![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Amors despentinats
Així som tots, en desgavell d’instints
Gronxats entre desigs i defallences.
Gronxats entre desigs i defallences.
Josep Carner “El cor quiet”
I
Trontolla una nit espessa
i tu m’esperes, com sempre,
sota un celobert
simultàniament repeteixo el teu nom i el vent s’esmuny
entre el què dic - i el què no dic.
II
Tiro l’am i pesco el teu amor fresc, mullat.
El despertador no ha sonat aquest matí. Segueixo somiant.
El dia que em van venir els teus llavis
vaig deixar de passar fulla al calendari de la cuina.
Ara no m’acostumo a la vida comuna
m’he convertit al nomadisme
no tinc casa
no tinc terra
sóc immigrant de tot i així he après a estimar
frec a frec aferrat a un sòl sedegant.
III
Un silenci vast ara estrepitosament ens separa.
M’aixeco al matí em dutxo i em miro cara a cara.
No hi ets.
Una fiblada al cor em fa escriure al precipitar-se el matí:
És dur saber que l’hivern deixa les platges esborrades
que tu ets lluny
i que encara tens les meves paraules.
IV
Portes la metàfora de la tarda esbiaixada d’un amor que sadolla
els peus mullats d’una terra dolça
la saba del teu camí,
l’altura de les coses que no ens vam dir.
V
El cor s’escalfa i es refreda
pren cautelosament una tendra primavera sota el teu coixí
després s’amaga sota l’ull negre d’una inflexió entre tu i jo
espolsa l’angoixa
camina amb certa personalitat davant d’un somni inacabat.
VI
L’esperança ha niat sota els fanals del meu carrer
els parcs són pentinats en la mateixa direcció i s’extravien en la teva mirada
equidistant jo sento l’aldarull del teu cor
s’estova submergit en l’òrbita d’una aigua clara.
Plou dolç , s’estiregassen els sentits
prop d’una cantonada camina una il·lusió d’ullcluc
en un bar hi ha un viatger que dibuixa amor damunt el seu quadern
davallen les inquietuds amagades,
el desig és presoner damunt el teu cos
em beses sobre un cel blanc
i vaig perdent velocitat, vaig perdent altura.
I
Trontolla una nit espessa
i tu m’esperes, com sempre,
sota un celobert
simultàniament repeteixo el teu nom i el vent s’esmuny
entre el què dic - i el què no dic.
II
Tiro l’am i pesco el teu amor fresc, mullat.
El despertador no ha sonat aquest matí. Segueixo somiant.
El dia que em van venir els teus llavis
vaig deixar de passar fulla al calendari de la cuina.
Ara no m’acostumo a la vida comuna
m’he convertit al nomadisme
no tinc casa
no tinc terra
sóc immigrant de tot i així he après a estimar
frec a frec aferrat a un sòl sedegant.
III
Un silenci vast ara estrepitosament ens separa.
M’aixeco al matí em dutxo i em miro cara a cara.
No hi ets.
Una fiblada al cor em fa escriure al precipitar-se el matí:
És dur saber que l’hivern deixa les platges esborrades
que tu ets lluny
i que encara tens les meves paraules.
IV
Portes la metàfora de la tarda esbiaixada d’un amor que sadolla
els peus mullats d’una terra dolça
la saba del teu camí,
l’altura de les coses que no ens vam dir.
V
El cor s’escalfa i es refreda
pren cautelosament una tendra primavera sota el teu coixí
després s’amaga sota l’ull negre d’una inflexió entre tu i jo
espolsa l’angoixa
camina amb certa personalitat davant d’un somni inacabat.
VI
L’esperança ha niat sota els fanals del meu carrer
els parcs són pentinats en la mateixa direcció i s’extravien en la teva mirada
equidistant jo sento l’aldarull del teu cor
s’estova submergit en l’òrbita d’una aigua clara.
Plou dolç , s’estiregassen els sentits
prop d’una cantonada camina una il·lusió d’ullcluc
en un bar hi ha un viatger que dibuixa amor damunt el seu quadern
davallen les inquietuds amagades,
el desig és presoner damunt el teu cos
em beses sobre un cel blanc
i vaig perdent velocitat, vaig perdent altura.
Eva Font García
(Barcelona, 1974)
Amors despentinats
Referència:
Font García, Eva. Amors despentinats. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada