![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
"Catarsi..."
Montserrat Lloret
Catarsi
Com cada matí es llevà a trenc d’alba i sortí al porxo.
Llàstima, es digué per dins, avui ni una gota!
No passa res, pensà, encara en tinc dos gots per avui.
S’havia canviat a viure a aquella petita ciutat del nord, on sabia que hi plovia sovint. Necessitava l’aigua de pluja per purificar-se.
L’avia paterna li havia transmès estranyes creences, barreja de bruixeria i supersticions, una d’elles era, que podia fer tant de mal com volgués, que si tenia dos gots d’aigua de pluja per beure es purificaria de tota culpa.
La nit passada havia rebentat la roda d’un cotxe, es va veure els dos gots d’aigua de pluja que li quedaven i fent una rialla irònica sortí ben tranquil cap al treball.
Tot mirant al cel se li canvià l’expressió, el sol començava a lluir i es va témer el pitjor.
—Avui tampoc plourà, remugà amb veu baixa, avui tampoc plourà!
A mitja tarda, des de la finestra del despatx de la immobiliària on treballava, veié amb satisfacció que el cel estava ennegrint, esperava la tempesta amb delit. Obrí els finestrals de bat a bat per no perdre’s el plaer de tremolar amb el tro i sentir-se posseït pels llamps.
En tornar caminant a casa, ho faria poc a poc, sota la pluja, per quedar-ne ben amarat, per beure’n per tots els porus de la seva pell, en arribar , com altres vegades, es despullaria i amb molta cura, aniria esprement cada peça de roba, per recollir-ne fins l’última gota.
Si l’aigua de la pluja, recollida en fins recipients de cristall, era deliciosa, aquella, amb el regust de la seva roba, era exquisida.
En realitat no sabia què li produïa més plaer, si recollir-la o beure-se-la.
Després de guardar-la als flascons, ben etiquetats, els posava ben arrenglerats en els prestatges d’aquella llòbrega habitació, en la que no hi podia entrar ni un bri de llum, per no adulterar-ne el sabor.
Es sabia de memòria la distribució i entrant a palpentes, amb la mateixa excitació d’un nen, que juga a la gallineta cega, trobava de seguida el seu petit tresor.
Ara, ja podia planejar un altra malifeta, discreta, pensà, no volia provocar massa moguda entre els veïns, preferia passar desapercebut.
Com de costum, a mitja nit, sortí a llençar les escombraries, en un altra bossa duia una ampolla plena de salfumant, que l’abocà a la soca d’un petit avet del la casa del davant.
Tornava cap a casa amb el cor accelerat de desig , aquella nit cauria en una catarsi.
Va tenir sort, en aquella clínica de malalts mentals eren permissius.
El deixaven recollir aigua de pluja en petits flascons de plàstic que posava a l’ampit de la finestra allargant la seva mà entre els barrots. Ara les seves maleses, eren innocents rallades a la paret d'aquella petita i llòbrega habitació, on passaria la resta de la seva vida.
Llàstima, es digué per dins, avui ni una gota!
No passa res, pensà, encara en tinc dos gots per avui.
S’havia canviat a viure a aquella petita ciutat del nord, on sabia que hi plovia sovint. Necessitava l’aigua de pluja per purificar-se.
L’avia paterna li havia transmès estranyes creences, barreja de bruixeria i supersticions, una d’elles era, que podia fer tant de mal com volgués, que si tenia dos gots d’aigua de pluja per beure es purificaria de tota culpa.
La nit passada havia rebentat la roda d’un cotxe, es va veure els dos gots d’aigua de pluja que li quedaven i fent una rialla irònica sortí ben tranquil cap al treball.
Tot mirant al cel se li canvià l’expressió, el sol començava a lluir i es va témer el pitjor.
—Avui tampoc plourà, remugà amb veu baixa, avui tampoc plourà!
A mitja tarda, des de la finestra del despatx de la immobiliària on treballava, veié amb satisfacció que el cel estava ennegrint, esperava la tempesta amb delit. Obrí els finestrals de bat a bat per no perdre’s el plaer de tremolar amb el tro i sentir-se posseït pels llamps.
En tornar caminant a casa, ho faria poc a poc, sota la pluja, per quedar-ne ben amarat, per beure’n per tots els porus de la seva pell, en arribar , com altres vegades, es despullaria i amb molta cura, aniria esprement cada peça de roba, per recollir-ne fins l’última gota.
Si l’aigua de la pluja, recollida en fins recipients de cristall, era deliciosa, aquella, amb el regust de la seva roba, era exquisida.
En realitat no sabia què li produïa més plaer, si recollir-la o beure-se-la.
Després de guardar-la als flascons, ben etiquetats, els posava ben arrenglerats en els prestatges d’aquella llòbrega habitació, en la que no hi podia entrar ni un bri de llum, per no adulterar-ne el sabor.
Es sabia de memòria la distribució i entrant a palpentes, amb la mateixa excitació d’un nen, que juga a la gallineta cega, trobava de seguida el seu petit tresor.
Ara, ja podia planejar un altra malifeta, discreta, pensà, no volia provocar massa moguda entre els veïns, preferia passar desapercebut.
Com de costum, a mitja nit, sortí a llençar les escombraries, en un altra bossa duia una ampolla plena de salfumant, que l’abocà a la soca d’un petit avet del la casa del davant.
Tornava cap a casa amb el cor accelerat de desig , aquella nit cauria en una catarsi.
....................
Va tenir sort, en aquella clínica de malalts mentals eren permissius.
El deixaven recollir aigua de pluja en petits flascons de plàstic que posava a l’ampit de la finestra allargant la seva mà entre els barrots. Ara les seves maleses, eren innocents rallades a la paret d'aquella petita i llòbrega habitació, on passaria la resta de la seva vida.
...........oOo...........
31 de juliol, 2010
Núria Niubó i Cabau
(Lleida, 1946)
Paraula de Núria:
«Catarsi»
"Catarsi..."
Montserrat Lloret
(Barcelona, 1954)
Referència:
Niubó i Cabau, Núria.
«Catarsi».
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010.
Octubre, 2010.
ISSN 2014-3036
Niubó i Cabau, Núria.
«Catarsi».
A: Paraula de Núria
Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010.
Octubre, 2010.
ISSN 2014-3036
Disponible en:
http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada