TrEs ESTONES (Montse García i Amat)

TrEs ESTONES

De tres estones,
dues
jugo a treure el cap de sota l’ala,
l’altra
alimento el plaer d’estar a soles amb mi.

Em miro mentrestant
el sol que
surt i es pon
surt i es pon
surt i es pon
...
...
amb la innocència del qui vol atrapar l’aire...

Per jugar al frontó,
alimento misteris
que deixen retalls de vida sense tancar
oberts al

que sé jo! no sé quan, ni com!

Així, m’agrada entregar-me
a la improvisada raó de ser:

jugar amb la sorra de les arrels
cridar a les ràfegues de vent que suren
omplir gots d’aigua per fer espetegar la llengua
fer bullir les nafres de les natges...

De quatre estones,
una ja fa temps que es va escapar.

Que sé jo! No sé quan, ni com!

Dic que es va escapar cap a latituds més verdes
més lentes i agraïdes
on no hi ha ales ni caps per amagar
on corren ànimes nues celebrant els seus orgasmes...

Va fugir cap a luxurioses orgies de bellesa

i allà la tinc,
rebolcant-se entre els sexes dels àngels.

Montse García i Amat
(Mataró, 1975)
TrEs ESTONES

Referència:
García i Amat, Montse. TrEs ESTONES. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html