L’art musical a la poesia de Màrius Torres (Empar Sáez)

POESIA TRANSVERSAL

---

Empar Sáez

"Una línea invisible uneix dos punts en l'espai. No hi ha prou distància entre dues obres d'art que no ens permeti la seva unió."

L’art musical a la poesia de Màrius Torres

En aquesta ocasió no relaciono dos artistes entre ells, sinó dues arts, la poètica i la musical, prenent com a referència, com a referent, a en Màrius Torres. Del seu univers musical podria haver triat J.S.Bach, compositor preferit del poeta, però l’obra de M. Torres també va plena d’esments a molts altres: Mozart, Corelli, Händel, Couperin, Schumann, Bocherini...

En Màrius Torres era molt afeccionat a la música. Durant els anys d’estudiant de medicina a Barcelona sovint anava al Palau. Un cop acabada la carrera, quan hi tornava, no perdia l’ocasió de gaudir d’algun concert. Ja malalt, al Sanatori de Puig d’Olena, escoltava els escassos discos d’aquella època: gravacions de Beethoven, Bach, Schumann, no gaire variació, però sobretot tocava el piano i l’harmònium, i també escoltava les amigues a Mas Blanc.

Couperin, a l’hivern

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

Setembre, 1938          

Màrius Torres
Couperin, a l’hivern

El tema de la música impregna la poesia de Màrius Torres; en el recull “Música de cambra i altres poemes” (1931-1934) és l’eix central de la primera part: els intèrprets, les formes musicals, els instruments, les veus..., tot plegat el menen cap a l’aspiració d’un absolut inabastable, assolible, però, per mitjà de l’art. D’altra banda, el món de la música es pot considerar característic de la poesia simbolista, i clarament baudelairià, com ens diu Pere Gimferrer en el pròleg de “Màrius Torres, Poesies”; tenim un exemple en aquest poema amb el conegut vers de Baudelaire com a epígraf.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. —Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.—

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio —perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

1937          

Màrius Torres
En el silenci obscur d'unes parpelles closes

En la obra del poeta són profuses les al·lusions als instruments: el violoncel i el violí, el clavicèmbal, el piano, el llaüt, la lira, el flabiol, la veu..., per damunt de tot el cant de la dona, i dels ocells. També trobem referències a les formes musicals: la polifonia, el concert, el vals, la sonata da chiesa, el nocturn amb variacions; tot plegat no són pas idees vagues, són el propi cos del poema, l’essència espiritual del mateix. En les composicions sobre l’harmonia, o sobre els arpegis i els acords, els versos es conformen com una cançó, hi vessa el lirisme més fi; l’estructura, el so, el significat es fusionen i ens arriben tal una música diàfana i sublim.

Que prop sembla tot el que és lluny! O companyia
de tot allò que ens parla, distint en l’harmonia
de la nit, cant altíssim en un orgue molt greu!

—Llunyanies de mort, llunyanies de Déu...

Abril 1941          

Màrius Torres

I si parlem de música no podem deixar de parlar del silenci, aquell que s’expressa explícitament en el poema i el que ens suggereix la brevetat, la connotació d’allò que ens evoca.

Això és la joia

Això és la joia —ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort —tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Març 1940 – Gener 1941          

Màrius Torres
Això és la joia

--o0o--

Poesia Transversal:
L’art musical a la poesia de Màrius Torres
Un article de: Empar Sáez

Referències bibliogràfiques:

Margarida Prats Ripoll. “Màrius Torres. Del poeta al lector”. Lleida: Pagès editors, 2008.
Maria Àngels Anglada. “Incitació a la lectura. Articles de crítica literària”. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
Màrius Torres. “Màrius Torres, Poesies”. Sant Joan Despí, Barcelona: Editorial Ariel. Clàssics Catalans Ariel, 1977.

Referència:
Sáez, Empar. L’art musical a la poesia de Màrius Torres. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html

---

Comentaris a l'autora:

"De nou em sorprens, Empar. Pel teu article i pel seu contingut, però sobretot per la teva forma d'escriure. Ei, aquest cop he posat els guions llargs :))))))"

Toni Arencón i Arias

"El dubte suposo que és generalitzat: que hagués pogut donar de si en Màrius Torres? Fins on hagués pogut arribar la seva poesia? O són les circumstàncies les que engrandeixen els mites?"

José A. Aguilera Moreno

"«Va morir molt abans de saber que el seu treball transcendiria. Afortunadament la seva obra ha arrelat i la gent del poble el llegeix i l'entén. He trobat pagesos que s'emocionen amb el seu coratge»."

De Víctor Torres, germà d'en Màrius Torres.

Maria Carme Albanell

"Un gran article, Empar. Et segueixo."

Joan Feliu i Blanes

"Les arts sempre combinen de forma afortunada. En aquest cas la poesia de Màrius Torres i de fons els acords del piano, extrets amb les seves pròpies mans. Gràcies, Empar, per aquestes reflexions."

Frederic Valcarce

---