"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Rosa Leveroni
(Júlia Gràcia i Robert)

NOTES BIOGRÀFIQUES


Júlia Gràcia i Robert
ROSA LEVERONI
(Barcelona, 1910-1959)

ROSA LEVERONI



Rosa Leveroni i Valls neix a Barcelona, al Passeig de Gràcia, l'1 d'abril de 1910. És divendres. Els monts propers a la ciutat estan coberts de neu fins una alçada de 20 a 30 centímetres. Als carrers en canvi, la neu s'ha aigualit. El cel mostra molts núvols i poques clarianes. Fa fred. Alguns diuen que un fred intens. Dotze graus al sol, sota zero en arribar la nit. La mar està picada. És una primavera atípica. Diverses associacions continuen la recollida de donatius per a les víctimes del Rif i, al Teatre Principal, està previst el debut, l'endemà, del Trio Villiote, notables jongleurs.
És abril, 1910. Premonitori?


Tannkas. II. (Primavera al camp)
Rosa Leveroni

Abril, llangueixo
sota les teves aures,
veles del somni.
En la nit embaumada
la solitud m´espera.

Rosa Leveroni
Tannkas. II (Primavera al camp)

El pare, d'origen italià, descendent d'una família d'armadors de vaixells de Gènova, treballa de gerent d'un magatzem de metalls. La mare és mestra (malgrat que no exerceix). Rosa pertany a una família de classe acomodada.



Estudia al col·legi Príncep d'Astúries i a les Dames Negres del mateix Passeig de Gràcia, per ingressar posteriorment (coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera) a l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Allà té Carles Riba com a professor. És l'inici de l'amistat. Allà coneix l'historiador Ferran Soldevila, professor d'Història i autor, per encàrrec d'en Francesc Cambó, de la Història de Catalunya, obra publicada en tres volums entre 1934 i 1935. És l'inici d'allò més profund que l'amistat.

Titulada com a bibliotecària, més tard es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Ja és una dona. Pren consciència. De ser dona, de l'amor i de la catalanitat. L'any 1933 rep una beca per anar a Madrid a fer una tesina sobre literatura infantil. En tornar, entra a treballar a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant l'estada a Madrid s'escriu amb l'historiador:

«...Madrid en si també és força agradable; la gent, però, ja és una altra cosa: ni la joventut –que hauria d’ésser, veritat? la decidida partidària de les idees noves- no vol saber res amb la nostra autonomia, ni per tant amb la nostra personalitat. I si això passa entre la generació universitària, figuri’s com deu ser l’altra gent. Encara es llegeix massa l’ABC. Jo crec que és una cosa biològica, no hi poden fer més, això em penso que vol dir que no podrem entendre’ns mai. Suposo, per tant, que tornaré nacionalista enragée i no n’hi ha per menys, em sembla»."

Cartes d’amor i d’exili
Abraham Mohino - Enric Pujol (Viena Edicions, 2010)

Apassionada. D'una acusada sensibilitat. Escriu:


Ulisses
Rosa Leveroni

Només desitjo
el redós de la casa,
l'esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.

Rosa Leveroni
Ulisses (Presència i record)

«Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l'un ni l'altra. I d'aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força».

Maria Mercè Marçal
"Rosa Leveroni en el llindar", 1988.


Rosa Leveroni - 15 d'abril de 1936 (fons personal de Josep Pedreira)

Juliol, 1936. És l'inici de la Guerra Civil. Una guerra de desgast. Escriu el seu primer llibre de poesia (Epigrames i cançons, 1938), finalista del premi Joaquim Falguera 1937. Intimista. Escriu sobre l'amor, sobre la solitud i la natura. Transparent i confidencial. És publicat precedit d'una «Carta-pròleg» d'en Carles Riba, el mestre.

La derrota. L'exili dels exiliats. La fidelitat vers Carles Riba la converteix durant l'exili del poeta en el nexe d'unió amb els nuclis resistents republicans del Principat i en la dipositària de Les Elegies de Bierville, actuant de melic del grup de seguidors d'en Riba i distribuint les còpies.

La depuració de funcionaris de la Generalitat fa que perdi la feina com a bibliotecària de la Universitat Autònoma. Durant la dècada dels quaranta, Leveroni dedica tota la seva energia a la resistència cultural catalana enfront de la repressió franquista. Activa i activista. Col·labora a les revistes clandestines Poesia (1940) i Ariel (1946), essent una de les fundadores de la segona. Se'n publicaren 23 números i 2 suplements.

