«Tardor oberta» Pura Maria García

"Tardor oberta..."
Montserrat Lloret

Tardor oberta

Vaig ignorar,
vaig témer,
vaig caminar a les palpentes
per la senda més oberta
de la plana de la vida.
Compartia el sigil de les ombres
quan van desitjar ocultar-se darrere la llum.
Vaig véncer la sordera
que recobria les respostes dels hòmens sense veu,
dels injustos, dels xarlatans,
dels propensos a oblidar com som d’ínfims.
Vaig obrir la tardor,
desoint els consells de profetes i erudits,
a un llarg adéu
que va finalitzar quan la teua esquena
va girar la matinada de la nit.
Vaig deixar el que altres
hagueren arreplegat sense dubtar-ho.
amb les llunes de les palmes de les seues mans
i vaig pendre, mentres tots dubtaven dels meus somnis,
el xicotet, el sensible, el plor i el bes,
el somriure que no desitja ser mai carcallada,
el dolorós, però cert, el subtil,allò lleu.
Vaig preferir el vell tapís de sorra que és la mar
a les estores caduques de la mentida,
un peix al ram més alt de gladiols,
la teua boca a les més belles melodies.
Vaig acabar mirant al món amb mil ulls distints
o era el món qui mirava les meues pupil·les?

Pura Maria García
(Benejúzar, Alacant, 1963)
«Tardor oberta»

Il·lustració:
"Tardor oberta..."
Montserrat Lloret
(Barcelona, 1954)

Referència:

García, Pura Maria.
«Tardor oberta».
Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010.
Octubre, 2010.
ISSN 2014-3036

Disponible en:
http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html