre (Lluís Vicent)

Desencontre

El trenc d’alba es trencava
i la veu del desig s’ensordava
i la rosa de sang es marcia
just abans de ser plantada

La mort el cap asomava
pulcre, asèptic i inútil el llit
i jo allargava les mans i els dits
per tan sols acaronar el buit.

O no tan buit?

En mirar-me a l’espill
veig
unes pupil·les a l’aguait
com un caçador salvatge
de matins
de desig
de la sang brotada del fons del cor.

I darrere restes tu
i el teu esguard
horitzontal i superlatiu
que es mira, com Narcís,
a sí mateix
en el darrer acord esmerçadament inspirat
de la meua flauta.

Obriré...

Obriré de nou la ciutat
per si trobe el teu seient buit
dins el ventre del minotaure
o dins algun autobús metropolità.
o en els ulls ebris del futur...

Obriré i esquinçaré les paraules
per si trobe una taula fent de llit
dins la conspicuïtat secreta
o dins teu, simplement
o en els ulls insomnes del passat...

Obriré de nou trencant la pell
per si sagna la ferida de la vida
amb l’esmolada vora
d’una antiga quimera:
present present

Obriré la ciutat de les nostres nits...

Lluís Vicent
(València, 1978)
Desencontre

Referència:
Vicent, Lluís. Desencontre. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html