"Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur."
Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010) [ Adéu-siau i gràcies! ]

Lo Càntich - Número 34 - Rima, 2017
Número 34 - Rima
Agost de 2017
Lo Càntich - Número 33 - Ironia, 2017
Número 33 - Ironia
Abril de 2017
Lo Càntich - Número 32 - Catàfora, 2016
Número 32 - Catàfora
Desembre de 2016
Lo Càntich - Número 31 - Hipèrbole, 2016
Número 31 - Hipèrbole
Agost de 2016
Lo Càntich - Número 30 - Circumloqui, 2016
Número 30 - Circumloqui
Març de 2016
Premis i Concursos actius
ARC
Premis i Concursos

Notes biogràfiques: Carles Riba
(Maria Salvà i Ferrer)

NOTES BIOGRÀFIQUES


Maria Salvà i Ferrer
CARLES RIBA
(Barcelona, 1893-1959)



CARLES RIBA

Carles Riba i Bracons va néixer a Barcelona el 23 de setembre de l’any 1893.

Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

El 1911 va guanyar la Flor Natural a Girona i l'any següent, en uns altres Jocs Florals, va conèixer la poetessa Clementina Arderiu, filla d'una família d'argenters i gran amant de la lectura i la música. Es van casar l'any 1916. Aquest mateix any va ser nomenat professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries (una institució d'ensenyament superior creada el 1915 per a la formació del personal bibliotecari), càrrec que va exercir, amb interrupcions degudes a la Dictadura i al Bienni Negre, fins el 1939.

L'any 1917 va publicar les Aventures de Perot Marrasquí i l'any 1919 el Primer llibre d'Estances, d'orientació noucentista, amb referències a Ausiàs March i la poesia grega clàssica.


I (Primer llibre d'Estances)
Carles Riba

T'ha enquimerat la gràcia fugitiva
d'un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!
Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s'atura,
duent l'anunci d'algun cant no dit.
I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

Carles Riba
I (Primer llibre d'Estances)

Finalitzada la Gran Guerra, va viatjar a Alemanya, complementant la seva formació amb viatges a Itàlia i Grècia. En aquesta època va col·laborar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana.

Va conèixer Paul Valéri el 1924 i aquesta referència influirà en el concepte de postsimbolisme de la seva teoria literària.

L’any 1930 va publicar el Segon llibre d’Estances (redactat entre el 1929 i el 1930).


XIII (Segon llibre d'Estances)
Carles Riba

Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l'estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d'odi, el cant
d'una noia pura.
Ens deixessis almenys,
oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! però ens estrenys
amb soledat, presoners de la fita
mirada teva, que l'habita
de lluny, sense tu.
Però si fossis nostra,
si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l'ardent engany
de creure encès ton rostre
per un amor com el que d'any en any
hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;
si te'l lliuràvem - tan
silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,
deslligat de l'encant,
per ressorgir damunt la febre impia
i l'animal malenconia
i la soledat?

Carles Riba
XIII (Segon llibre d'Estances)

Va treballar a la Fundació Bernat Metge, institució fundada el 1922, sota el patrocini de l’Editorial Alpha de Francesc Cambó, dedicada al foment de l’estudi dels clàssics grecs i llatins als Països Catalans i a la preparació de generacions de lliure-pensadors humanistes. L’any 1934 va ser professor de grec a la Universitat de Barcelona.

Esclatada la Guerra Civil, entre el 1936 i el 1939 va compondre les dues primeres seccions de l’obra poètica Del joc i del foc (1946), i va participar en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes, assistint al Congrés del PEN Club a París. L’any 1937 va publicar Tres suites (redactat entre el 1930 i el 1935).

Republicà i catalanista, al final del gener del 1939, amb la imminent entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller amb la seva família, on va residir en condicions precàries fins a la seva tornada a Catalunya, per l’abril del 1943. Entre el març i el juliol del 1939 van estat instal·lats a un antic molí agençat com un convent, dins el parc del castell de Bierville, on va començar un dels seus llibre més reconeguts i per a molts el més representatiu, Les elegies de Bierville. Escrites entre l'abril del 1939 i l'agost del 1942, a Bierville (I-V), a L'Isle-Adam (VI i VII), a Bordeus (XI) i a Montpeller (VIII-X i XII), es van publicar a Barcelona un any després en una edició reduïda, de 75 exemplars, que portava el fals peu d’impremta de Buenos Aires.

El 1949 sortia a Santiago de Xile la primera edició completa de l'obra, amb 230 exemplars, però la distància va provocar que fos una obra gairebé desconeguda pel públic català.

