![[ Inici ]](https://2.bp.blogspot.com/-ULu6VZgPB5Q/TbGmRa29L6I/AAAAAAAAAaY/aAn0TN0K9u8/s1600/favicon.JPG){kind=small}
Endimió
(fragment)
Encara és un repòs de les ferides
que l'aire es llevi, pàtria, del seu son
cansat i taciturn, amic a penes
de les fràgils banderes, dels cabells
més àgils d'un amor, i del somriure
del nostre mar encès de pur matí,
vora la vida. Sempre m'acompanyen
els silencis amics i el cansament
més dolç del seu parlar, quan l'abraçada
pobla els arenys de fruit, ric d'una mort
bens guardada en els anys i les lluites,
i em torna les banderes en el vent
de l'espatlla segura i exaltada,
mentre els infants ara, amb els ulls de nit,
aspiren la claror del cel salvatge,
i no respon una veu a llur crit,
però fugen ocells de benvinguda.
Joan Triadú
(Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010)
Endimió (fragment)
Referència:
Triadú i Font, Joan. Endimió (fragment). Lo Càntich. N.5. Tardor, 2010. Octubre, 2010.
Disponible en: http://www.locantich.cat/2010/11/lo-cantich-numero-5-tardor-2010.html
Joan Triadú i Font va néixer el 1921 a Ribes de Freser (Ripollès). El 1937 va obtenir el títol de professor de català, per a més tard dedicar-se professionalment a l'estudi i a la docència en el camp de les llengües clàssiques. Entre el 1948 i el 1950 va ser lector de català a la Universitat de Liverpool. Des de molt jove va destacar la seva dedicació a la llengua i la literatura catalanes, no només a través de l'ensenyament sinó també amb un bon nombre d'iniciatives culturals que esdevindrien gairebé úniques en la immediata postguerra.
L'autor va adquirir des de molt jove un gran prestigi com a crític literari, sobretot a partir de les antologies poètiques Antologia de la poesia catalana (1951), on aplega els autors més significatius de la primera meitat del segle, i l'Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). No s'han d’oblidar tampoc altres fets destacats, com ara la fundació de la revista Ariel (1946), la de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o la creació del premi literari de Cantonigròs (1944-1968), autèntic motor de la vida literària catalana de l'època pels nombrosos autors que hi van assolir el seu primer reconeixement literari.
Mentrestant, anava bastint una obra literària que, tot i centrar-se posteriorment en la crítica i l'assaig, va tenir uns inicis molt marcats per la poesia, Endimió (1948), que a la fi seria el gènere més estudiat dins els seus llibres. Les antologies citades i altres sobre la narrativa del moment, com l'Antologia de contistes catalans (1950) van convertir Triadú en un creador de tendències i en una veu eficaç i de confiança a l'hora d'establir jerarquies dins d'una literatura que la guerra i el posterior exili de molts autors havien condemnat a la desestructuració. Però per a dur a terme aquesta tasca no sols s'havien de fer antologies. Conscient de la importància que podien tenir en aquell moment els estudis monogràfics, en va fer assaigs de referència sobre autors com Carles Riba, La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana: Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres. També s’han de ressenyar les seves traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare que va fer el 1958.
La docència i el conreu de la literatura i de la crítica no li van impedir convertir-se en un punt de confluència del nacionalisme cultural català ja als anys 50. Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s'ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963) on adopta una posició eclèctica amb la poesia com a gran instrument per al redreçament polític i social de Catalunya. Les seves col·laboracions a la premsa i a revistes culturals han suposat una escola per a les posteriors generacions de crítics i estudiosos. Recordem les de les revistes Serra d'Or o Ariel, així com els seus articles, ja durant l'etapa democràtica, al suplement de llibres de l'Avui. Els assaigs La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985) han esdevingut essencials per a l'estudi d’ambdós gèneres literaris en la segona meitat del segle XX.
