"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Últim poema (José Antonio Labordeta)
Un cantautor a la motxilla (Enric Roca Perich)




Últim poema

He perdut la meva imatge
en les solapades tardes de la tardor,
en les virginals albes
de les primaveres
i em queda tan sols
el silenci de la meva cara
perdut en els hiverns.
Com en el silenci
les imatges queden per sempre
en el lloc on moren les paraules.

José Antonio Labordeta
(Saragossa, 1935 - Saragossa, 19 de setembre de 2010)
Último poema

Traducció al català: Ismael Tricio Cea
Últim poema / CC BY-NC-ND 3.0
del poema original:


Último poema

He perdido mi imagen
en las solapadas tardes del otoño,
en los virginales amaneceres
de las primaveras
y me queda tan solo
el silencio de mi rostro
perdido en los inviernos.
Como en el silencio
las imagenes quedan para siempre
en el lugar donde mueren las palabras.


ooO0Ooo

Un cantautor a la motxilla

Un sempre té la impressió de que només es moren els bons. I deu ser perquè la mort ens iguala a tots; la mort i alguns mitjans de comunicació, que quan traspassa algun antic falangista i per tant, corresponsable de l'execució i desaparició de desenes de milers de persones li munta un panegíric basat en la seva trajectòria post camisa blava, que l'equipara a un benefactor de la humanitat. Llavors, quan es mor un lluitador de veritat per la democràcia i la llibertat, el discurs queda aigualit per la igualtat en el tracte. José Antonio Labordeta era d'aquelles persones que, malgrat mostrar habitualment un posat sorrut, saps per intuïció que són de bona pasta. La reacció popular davant la seva mort confirma el grau d'estimació que tenia entre els seus i l'admiració que despertava la seva figura.

El nom de Labordeta no podia fallar mai en els recitals que s'organitzaven en els difícils temps de la transició. Hi ha noms que sonen a resistència, a dignitat, a fermesa: Lluís Llach, Paco Ibáñez. Ovidi Montllor, Raimon, Al Tall, Maria del Mar Bonet...amb només una guitarra mobilitzaven molta més gent i tenien més influència que tots els polítics d'ara junts. Eren moments de censura, de repressió, de franquisme sense Franco, de multes governatives, de prohibicions, de silencis més punyents que les paraules. Els llumins que s'encenien en els concerts, a part de mostrar complicitat amb el cantautor il·luminaven les esperances de sortir d'una vegada del llarg túnel de la dictadura.

Cantant, poeta, diputat, viatger impenitent, es va guanyar molts adeptes quan , en una sessió parlamentària, emprenyat per les burles i el menyspreu dels diputats del Partit Popular, els hi va recordar a ses senyories quin era el seu origen i els va enviar a aquell lloc que tan els hi agrada a les mosques. Presentador de televisió, es va posar tot un país a la motxilla i a base de destrossar xiruques ens va ensenyar tota la bellesa de les Espanyes. No només es va posar el paisatge a l'esquena si no als seus paisans a la butxaca. La gent no es deixa enganyar. Ensuma l'honestedat i l'honradesa en les persones, sigui quina sigui la seva professió. Ja va passar amb Tierno Galván. Com amb el “profesor” el poble ha volgut retre a “el abuelo” l'homenatge no oficial, el que es fa de cor, no per compromís. Entranyable Labordeta!

Enric Roca Perich
(Portbou, 1958)
Un cantautor a la motxilla

Article publicat a:
Diari de Girona.cat

Reproduït a Lo Càntich amb autorització de l'autor


Referències:

Labordeta Subías, José Antonio. Últim poema. Traducció: Tricio Cea, Ismael. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

Roca Perich, Enric. Un cantautor a la motxilla. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html


1 [ Comentar aquesta entrada ]:

Sandra D,Roig ha dit...

Au company! el primer comentari, com he trobat a faltar la teva veu.
M'ha estat familiar desde el principi.
Una abraçada.
Benvingut, un article preciós.

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]