"A l'emigració, en efecte, i dins el sentiment de l'exili, prengueren forma aquestes elegies." va escriure Riba al pròleg.


Elegies de Bierville. Segona Edició, revisada i augmentada.
Santiago de Xile, 1946.
Amb retrat de l’autor dibuixat per Joaquim Sunyer.


L'edició completa seria publicada a Barcelona l’any 1951. El 1953 es va fer la traducció al castellà, pel poeta Alfonso Costafreda, assolint una gran difusió i prestigi en els cercles intel·lectuals castellans. Es tracta d’una aventura espiritual, amb dotze poemes independents amb una gran coherència interna, mostrant el patiment personal i col·lectiu per l’exili i la situació a Catalunya. Representada a través d'un viatge al passat que el record potencia, amb una imatge preferent, el mar, i que es clou en l'elegia penúltima del recull, que ha estat considerada una mena de cant espiritual, amb el retrobament de la pròpia identitat, la divinitat i la col·lectivitat.


Elegia Onzena
Carles Riba

Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula,
transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert;
sota els meus ulls, la terra vivia per mi -com un rostre
dins la diversitat de l'amorós pensament;
entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància
pura, camins ocults, serpentejants com desigs,
i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen,
alta en llur èter natal, més que les albes del risc,
incomparable reia, fill gran de la meva puixança,
el meu efímer vol. Ah! no temptat per l'engany
esplendorós del foc que ens barra la vostra ventura,
ni per l'atzur, oh divins indiferents! que no pot
sostenir de nosaltres sinó el que en va se us assembla:
no: ans perquè Algú, dintre de mi, on la nit
brusca de vagues pors em combatia, s'havia
tot de sobte estimat; amb el meu cor estremit
violentament i virginal va estimar-se,
com si em necessités per a conèixer-se en mi,
per a plaure's en mi i en la meva joia expandir-se
i vessar-se en el vent, amb abundància de flor
que dilapida el seu maig. Oh gran cor satisfet, oh més plena
possessió de mi des de la idea d'un déu!
Pur en el meu enigma, he cantat, segur que la flama
que parlava per mi no tocaria el meu cos;
i que l'ull absolut que a través del meu somni mirava
no deixaria el cristall humiliat sobre el món.
Sols l'inefable abús i acreixement l'un per l'altre
dels perfectes amants fóra una imatge adient;
com en cad'un es compensen i mútuament s'ultrapassen
l'ànima i el subtil dolç instrument corporal.
Jo amb el fast he pogut que el meu déu de mi desplegava;
del que de mi mateix ell em donava, he donat.
Foren uns instants que jo comptaria per vida
i per avenç d'això: ésse' integrat en el fi;
ja en mi mateix no pertànye' a l'obscur destí de les coses
ni al precari pols de la memòria en la sang.
Dolça, ells esvaïts, la transparència me'n dura;
que no en sabrida dir seguretat ni record:
tant m'és present la meva secreta figura salvada!
com si des d'ara em veiés dintre la llum d'un mirall.
Com l'apassionat, que entre dues tanques fa via
per la vall vesprejant, deixa endarrera al seu pas
i omple els seus ulls asservits en el pensament de l'encontre
i s'acompanya ja de l'abraçada i la veu,
ara, jo, tornat a l'exili on callen les coses,
on es mesura el temps pel que s'espera tan sols,
pujo per retrobar el qui és jo mateix i madura,
únic, de mi mateix i del meu déu salvador,
i en l'impuls consentit cap a l'harmonia fixada,
dins la posat que em venç creo l'aurora brillant.
Res no pot ser com abans. Comprenc, més enllà del silenci
i ah! més enllà del meu cor, que l'invisible Vivent
que es coronà de mi i del meu crit gloriós, no em va prendre
com un alberg de pas per al seu goig foraster;
ans havia en mi renascut del seu cel, amb el germen
més preservat del meu cast fantasieig pueril,
i en els meus anys de fruit, profund, completava el meu compte
de sofriment terrenal amb el seu propi diví;
fins que tot fos amor. I de sobte em mostrà què seria.
El que, però, ja és, basta al meu cant i al meu do.
És la certesa. Aquesta: saber, sense pes, en la vetlla
dura del pensament i en la llangor de l'oblit,
què ha de ser pels orígens. Saber-nos, jo i Qui no em deixa,
fills tots dos de la pau, en la discòrdia engendrats
contra la Indiferència, absent atzur, oh immutables!
home entre els homes jo, déu contra els déus el meu Déu!

