![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
EL MERCADER DE TULIPES
 Toni Arencón i Arias | "El mercader de tulipes amava tant les seves flors que envoltava els peduncles amb pergamins lligats amb cintes blaves i descrivia en versos d'elogi les seves qualitats. Mai no va saber que no li compraven les tulipes per la seva bellesa, sinó per la bellesa dels seus versos, escrits en pergamins nuats amb cintes blaves, que envoltaven les tiges de les seves flors amades." |
Retalls de mar
Toni Arencón i Arias
"Retalls de mar"
Toni Arencón i Arias
Retalls de mar
I la sorra es va cobrir de retalls de mar...
Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava, sobre la cresta d'escuma blanca, el retall d'un tros de mar. Fragments de mar que es van estendre per la sorra de la platja...
Sí, encara ho recordo. Era un matí de juny, amb l'alba emergint del somni de la nit. Era una matinada resplendent, calorosa i humida. La brisa atenuava la calor, però seguia sent una matinada calorosa i humida, amb la sorra daurant-se, reflectint els raigs del sol.
Jo buscava en el cel les paraules encertades que em permetessin escriure’t una cançó d'amor desesperada, a l'estil d'un poeta xilè de qui havia oblidat el nom; però la llum intensa m’impedia percebre el centelleig blau de les estrelles. Hagués estat millor anar-hi durant la nit, per trobar la inspiració i la llum de les estrelles, però odiava la marea alta en la foscor i el so de les onades trencant sobre les roques. Ara que havia après a moure els dits de la mà de forma independent, sense la teva ajuda, no volia que la ressaca salabrosa m’entumís el destí.
A falta d'inspiració, talment era un bon moment per construir castells de sorra –aquells que antany adornava amb fosses de caimans i merlets pedregats–, però feia temps que havia deixat de construir castells de sorra... Vaig deixar de fer-ho el dia que el gegant de sis dits va destrossar la Torre d'Homenatge de la meva infància.
A falta d'inspiració, de tu, de mi, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra, em vaig asseure mirant al mar. Llavors, va arribar la primera de les onades.
Portava, lliscant sobre l'escuma, un retall de mar en forma d'estrella. Un retall de mar que es va dipositar a la sorra, a poca distància dels meus peus descalços. L'aigua va jugar amb ell, durant un temps indeterminat i imprecís, fins que va quedar encallat, assecant-se tremolós, entre la brisa i el sol.
En veure'l, vaig recordar una història que m'havien explicat temps enrere, una nit de lluna blava, assegut sobre la sorra freda d’una altra platja, a la Côte d'Azur, a prop, molt a prop, de Villefranche-sur-Mer. No recordo el nom de la noia que em va explicar la història, però sí que em recordo dels seus pits, petits i daurats. Era la història d'un nen i d'un pescador:
«La marea nocturna havia omplert la platja d'estrelles de mar. Centenars d'estrelles de mar, orfes d'aixopluc, arrancades dels fons rocallosos i de les praderies costaneres. Milers d'estrelles de mar desemparades. De tots els colors: de vermells vius i intensos, de verds olives, de blaus fins, d’ocres terrossos, de grocs aurífers i espinosos...
»El nen recollia una a una cada estrella i s’endinsava a l'aigua. Quan li arribava a l'altura del pit, deixava lliure la preuada possessió. Però, per cada una que alliberava, donava la sensació que el mar aportava deu més. El nen no s'immutava. Aliè a la mirada del pescador, continuava recollint estrelles de mar, endinsant-se en l'aigua i alliberant-les.
»El pescador observava en silenci. Durant tot el matí el nen va estar repetint els viatges, rescatant estrelles de mar.
»Quan el pescador va sentir tocar les campanes de l'església, anunciant l’Àngelus, es va dirigir a ell:
»–És un esforç inútil. Per moltes estrelles de mar que tornis a l'aigua, mai no aconseguiràs retornar-les totes.
»El nen es va quedar mirant els ulls blaus del pescador.
»–Ja ho sé; però, per a aquelles que retorni al mar, no serà un esforç inútil.
Era una bonica història, sí... a falta d'inspiració, de tu, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra.
Les onades van continuar arribant. Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava un fragment de mar. Retalls de mar que es van estendre per la sorra de la platja...
Adés, en forma de closques de cargols; ara, amb imatges de cavallets de mar, gravats de corals, àmfores d'antics pobles mediterranis, crancs, eriçons, meduses, pops, garotes, cogombres, esponges, petxines... Cinquanta onades... Cinquanta retalls...
Hauria pogut recollir-los i retornar-los, jo també, al mar. Tenia temps. Tenia tot el temps del món ara que ja no estaves amb mi. L'albada em pertanyia. Podria haver-ho fet, sí... però vaig descobrir que m'havia convertit en pescador d'ulls blaus... en castell de sorra, aixafat sota el pes del peu d'un gegant de sis dits... en un retall que cavalca sobre l'escuma de les onades i queda encallat a la sorra, esperant una mà innocent que sigui capaç de retornar-lo a l'aigua...
A més, la nit anterior, poc abans de despertar a la platja, havia exhaurit fins a la consumpció l’últim tub de pintura d’atzur mediterrani...
Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava, sobre la cresta d'escuma blanca, el retall d'un tros de mar. Fragments de mar que es van estendre per la sorra de la platja...
Sí, encara ho recordo. Era un matí de juny, amb l'alba emergint del somni de la nit. Era una matinada resplendent, calorosa i humida. La brisa atenuava la calor, però seguia sent una matinada calorosa i humida, amb la sorra daurant-se, reflectint els raigs del sol.
