![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Hi ha ràbia a l'escuma
1
Hi ha ràbia a l’escuma.
Hi ha un vòmit blanc resignat a ser
l’efímer brot d’una revolta.
Hi ha sal que pugna per ser
sal malgrat la immensitat
de les arenes.
2
El que es tem és la manca
d’ímpetu, l’excessiva serenor
dels centres del garbuix, aquella
quietud del silenci interior
que ens aplana el volum quan
ja el cos no lluita i sura,
no sap, no pot, no vol ja
lluitar amb la bravura immensa,
doncs és l’aposta impossible
de l’home contra l’eternitat
i va davallant lentament cap
a un fons de brutícia, l’únic
que queda, entre restes i ossamenta
de gegants d’altres èpoques
i altres realitats, de la guerra
de cada mortal amb la seva presència.
3
Cercle blau de sal evaporada
en la insensible roca.
El bes torna i torna
sense voler-ho ja l’amant.
Ella ja ni ho nota.
Hi ha ràbia a l’escuma.
Hi ha un vòmit blanc resignat a ser
l’efímer brot d’una revolta.
Hi ha sal que pugna per ser
sal malgrat la immensitat
de les arenes.
2
El que es tem és la manca
d’ímpetu, l’excessiva serenor
dels centres del garbuix, aquella
quietud del silenci interior
que ens aplana el volum quan
ja el cos no lluita i sura,
no sap, no pot, no vol ja
lluitar amb la bravura immensa,
doncs és l’aposta impossible
de l’home contra l’eternitat
i va davallant lentament cap
a un fons de brutícia, l’únic
que queda, entre restes i ossamenta
de gegants d’altres èpoques
i altres realitats, de la guerra
de cada mortal amb la seva presència.
3
Cercle blau de sal evaporada
en la insensible roca.
El bes torna i torna
sense voler-ho ja l’amant.
Ella ja ni ho nota.
Joan Carles Gonzàlez Pujalte
(Mataró, 1963)
Hi ha ràbia a l'escuma
Referència:
Gonzàlez Pujalte, Joan Carles. Hi ha ràbia a l'escuma Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
1 [ Comentar aquesta entrada ]:
Va captivar-me el teu poema.
Malgrat el rehust de la pèrdua, Tenia ganes de dir-te una cosa bona.
L'any 2007 vas guanyar l'Antoni Massanell, ho sé perquè jo vaig ser la finalista.
Al micròfon vas dir:-és un honor haver guanyat tenint en compte la qualitat del segon premi-.
Poden semblar protocolàries, però per mi an ser un bany tebi, que refrescava la cremor.
Celebro que almenys els camins atzarosos de la xarxa apleguin els nostres versos al mateix llibre.
I ara si, reconec que ets "fastigosament" bo! :)
una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada