De viure, l'enyor (Joan Munné Martínez)

De viure, l'enyor

Acull, sense massa perspectiva,
tot allò que bé.
Tot allò que bé, tant de bo com de dolent,
confiant que hi quedi cap rastre.
Que xopi potser la flaire,
l'agònica pell.
Però el traspassen els fets i els sentiments,
deixant sense llavor
l'ermàs del seu cor.
Com isolat secall, roman assetjat per un verger
d'il·lusions i rialles, de solatge i futur,
on colors primaris, en orgiàstica dansa, prenyen
el seu entorn de llum.
Constata , potser, l'existència d'un món viu que li és negat,
d'una remor que arriba somorta
a unes oïdes que ja no escolten
més que els inexistents designis dels fats.
Com en aigua tèrbola
no hi veu gens clar, ni s'esforça,
incapaç de destriar
el gra de la brossa.
Arrelat en un fangar dolç, resta immòbil però s'enfonsa,
no li manquen les forces ni les troba.
Sempre ha estat un rebost per fornir.
Sap que només amb un pas,
tornarà en esclat el seu gris
però els peus neguen tota acció, vingui d'on vingui el reclam.
Potser la joia amagui el perill.
Rere persones diverses eclipsa el seu perfil,
que la màscara aguanta, si no et dónes molt.

I al fons de l'espill,
de viure, l'enyor.

Joan Munné Martínez
(Barcelona, 1960)
De viure, l'enyor

Referència:
Munné Martínez, Joan. De viure, l'enyor. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html