Jo buscava en el cel les paraules encertades que em permetessin escriure’t una cançó d'amor desesperada, a l'estil d'un poeta xilè de qui havia oblidat el nom; però la llum intensa m’impedia percebre el centelleig blau de les estrelles. Hagués estat millor anar-hi durant la nit, per trobar la inspiració i la llum de les estrelles, però odiava la marea alta en la foscor i el so de les onades trencant sobre les roques. Ara que havia après a moure els dits de la mà de forma independent, sense la teva ajuda, no volia que la ressaca salabrosa m’entumís el destí.
A falta d'inspiració, talment era un bon moment per construir castells de sorra –aquells que antany adornava amb fosses de caimans i merlets pedregats–, però feia temps que havia deixat de construir castells de sorra... Vaig deixar de fer-ho el dia que el gegant de sis dits va destrossar la Torre d'Homenatge de la meva infància.
A falta d'inspiració, de tu, de mi, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra, em vaig asseure mirant al mar. Llavors, va arribar la primera de les onades.
Portava, lliscant sobre l'escuma, un retall de mar en forma d'estrella. Un retall de mar que es va dipositar a la sorra, a poca distància dels meus peus descalços. L'aigua va jugar amb ell, durant un temps indeterminat i imprecís, fins que va quedar encallat, assecant-se tremolós, entre la brisa i el sol.
En veure'l, vaig recordar una història que m'havien explicat temps enrere, una nit de lluna blava, assegut sobre la sorra freda d’una altra platja, a la Côte d'Azur, a prop, molt a prop, de Villefranche-sur-Mer. No recordo el nom de la noia que em va explicar la història, però sí que em recordo dels seus pits, petits i daurats. Era la història d'un nen i d'un pescador:
«La marea nocturna havia omplert la platja d'estrelles de mar. Centenars d'estrelles de mar, orfes d'aixopluc, arrancades dels fons rocallosos i de les praderies costaneres. Milers d'estrelles de mar desemparades. De tots els colors: de vermells vius i intensos, de verds olives, de blaus fins, d’ocres terrossos, de grocs aurífers i espinosos...
»El nen recollia una a una cada estrella i s’endinsava a l'aigua. Quan li arribava a l'altura del pit, deixava lliure la preuada possessió. Però, per cada una que alliberava, donava la sensació que el mar aportava deu més. El nen no s'immutava. Aliè a la mirada del pescador, continuava recollint estrelles de mar, endinsant-se en l'aigua i alliberant-les.
»El pescador observava en silenci. Durant tot el matí el nen va estar repetint els viatges, rescatant estrelles de mar.
»Quan el pescador va sentir tocar les campanes de l'església, anunciant l’Àngelus, es va dirigir a ell:
»–És un esforç inútil. Per moltes estrelles de mar que tornis a l'aigua, mai no aconseguiràs retornar-les totes.
»El nen es va quedar mirant els ulls blaus del pescador.
»–Ja ho sé; però, per a aquelles que retorni al mar, no serà un esforç inútil.
Era una bonica història, sí... a falta d'inspiració, de tu, d'una ampolla de ginebra dolça i de castells de sorra.
Les onades van continuar arribant. Van ser cinquanta onades. Les vaig comptar. Cadascuna portava un fragment de mar. Retalls de mar que es van estendre per la sorra de la platja...
Adés, en forma de closques de cargols; ara, amb imatges de cavallets de mar, gravats de corals, àmfores d'antics pobles mediterranis, crancs, eriçons, meduses, pops, garotes, cogombres, esponges, petxines... Cinquanta onades... Cinquanta retalls...
Hauria pogut recollir-los i retornar-los, jo també, al mar. Tenia temps. Tenia tot el temps del món ara que ja no estaves amb mi. L'albada em pertanyia. Podria haver-ho fet, sí... però vaig descobrir que m'havia convertit en pescador d'ulls blaus... en castell de sorra, aixafat sota el pes del peu d'un gegant de sis dits... en un retall que cavalca sobre l'escuma de les onades i queda encallat a la sorra, esperant una mà innocent que sigui capaç de retornar-lo a l'aigua...
A més, la nit anterior, poc abans de despertar a la platja, havia exhaurit fins a la consumpció l’últim tub de pintura d’atzur mediterrani...
Toni Arencón i Arias
(El Prat de Llobregat, 1963)
Retalls de mar
Il·lustració: "Retalls de mar"
Toni Arencón i Arias
Referència:
Arencon i Arias, Toni. Retalls de mar. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html
Al fòrum de Relats en Català i en relació al Premi de Cultura rebut per Lo Càntich, l'amic Ferran d'Armengol (darkman) va deixar escrit aquest comentari: "Això sí que és una gran noticia, molt bé Toni, i si és cert que tots hi hem posat algun gra d'arena, tu ets qui raspalla cada matí la platja!"La seva frase em va fer recordar un escrit (Retalls de mar) que avui vull compartir amb tots vosaltres. Gràcies, Ferran!
3 [ Comentar aquesta entrada ]:
Ja la tenies, la cançò de mar desesperada.
Hi ha res més bell que una mar esvanint-se, i arrapant-se a la terra per no desprende's d'ella?.
No és important recordar el nom, al final només tenim una col.lecció de moments.
Bellíssim Toni.
Una abraçada.
Ja veus, a voltes les paraules que deixes a l'espai poden obrir algun retall de la memòria i fer sortir l'ocell de l'imaginari que viu dins dels nostres somnis.
Gràcies per la referència i pel suport.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada