![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
L'ART DE LA NIT ETERNA
 Sandra Domínguez Roig | "El meu romanç amb les lletres rau amb el meu primer poema sobre una pedra de riu, i vuit diaris secrets, però aquestes son altres històries. L'única cosa que puc dir és que sóc un prisma polièdric, veuràs una o una altra cara de mi, segons d'on vingui la llum. Sóc capaç de perdre'm en un detall simple i desconectar del món real. El meu mon interior em permetria viure sense res més a fer que escriure i pensar." |
"L'esquena"
André Louis Derain
La dona nua
Jèiem al sofà, i descalços recitàvem, ignorant que les paraules ens endinsàvem en un món íntim, emergien cristal·litzant-se en l'aire per fondre's a l'instant com les últimes gotes de llum que davallen just abans d'esclatar l'admiració dels observadors.
En trànsit, ens delatàvem.
Vàrem passar per davant dels nostres ulls totes les emocions, vaig percebre l'amor perdut, la il·lusió morta, l'ardent desig en la mirada incandescent. El poder de l'avinent estenent la grandesa de les seves ales.
Vaig fixar les pupil·les a l'infinit per albirar més enllà de tu, els senyals que proclamaves, un esfondrament de tot el gel en aigua si jo arribava a atansar-te.
Duies posat l'última resplendor d'un horitzó.
Impulsada per la descoberta i per la temença que m'esbrinessis la nuesa impura que t'ofrenava, sí, ho reconec vaig abaixar els ulls al paper per tal de protegir-me amb la mussolina imaginària de l'absent.
Motiu pel que em vaig perdre albirant el quadre del capçal que et presideix el llit.
Era bella, tan bella aquella dona nua, una espina sinuosa i arquejada convidant a la carícia, una súplica subtil. Amb el cabell enjogassat i secreta t'espiava, i vaig desitjar que aparegués una dent de Lleó imaginaria per sospirar els peta'ls i que se m’acomplís.
Jo volia ser aquella dona nua, de pell sedosa que a la nit t'observava d'esquitllentes, ressorgir del llenç amb un peu nu, i enfonsar el matalàs invisible.
Ser la mà tendra que t'acarona el front, i exsuflar-te la lleugeresa de la nit al rostre.
Volia ser només la dona nua que imagines al carrer en creuar-te la mirada, o potser la dona nua que pren amb tu el primer cafè, jo volia ser en aquell moment totes les dones nues.
Vaig somriure tímidament, delerosa amb ser aquella dona que no marxava d'aquella casa.
I com m'odies, per haver-ho fet.
En trànsit, ens delatàvem.
Vàrem passar per davant dels nostres ulls totes les emocions, vaig percebre l'amor perdut, la il·lusió morta, l'ardent desig en la mirada incandescent. El poder de l'avinent estenent la grandesa de les seves ales.
Vaig fixar les pupil·les a l'infinit per albirar més enllà de tu, els senyals que proclamaves, un esfondrament de tot el gel en aigua si jo arribava a atansar-te.
Duies posat l'última resplendor d'un horitzó.
Impulsada per la descoberta i per la temença que m'esbrinessis la nuesa impura que t'ofrenava, sí, ho reconec vaig abaixar els ulls al paper per tal de protegir-me amb la mussolina imaginària de l'absent.
Motiu pel que em vaig perdre albirant el quadre del capçal que et presideix el llit.
Era bella, tan bella aquella dona nua, una espina sinuosa i arquejada convidant a la carícia, una súplica subtil. Amb el cabell enjogassat i secreta t'espiava, i vaig desitjar que aparegués una dent de Lleó imaginaria per sospirar els peta'ls i que se m’acomplís.
Jo volia ser aquella dona nua, de pell sedosa que a la nit t'observava d'esquitllentes, ressorgir del llenç amb un peu nu, i enfonsar el matalàs invisible.
Ser la mà tendra que t'acarona el front, i exsuflar-te la lleugeresa de la nit al rostre.
Volia ser només la dona nua que imagines al carrer en creuar-te la mirada, o potser la dona nua que pren amb tu el primer cafè, jo volia ser en aquell moment totes les dones nues.
Vaig somriure tímidament, delerosa amb ser aquella dona que no marxava d'aquella casa.
I com m'odies, per haver-ho fet.
Sandra Domínguez Roig
(Barcelona, 1974)
La dona nua
Il·lustració: "L'esquena"
André Louis Derain (Chatou, França, 1880 - Garches, França, 1954)
Referència:
Domínguez Roig, Sandra. La dona nua. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html
"Quina prosa més magnífica i que bé que descrius els sentiments... i el si pogués ser i no pot ser... i l'imprevist del futur..." "Sembles capaç d'entregar-te i entregar-ho tot per amor. És perillós però també pot ser inevitable, oi?" "Quantes vegades ens perdem pels racons d'allò que desitgem i no ens atrevim a donar el pas necessari i suficient per obtenir-lo, o almenys per manifestar el nostre interès!" "Gràcies companys! Només poèticament parlant Alan! :) una abraçada" "La dona nua, només una part del seu cos, la seva esquena... I que provoca un desig d'enveja. De voler ser ella per voler estar amb ell. De vetllar cada nit els seus somnis, a la capçalera del llit. L'amor és egoisme, però també és oferiment. La rutina o el desencontre, en canvi, poden cremar el més bell quadre d'amor." "Entès, només poèticament parlant... ;)"
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada