El silenci
Teresa Bosch i Vilardell[Hope is the thing with feathers
Emily Dickinson]
Emily Dickinson]
El silenci
El silenci és una pedra grossa i plana
Una pedra a punt de caure
La Rachel Carson va ser la primera
en adonar-se’n
Era l’any seixanta-dos
i no sabíem res dels mòbils amb 3G
Tallàvem la carn amb ganivets ben esmolats
Menjàvem
Era l’any seixanta-dos
i ningú mirava cap enrere
Ni tan sols havíem sentit a parlar
de límits
Creixíem com creixen els tumors als cossos
cancerosos
I així vam continuar creixent
Perquè era gairebé impossible de pensar en el silenci,
aleshores
De sentir-lo
Començàvem a menjar
amb aquesta fam ferotge de les bèsties
I tot,
tot eren crits
Però la Rachel Carson ho va fer
Va mirar cap enrere i va mirar cap endavant
Va mirar, de ben segur, més endavant
que ningú altre
I va escoltar el silenci
Era l’any seixanta-dos
I l’esperança encara era la cosa amb plomes
No sabíem res dels Beatles
Hi havia tants i tants puputs,
als marges
Teresa Bosch i Vilardell
(L'Armentera, Alt Empordà, 1971)
El silenci
Referència:
Bosch i Vilardell, Teresa.
"El silenci".
Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010.
Desembre, 2010.
Bosch i Vilardell, Teresa.
"El silenci".
Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010.
Desembre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada