De conte abandonat (Fidel Picó)

De conte abandonat

M’abandonen els Déus del teu cos
i llisco per de la cresta de l’onada negra
que em du a la platja de còdols covards
on tu t’absentes:
viatge amb un final de probable solitud
com pedra rendida a les malmeses rases de la feina.

Miro el teu mar de pèrdues,
alço insípids somnis de broma:
viatge amb un final d’isolament.
Enllaç desnerit, vincle apocat d’esbarzers
que un cretí deïfica; em barro el pas.
Talment aquella infantesa de dèdals sense sortida,
alço sinuoses sendes de glòria virtual.
M’aixoplugo dins la cloïssa amb sorra als ulls,
em perdo dins la fosca dels teus túnels feréstecs.
M’amago o em segrestes.

Crido sense cridar, callo callant,
em flagel·lo per basarda crònica,
cruel atzur amb taques negres,
immòbil, no responc davant el jutge.
M’enfonso; viatge amb final de silenci eclesiàstic:
sense tu, amb el teu mar;
només les magres partícules del que queda de mi.
On són els bocins d’esperança ?,
escampats, esgotats, invisibles...
jauen al pòsit de la fossa més profunda
o, com sorra abatuda, romanen
a la platja dels condemnats.
Viatge clos amb un final de conte abandonat.

Fidel Picó
(Barcelona, 1968)
De conte abandonat

Referència:
Picó, Fidel. De conte abandonat. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html