La dècada dels 90 ha estat rica en esdeveniments i publicacions que han posat de manifest l'enorme tasca de l'autor dins la literatura catalana recent. El 1992 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1998 el Doctorat Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull a més de diversos reconeixements i homenatges –UCE (1998), Universitat de Vic (2001), Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2001)–, alhora que veien la llum dos llibres fonamentals per a entendre la seva trajectòria: La ciutat dels llibres (1999) i Dies de memòria 1938-1940 (2001).
Mor a Barcelona el 30 de setembre de 2010.
Font: Joan Triadú a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
El president José Montilla, rebrà aquest divendres a les 12.30h els familiars de Joan Triadú, que arribaran al Palau de la Generalitat per instal·lar-hi la capella ardent, ha informat el Departament de la Presidència. A les 13.00h està previst l’obertura al públic de la capella ardent. L’estança de vetlla s’instal·larà al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i restarà oberta al públic des de les 13.00h fins a les 20.00h.
L'autor va adquirir des de molt jove un gran prestigi com a crític literari, sobretot a partir de les antologies poètiques Antologia de la poesia catalana (1951), on aplega els autors més significatius de la primera meitat del segle, i l'Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). No s'han d’oblidar tampoc altres fets destacats, com ara la fundació de la revista Ariel (1946), la de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o la creació del premi literari de Cantonigròs (1944-1968), autèntic motor de la vida literària catalana de l'època pels nombrosos autors que hi van assolir el seu primer reconeixement literari.
Mentrestant, anava bastint una obra literària que, tot i centrar-se posteriorment en la crítica i l'assaig, va tenir uns inicis molt marcats per la poesia, Endimió (1948), que a la fi seria el gènere més estudiat dins els seus llibres. Les antologies citades i altres sobre la narrativa del moment, com l'Antologia de contistes catalans (1950) van convertir Triadú en un creador de tendències i en una veu eficaç i de confiança a l'hora d'establir jerarquies dins d'una literatura que la guerra i el posterior exili de molts autors havien condemnat a la desestructuració. Però per a dur a terme aquesta tasca no sols s'havien de fer antologies. Conscient de la importància que podien tenir en aquell moment els estudis monogràfics, en va fer assaigs de referència sobre autors com Carles Riba, La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana: Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres. També s’han de ressenyar les seves traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare que va fer el 1958.
La docència i el conreu de la literatura i de la crítica no li van impedir convertir-se en un punt de confluència del nacionalisme cultural català ja als anys 50. Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s'ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963) on adopta una posició eclèctica amb la poesia com a gran instrument per al redreçament polític i social de Catalunya. Les seves col·laboracions a la premsa i a revistes culturals han suposat una escola per a les posteriors generacions de crítics i estudiosos. Recordem les de les revistes Serra d'Or o Ariel, així com els seus articles, ja durant l'etapa democràtica, al suplement de llibres de l'Avui. Els assaigs La novel·la catalana de postguerra (1982) i La poesia catalana de postguerra (1985) han esdevingut essencials per a l'estudi d’ambdós gèneres literaris en la segona meitat del segle XX.
La dècada dels 90 ha estat rica en esdeveniments i publicacions que han posat de manifest l'enorme tasca de l'autor dins la literatura catalana recent. El 1992 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1998 el Doctorat Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull a més de diversos reconeixements i homenatges –UCE (1998), Universitat de Vic (2001), Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2001)–, alhora que veien la llum dos llibres fonamentals per a entendre la seva trajectòria: La ciutat dels llibres (1999) i Dies de memòria 1938-1940 (2001).
Mor a Barcelona el 30 de setembre de 2010.
Font: Joan Triadú a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
El president José Montilla, rebrà aquest divendres a les 12.30h els familiars de Joan Triadú, que arribaran al Palau de la Generalitat per instal·lar-hi la capella ardent, ha informat el Departament de la Presidència. A les 13.00h està previst l’obertura al públic de la capella ardent. L’estança de vetlla s’instal·larà al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat i restarà oberta al públic des de les 13.00h fins a les 20.00h.
0 [ Comentar aquesta entrada ]:
Publica un comentari a l'entrada