La ploma no decau. Organitzats pels catalans exiliats per reprendre la tradició truncada, guanya els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947) amb "Dotze cançons", i els de París (1948) amb "Tres poemes".

L'any 1952 publica el seu segon poemari (Presència i record), on aplega els poemes del llibre anterior i és prologat per Salvador Espriu:

"Donaria la meva mà dreta per haver escrit, per exemple, els teus haikais en cadena, el teu «Record a muntanya» (moltes gràcies, una vegada més, per la dedicatòria), el teu «Repòs», les teves prodigioses elegies, els extraordinaris estramps, les cançons... I tot, tot! M’avergonyeix el meu pròleg, per inadequat i mesquí, i te’n demano perdó. [...]

Enormement enlluernat i entusiasmat, t’envia tot el seu homenatge personal i literari el teu afm.

Salvador Espriu
3 d’agost de 1951


Elegies de l'amor incert
IV

Rosa Leveroni

Ja no diré l'amor que fou la flama
d'aquell meu cant passat.
Ara serà l'amor la font més pura
d'aquest meu cant callat.
en l'hora fatigosa del migdia
ella serà el repòs
on trobaré el perfum i la fermança
del meu jardí reclòs.

Rosa Leveroni
Elegies de l'amor incert - IV

És guardonada amb la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956) per "Cinc poemes desolats".


Cinc poemes desolats
III

Rosa Leveroni

Cor desolat, vela al vent de la tarda,
passa rabent aquest freu de sirena.
Si l’has vençut, sempre més el teu somni
en sentirà la impossible enyorança.

Cor desolat, dins sos ulls qui fos nàufrag
sense records de la pàtria llunyana.
Timons ardents de les hores enceses
sense ponents ni desig de cap alba.

Cor desolat, nua roca deserta,
presa del vent i del sol i de l’aigua.
La llibertat si ara és plor serà càntic,
cor desolat, en la vida més alta.

Rosa Leveroni
Cinc poemes desolats - III

L'any 1981 compila tota la seva obra a Poesia, que es publica amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs que reprodueixen els escrits que Riba i Espriu havien escrit, respectivament, al capdamunt dels volums de 1938 i 1952. Al volum s'inclouen també «Altres poemes», un recull de composicions de circumstàncies, com l'"Homenatge a Anglaterra" i l'"Homenatge a Gabriel Ferrater".


El somni obscur
V

Rosa Leveroni

Flames, flames només en la tenebra,
d'una rosa, d'un bes o d'un estel.
Flames que tornin la claror al meu rostre
entenebrit d'aquesta nit sens fi.

Flames de rossinyol o d'aigua pura
mestressa virginal de l'àvol freu.
Flames que esborrin del meu cor errívol
aquest regust de cendra que l'estreny.

Flames i foc i que el llorer crepiti
i plori l'olivera l'oli pur.
El mar que s'incendiï amb foc de l'alba
i trobi en mi la flama d'orient.

Rosa Leveroni
El somni obscur - V



A més de la poesia conrea l'assaig i la crítica literària, en especial a la revista Serra d'Or, i la narrativa curta, a Contes (1986). Membre i sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), considerada una de les veus poètiques catalanes més destacades del segle XX (malgrat conviure amagada a l’ombra dels "gegants" amb qui va tenir més tracte), el conjunt de la seva obra és reconegut l'any 1982 amb l'atorgament de la Creu de Sant Jordi.

Mor a Cadaqués, l'any 1985. El Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni porta el seu nom.




Testament
Rosa Leveroni

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

Rosa Leveroni
Testament




Obres:

Epigrames i cançons (1938)
Presència i record (1952)
Poesia (1981)
Contes (1986)

Pòstumament:

Confessions i quaderns íntims - Compiladors: Abraham Mohino i Enric Pujol (Eliseu Climent-Edicions 3 i 4, 1997)
Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre, 1940-1975 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998)
Cartes d'amor i d'exili (correspondència amb Ferran Soldevila) - Compiladors: Abraham Mohino i Enric Pujol (Viena Edicions, 2010)

Fonts bibliogràfiques:

lleTRA - La literatura catalana en Internet
L'Enciclopèdia (Rosa Leveroni i Valls)
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Biografia

Referència:
Gràcia i Robert, Júlia. Notes biogràfiques: Rosa Leveroni. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]