Damunt de les ones (Enriqueta Moix i Maré)

Damunt de les ones

Em bressolava
damunt de les ones
callant el meu plor,
la meva angoixa,
i el meu desencís.
Les gotes d’espuma
esquitxaven les meves galtes
enrogides pel fred
i tocaven els meus llavis,
suaument, dolçament,
com si fossin els petons
desitjats i no aconseguits.

L'aigua del mar
m’abraçava amb cura,
temorosa de fer-me mal,
era coneixedora
de la meva feblesa
i de les ferides sagnats
que tenia la meva ment.
Els peixos festejaven
sota dels meus peus
i, tot i ser uns inconscients,
em feien gaudir
d'aquell moment de tendresa.
Una mar que havia aconseguit
tornar-me a la vida
i lliurar-me de la meva solitud.
El mar i jo, ens necessitàvem,
ens compreníem,
érem els amants perfectes,
que ens trobaven cada tarda,
desprès de la posta del sol.

Enriqueta Moix i Maré
(Montblanc, 1961)
Damunt de les ones

Referència:
Moix i Maré, Enriqueta. Damunt de les ones. Lo Càntich. N.6. Odissea, 2010. Desembre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/12/lo-cantich-numero-6-odissea-2010.html