Homenatge a Teresa (Ovidi Montllor)

Homenatge a Teresa

Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.

Potser fou l'últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguien
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.

Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'anatomia.

Ella ens va dir d'on veníem
i que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

Ens parlava de l'amor
com la cosa més bonica
i preciosa.

Sense pecats.
Ens ensenyava a ballar,
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més en sabia.

Amb una floreta al cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.

Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.

Ara de gran comprenc
tot el que per TU sent
i et llance un homenatge
als quatre vents.

Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.






Ovidi Montllor
(Alcoi, 1942 - Barcelona, 1995)
Homenatge a Teresa

Referència:
Montllor, Ovidi. Homenatge a Teresa. Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.

Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html

---

La paraula d'Ovidi:

"Recordaré tota la vida aquella nit del festival de Canet de l'any 1973. Vaig sortir-hi a cantar acompanyat per en Carles Boldori. Hi havia unes 60.000 persones al pla d'en Sala. La distància entre l'escenari i els espectadors era considerable; m'ho vaig estar mirant prèviament i vaig adonar-me que la meva interpretació gestual quedaria molt desdibuixada, que gairebé no em veurien [...] Vaig veure que allà havia de fer una altra mena d'actuació, molt més basada en la interpretació vocal i negligint una mica la gestual. Per estar-ne més pendent, tancava els ulls mentre cantava. Aleshores, recordo perfectament que estava cantant La cançó de les balances, de Josep M. Carandell, i per un moment vaig entreobrir lleugerament els ulls i vaig començar a veure llumenetes entre el públic. El primer moment em vaig espantar, perquè no entenia què podien ser aquelles llumenetes. Van anar creixent, creixent, creixent... Allò era indescriptible. Va ser la primera vegada que la gent va prendre la iniciativa d'encendre llumenetes. Després s'ha fet més usual i ara ja venen espelmetes a lentrada i tot. Aquella vegada va ser la primera i la meva emoció era increïble. [...] Doncs bé, en acabar la meva actuació [...] vaig anar-me'n a aquella mena de vestuaris i vaig adonar-me que portava els pantalons xops: m'havia pixat d'emoció al damunt sense adonar-me'n!

Diàlegs a Barcelona. Ovidi Montllor i Francesc Pi de la Serra
Conversa transcrita per Xavier Febrés
Editorial Laia
Col.lecció "Diàlegs a Barcelona", 1986.
ISBN: 84-7609-105-2

---