"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Al Sud del Gran Riu: Les coses, certes coses...
(Francesc Arnau i Chinchilla)

AL SUD DEL GRAN RIU...
Francesc Arnau i Chinchilla
Francesc Arnau i Chinchilla (Al Sud del Gran Riu...)"Cròniques culturals del País Valencià"

Al Sud del Gran Riu... (Il·lustració: Ramon Navarro Bonet)

Les coses, certes coses...

“Potser diràs un dia, decebut,
Amb un conyac, en algun bar espès:
Algun cordell massa tens s’ha romput...
I evocaràs –t’ho jure- l’Estellés.”


"Hamburg" (1972) -V. A. Estellés-

        Per fi va arribar el gran dia, amb el meu reportatge per a la revista “Lo Càntich” sobre “Poseu-me les ulleres”, l’obra de teatre basada en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, que la Companyia “Teatre Micalet” portava al Teatre Tívoli de Burjassot, i el meu debut al món del periodisme virtual va estar marcat, com no podia ser d’altra manera, pels imponderables…

        Vaig comprar l’entrada amb molts dies d’antelació, aprofitant que anava a la biblioteca de Burjassot. Em va sobtar que quan la vaig comprar, no hi havia cap ocupant. Vaig poder triar el seient que vaig voler... La sisena fila, butaca nº 16...

        Quan passaren uns dies, em vaig assabentar de que el mateix dia estava convidat a la boda d’una neboda, encara que vaig pensar en que podria compaginar els dos actes, perquè la boda era a l’Hotel València Park, al costat del Carrefour de Paterna, a les 19,30 hores...

        Tanmateix, això no era prou, i aquest dia tan nombrat a la posteritat de les nostres vides, hauria de tenir unes altres històries... I tant! La meua filla Núria m’ha dit si podia cercar a la Viquipèdia tota la informació sobre Hipatia, la primera dona científica i, a més a més, sintetitzar-ho (una cosa que m’agrada...).

        Com cada dissabte, Isabel m’ha dit que havíem d’anar a Mercadona, i després apropar-se al cementeri del poble per posar-li les flors al nínxol del meu sogre (hi ha quelcom més estellesià?).

        Hem arribat al pis, i Isabel ha fet el dinar com si fos la cuinera del Bar de l’Estació (què més volgueren ells...). Després m’he dedicat en cos i ànima, com si fos un estudiant de segon de Magisteri, a esbrinar tota la informació sobre la filòsofa d’Alexandria. Quan s’ha fet l’hora, ens hem mudat de roba, i ens hem dirigit cap a l’hotel on es celebrava la cerimònia, que ha estat oficiada per la Jutgessa de Paterna. A continuació ha hagut un pica-pica una mica pobre, com són les nostres famílies per cert... Però bé, això és el que hi ha, no més...

        Ja passaven de les nou, però ens hem assabentat de que l’hora del sopar era a les deu... I és per això que tan sols he pogut gaudir d’un plat de formatges, que m’ha passat el Manolo, l’home de la meua cosina Imma, que treballa a Mercadona, i també del primer plat que era una crema de bogavant amb ous de truita i oli de cebollí... Tot regat amb un excel·lentíssim vi blanc valencià.

        És quan, sense dir res a ningú, me n’he anat cap a Burjassot. Eren les 22,10 hores... He arribat en punt, i m’he assegut a la meua butaca...

        Sabia que l’obra havia estat estrenada a València al mes de març d’enguany, però la veritat és que m’esperava molta més gent. No sabria dir una quantitat que s’aprope a la que hi havia, però no cal ni dir que es podria haver quintuplicat i encara haguessin restat seients buits.

        I ara vaig a fer una petita crítica de l’obra:

        Hi ha quatre personatges que es troben a una taverna de Burjassot (el poeta, el músic, el periodista i la tavernera). També s’albira al fons la taula amb la màquina d’escriure i el flexo, un espai on la néta del poeta (Isabel Anyó) ens sorprèn amb tot un reguitzell de passes de ballet clàssic i modern que encisa l’espectador.

Poseu-me les ulleres (Companyia Teatre Micalet)

        A la taverna sempre s’escolten les anècdotes del Vicent, que ens conta ell mateix, amb les seues dèries pel sexe i per la mort... També sobre la vida. Les cançons del Miquel, que són com un miratge de les de l’Ovidi, van trencant i lligant el fil de la història, i puc dir-vos a vosaltres (no ho digueu a ningú) que el millor de la funció és la síntesi entre les imatges, la música i la poesia... Heus ací un exemple:

        El Miquel Gil cantava la cançó de l’Ovidi sobre el poema “M’aclame a tu”, mentre que els actors recitaven “Assumiràs la veu d’un poble”, un dels poemes més emblemàtics de l’Estellés:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


Assumiràs la veu d'un poble,
i seràs la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

../...
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten...

../...

        Mentre, a la pantalla es veuen imatges d’aquest país nostre que, com ja sabeu, es troba al Sud del gran Riu...

        En acabar vaig saludar els fills de l’Estellés, i els vaig lliurar el meu llibre “L’espill de l’orb”. També vaig estar raonant amb els actors i amb el Miquel Gil, un cantant inimitable que admire, i que potser (perquè no?) podria cantar algun poema del meu llibre... Encara se’n recordava del meu germà Pep, de quan venia amb Al Tall a assajar a la portalada de casa dels meus pares.

        Després vaig tornar a la boda on encara estaven cantant els de “la tuna”, i després de passar-nos per la “disco” una estona i acomiadar-se dels nuvis, se n’anàrem cap a casa ben a prop de les tres de la matinada... Però avui canvien l’hora, i les tres són les dues...

Francesc Arnau i Chinchilla

Demà és diumenge, quina festa fan?
Al Sud del Gran Riu estem contents, perquè demà dilluns també és festa...

--o0o--

Al Sud del Gran Riu:
Les coses, certes coses...
© Francesc Arnau i Chinchilla
(Godella, l'Horta Nord -País Valencià-, 1953)

Il·lustració:
Ramon Navarro Bonet


De l'autor:

L'espill de l'orb
L'espill de l'orb
poemes
Francesc Arnau i Chinchilla


Referència:
Arnau i Chinchilla, Francesc. Al Sud del Gran Riu: Les coses, certes coses... Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html

0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]