Crepuscle tardoral (Lleonard del Rio i Campmajó)

Crepuscle tardoral

Es bada el mar. Respires el silenci
del temps que fuig estoic, impertorbable.
El cel rogent s’estén a l’horitzó.
Alena un sol poruc, covat i dèbil
besant el rostre transparent de l’aigua.
Hi ha una pau fugissera que encomana,
camins de llibertat, corriols d’encant,
d’escuma i prodigiosa fantasia,
vers uns confins recòndits i secrets.
La claror irisada de la tarda
s’escola poc a poc, calladament.

Garbineja Eòl assedegat
de fúria i frenesí.
Balandregen vaixells. Sondrollen veles
que espeteguen inflades i alteroses,
i la platja esdevé un gran desconcert.

Al caliu del capvespre mor el dia
i un cel ataronjat pinta el crepuscle
de llum i de color cadenciosos.
Oracle fascinant d’una bellesa,
que s’ofrena a l’esclat més insondable.

El mar és seductor, és sensual...
Embruix de sentiments i de mirades,
faluga, encisador i sorneguer,
tossut, insidiós i llegendari.
El mar és fantasiós i rampellut,
i dolç i divertit i solacer.
El mar és generós. El mar ho és tot.

Al recer d’una cala solitària,
s’han desfermat uns somnis, abrivats
per un desig, que encén tots els sentits
i els esperona.
Els llavis tenen salabror de mar
– fruita d’estiu, turgent i saborosa –
i els cossos, santuari de l’amor,
s’amaren amb deler abrusador
omplint-se de petons i de moxaines.

Gronxa l’oreig el mar. S’estira l’ombra.
El ventijol empeny, somnis enllà,
la fretura d’un món ple d’esperances.

Lleonard del Rio i Campmajó
(Igualada, 1942)
Crepuscle tardoral

Referència:
Del Rio i Campmajó, Lleonard. Crepuscle tardoral. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html