Carles Riba
Elegia Onzena (Les Elegies de Bierville)

Aquesta nova dimensió religiosa va penetrar profundament en tot el seu pensament, retrobant-la en obres poètiques posteriors. Del joc i del foc (1946), Salvatge Cor (1952) y Esbós de tres oratoris (1957) reflectiran les projeccions experimentals, intimistes i religioses de la seva última etapa.

Va ser de la mà de Carles Riba com es va donar a conèixer en la literatura catalana, durant la primera meitat del segle XX, l'art tanka de la poesia japonesa.


XXXVIII - Infant refugiat adormit
(Tankes del joc i del foc)

Carles Riba

Com qui reposa
en l'amor o en l'onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

Carles Riba
XXXVIII - Infant refugiat adormit
(Tankes del joc i del foc)

Considerat portaveu indiscutible del intel·lectuals catalans va participar en els congressos de poesia de Segovia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostela (1954).




XVIII (Salvatge cor)
Carles Riba

Tot el que he perdut
que mai no sabré,
tot el que no sé
i que m'ha valgut,
és nu i absolut
sota un vel darrer;
però el cor s'absté,
com si fos virtut.
Exulteu, amants!
¿Somriuríeu, sants,
de l'atroç gaubança,
de tant d'indiscret
temptejar el secret,
de tanta esperança?

Carles Riba
XVIII (Salvatge cor)

Forçadament allunyat de la vida publica, va morir a Barcelona, l’any 1959. Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

OBRES DESTACADES:

Poesia

Primer llibre d'Estances (1919)
La paraula de lloure (1912-1919)
Segon llibre d'Estances (1930)
Tres suites (1937)
Les Elegies de Bierville (1943)
Del joc i del foc (1947)
Salvatge Cor (1952)
Esboç per a tres oratoris (1957)

Narrativa

Aventures de Perot Marrasquí (1917)
Guillot el bandoler (1920)
L'ingenu Amor (1924)
Sis Joans (1928)

Traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides, d'en Konstantin Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins.

--o0o--

Notes biogràfiques: Carles Riba.
A cura de: Maria Salvà i Ferrer

Fonts bibliogràfiques:

Medina, Jaume. Carles Riba (1893-1959). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.
In memoriam Carles Riba (1959-1969 (Miscel·lània). Institut d'Estudis Hel·lènics. Departament de Filologia catalana. Editorial Ariel Barcelona, 1973.
Associació d'Escriptors en Llengua Catalana Biografia
L'Enciclopèdia (Carles Riba i Bracons)
lletrA La literatura catalana en Internet


Referència:
Salvà i Ferrer, Maria. Notes biogràfiques: Carles Riba. Lo Càntich. N.4. Haikús i Tankes, 2010. Agost, 2010.

Disponible en: http://cantich.blogspot.com/2010/08/lo-cantich-numero-4-haikus-i-tankes.html


0 [ Comentar aquesta entrada ]:

Lo Càntich
Lo Càntich
Revista Digital de Literatura, Art i Cultura
DL: B.42943-2011
ISSN: 2014-3036
Editada per l'Associació de Relataires en Català (ARC)


Pàgines visitades:
2.382.125
Tecnologia: Google Analytics
Codi: UA-19604119-1
Període:
01/03/2010 - 31/12/2016

Lo Càntich (revista digital de literatura, art i cultura) és un assaig de càntic col·lectiu en llengua catalana, un espai de trobada d'escriptors i escriptores d'arreu del món, un racó d'expressió, de creativitat oberta, d'experiències compartides, de sentiments retrobats...

Lo Càntich és un espai que pretén promoure l'estima per la lectura i l'escriptura compartida. I, al mateix temps, vol ser també un fòrum que potèncii la nostra llengua i la nostra identitat. Un petit gest, per salvar els mots... De fet, l'expressió per mitjà de l'escriptura és una evidència lingüística que indica la fortalesa d'un poble i garanteix la seva supervivència.

La publicació a Lo Càntich està oberta a escriptors/es de qualsevol nacionalitat, procedència o lloc de residència. Es poden presentar obres en escrites en llengua catalana, en qualsevol de les seves varietats. Aquells autors que, expressant-se habitualment en una altra llengua, desitgin ser traduïts al català, ho hauran de fer constar expressament.

Les aportacions es poden realitzar mitjançant:
Publicació de textos originals.
Suggeriments d'obres d’autors clàssics.
Traduccions d’autors que escriguin en altres llengües.
Col·laboracions específiques.

[ Publicar a Lo Càntich ]